Estic llegint el llibre: Mal d'escola de Daniel Pennac. Feia temps que no llegia un llibre tan interessant i divertit, tant amè. Parla dels problemes de conducta. Diu, parlant dels mals alumnes:
Els nostres “mals alumnes” (alumnes considerats sense futur) no vénen mai sols a l'escola. Allò que entra a la classe és una ceba: capes de malestar, de por, de neguit, de rancúnia, de ràbia, de desitjos insatisfets, de renúncia furiosa, acumulades sobre un fons de passat vergonyós, de present amenaçador, de futur condemnat. Mireu-los, ja vénen, amb el seu cos a mig fer i la seva família a coll, a la motxilla. En realitat la classe no pot començar fins que no deixin el fardell a terra i no haguem pelat la ceba. Això és difícil d'explicar, però sovint n'hi ha prou amb una mirada, una paraula amable, una frase d'adult confiat, clar i estable, per dissoldre aquestes penes, alleugerir aquests esperits, instal·lar-los en un present rigorosament d'indicatiu. (pg.60)És difícl afegir quelcom més, però fa reflexionar. De vegades buscant bons programes, millors sol·ucions, estratègies òptimes, ens oblidem d'allò que tenim més a l'abast de la mà: la mirada, el somriure, la placidesa confiada, el posat segur i vigilant, la paraula afectuosa, el bon dia i el com estàs avui? Una mirada a temps, un copet concialiador, pot aportar tantes coses! Una confiança en l'altre, una actitud d'escolta, una acollida....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada