dimecres, 24 de març de 2010

Pensaments (II)

Històries. Quan en tenia prou del germà feia històries. Me les inventava. Llavors era la protagonista dels contes, ningú em portava la contrària; feia tots els papers de l’auca. Meravelloses històries perdudes en aquell pati vermell i blanc de casa.

Il·lusió, incertesa, infància, inferioritat, interior,...paraules. No interpreteu res, només són paraules.

Jaume. Sempre ha fet patir: la mare pateix encara. És aquell germà que es té, el dels jocs de petits: cow-boys, a fet i amagar, a guerres, a soldats, a trens; més tard a bàsquet i a futbol. Ell sempre guanyava. Baralles i crits sempre reconciliables. Era i és el germà petit.

Kiosc. Dissabtes. Lectures de tarda. Amics d’aventures entranyables: el Capitán Trueno, la Ingrid i el Goliat. Jabato. La família Ulises i el professor despistat. El TBO, El Cavall Fort amb en Jep i en Gil Pupil·la... Cada dissabte.

Lectura. Aquell delit de llibre. Aquell gust de saber i conèixer. Aquell afany de viure el que llegeixes desbordant imaginació. Històries viscudes i il·lusió per viure-les. Devorar llibres d’infant i de jove. Com és que ara no puc dir el mateix? Han perdut interès els llibres o sóc jo qui l’he perdut?.

Lluna. Estels en una nit negre. Lluna plena. Per a molts un satèl·lit de la terra; per a mi una història més. Aixecar els ulls, mirar la lluna: - hola, noia, sóc aquí. Com va? Bona nit! Sabeu: ella sempre m´ha saludat. Igual que aquell estel penjat que m’ha fet sempre l’ullet i amb el que encara xerro les nits de solitud.

Música. Assignatura pendent. Als quatre anys vaig començar a tocar el piano amb la Maria, allà al forn, mentre esperava la mare. Després amb les Guitart i al Liceu. Cant, corals, concerts. Cançons. Quan tornava de colònies o campaments em passava quinze dies cantant a tothora les cançons que havíem après. Quins maldecaps devia donar!

Núria. Lloc enlairat entre muntanyes. Neu, caminades, boira, pluja. Les primeres vacances a la Residència del Pic de l’Àliga amb la mare i el germà: isards, vaques, cavalls... La família de Toledo amb la que ens vam escriure força temps. Abans, quan la societat no era tan visual i les amistats no corrien pels fils, la gent s’escrivia més: era un exercici de redacció i de constància. Els lligams eren més forts, calia un esforç que s’anava forjant.

Ona. El mar tant a prop i a la vegada tant lluny. No ha estat mai un punt d’atracció. De petita plorava si em portaven a la platja i veia l’aigua, aquella immensitat em feia pànic. El pare ho devia patir.

Papa. Tot un significat, tota una vida. Tota una necessitat. Un buit. I tal com ha anat, també una riquesa de comunicació interior, de saber que pots creure en alguna cosa no comprovable ni demostrable. Una estrella que em fa l’ullet, que m’espera, que està aquí. Un secret entre el jo i el més enllà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada