29 de juny 2010

ACTE DE SOBIRANIA

             
     I N D E P E N D È N C I A

28 de juny 2010

El Captaire


Avui és un gran dia!. Per fi se li ha presentat la oportunitat que esperava feia temps. Avui tot canviarà, n'està segur!. Deixarà la seva solitud, anar amunt i avall dels carrers, vagarejant, sense rumb fixe; aquesta existència anodina entre la multitud. La cremor del sol a l'estiu, la gelada de la nit a l'hivern, la pols, el soroll a tothora, les mirades escrutant el seu aspecte i el seu caminar, les aprensions de tanta gent, el sentir-se fruit del temps. És una vida que ha triat i tanmateix... a cops enyora l'escalfor d'una llar, la carícia d'un ésser estimat, la xerrameca circumstancial sobre el temps, la família esperant... la família,...la mare,...
Recorda la mare. Atrafegada amb els fills,cansada del feinejar però sempre amb aquella espurna d'il·lusió a la mirada. Tenien la cabana prop del riu: un riu amb poca aigua i sempre brut per les deixalles d'aquelles indústries que s'arreceraven a la seva riba, però que els proporcionava el mitjà de subsistència. A l'estiu la roba a assecar al defora, penjoll de llençols i samarretes mig foradades voleiant al vent. La mare sempre li deia que no canviaria aquella vida per res: depens del temps, depens del que pots trobar, però ets lliure; la mirada enllà del mar. Les rialles dels germans que omplien el poc espai de la cabana, les corredisses per la sorra i el despertar de l'adolescència amb les banyistes passejant estranyades per allà,...
Aquesta vida, però, se li ha fet feixuga, de mal portar. Ara ja no pot veure el mar ni deixar la roba a assecar. Ara topes sempre amb edificis al mig del pas. Aquests edificis que el pare va començar. Aquell home sorrut, espatlles caigudes i un cigarret a la boca amb la boina de través... Havia arribat buscant el benestar, una vida millor, un lloc on recomençar . Aviat es va adonar que tot requeria un esforç que la vida era dura i el treball s'havia de guanyar a pols.
Ara canviarem!- havia dit el pare- S'ha acabat el vagabundejar. Tindrem una casa amb teulada de veritat i una sala amb un sofà, una cuina de senyors i la tele i... Mare, ja no hauràs de ronsejar. Mare?!
Si veiés això, ara, el pare! Els hotels i els pisos arriben fins al mar, i un gran eix comercial i sales de cinema per triplicat. Segons el batlle, el fòrum de les cultures s'hi instal·larà, ara que els han fet fora a ells, els primers que van arribar,...
Feren la casa, amb d'altres al costat. Altes, que el sol no entrava ni es veia el mar. No pogueren pujar l'ase, ni les gallines, no els deixaren un tros per l'hort; la roba dins costava més d'assecar. A la mare li faltava aire, ella, que veia sempre més enllà. Pobra mare, es va anar apagant; digueren els metges que per una malaltia: ell sap que era per manca de llibertat. I un bon dia ja no s'aixecà.
Per al pare allò va ser un cop molt fort. Les espatlles se li encongiren més, es féu més feixuc el caminar. Van acabar tots els pisos i va haver de plegar: allò el va rematar. Un dia el trobaren al riu, ofegat.
Els germans es van disgregar. Semblava que faltant els pares ja no hi havia nucli familiar. El Paco va tornar a Màlaga, a la casa dels avis, al menys allà podria cultivar el tros de terra i tirar endavant: va conèixer la Loli i es van casar: ara és pare de quatre fills que volen estudiar. La Mari ho ha tingut pitjor; de carrer en carrer, de portal en portal fins que va conèixer en Rafa. Un home que l'ha portat de mal en borràs. S'ha passat mitja vida a la presó, sempre amb la promesa de canviar. La Mari ha continuat la vida de portal en portal per treure els fills endavant.
La Rosi, la petita Rosi... Ha suportat el que no havia aguantat a casa: l'home torna cada dia amb més alcohol que sang; ella va sempre marcada. Aquell rostre tant dolç traspua ara amargor i cansament. Els cops l'han fet esquiva, malhumorada, ella que era la rialla de la mare.
I l'Antonio,... el seu germà preferit, el mirall de petit. Va marxar. Al cap de molts anys va saber que era mort per una baralla amb la bòfia.
Ara, tot això canviarà, deixarà aquesta història, n'està disposat: l'espera una noia.
Cal doncs empolainar-se bé. S'arriba a la font de la placeta i es mulla la cara i les mans; reflecteix el seu rostre en el petit estany i amb la darrera gilette que li queda, amb molta cura, s'afaita bé el borrissol de la cara. Amb la pinta, sense deixar de mirar-se a l'aigua, es pentina els rinxols enredats i negres: no ho fa massa sovint, però avui val la pena!
S'enllustra les sabates amb un drap, es corda el botó de la camisa que li ha planxat la Sra. Pilar, aquesta dona,,,,, que si no fos per ella...., no menjaria mai un plat calent. “Vigila!” li ha dit, “no l'apretis ni poc ni massa!”, “que les dones no volem ser ignorades, però tampoc ens agrada que no ens deixin respirar”..... Esbossa un lleu somriure recordant els consells que li dóna com si fos sa mare. “No te la deixis escapar, per voler córrer massa!”
No, no ho farà, serà prudent, no anirà de pressa, però anirà avançant. Ni poc ni massa.
S'acaba de mirar al mirall i fa els últims retocs al pentinat clenxinat, aquell ble de cabells que sempre va per on vol. S'hi aboca una mica més de colònia: avui no cal estalviar “en gastos”; l'ocasió s'ho mereix!!
Surt amb pas segur i baixa al metro. D'un salt passa la barana i es planta a l'andana. El metro no triga en arribar i es fa lloc a empentes, cuidant “l'arrugament” de l'americana. L'aire és asfixiant i desitja com mai arribar aviat. Surt al carrer, tomba a la dreta i es dirigeix al bar on han quedat. L'ha de reconèixer pels senyals que han acordat: ell, un diari al braç que li ha facilitat el Pep, el seu company de carrer. Ella portarà una flor al cap.
Com va començar tot?, Ara ho recorda pausadament mentre va fent més lent el caminar, cal que no es vegi massa que frisa per arribar i conèixer-la. No s'han vist mai. Un dia el Pep el va enganxar i el va portar fins el locutori amb aquells ordinadors parats i van començar a fer broma, a escriure, a inventar històries de fatxenda per ensarronar les dones. S'ho van passar bé. Es van inventar mil i una històries: que si som arribats de Nova York, que si som uns “senyors” de negoci, que si vivim en un gran casalot,... Tot s'hi valia en l'anonimat! I així, dia a dia, mica en mica, va néixer una amistat.
Es deia, o es feia dir la P. La P. Li recordava la mare, sempre atenta, amb uns grans coneixements, traspuant seguretat. I qui diu “hola” i qui diu “t'he trobat a faltar!” i qui diu “t'estimo, ens hem de veure, ja!”
Tomba el carrer estret i té la porta del bar “La confianza” al davant mateix: fusta resclosida pel temps i les humitats; hi fa un últim traguet i surt cap enfora... cap al futur!I..... allà davant veu una silueta esperant, se li endevina impaciència, va donant voltes a ella mateixa i, de tant en tant, mira el rellotge que porta al canell. S'hi fixa bé: porta una flor al cap. De cop, a mida que la va entrellucant, li sembla reconèixer quelcom de familiar, un estil, una “pose”, un somriure gratuït,.... i es tranquil·litza... ara sap que té vida per endavant, ara endevina que si, segur, tot canviarà!
Se li acosta, li allarga la mà, li fa un somriure d'orella a orella; ni tant sols pot articular cap paraula, tant que havia assajat....!
Ell i la Pilar tenen, junts, un demà.
(Foto: Quadre d'Isidre Nonell, Un captaire a Paris)

21 de juny 2010

A propòsit dels Serveis Educatius

Sobren comentaris. Però el que encara no entenc és que es pretengui que amb menys personal es prevegui fer més coses: acompanyament 1x1, plans estratègics,  plans d'autonomia de centres, assessorament en quantitat de temes, disponibilitat per a qualsevol tasca,...
Es parla de "reubicació" i de supressió de places que retornen als centres educatius i resulta que els centres em comenten que també els treuen personal: on van a parar llavors les places que retornen? Tampoc s'esmenta mai que, pel que sembla, no es cobriran vacants. O sigui, si en un Servei Educatiu retornen 4 persones al centres i es produeixen 1 o algunes vacants, la qüestió es multiplica, no?
També es diu que hem de tenir un perfil flexible, això vol dir que hi hem d'entendre de tot per tal de fer el que sigui?, vol dir que podem anar allà on ens diguin sense tenir en compte especialitats?, vol dir que, a la llarga o a mig termini, algun d'aquests serveis (CRP, ELIC, EAP) pot tendir a desaparèixer perquè els altres que quedin, amb la seva flexibilitat ja podràn en tot?
S'ha de fer l'acollida de nouvinguts, que segons ens diuen tendeixen a disminuir, però qui ho pot afirmar?, els corrents migratoris solen ser poc previsibles tenint en compte la situació dels països d'origen.
I si els nouvinguts disminueixen, no pot ser que estiguin augmentant  les famílies d'aquí mateix amb moltes més necessitats i situacions extremes?
I el gran tema de la inclusió?: es necessiten tutors especialitzats, es necessiten, en molts casos auxiliars d'educació especial, es necessiten adaptacions i suports pels alumnes amb necessitats educatives especials i es necessita que els assessors puguin, no només assessorar en el buit, si no que allò que es proposa es porti a terme.
I el tema del treball en xarxa? D'una xarxa que ja no caldrà perquè ens l'estem carregant. La necessària coordinació entre professionals porta temps i vol que hi hagi gent disposada i disponible. És clar, que si cal ser flexible,...
Podeu llegir l'article que publica el Butlletí d'Educació núm. 76 " A propòsit dels Serveis Educatius" del Jaume Graells defensant la politica del Departament: ja em direu què en penseu.

19 de juny 2010

Premi de Fotografia

Avui he anat a recollir el 2n Premi de Fotografia (Qualitat Botànica) del XII Concurs de Fotografia de Plantes Medicinals Vinca Pervinca, organitzat per Maria Casas, biòloga que té una botiga a la Plaça del Mercat, 22 del Clot. Les fotografies estaran exposades a la botiga fins el 23 de juny i del 26 de juny fins el 4 de juliol al c/ Nou, 11 de Sant Antoni de Vilamajor.
La fotografia premiada és la que porta per títol : Hyoscyamus niger, Jusquiam negre. feta a Lavansa el 2009.

D'aquesta planta també se'n diu Herba Queixalera o Queixals de Vella ja que s'utilitzava per alleugerir el mal de queixal.
Els principis actius del Hyosciamus, vénen donats pels alcaloides iosiamina i la hioscina. 
Des de molt antic es coneixen les propietats de la planta, que s’utilitzava per mitigar el dolor i també per alleugerir els patiments de les persones sentenciades a tortura i a mort, ja que no només alleuja el dolor, sinó que també t’indueix en un estat de completa inconsciència. En canvi, per usos rituals o recreatius, els fruits  es cremen i se’n respira el vapor que produeixen.
Els seus alcaloides, iosiamina i hioscina, en dosis baixes bloquegen els receptors de l’acetiocolina, deprimint així els impulsos de les terminals nervioses. En dosis elevades en canvi, provoquen una estimulació (euforia), seguida, com sempre, d’una depressió. Antigament, el jusquiam s’utilitzava en casos de còlic, d’hipocondria, bogeria, epilèpsia, neuràlgies i convulsions.
A més a més, les seves fulles fresques, s’aplicaven exteriorment en llagues i petits tumors. En canvi, les fulles seques, es recomanava fumar-les en forma de cigarrets per les malalties de pit, com ara tos, asma... De fet, un altre nom vulgar del jusquiam és el de Tabac bord.
A més, si les fulles eren bullides amb llet, calmaven els dolors reumàtics crònics.
Els seus efectes a nivell els va descriure el famós metge persa Avicena que va viure entre el 980 i el 1037 : “ Els que la mengen surten del sentit, creuen que els estan pegant, tartamudegen i renillen com cavalls”. “Senten una pressió en el cap, la sensació de que algú els està tancant les parpelles per la força, la vista se’ls hi torna poc clara, la forma dels objectes es distorsiona, i es presenten les al·lucinacions visuals més estranyes. Amb freqüència, la intoxicació està acompanyada d’al·lucinacions gustatives i olfactives. El somni, interromput per les al·lucinacions, acaba amb una forta borratxera”. Es diu que les bruixes en prenien pels seus estats al·lucinatoris.
També en va parlar Luis Otero, en el seu llibre Las Plantas alucinógenas: El beleño produce una sensación de gran ligereza, parece que uno pierde peso, sintiéndose tan ingrávido que uno acaba creyendo que se eleva por los aires, lo mismo que la bruja volando sobre su escoba. Así como la belladona provoca furia y violencia, no raramente acompañadas de carcajadas delirantes, el beleño es más tranquilo, y el intoxicado busca la calma e, incluso, trata de dormir. 
El que està comprovat, és que després de l’administració del jusquiam, augmenta el ritme cardíac i la temperatura corporal, les pupil·les es dilaten i generalment s’observa somnolència i sequedat bocal.
Aquesta planta també està present en la literatura, de fet, el pare de Hamlet, va morir emmetzinat per jusquiam negre.

16 de juny 2010

La famosa crisi

Conferència d'Arcadi Oliveres
A part de saludar altra vegada el meu volgut amic Arcadi, amb el que fa ja uns quants anys vem treballar junts per la pau i la solidaritat, en el marc de les trobades i rutes de joves de Pax Christi, he viscut una d'aquells xerrades que no sé si m'ha agradat escoltar. La veritat és que penses, si no fos que no s'ha de pensar, que és millor viure en la ignorància o indocumentació  ja que això t'estalvia el coneixement de mecanismes, injusticies i falsedats en les que ens tenen immersos els poders politics i econòmics d'aquí i de fora. Com deia l'Arcadi en acabar: no us penseu, de democràcia, res de res, de res. Fa fredat com uns quants pocs poden manipular les coses de tal manera que uns altres, molts, visquem continuament en el parany. Llegiu-vos la coferència que val la pena! Cliqueu sobre el nom de l'Arcadi i la trobareu. Encara haurem de cridar allò de: poble aixeca't i digues PROU!
Per saber més de l'Arcadi

15 de juny 2010

La conya marinera

Programa del diumenge 20 de juny. Cliqueu per veure el programa sencer Badalona glosa, al barri Manresà.
El Manresà és un barri de Badalona, a l'extrem nord, tocant ja porta per porta amb Montgat. Crec que és un barri força oblidat, no sé si tothom el coneix; hi passes més per anar a Tiana i Montgat que per acostar-t'hi, això que té l'aigua i la platja a tocar els peus. No hi ha serveis, unes quantes industries cada cop més escadusseres i unes portes velles, amb un asfaltat de carretera (la NacionalI) força deficient que tot i anar-lo adobant sempre sembla que estigui igual. No se'n parla del Manresà, a mi sempre m'ha semblat lluny, apartat, ni d'aquí ni d'allà. Té l'encant de passar-hi anant en bici per la part del passeig tocant a mar i seure una estona a la sorra, mirant l'horitzó; a la dreta els ulls arriben a les tres xemeneies de Sant Adrià, a l'esquerre al Túnel de Montgat. Se sent xiular el tren.
El 20 de juny és una bona ocasió per viure'l més d'aprop

13 de juny 2010

Cap a la independència

Amb la Coral Poble que canta a la Manifestació per a l'autoderteminació del poble català. I som molts més dels que ells volen i diuen. 

11 de juny 2010

Hola, Francesc, amic.


Hola Francesc:

Se'ns fa difícil fer aquest escrit, el voldríem haver deixat per més endavant, per molt més endavant, per aquells moments que ens haguéssim pogut retrobar tranquil·lament mirant el cel, amunt, molt amunt, tot veient passar els avions i explicar-nos els records, les vivències, les anècdotes, els pesars i les bromes d'una vida de treball compartit, per reviure les il·lusions que han marcat la nostra tasca en la creença de que un món millor passava per l'educació dels nostres infants i joves.

Volem recordar el  pas per l'EAP i els Serveis Educatius amb la teva disponibilitat a tothora fins al punt de deixar la teva pròpia feina per ajudar sempre als teus companys. Tu estaves present quan se't necessitava i amb paciència, sense presses, en actitud d'escolta tenies temps per als demés..

Recordem la teva actitud positiva cap a les coses sempre relativitzant els propis problemes, pèrdues o dolor per fer que els altres ens trobéssim bé. Mai conflictes, mai un no.
Home de Secundària que amb els anys vas arribar fins al cicle infantil. Noi que ens ha dirigit amb serenor i amic de tots.

Et recordem com a pare orgullós parlant sempre amb tendresa dels teus fills, sempre amatent als seus canvis i a la seva creixença. Abocat a la teva família, als teus amics de la colla. Amb tu vam aprendre a estimar Mataró.

I sobretot tenim present, les ànsies de viure, de provar sempre coses noves: de la música, de volar, de la fotografia, dels avenços en la tècnica, de la informàtica: just com un nen amb sabates noves.

Com ens han fet arribar els companys dels SE Vallès Oriental “ Les paraules no poden omplir el buit que deixen les persones”
I recollint les paraules dels mestres de l'Artur Martorell: “Quan la mort ens arriba, el record ens fa viure per sempre”.

Francesc, sempre estaràs amb nosaltres:


Estimo aquest silenci i aquesta hora
i més ara que em gronxa fins perdre'm
en el record de tu
que mai no m'abandona
(Del poema “Aquest silenci” de Martí Pol)

Digueu-me quin prodigi
fa la tarda tan dolça
i tan intensa alhora,
i a quin prat o quin núvol
he d’adscriure el meu goig,
perquè em sé perdurable
en les coses que em volten,
i sé que algú, en el temps,
servarà el meu record.
(Del llibre “Paraules al vent” de Martí Pol)

De les teves companyes de l'EAP, a 10 de juny del 2010

01 de juny 2010

Quatre minuts

Avui han passat per la 2 de la televisió la pel·lícula "Quatre Minuts": una jove tancada a la presó i amb una habilitat extraordinària per a tocar el piano és ajudada per la mestra de música i fa la seva actuació en un concurs, davant un auditori que s'aixeca en pes del seient ovacionant-la abans de retornar a la presó. M'ha semblat una interpretació extraordinària i un vistuosisme pianístic exepcional! Enllaça també amb la violència, en el com a partir de les propies aptituds que algú sap despertar, de la constància de la mestra, de la rebel·lia de la jove i de la seva personalitat, es pot fer d'una noia violenta, una persona que pot veure més enllà del seu futur.
N'he gaudit extraordinariament tot i la meva grip!