dissabte, 10 d’abril de 2010

El just


Seié amb les balances a una mà i l’espasa a l’altra disposat a encetar un nou dia com feia ja des de temps llunyans, pràcticament des de que va accedir al tron, cap allà l’any 1451. N’havien passat ja 12!
Estava cansat però se sentia encadenat a aquesta activitat i no en podia defugir. Durant el dia passaven nobles, servents, damisel·les, consellers, pastors i gent del poble. A tots escoltava amb la mateixa impassibilitat de cara, sense fer cap moviment ni cap expressió que traduís el seu pensament. Escrutava cada rostre i cada inflexió de veu, es fixava en els seus cabells, les seves arrugues, en la seva vestimenta i el seu calçat i en la flaire que li arribava dels seus cossos com si això determinés la imatge d’aquella persona que tenia al davant.
Es preguntava amb cada un com podia ser que no hi hagués dues persones iguals: això el tenia capficat. Volia preveure abans de començar com seria el final, quins motius reals menaven aquells personatges a agenollar-se davant d’ell, a fer aquells cops de cap i reverències que volien tocar el terra, a parlar amb aquell to tan baix, a voltes tan imperceptible que l’obligava a fer un esforç d’atenció; aquell dirigir-se-li sense ni mirar-lo a la cara.
Quan acabaven la seva exposició es quedaven allí palplantats, esperant un què que ell no podia saber. Llavors movia una mà o una altra i observava com es trasmudava el rostre del del davant: perquè? Alguns feien cara d’horror o d’incredulitat, sobretot si alçava la mà dreta; d’altres semblaven alleugerits i esbossaven un somriure que es donava quan feia el gest amb la mà esquerra.
Cada dia el mateix, sense poder arribar mai a cap conclusió sobre les raons que feien actuar a aquells pobres desgraciats. Observà que aquella actitud no tenia res a veure amb la seva pròpia vestimenta. Havia intentat la mateixa activitat posant-se el mantell amb brocats d’or o la corona de perles i robins o fins i tot amb la jupa més senzilla. Però res no canviava.
Tanmateix, aquell matí podia ser diferent; no sabia ben be perquè notava alguna estranya. Sentia el seu cos més cansat, més feixucs els braços, com si les balances i l’espasa li pesessin el doble.
Seié com de costum. Se li acostà un jovencell esverat, amb el cabell arremolinat i uns ulls tan grossos que semblava que li sobresortien de la conca. Allò el féu posar en pèl nerviós, tot i que altres vegades havia vist xicots així. El noi es posà a parlar i a parlar i li semblà que no acabaria mai. Els braços anaven decaient, se li tancaren els ulls en una somnolència irresistible. De cop, sentí un cop sec de la seva mà dreta i un crit d’esglai general que el sobresaltà. Obrí els ulls encara amb la mirada impassible i veié l’espasa que degotava sang: havia tallat en rodo el cap del noi que rodolava escales avall.
L’angoixa diària havia acabat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada