dimecres, 31 de març de 2010

Occitània

He rebut aquest missatge d'Occitània: "Una television es un programa, es una pensada de produccion audiovisuala, es un ensemble que Occitània aurà pas que dins vint annadas. La tecnologia avança e ara podem recebre per la TNT-TDT un fum de canals de television ; l'UE ajuda ambe la directiva sense frontièra ; donc VOLEM TV3 EN OCCITÀNIA."
M'atreviria a dir que els catalans també estaria bé que poguéssim veure la televisió occitana. En un món que ja no coneix fronteres, podem intercanviar cultura entre tots els pobles. I més si es tracta del poble occità al que ens uneix en molts moments una mateixa història.
Occitània va ser una gran país. Occitània és l'àrea històrica de domini de la llengua occitana i lloc d'origen dels occitans. Comprèn el terç sud de l'estat francès, la Vall d'Aran al Principat de Catalunya i algunes valls alpines del Piemont a Itàlia. El territori d'Occitània no té cap reconeixement oficial més enllà del lingüístic, tot i que existeixen grups minoritaris de nacionalistes occitans. La bandera occitana és la dels comtes de Tolosa: creu groga en fons vermell. La creu occitana apareix avui a les banderes oficials de la ciutat de Tolosa de Llenguadoc, la Vall d'Aran i de la regió de Migdia-Pirineus; al costat de l'escut de Catalunya en la de la regió del Llenguadoc-Rosselló, així com a l'escut del departament dels Alts Alps.
Enllaç per signar: http://www.lapetition.be/en-ligne/volem-tv3-en-occitnia-6768.html

FESTA DE LES TREMENTINAIRES

Els dies 29 i 30 de maig de 2010, celebrarém un any més, la Festa de Les Trementinaires!!!!

La Vall de la Vansa i Tuixent us convida a endinsar-vos en el món de les Trementinaires i de les herbes i els remeis amb que es guaria la gent d'aquell temps.

Us proposem dos dies d'activitats diverses per gaudir d'una cultura popular i tradicional que es manifesta més viva i actual que mai!

Un homenatge a la saviesa popular.

dimarts, 30 de març de 2010

Mal d'escola



Estic llegint el llibre: Mal d'escola de Daniel Pennac. Feia temps que no llegia un llibre tan interessant i divertit, tant amè. Parla dels problemes de conducta. Diu, parlant dels mals alumnes:  Els nostres “mals alumnes” (alumnes considerats sense futur) no vénen mai sols a l'escola. Allò que entra a la classe és una ceba: capes de malestar, de por, de neguit, de rancúnia, de ràbia, de desitjos insatisfets, de renúncia furiosa, acumulades sobre un fons de passat vergonyós, de present amenaçador, de futur condemnat. Mireu-los, ja vénen, amb el seu cos a mig fer i la seva família a coll, a la motxilla. En realitat la classe no pot començar fins que no deixin el fardell a terra i no haguem pelat la ceba. Això és difícil d'explicar, però sovint n'hi ha prou amb una mirada, una paraula amable, una frase d'adult confiat, clar i estable, per dissoldre aquestes penes, alleugerir aquests esperits, instal·lar-los en un present rigorosament d'indicatiu. (pg.60)
És difícl afegir quelcom més, però fa reflexionar. De vegades buscant bons programes, millors sol·ucions, estratègies òptimes, ens oblidem d'allò que tenim més a l'abast de la mà: la mirada, el somriure, la placidesa confiada, el posat segur i vigilant, la paraula afectuosa, el bon dia i el com estàs avui? Una mirada a temps, un copet concialiador, pot aportar tantes coses! Una confiança en l'altre, una actitud d'escolta, una acollida....

diumenge, 28 de març de 2010

L'OMBRA

De com perseguint una ombra ens enlairem fins a tocar el cel...

Tot començà llegint aquella notícia de La Vanguardia. Poc podia suposar llavors que això el portaria per camins desconeguts i per històries fantàstiques. Perquè va rellegir aquella nota tantes vegades? Quina curiositat, quina motivació, quin destí hi endevinava?
“Una au d’enorme grandària sobrevolava Barcelona despertant als veïns amb el seu cant insuportable”. Fou el volum, el cant, o el fet de despertar els veïns el que el va captivar? S’imaginà tota la població obrint els ulls a la mateixa hora, traient el cap pels balcons i observant l’au volant pels terrats i projectant la seva immensa ombra per les avingudes, els carrers i les places.
Aquell dia sortí al seu petit espai de balcó, tant petit que no li cabien els peus còmodament, però no veié ni sentí res: era difícil que una au de cinc metres passés per l’estretor d’aquells carrers de Ciutat Vella; tot plegat, devien ser cabòries dels que no tenen res més per fer.
Tanmateix, els dies següents continuaren les cartes al diari. Aquella bèstia s’anava desplaçant d’un lloc a l’altre. I ell sense poder-ne copsar el rastre. Això no podia quedar així. Havia de fer alguna cosa. Aquest pensament el perdé.
Ara, fent memòria, es preguntava perquè li havia agafat aquella dèria. Ni s’imaginà llavors com acabaria tot. Recordà que havia tret forces de qui sap on; el més important era trobar l’au, veure-la, sentir-la, compartir amb els seus conciutadans una mateixa vida, ell, tant solitari, tant fora de lloc sempre. La sola idea d’haver d’encarar les coses el desbordava, li produïa una angoixa latent, el portava a una passivitat podríem dir-ne innata.
Poques vegades havia sortit del seu piset quasi tant gran com aquella au de la que parlaven. Allò era la seva vida, condensada en uns quants metres quadrats. Fins i tot treballava en un despatx davant de casa. Travessar l’estretor del carrer quatre vegades al dia, total un parell de passes. Els diumenges feia el cafè al bar de la cantonada.
Aquella tarda, sense saber perquè, baixà les escales i sortí al carrer. La porta que es tancà darrera seu féu un soroll sec que el sobresaltà, però no mirà enrere.


Tombà a la dreta i es dirigí a les Rambles. Li semblà que allà lluny, davant seu, endevinava una ombra al cel. Començà a córrer cap avall. Suava, esbufegava. Es fixà en un cartell: Salou. No en recorda res a hores d’ara, només sap que no podia parar, que havia d’aconseguir aquella au. Però com més corria més lluny estava. València, Màlaga, Cadis. Noms que ara es confonen en la memòria.
Es trobà davant el mar, tot aigua fins l’horitzó.
Havia estat una bona decisió agafar aquell vaixell. Arribà a les costes d’Àfrica. Allò era un formiguer de gent vestida amb xilaves i turbant al cap. Sense entendre res, copsà una certa lluïssor en la mirada dels que passaven pel seu costat gesticulant i assenyalant el cel fent comentaris breus. Era possible que aquella gent hagués vist també l’au volant?. Mirà a dreta i esquerra, no sabia cap a on dirigir-se. Havia arribat allà perseguint una ombra i ara es trobava perdut, en un país estrany, sota un sol aclaparador i realment amb les mans a les butxaques, és a dir, sense res.
Continuà caminant, travessà els carrers polsosos i seguí el passeig que vorejava la platja. Enllà, enllà, deserts, muntanyes,...
Què és el que l’empeny endavant?, es preguntà i s’ho pregunta encara condemnat a seguir vagant a la recerca d’un objectiu molt concret: assemblar-se als altres, compartir per uns moments una història comú, sentir-se part d’un tot.
Però, ara...
Recorda com s’estirà a la sorra per descansar i aclucà els ulls; recorda com de cop sentí un brogit a prop seu, i un batec d’ales; recorda que tot i maldar per veure què passava, la foscor ho engolia tot. Alguna cosa l’embolcallava.
Sentí un cop, un tacte suau i aspre a la vegada. S’aferrà a allò, al que semblava un cos. De cop es notà en el buit, havia perdut el contacte dels peus a la sorra. Notà que s’enlairava més i més i baixà el cap: el terra quedava allà baix.
Començà a volar, encara vola ara. Forma part de l’ombra que va voler atrapar

divendres, 26 de març de 2010

Pensaments (i III)

Queviures. Quinze dies de colònies als Oms: jocs, danses, cançons. El bany al gorg de Terradellas, i les caminades muntanya amunt fins el Cingle Quinze dies de campaments amb els escoltes: les noies guies, el clan. L’akela dels llops. “ Sempre a punt”. “ Tan com puc” “Flors de neu: amunt alegrament”. Els focs de camp i l’amistat, l’esperit de servei als altres i la consciència de país. Tot això ha estat l’agrupament i les trobades al cau.


Reverent Anton Romeu, 25. 24 anys d’estança. Jocs, nervis, problemes, història passada. Veïns; n’hi ha hagut de tots. Petita casa. Carrer quiet, tranquil, més aviat mort. Gent que torna a la memòria: Chamorro, Anita, Arcas, Masarrons, Xordi, Angelita, Catalina i Pascual, Mercè i Pere... han existit? Feina, treball, neteja, bèsties, pati.

Sant Jaume de Frontanyà. Nom lligat a la història. Vacances. Amistats i caminades, bolets, el Cingle i Faig i Branca. El primer lloc que ens oferia unes vivències continuades, entranyables. Els pastissos de la Carmeta i el Miquel amb el mulo que tornava. La Mª Rosa, el Sacha. La Florentina explicant històries tot guardant la clau de l’església i vigilant la font de la plaça. Records vius encara.

Timoneda. Una altra etapa. Si Sant Jaume de Frontanyà va ser el descobriment d’una altra manera de viure, de la muntanya, Timoneda ha estat el bosc, les plantes, els bolets, la llibertat buscada. El treball de l’hort i l’esforç de l’aigua. Estimada Timoneda, t’enyoro encara.

Universitat. En aquells temps que més que estudiar, es lluitava...davant dels cavalls que entraven a les aules. Corredisses a la Diagonal davant dels grisos. Un món de lluita: assemblees, vagues. Pels presos, pels assassinats, per les sentències de mort, pel Puig Antich. Més tard, la Marxa de la Llibertat, la Campanya de la llibertat d’expressió per la Torna, Pax Christi, el Casal de la Pau, l’Assemblea de Catalunya, el BEAN, la Indepedència. Quan les mobilitzacions les feia la gent que era protagonista del seu destí. Quan el futur no estava tant sols a mercè dels polítics de dins i fora de casa.

Viatges. Ganes de conèixer llocs, gent, costums,...El primer de tots per Europa amb la motxilla a l’esquena i un tros de pa amb formatge menjat al llac de Ginebra, dormint a l’estació del tren i fent autostop.
Viatges en cotxe propi, amb tenda, en albergs. Continuen ara, encara que el pes a l’esquena sigui més lleuger.

Xispa. Fox terrier. Una gossa de raça, nerviosa, afectuosa, intel·ligent. Va morir a Espot, la baixàrem a la falda.
Després hem estimat altres gossos, cada un ha estat diferent de l’altre:
El Roc, mesell, fins i tot pesat quan et buscava la mà. Però no et deixava; companyia assegurada.
La Bruixa, molt estimada, intel·ligent, fidel. Quins salts, quines alegries quan ens veia arribar a Timoneda. El Jaume la va ajaçar sota el cirerer.
La Darma, carinyosa. La dels camins del Secalló, cap a Sorribes i el riu de Lavansa.
I d’altres: el Xiroi, el Manyac, el Timó i la Neda, el Valent, el Garric. I el Dalai, el que ha passat a terres de secà tot i haver nascut a Lavansa.

Z Última lletra de l’alfabet, però la que t’indica que pots tornar a recomençar amb d’altres paraules, d’altres idees. Com un joc. Un exercici de coneixement d’un mateix.
Tornem-hi?

dimecres, 24 de març de 2010

MOSSÈN ÀNGEL


Infantesa

Antònia, la mare, sent que l’hora s’acosta; unes lleus patadetes i moviments suaus li fan preveure que ha d’acuitar-se a preparar la bossa per anar a l’Hospital, no sigui cas que aquell fill que espera d’un moment a l’altre, faci com ha fet durant pràcticament tot l’embaràs: l’ha deixat moltes voltes en suspens.

Les primeres passes són lleugeres, tocant de puntetes al terra, amb els braços mig alçats, les mans estirades i els ulls molt oberts, mirant sense veure res. Volta per la casa sense fer remor, sempre en actitud de recolliment, com si estigués per sobre de tot. Més tard a l’escola dels “hermanus” el director, Dom José dirà als seus pares: aquest nen arribarà alt!.

Avui hi ha un partit important amb els de l’altra escola. S’han entrenat dur tot el curs i tenen per fi la possibilitat, després de molts anys, d’aconseguir el primer lloc en el torneig escolar de futbol; és un prestigi pel centre i per el poble. Tothom confia amb el porter, l’Àngel.
En l’últim moment, els contraris fan el gol desitjat que ha minvat les esperances de tots: la pilota ha passat per sota els peus de l’Àngel en el que ha estat la seva primera elevació.

Joventut

Els pares, l’Antònia i l’Horaci, compleixen fidelment el seu deure de cristians. Sempre han estat comprensius i han intentat satisfer l’educació i les voluntats del seu fill; no l’han entès mai, però: aquell noi silenciós, mig esmaperdut pel món, amic de pocs amics, actitud recollida i cara plàcida.
Avui han consultat amb el rector; aquest, satisfet i orgullós del seu paper i la seva funció, ha acariciat el cap del noi i els ha dit que tenen un sant: deixaran ells de complir amb els designis de Déu?

Diumenge. Missa d’una. El grup es disposa a entonar el Sanctus. L’Àngel s’acosta la guitarra i fa el primer acord quan de cop tanca els ulls i abaixa el cap, els braços caiguts al llarg del cos. Els feligresos alcen el cap astorats, l’olor d’encens els amara els rostres. L’Àngel s’aixeca per sobre els seus caps...

L’Àngel comença el Seminari. Un llarg camí cap a la beatificació.

Maduresa

Primera missa concelebrant. Els pares orgullosos al primer banc; i els pocs amics, el grup de les misses d’una, Dom José deixant vessar un pèl l’emoció i el rector que li fa costat.
En el moment d’aixecar la Santa Forma tot queda trasbalsat: l’Àngel i el Senyor s’enfilen amunt

Li han donat una rectoria allí dalt al Santuari de la Mare de Déu del Cim. Una muntanya feréstec i arbrada, recer de pelegrinatges de la gent de la contrada. Vida tranquil·la i recollida, meditació i lectura de les escriptures entre rosari i rosari. Només que de tant en tant, baixa algú dient que el mossèn ha tornat a enfilar-se al cel.

El bisbe, molt al seu pesar, pren una decisió. Les elevacions han pres una categoria important i cada cop més gent en parla. El descuit en les coses de l’església s’ha alçat massa. El fan baixar de la muntanya per donar-li un lloc al Seminari.

L’Àngel ha perdut el costum d’estar envoltat de persones; es troba engabiat entre aquelles quatre parets de la cel·la. Quan els seminaristes el van a buscar a l’inici de les classes obren la porta i no veuen ningú. Tement-se el que ha passat aixequen el cap enlaire: l’Àngel travessa el sostre i s’eleva per sobre d’ells. Desapareix entre els núvols. Al Seminari creuen sentir veus d’àngels ressonant.

Pensaments (II)

Històries. Quan en tenia prou del germà feia històries. Me les inventava. Llavors era la protagonista dels contes, ningú em portava la contrària; feia tots els papers de l’auca. Meravelloses històries perdudes en aquell pati vermell i blanc de casa.

Il·lusió, incertesa, infància, inferioritat, interior,...paraules. No interpreteu res, només són paraules.

Jaume. Sempre ha fet patir: la mare pateix encara. És aquell germà que es té, el dels jocs de petits: cow-boys, a fet i amagar, a guerres, a soldats, a trens; més tard a bàsquet i a futbol. Ell sempre guanyava. Baralles i crits sempre reconciliables. Era i és el germà petit.

Kiosc. Dissabtes. Lectures de tarda. Amics d’aventures entranyables: el Capitán Trueno, la Ingrid i el Goliat. Jabato. La família Ulises i el professor despistat. El TBO, El Cavall Fort amb en Jep i en Gil Pupil·la... Cada dissabte.

Lectura. Aquell delit de llibre. Aquell gust de saber i conèixer. Aquell afany de viure el que llegeixes desbordant imaginació. Històries viscudes i il·lusió per viure-les. Devorar llibres d’infant i de jove. Com és que ara no puc dir el mateix? Han perdut interès els llibres o sóc jo qui l’he perdut?.

Lluna. Estels en una nit negre. Lluna plena. Per a molts un satèl·lit de la terra; per a mi una història més. Aixecar els ulls, mirar la lluna: - hola, noia, sóc aquí. Com va? Bona nit! Sabeu: ella sempre m´ha saludat. Igual que aquell estel penjat que m’ha fet sempre l’ullet i amb el que encara xerro les nits de solitud.

Música. Assignatura pendent. Als quatre anys vaig començar a tocar el piano amb la Maria, allà al forn, mentre esperava la mare. Després amb les Guitart i al Liceu. Cant, corals, concerts. Cançons. Quan tornava de colònies o campaments em passava quinze dies cantant a tothora les cançons que havíem après. Quins maldecaps devia donar!

Núria. Lloc enlairat entre muntanyes. Neu, caminades, boira, pluja. Les primeres vacances a la Residència del Pic de l’Àliga amb la mare i el germà: isards, vaques, cavalls... La família de Toledo amb la que ens vam escriure força temps. Abans, quan la societat no era tan visual i les amistats no corrien pels fils, la gent s’escrivia més: era un exercici de redacció i de constància. Els lligams eren més forts, calia un esforç que s’anava forjant.

Ona. El mar tant a prop i a la vegada tant lluny. No ha estat mai un punt d’atracció. De petita plorava si em portaven a la platja i veia l’aigua, aquella immensitat em feia pànic. El pare ho devia patir.

Papa. Tot un significat, tota una vida. Tota una necessitat. Un buit. I tal com ha anat, també una riquesa de comunicació interior, de saber que pots creure en alguna cosa no comprovable ni demostrable. Una estrella que em fa l’ullet, que m’espera, que està aquí. Un secret entre el jo i el més enllà.

dilluns, 22 de març de 2010

Lluís M. Xirinacs
Filòsof. Demòtic compromès amb l'alliberament del poble català.
La independència de cada nació
és el bé més preuat per establir la pau a la Terra.
Mai cap país no pot mercadejar la qualitat de la seva llibertat.

Francesc Macià 
President de la Generalitat de Catalunya 
Nosaltres som ciutadans d’un poble
que ha estat lliure i que ho vol tornar a ser.

Pompeu Fabra
Gramàtic i enginy  
Cal no abandonar mai
ni la tasca ni l’esperança

Màrius Torres
Metge i Poeta
 Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Manuel de Pedrolo
Escriptor
Que allò que comença amb una denúncia s’acabi
amb una paleta a la mà, construint sense desmai.
Sí, obrim els ulls, germans,
i que la mirada, després d’una dormida tan llarga,
sigui clara i vagi ben lluny...

Sant Jaume de Frontanyà

Quants records!. Recordes, Ramon, quan encara no hi havia carretera al poble i la gent pujàvem a peu, amb la motxilla a l'esquena?  Des del pedrís de davant l'església es veia arribar el Miquel amb el matxo i el jeep de Borredà, l'únic cotxe que pujava per la pista forestal. El camí era molt agradable tot passant per boscos, pel molí de Terradellas i pels Oms, fins que s'albirava el poblet, perdut, sota el cingle, esperant acollidor. La Florentina vigilava la font i la Carmeta feia aquells pastissos amb els que el meu germà i jo ens llepàvem els dits. 
Quan arribaves al poble, dominat pel Cingle, tots els ulls estaven posats ens els nous estadants, però t'hi trobaves bé. La seva imponent església romànica, orgull de segles dels santjaumencs, presideix el poble arremolinat al seu voltant. I les caminades! A Sant Jaume vem descobrir la natura que se'ns obria pas a pas: les fonts, els camins, els gorgs, les masies. Encara n'hi havia d'habitades, de masies: Cal Frontanyà, Tubau, Cal Berlinga; però moltes eren ja pastura de les males herbes com Cal Prat, Lloberes,... Paradís de rovellons ja al mes d'agost i cau de la flor de neu. Recordo la seva gent: tu, Ramon, a cal Marxandó, els de Casa Blanca, la Maria Rosa de Cal Cintet, la canalla que venien de Cal Currubí i, per suposat, la Florentina, aquella dona del poble, sàvia de tanta vida viscuda, enemiga de qui li espatllava la font, que netejava el petit cementiri amb cura, un pou d'anècdotes que ens explicava a la plaça. 
Fa pocs anys veu encetar el retrobament de tota la gent amb les trobades de santjaumencs a rel de la celebració del mil·lenari com a poble i fa pocs mesos heu encetat ja el camí cap a la voluntat d'un poble, cap a un futur independent. Des d'aquest bloc, un petit homenatge d'aquella criatura que va passar uns dels millors moments de la seva infància.  Moltes gràcies Sant Jaume i fins la propera trobada.
http://www.santjaumedefrontanya.net/

dissabte, 20 de març de 2010

Pensaments (I)

Ara. Ara sóc aquí. No sé exactament ni perquè ni com ni per qui. Certament és un moment, una pausa. El recull d’una història i la perspectiva d’un futur. Caminar.

Badalona. Ciutat vora el mar. Atrafegada, sorollosa, amb múltiples dificultats, defectes i deficiències, però tanmateix, la meva ciutat o més ben dit el meu poble, generació darrera generació... fins al futur.

Camí. Lloc entre muntanyes, corriol, drecera. Expressió d’una manera de ser que va més enllà de l’afició. Necessitat de marxar, de tenir altres horitzons, de respirar llibertat.

Dona. Un accident? , un estat?, una condició?. Un ésser en el món, una mirada, una acció i un pensament.

Educació i ensenyament. Una dedicació de sempre amb l’objectiu posat en el demà. De ben joveneta que ja volia tenir clar el treball en aquest camp. Però, exactament on he arribat?

Família. Sempre m’ha interessat la seva història. De petita, i ara de gran, escoltava les anècdotes i els detalls amb interès, com un conte. Sabeu que sóc descendent d’un general carlí i d’un mestre de poble, i d’un comerciant que va anar a Mèxic a buscar fortuna, i d’un noi que es va infiltrar en un vaixell des de Palma a Barcelona portant una sivella d’or a la sabata?

Garrics. Petit llogarret de la petita vall de Lavansa. Món tancat i ancestral. Una casa. El començament d’una nova etapa, un nou aprenentatge diari: coses que queden enrera, cúmul de sentiments i emocions viscudes que cal tornar a reestructurar; tot plegat, viure.

Hora darrera hora tota una vida, o potser no només una, varies. Qui pot dir on comença una història i n’acaba una altra. Temps era temps ...començaven els contes; i vivien feliços... acabaven. Acabaven?

Foto: Núria Comas, Roure de Cal Muntada, Lavansa

divendres, 19 de març de 2010

Acompanyament

Penso que l’ensenyança no és una activitat tècnica, un anar introduint models i canviant manuals, la part important és la de les relacions humanes, l’entorn, les mirades o els comentaris donats al moment oportú. Cal anar retrobant els moments de compartir, de reflexionar conjuntament sobre la pròpia pràctica i la nostra manera de fer, encara que no sigui de manera molt tècnica o amb grans disquisicions. Tal com es comenta, és important, crec, “la conversa tranquil·la”, el deixar ja de costat la manca de temps i aprofitar tots els moments que se'ns donen: quantes converses, reflexions i acords no s’han fet davant una d’aquestes màquines de cafè de les escoles, a l’hora de pati!
Com a assessora. també crec que és important aturar-se, deixar passar el temps entre una activitat i una altra, madurar els processos, re definir les demandes, escoltar i comprendre i no anar darrera les urgències d’un moment donat. Fent un símil amb el teatre o amb un concert, l’espectador ha de poder arribar i esperar, acomodar-se, veure, pensar; l’actor o el concertista ha de poder “respirar”, tancar els ulls abans de sortir, saborejar el silenci,… Quantes coses perdem amb el nostre afany d’actuar tot seguit!!, de pensar que tot es pot resoldre en un moment. Quants mestres veuen urgències ja al setembre!…, quants assessors corren darrera la recerca de solucions ràpides!…
L’educació, l’ensenyament, és ajudar a que cadascú a fer el seu aprenentatge, no com a alumne, si no com a persona.

Les celles

Sempre sobre els ulls: tira imperceptible de pèls que mai ningú té en compte. Feu-ne la prova: quan pregunteu les parts del cos ja sigui a la canalla del parvulari, a l’adolescent o a l’adult, comprovareu que tothom s’oblida de nosaltres: Això que som dues!. Entre els cabells que moltes vegades ens deixen invisibles. Comencem a estar-ne fartes totes dues, la dretana i l’esquerrana. Tenim els nostres drets; la necessitat de lluir i que se'ns admiri.
Un dia, mentre els ulls es tancaven, cosa que fan sovint, vam acostar-nos les dues per parlamentar amb l’ajuda del front.

Això no pot ser!, hem de demostrar qui som

Aprofitant l’estat de somnolència que caracteritza aquest galifardeu amb el que estem situades vam decidir començar un pla d’acció, la nostra venjança que ha de servir per posar les coses al seu lloc i les celles davant de tot.

Senyor!, valga’m Déu!, quina mala pensada vam tenir. Però en aquells moments la nostra dèria, l’obsessió d’existir no ens va deixar pensar bé i calcular totes les conseqüències que la nostra acció podia portar.

Però, abans de seguir, deixeu-nos fer-vos cinc cèntims d’aquest dropo que ens carreteja amunt i avall. No para mai quiet quan està despert, perquè això si, gràcies a la seva afecció al mam, ens deixa tranquil·les molts moments, gairebé diríem que ni sap que existim. Només està pendent del nas per ensumar allà on hi ha líquid i pendent de la mà per a poder-lo engrapar i alçar el colze com vulgarment se'n diu. O sigui que ja veieu quin és el nostre destí.

Tornant a la nostra gran gesta ben mirat prometia molt: havíem decidit començar a créixer, fer-nos evidents. Per tant, ens vam fer grosses, prominents, amb un arquejament accentuat, amb tots els pèls de punta, penjant una mica pel mig del nas. Va ser divertit. Inclús vam anar provant colors fixant-nos en els cabells.
- I si ens fem blanques com els que estan darrera les orelles
- No, no, donarà sensació de massa velles
- I negres com algun que queda per allà darrera
- Massa fosc, tampoc cal exagerar!
- Grogues, grogues com els que estan tintats!. És un color escaient i afavoridor.
Però no es va acabar aquí la nostra venjança. Calia desfer-se d’uns quants cabells que ens treien protagonisme. I els vam retallar fent escaleta.
Ja estava fet!. Prou que després en vam tenir remordiments.
Els ulls es van anar obrint lentament. El xicot, no sabem perquè es va mirar de cop i volta al mirall de la saleta. De tant en tant ja ho feia, sobretot quan es despertava després d’haver-se empinat.
Va obrir uns ulls esbatanats, amb un posat d’allò més incrèdul. Es va rascar el cap, va acostar-se més i més al mirall, va donar mitja volta com un llampec; no ens va donar ni temps de gaudir de la situació. De veritat que fèiem patxoca!
Va tornar al mirall portant una d’aquelles ampolles que té escampades per tot el pis.
Què va passar? Ni ho sabem a hores d’ara. Només vam veure una ampolla agafada per una mà que s’alçava i venia directe: els ulls es van tancar, els cabells es van enretirar,...
El tall ha estat profund. Primer li ha tocat a l’esquerrana i després a la dretana. Un rajolinet vermell s’ha escorregut avall. Tenim una fatxa horrible i ara els cabells ens tapen completament per dissimular.

No som ningú!....

EL DIA DE DEMÀ

Les hores passen lentes tot i que ha arribat ja el que serà la seva darrera nit.
Sap que demà tot canviarà; eternament. En un instant fa repàs de la seva vida però no vol parar-se en cada moment; el passat ja no importa, res el farà tornar; per a què, doncs, entretenir-s’hi quan demà a aquesta hora ningú el podrà recordar?. Haurà estat fugisser, un instant en la roda del temps..., però demà...
Mira, com sempre ha fet, l’agenda per demà: el demà sí que el voldria etern. S’hi recrearà, gaudirà cada segon, cada minut i cada hora pensant que és un privilegiat: qui té aquesta oportunitat? 
Passarà aquesta nit en un son que espera plàcid i tranquil, tancarà els ulls sent conscient per últim cop d’aquest fet i els obrirà a les 8 en punt del matí. A les 8 del matí sonarà la música del radio despertador i obrirà els ulls tot allargant els braços i mirant el sostre de l’habitació. Quina peça escoltarà? Li agradaria que fos Mozart, o Haendel o Verdi. Tanmateix, millor que sigui Bach: la Cantata de Nadal, a poder triar. Estirarà tots els seus membres i poc a poc, lentament, s’anirà aixecant del llit; primer una cama, després l’altra. Donarà una darrera ullada a l’habitació mentre el sol, encara tímid, entrarà per la finestra del balcó. Intentarà conservar a la memòria els objectes que l’han acompanyat en cada despertar: però,... quin sentit tindrà el recordar?
Anirà a la cuina i posarà la cafetera al foc mentre farà el primer últim cigarret del dia. Es prendrà a poc a poc el cafè amb llet ben calent, com li ha agradat sempre i s’estarà una estona llarga assaborint el moment ; es reconciliarà d’aquesta manera amb el món del treball.
Ningú l’espera, ningú l’acuita, no té pressa.
Sortirà fora, donarà un tomb tranquil·lament pels carrers del voltant de casa i s’arribarà fins al mar, a trencar d’ones. Esperarà el pas del tren i farà un altre cigarret tot mirant els pocs pescadors que encara adoben les seves xarxes. A les 12’45 s’arribarà a la Granja i farà un vermut. De tornada a casa espera retrobar algun conegut, just per dir el darrer adéu a alguna persona coneguda en vida; no sap qui serà, però segur que ho podrà fer. No s’aturarà, no vol que ningú sàpiga el seu destí, vol sentir-se sol, amb ell mateix, l’últim dia es farà companyia només ell.
A les 16 hores ja haurà dinat i esperarà reposadament el pas de la tarda amatent als quarts i les hores del rellotge de paret. Intentarà imaginar com hauria estat una altra vida, un altre tarannà, un altre lloc i un altre temps i es preguntarà el perquè de tantes coses que han sigut i que no seran...
Són les 10 de la nit i es disposa, doncs, a passar aquests últims moments. Demà tot haurà acabat.
De cop, sent un soroll fort i li agafa una mena de basarda. Comença a suar. Li entra una por, un pànic latent de no poder passar el demà que ha imaginat, que s’ha fet seu, únic, irrebatible. No sap el perquè d’aquesta angoixa. Torna a sentir un espetec i uns crits que s’acosten. S’aproxima al balcó obert...un resplendor li il·lumina el rostre; fa un gest cap enrere, però no hi és a temps, el soroll se li encasta a les orelles i el deixa pràcticament sord, amb un buit immens. Sent una cremor per tot el cos...
Els focs de Sant Joan es comencen a enlairar.
El demà no arribarà

L'agressivitat dels infants

Moltes vegades hem hagut de reflexionar forçosament sobre l’agressivitat dels nostres alumnes i dels nostres fills. Per agressió entenem un atac sense que hi hagi hagut una provocació explícita. Ens preguntem sobre la importància de l’agressivitat en la societat moderna i si hi ha hagut un augment d’aquesta agressivitat.
La violència s’aprèn. Malgrat que els impulsos agressius són comuns a tots nosaltres, la capacitat de maniobra i la forma d’expressar-los és diferent en cada individu. La ràpida descàrrega violenta i directa és, malauradament, molt freqüent en segons quins ambients, on semblen solucionar els conflictes per la via expeditiva de la repressió violenta.
Hi ha nens especialment agressius i font de conflictes per a tothom. L’infant que es manifesta constantment d’aquesta manera, sol ser i sentir-se desgraciat i sovint no sap relacionar-se d’una altra forma. Però també hi ha l’agressivitat dels adults. Cal analitzar quines són les condicions que afavoreixen les manifestacions agressives i intentar posar-hi remei; cal buscar formes de resoldre els conflictes que potenciïn una canalització positiva de l’agressivitat: sempre és millor una bona discussió que una clatellada, una assemblea que una ordre a seques. Caldria no respondre automàticament amb violència a la violència, en forma d’estímul -  resposta. Hauríem de tenir un cert coixí per acollir l’agressió i deixar un espai per rumiar el que cal fer i sobretot intentar comprendre el significat de la conducta agressiva. Això és vàlid també per a nosaltres mateixos i les nostres pròpies agressivitats.
Com tractar l’agressivitat de l’infant per tal que resulti constructiva i no destructiva per a ell mateix i per als altres? Tots els nens volen viure si se'ls ajuda a viure; hom parla i es comunica amb qui li permet parlar i comunicar-se; hom té respecte a qui li ofereix respecte. No hi ha fórmules fixes en el món educatiu, però sí hi ha d’haver marcs de referència, d’orientació i d’afectivitat.
Des de les primeres setmanes de vida, els nens i les nenes manifesten vers el seu entorn reaccions de complaença o d’agressivitat que poden ser més o menys intenses. Aquestes manifestacions d’exigència apareixen quan no aconsegueixen obtenir l’adequada satisfacció a les seves necessitats. Plorar, protestar o qualsevol altre tipus de manifestació d’incomoditat suposen una demanda que pot portar implícit un contingut de major o menor agressivitat.
L’agressivitat forma part de la manera de relacionar-se i de manifestar-se. Barrejada amb la impaciència, amb el neguit per ser valorat, com a resposta clara a una frustració o injustícia, l’agressivitat es manifesta estretament vinculada al creixement, a la lluita i a qualsevol intent de tirar endavant una tasca. Existeix un nivell d’agressivitat adequat que suposa vinculació, contacte i es relaciona amb el fet i el desig d’existir.
L’absència total d’agressivitat en un infant pot significar absència de relació, rebuig total al contacte i un replegament que, encara que socialment crea menys problemes, individualment és molt perillós i destructiu. L’aïllament d’alguns nens a l’escola hauria de ser molt més preocupant que les manifestacions agressives. L’agressivitat més aguditzada ens pot fer por i ens molesta profundament perquè té la virtut de despertar agressivitat: ens provoca i ens fa sentir en perill; ens desperta ganes de tornar-nos-hi, de vegades amb la mateixa intensitat amb la que rebem. Arriba a crear un problema constant als mestres i als pares per la seva freqüència, la seva intensitat o la seva forta destructivitat
L’agressivitat varia d’una edat a l’altra a mesura que l’infant adquireix noves eines d’expressió i de coneixement. Les conductes agressives apareixen entre els 2/3 anys i van evolucionant paulatinament des d’accions agressives de tipus físic fins a expressions verbals. Les conductes agressives de caire físic tendeixen a anar disminuint a mesura que l’infant creix i amplia el contacte amb persones alienes al seu grup familiar, trobant a poc a poc, formes més subtils i acceptables socialment de manifestar l’agressivitat.
En general, com més petit és el nen més directament expressarà la seva agressivitat La forma més freqüent d’agressivitat dels nens més petits de l’escola sol ser netament corporal: Els infants es barallen, es peguen amb molta facilitat; estripen els treballs i si bé no agredeixen directament a la mestra o als pares, sovint descarreguen el que senten en els companys a l’escola i en els germans a casa. A partir dels 4/5 anys i malgrat que l’agressió corporal és sempre present, el llenguatge entra en joc de forma clara: els insults, les males contestacions poden començar a substituir els cops i les baralles, augmenten les expressions amb preponderància dels atacs verbals, insults, mentides, acusacions.
La violència s’aprèn. L’infant que es mostra constantment agressiu sol ser i sentirse desgraciat i sovint no sap relacionar-se d’una altra forma. Pot haver-hi milers de causes per a aquesta conducta i en cada cas les circumstàncies són diferents: problemes greus de rivalitat a casa o a l’escola, sentiment d’incapacitat davant les exigències, sentiment d’exclusió d’un grup, situacions familiars de baralles constants,... El que és important és intentar comprendre l’origen de la constant agressivitat i buscar recursos i alternatives que intentin evitar l’agreujament de la situació.

dijous, 18 de març de 2010

Reflexions per a la inclusió

Ara que hem arribat al procès d'inscripció i matrícula als centres per al curs 2010/2011, m'agradaria fer algunes reflexions pel que fa al tema de la inclusió, aportant idees que ja vaig desenvolupar en la llicència d'estudis feta el curs 2002-2003 concedida pel Departament d'Ensenyament sobre l'avaluació de l'escolaritat compartida i el marc de col·laboració entre les anomenades escola ordinària i escola especial.

Els centres ordinaris han de fer front a una diversitat cada vegada més gran d’alumnes: des dels alumnes amb retards lleus d’aprenentatge a alumnes amb problemes de comportament i conducta, alumnes amb necessitats específiques derivades de situacions socials i culturals desfavorides, alumnes d’altres cultures, alumnes amb necessitats educatives especials determinades per unes deficiències greus i permanents. Ajustar-se a aquesta diversitat comporta un gran esforç, sobre tot quan, moltes vegades, no es tenen els recursos necessaris per a donar atenció a tot l’alumnat.

Cal, doncs valorar l’esforç que fan molts centres en la comprensió i acceptació d'aquests infants. De totes maneres, cal treballar encara en la concepció d’una escola per a tots, una escola que tingui en compte la diversitat i la diferència; una escola que possibiliti a tothom “l’aprendre a aprendre”.

En molts centres, la consideració que l’educació especial no ha de ser considerada com un sistema educatiu paral·lel a l’ordinari suposa buscar i encetar fórmules d’apropament per tal de compartir activitats, objectius, en definitiva, l’adaptació del currículum a contextos educatius. Cal establir nexes entre els centres ordinaris i els centres d’EE i cal que els professionals treballin plegats en la determinació d’objectius curriculars, preparació de les activitats, acords en les metodologies i criteris comuns d’actuació. No n’hi ha prou en “anar-hi”, cal “ser-hi”. No es tracta, doncs, de compartir espais o activitats amb un caire “paternalista” o de “sobreprotecció”, cal construir junts l’aprenentatge; cal tenir l’objectiu final de la inclusió a l’escola i a la societat.

Els centres d’educació especial s’han d’entendre com a suport i recurs al servei del sistema educatiu per poder atendre, conjuntament amb l’escola ordinària, als alumnes amb necessitats educatives especials.

Promoure els centres d’educació especial com a centres de recursos al servei dels centres ordinaris: optimitzar el professorat dels centres d’educació especial en l’assessorament en qüestions d’educació especial, aportació de materials i metodologies de treball, cosa que permetria continuar atenent des d'un entorn normalitzat aquells alumnes que sempre han estat atesos. Els centres d’educació especial han de ser oberts i poder oferir suport i ajuda als centres ordinaris per tal que, sempre que sigui possible, els alumnes amb necessitats educatives especials puguin ser atesos en un entorn normalitzat.

L’escola d’educació especial pot oferir serveis específics i també suports personals i recursos a l’escola ordinària, als seus alumnes, professionals, pares, i a tota la comunitat educativa, per tal d’ajudar i col·laborar en l’orientació dels alumnes amb necessitats educatives especials.

Cal incidir en una “cultura del compartir”. Un dels aspectes que més m’ha sobtat sempre ha estat comprovar com, des dels diferents centres i zones, s’han elaborat i elaboren eines, instruments, registres,... entorn al treball que es fa i a les diferents experiències, i en canvi, no es fa evident una cultura de “compartir” aquest material, o hi ha un desconeixement del que fa l’altre.

dimarts, 16 de març de 2010

CARTA A L'ANDREI

Al mig de Tenerife, un dia de calor de l'any de la picor

Molt senyor meu, mal recordat Andrei:
Si senyor, que us feu anomenar Andrei Simenon, com recordareu sóc altra cop jo, l'Alexandrina, aquella amb la que vàreu passejar per les rues i cartiers de París el mal dia que vaig anar a terra ferma i d'on creia que no tornaria.
Us escric aquesta carta perquè encara que sigueu jove – 43 no són anys de dolors encara - no teniu perdó per com us vàreu comportar, que si ja teníeu companyia d'aquella que s'arreplega pels baixos fons que en diuen, no calia que m'emboliquéssiu a mi. Que si arribo a saber i, donada la meva condició i experiència, hauria d'haver endevinat, - innocent que sóc, i no rigueu, no!-, que l'encàrrec que em féreu una nit de bogeria podia acabar amb la meva estimadissima illa, us dic jo, que no ho haguera fet. Però, com que us vaig veure tant petit, tant callat i desvalgut, que semblàveu un angelet d'aquells que no ha trencat cap plat,...
Us haig d'explicar doncs com ha anat tot i demanar-vos amb les millors paraules d'aquesta llengua que vós, sent hongarès, no enteneu ni poc ni molt, demanar-vos deia, que em tragueu d'aquest mal pas.
Al aterrar ja vaig adonar-me que alguna cosa no anava bé, però com que la bossa pesava tant que amb prou feines la podia arrossegar,... vaig demanar a un mosso de l'aeroport que me la portés i el pobre al veure'm tant atabalada i endemés, ell no ho sabia, que estava famolenca, perquè els menjars dels avions no els puc pair bé i això de pensar si som una hora més o menys encara em té obsessionada, doncs, vaig veure, deia, que no feia massa bona cara i parava molta atenció a un sorollet que jo ja feia estona que sentia i que s'escapava de la bossa que em vàreu fer emportar. Pensant jo, que era algun regal meravellós per tal que quan me la vàreu donar em posàreu aquells ulls celestials i em colmàreu de compliments a la meva persona tot dient- me sac d'ossos amb tanta dolcesa!
No he sabut encara com he arribat fins aquí, però de cop i volta el taxista es va començar a esverar al sentir cada cop més fort un tic-tac corprenedor, d'un rellotge de cu-cut, pensava jo, per posar a la saleta, que segur que s'hauria d'obrir una porteta de la maquinària, com els rellotges suïssos, i sortir-ne el senyor aquell,... com es deia,... el que vivia al campanar de Nôtre Dame, perquè, és clar, també em vaig imaginar que el rellotge havia de ser una rèplica del campanar de la Catedral de Paris ja que havíem estat fent amoretes a la missa concert de les vuit del vespre, us recordeu?, just abans de prendre aquelles copes a Chez Messieur le Canard..
En fi, que resulta que estic al mig geogràfic de l'illa, voltada de mar i de sorra i de palmeres i també, és clar, de tota la basca, és a dir, la policia, disposats a agafar-me i fer-ne una de sonada, tot i que cada vegada que alço la bossa enlaire es fan enrere; si sabessin el dolor que em fa el braç només d'intentar aixecar-la!
Doncs, ja us imagineu el perquè estic així i com pot acabar això. I ja que encara tinc la bomba a la bossa, ho he sabut quan hi he donat un cop d'ull i el campanar de Nôtre Dame m'ha semblat sospitós, encara que puc entendre que voleu salvar la vostra pàtria, m'agradaria abans salvar-me jo o el poc que queda de mi, quatre ossos mal comptats que ja em dolen tots. He demanat a aquest policia que s'acosta més paper i boli per escriure aquesta carta que, pobre noi, s'ha compromès a fer-vos arribar.
No podríeu rescatar-me amb un aerostàtic d'aquells que travessen mars i s'enlairen ben amunt? Aquí el cel és molt clar, blau, sereníssim, i de tant en tant arriben ràfegues fortes de vent peninsular. La basca encara la mantinc a distància, Déu sap fins quan...
Sé que fareu això per mi, en recordança dels versos alexandrins que us vaig dedicar mentre fèiem aquella partida d'escacs al Boulevard Saint Germain.
Us estic esperant!!!
Desesperadament, petonets sincers!

P.D: No vingueu demà que han dit que plourà.
L'Alexandrina Rima Apart
Foto: Desert de Wadi Rum, Núria Comas

diumenge, 14 de març de 2010

Santa Eulàlia de Timoneda


Timoneda és un lloc enlairat entre muntanyes prop de Solsona, en el camí que porta cap Andorra, al primer trencall a la dreta que es troba en la carretera de La Bassella. Arribats a l'alçada de cal Vilà cal prendre el camí que porta a la casa i traspassada aquesta, arribarem a Sta. Eulàlia. Té la Serra d'Odèn i el Port del Compte que li fan de bressol, i una mirada extensa a la plana. El seu nom prové del timó, aquella planta olorosa i petita, tan plena de poders, que en d'altres contrades anomenen farigola.
Les pedres de la petita església pre-romànica ens parlen d'història, una història de fets i de gent, de cavallers i rodamóns.
Els diumenges encara s'hi apleguen rostres de pell rosada, encara es parla del bosc i del conreu; gent esclavitzada a la terra, que sap el nom de cada arbre, de cada bri d'herba. És la trobada dels pagesos del voltant, al toc de la campana, que estan amatents a la pluja, a la secada, al sol i al vent.
Paradís de boletaires quan l'any és bo: rovellons, pinetells, llenegues i fredolics que portaran al mercat de Solsona. Paradís també dels trufaires que amb els seus gossos busquen el fruit preuat. Lloc de caçadors que esperen pacients el pas dels senglars, les perdius fugisseres, la corredissa dels conills.
En la nit estelada, Timoneda, silenciosa, encara ens pot parlar de petites històries, del lent pas del temps.
Si no teniu pressa, si voleu un poc de calma, no dubteu en fer-hi una escapada.


Premiat a la Revista Descobrir Catalunya amb una bici tot terreny.
Editat al n. 5 de la Revista Descobrir Catalunya, 1997

BUFALÀ


Avui m'he mirat la pàgina web de la Plataforma Ciutadana de Bufalà. L'he trobada molt interessant i cal animar la gent i les entitats que hi participen a continuar endavant.
M'estimo aquest barri. He passat molts anys de la meva vida professional als seus centres educatius com a assessora de l'EAP: CEIP Planas i Casals, CEIP Bufalà, IES Pompeu Fabra, IES Albéniz, Escola Especial Can Barriga. Amb tots ells hem compartit unes il·lusions i una tasca educativa que han creat lligams; he après molt de tots els seus professionals.
Recordo encara quan el Planas estava a Can Ruti,a tocar dels pins i ja al barri de Bufalà, l'acollida que sempre han tingut envers experiències inclusives compartides amb l'escola especial, els professionals del seu claustre que han maldat per anar avançant en l'educació dels infants. Els primers passos del Bufalà amb un equip directiu amb molta força i empenta que van construint l'escola tenint en compte els infants i les famílies, un equip jove i entregat. L'acolliment de l'Albéniz on sempre m'he sentit com a casa i l'ajuda mútua per anar cercant diferents maneres de treballar amb els adolescents. L'esperit del Pompeu que, malgrat les dificultats, ha intentat entendre als alumnes amb més necessitats. I finalment, els equips directius i tots els professionals de l'escola especial Can Barriga, per la il·lusió, l'entrega i les ganes d'anar avançant en la inclusió dels seus infants compartint i ajudant als mestres de l'escola ordinària a entendre els alumnes amb greus afectacions.
A tots ells, moltes gràcies per tots aquests anys.
Fotos: Can Barriga, Can Bufalà

XESCO


He llegit un comentari sobre tu al bloc de la Dolors Sabater. No vaig poder ser el dia de l'homenatge a la llibreria Saltamartí: aquell dia jo cantava. Vaig venir a l'homenatge al Palau de la Música.
Però he recordat del teu pas per Badalona les trobades que teníem a casa la Carme Ventura, a les golfes del carrer Rector. De fet, havíem de fer el treball per a la facultat, l'assignatura d'Història de la Pedagogia, amb aquell professor capellà que ara no recordo com es deia, un senyor gran amb sotana negra, tot ell bondat. Amb la Carme, la Marta Tejedor i jo formaven un equip per fer el treball sobre la Història de la Pedagogia a Catalunya entre els segles XV, XVI, XVII i XVIII. El dia que es va dir que havíem de fer el treball estavem asseguts de costat: "Mireu, que m'hi voleu al grup"? Ah!, de Badalona!, jo hi haig de ser per allà!; doncs, fet!! Cadascú un segle: mira si n'érem d'ambiciosos!!! El que vam fer la major part del temps va ser cantar, amb la teva guitarra , que portaves a cada trobada, i les nostres cançons, les de sempre, les dels "xiruqueros". Tot i així, crec recordar que vam treure un sobressalient del treball. El guardo jo. Recordes!, ens posàvem d'acord en què faríem, cadascú treballava i aportava al grup el que havia fet, i en trèiem conclusions, parlàvem de la nostra història, tant desconeguda llavors per a molta part de nosaltres; parlàvem de la pedagogia, dels anys que ens havien escapçat i potser no recuperaríem, de la grisor d'aquells anys setanta, de les penes de mort i les tortures.... i tocaves,... i cantàvem.
També recordo les migdiades de les escoles d'estiu de Rosa Sensat a l'escola del Bosc, a Montjuich: el Francesc Puig i jo portàvem un cassette i et grabàvem; fins i tot et fèiem demandes de cançons en castellà per poder-les fer viure als nens i nenes de l'esplai de Sant Roc de Badalona,... Esperavem amb ànsia aquell moment; crec que encara tinc el cassette, tot i que la tècnica d'avui en dia fa difícil escoltar-lo. Aquells infants de Sant Roc s'ho van passar molt bé caminant al ritme de les teves tonades i escoltant els contes  com la sopa de pedres, i d'altres... Sovint em ve a la memòria el dia que em vaig assabentar de la teva mort. Jo estava a Timoneda, en plena natura, acompanyada de les teves cançons...; dels meus ulls se'm van escapar unes llàgrimes que es van convertir en noves cançons, en el desig de no oblidar, en el desig de viure i de cantar i de riure i de saber ser ,en la humilitat ,una petita aportació a aquesta terra. Us animo a cantar les seves cançons i escoltar els contes.

dissabte, 13 de març de 2010

Tretze de Març

Tretze.
Són tretze cops de martell a la terra.
La dona es lleva;
Ja ha passat la nit de dolors i gemecs,
D’esgarrifances i suors.
Escalfa el seu cafè
-sempre amb presses-
la feina no espera.
Cases borroses, aire espès,
Sorolls que penetren com...
Tretze cops de martell a la terra

Tretze.
Són tretze crits ofegats a la terra.
El dinar a taula,
La bogada de la setmana,
Els llits de cada dia,
Els crits de sempre.
Els minuts passen
-ni un se'n pot perdre-
l’arròs fred, el peix que es congela,
la taronja mig pelada, el cotxe ja arrenca i...
són tretze crits ofegats a la terra.

Tretze.
Són tretze plors de ràbia a la terra.
La dona..., descansa?
La il·lusió retorna, l’esperança...
S’enceten els temes:
L’agrupament no marxa,
La noia no pesca,
El noi que no parla,
Els pantalons nous, la faldilla blanca,
La família passada,...
I entre històries i la cuina,
El vespre s’esvaeix amb...
Tretze plors de ràbia a la terra

Tretze.
Demà serà un altre dia.
Demà la història comença
Demà la història s’acaba.

(Fins aquí està datat cap a l’any 1975)

Tretze
Són tretze glops de vida en la terra
La dona es desperta,
La llet calenta,
El repòs esperat dia a dia
El desig de saber i de viure:
Les manualitats, les classes, el teatre,
El cinema, els viatges, la lectura,
La caminada, el cant, la música
I l’amistat forjada;
Els ulls oberts, la mirada atenta,
El goig de riure i ...
Tretze glops de vida en la terra


Tretze
Són tretze alenades d’aire en la terra,
El dinar a taula,
El fill que no truca,
Les nétes que vénen,
El cor s’eixample,
Aires nous recomencen, cal fer noves descobertes
I seguir camins...

Tretze
Són tretze dolors que el cos arrossega
aixecar-se lentament cada dia
cada pas, cada moviment
és un cant a la ressistència.
Els somnis, els records,
ajuden a passar poc a poc les hores, els dies.
El desig es fon, la calma penetra.
Tretze
Tretze dolors,... el cos els arrossega.

Problemes de Conducta


Emmarcaria les actuacions a fer als centres dins l'acció tutorial amb els alumnes  i sobre tot, a poder realitzar per tot l'equip docent. També crec que seria important no tant sols dirigir les actuacions al grup d'alumnes que han presentat les alteracions de conducta si no a tots els alumnes del centre donant prioritat a una tasca més preventiva. Crec que el diàleg i el compartir són la base de la convivència. Les orientacions anirien encaminades al desenvolupament de les habilitats socials, al coneixement d'un mateix i de l'altre i a reforçar els aspectes necessaris dels aprenentatges, base de l'èxit i de l'autoestima.
En aquest sentit, caldria incloure en aquest procés al professorat, a l'alumnat, al personal del centre i a les famílies.
Sentiment de vida
  • Realitzar tutoria individualitzada amb els alumnes en la que la revisió de la pròpia evolució respecte als aprenentatges i respecte al treball en valors fos conjunta entre el tutor i l'alumne i compartida per tot l'equip docent.
  • Organitzar co-tutories entre alumnes.
El centre com a àmbit de desenvolupament
  • Estructurar el currículum en funció de la població del centre i prioritzar els procediments a partir de les competències bàsiques de l'aprendre a aprendre, les relacions interpersonals i la convivència
  • Estructurar unes normes clares i concretes que parteixin dels mateixos alumnes i del professorat i estiguin presents tant a l'aula com als diferents espais del centre.
Vulnerabilitat i protecció en el procés de desenvolupament 
  • Potenciar les trobades amb les famílies. A primària promoure xerrades sobre temes proposats pels mestres i per les famílies i compartir les opinions i les reflexions que ens poden dur a l'organització d'activitats conjuntes: “dia de la pau”, “mercat de la diversitat”, “setmanes culturals”... 
  • A Secundària, organitzar fòrums de debat sobre temes actuals dels joves per compartir-los conjuntament.Preveure les conductes que es poden donar en un context o situació o activitat determinada i potenciar reforços i valoracions positives en les conductes desitjades.

Badalona: una petita ressenya


Badalona és una ciutat molt propera a Barcelona com tots sabeu.
Existia ja en temps dels ibers i els romans que van fundar Baetulo i ens van deixar les Termes, la casa romana del carrer Lladó i el traçat dels carrers per sota el barri de Dalt la Vila. Podeu donar-vos una volta molt interessant pel Museu Municipal on entre d'altres objectes podreu admirar la Venus de Badalona.
Ciutat de comerciants i d’indústries, que han sofert uns forta davallada, conserva encara algunes característiques que la fan diferent: el barri de cases de pescadors a Baix a Mar, la platja amb algunes barques i la Rambla separades pel constant pas dels trens; els edificis modernistes - casa Pavillard- ; les masies de la serralada costanera i el Monestir de Sant Jeroni de la Murtra dominant la creu de Montigalà; barris nous creats a rel de les fortes onades d’immigració.
També ha conservat algunes paraules pròpies: el badiu ( pati) que totes les cases tenien amb plantes i safareig; el micaco (nespra) del que per Sant Anastasi n'hem fet un ball per celebrar la cremada del dimoni cada any per l'11 de maig. Sabeu però que és un tornemi. Tot i que no és clara l'ortografia el tornemi és una pasta ensucrada i farcida de crema que tenia el seu origen en una pastissera, desapareguda no fa gaire, del carrer d'en Cueta i que feia, i fa, les delícies de tothom i expliquen que quan la gent un cop se l'havia menjat deia: " Que bona, tornem-hi!. Així li va quedar el nom de Can Tornemi i tornemi també a la pasta que en d'altres llocs anomenen "xuxo"
Si sentiu que algú al costat vostre parla i diu: " he menjat un tornemi i uns micacos sota el micaquer del badiu de casa", sabreu, sens dubte, que es tracta d'un badaloní o d'una badalonina.

El Princep llangardaix

El llangardaix es calçà els esclops i encetà el camí. Se li feia llarg el caminar, cada pas feixuc, la panxa tocant el llot. Aquells esclops pesaven força i es feia difícil fer un pas darrera l'altre; la marxa esdevingué lenta, feixuga, inconstant. A cada moment havia de parar i reposar. Pensà llavors, que d'aquesta manera, aquells esclops no es gastarien mai, com era el seu propòsit, i això el desesperà. El seu plor es convertí en un devessall de llàgrimes amargues que cuidà molt que anessin a parar a les ampolles que duia penjades a l'esquena.
Però, quina no fou la seva dissort al veure que aquelles ampolles estaven foradades i tant bon punt les llàgrimes entraven, en sortien pel forat fins a fer un enorme bassal sota els seus peus.
Els esclops quedaren oxidats i les ampolles se li enfonsaren al bassal de tal manera que comprovà desesperadament que havien quedat negades per dins i per fora. Això, però, el salvà, ja que passant per allí un gripau l'invità a pujar al tronc on estava a recer del rierol que s'havia format i el portà al turonet de l'altra costat del camí.
Arribats allí, i en mig del bellugueig febril de les formigues per sobre el tronc,el llangardaix explicà la seva història:
- Busco un llac d'aigües tranquil·les per submergir-m'hi i sortir de nou a la vida. Havia pensat que construint el meu propi llac amb les llàgrimes no em caldria fer tant de camí... Els esclops són els signes més evidents de la meva humanitat. Un cop gastats m'han de fer renéixer i amb l'aigua haig de créixer fins al meu estat del passat. Què serà de mi!
El gripau el veié tant desesperat i corprès que decidí ajudar-lo. I amb la bava que va despendre la seva llefiscosa pell va fer un petit bassal on el llangardaix es capbussà i d'on ressorgí de nou un príncep que guardava encara una llàgrima a la galta.
Tanmateix el gripau, amb l'esforç, va emmudir i el príncep tornà a plorar amargament. D'aquell doll d'aigua en cresqué un petit roser i de cada punxa en sorgí un estel que encara il·lumina les nits.