29 de setembre 2010

L'Eix

Ha sortit la noticia a tots els diaris del país. La televisió se n'ha fet ressò i el govern n’està força satisfet. Ara queda convèncer els ciutadans dels avantatges que suposa desplaçar-se amb rapidesa utilitzant l’Eix Transversal per travessar Catalunya, per comunicar els pobles i potenciar els recursos turístics de cada comarca; i tot, sense fer malbé el paisatge i tenint en consideració les propostes més ecologistes.
La inauguració ha estat un èxit: tallades de cinta, discursos, salutacions, encaixades de mans, “xupades” de càmera, somriures i bones cares. Fins i tot s’ha permès als primers conductors que arribessin a Sils, dóna’ls-hi la possibilitat d’anar a Lleida on rebrien un diploma signat pel Molt Honorable President com a ciutadans exemplars; se'ls donaria un abonament per a utilitzar els peatges de les autopistes gratis durant un any i rebrien una atenció especial quan fessin servir els serveis de dites autopistes.
En Martí Puig i Valls decidí ser un dels afortunats. Podria passejar-se tot un any per les fires de tots els pobles ben comunicats amb l’Eix, exhibiria el Diploma a la sala d’estar i parlaria de la proesa a tots els amics del poble que li agafarien una enveja terrible. Endemés, podria fer uns bons tecs quan fos necessari.
Agafà el seu Volvo Turbo acabat d’estrenar i que encara relluïa, es presentà a Sils i començà l’itinerari tenint per segur que si més no, arribaria dels primers a la Seu Vella de Lleida.
Tot anava com una seda. El temps l’acompanyava, feia un dia magnífic d’aquells en que no apareix ni un sol núvol i l’atmosfera és neta. El sol brillava amb força. Aquesta vegada l’Alfred l’havia endevinat: no cauria ni una sola gota. Posà el Suplement del diumenge amb el Xavier: només faltaria que també endevinés el concurs i a Lleida l’esperés la safata de pastissos gentilesa de Catalunya Radio. Això ja seria un bon tros de sort!
De cop i volta, tot passant per la zona del Montseny, en un revolt on el sol l’enlluernà, veié una noia que li feia senyal de parar.
Pensant en l’exemplaritat que propagava el diploma, parà. La noia corregué cap al cotxe i li demanà de poder anar cinc quilometres més endavant on havia deixat el seu propi cotxe, un 2 cavalls, amb pana.
En Martí li obrí la porta del darrera i pitjar a fons l’accelerador. Pel retrovisor pogué veure el goig que feia la noia i començaren a xerrar del temps i de la bellesa del paisatge que anaven passant.
La Berta li explicà que era de Cal Serra, que estava més endavant i que havia sortit a buscar bolets. Per aquelles contrades se'n feien molts i cada any en plegava i els conservava o els venia els dies de mercat o a la carretera els diumenges al matí. La conversa era agradable i pogué conèixer el nom de llenegues, fredolics, camagrocs, moixernons i peus de rata.
Al cap dels cinc quilòmetres, en Martí esperava trobar el cotxe avariat, però no n’apareixia cap. Es girà preocupat i quedà atònit quan s’adonà que la Berta no hi era i que al seu lloc sobre el seient del cotxe hi havia un cistellet de rovellons acabats de collir.
Arribà a Lleida sense més entrebancs i aconseguí sortir a les primeres planes dels diaris narrant la proesa que havia realitzat. Tanmateix, no digué res de l’encontre que havia tingut.
Al cap d’un temps i després de moltes investigacions amb els constructors de l’Eix amb els que s’havia fet amic d’ençà d’aquells dia memorable, pogué saber que en aquell mateix punt on havia agafat la noia hi havia hagut una casa de pagès que havien enderrocat al moment que la filla, la Berta, entrava a la casa venint del bosc. Allà havia quedat el cistell de bolets.

20 de setembre 2010

AMIGA



No em captiva, amiga, el so de les paraules teves.
No em captiva, amiga, el somriure dels teus llavis.
Que em captiva la teva mirada
Perduda,
Blava,
Transparent,
Llunyana i propera als altres.

Diuen que una flor no fa estiu,
Diuen que un arbre no fa un bosc.
Però la teva mirada sola, amiga,
La teva,
És un bosc,
És un estiu,
És un riu,
Una tempesta i un bressol

El gran silenci de la nit
Com et parla!
No el sents, amiga, parlar?
Escolta el silenci,
Escolta
Que et convida a ésser tu mateixa,
Que et crida.
No el sents, amiga, cridar?
No t’espantis,
No en fugis
Del silenci;
Escolta’l i deixa’l parlar

Plores? No tinguis por:
És el silenci, amiga, que t’ha embolcallat.

M. Núria Comas Fornaguera, 1975

17 de setembre 2010

Memòries d'un Compact Disc

Bé, ja n’hi ha prou! He decidit quedar-me parat i ben parat. “Do, re, mi, mi, mi, mi, sol, la, si”. Sí, si, hi ha hagut moments esplèndids, moments fins i tot transcendents, emotius, inclús divertits, però ja no puc més, “ Veles e vents amb nom desig s’omplin....”. En aquests moments ja no sé ni qui sóc, ni on vaig, ni que faig; tot jo sóc una giravolta. Una roda sense fi. Voltar, voltar, eternament; vés a qui no el mareja això!.
Encara recordo els meus inicis. Després de néixer, de ser fabricat, em van portar en aquella vitrina que no estava malament: veia passar contínuament gent que es parava a mirar-me. Allò si que era un goig; mai m´he sentit tant admirat. Hi vaig ser-hi una bona temporada,...fins que aquell senyor amb cara de bonifaci que havia passat moltes vegades, es decidí a entrar. “xic, xic, nyarrrr, cloc, pam, pam” . Ai! perdoneu, de tant giravoltar i sonar, de tant en tant em surten aquests sons,...és com si tingués un singlot. Doncs, com us deia, i ho faig per a que quedi constància, que això que he tingut jo no és vida. “ Gracias a la vida que me ha dado tanto”.
Aquell home em portà a casa seva, em traié de la capsa on m’havien ficat i em mirà il·lusionat per davant i per darrera; m’ensenyà a tota la família i amics. Al començament va estar bé. Ell, a les tardes, s’asseia amb la pipa al sofà, em posava una d’aquelles pastilles lluents foradades i m’engegava el botonet; llavors jo començava a sonar i ell tancava els ulls i escoltava amb placidesa. La veritat és que jo estava orgullós i aquella música ... recordo... mi, si, re, sol, la, do,... Clar, ara és difícil de reproduir, però us diré que vaig aprendre molt de Mozart i Bach i Verdi, i Haendel i Mhaler... en fi, va ser una bona època.
Però al cap d’un temps, aquell senyor ja no el vaig veure més i em va agafar una dona que també em necessitava. L’únic és que mentre em feia rodar, aixecava molta pols. Amb ella vaig aprendre a parlar: “ Venim del nord, venim del sud”, “Oh, gavina voladora”, tararam, tararam, “ a la neu algú les va deixar, va deixar,”. Ella m’acompanyava amb la lletra i de vegades s’emocionava i tot.
“ Taraí, tararí, xim, pum, xim, pum”
Un dia , va arribar una noia que es fixà en mi. En mal moment. M’agafava sense miraments i se m’emportava a una habitació on ens tancàvem tots dos. Verge Santa quin terrabastall!. Vinga giravoltar amb aquell soroll que se'm ficava per tot arreu. Pam, pam, rrrrrrrrrrrrrrt, prommmmmmmmp....I ella vinga moure’s amb tot el cos.
Algun cop, la dona d’abans em tornava a engegar i llavors era un bàlsam: “ Nosaltres sabíem d’un únic senyor i veiem com esdevenia...” , “Un himne que sigui un cant...” “ Aigo, aigo, vos demanam...” “ I en Maurici, va escoltant...”
BRRRRRR, PO>Analgvc<.Mnma amnva,m aba, a, lb h h.

Ja està, ja he dit l’última paraula. Ara, que giravolti un altre!.

M’han ficat dins una caixa. M’han deixat tirat al carrer en plena nit. Sento un soroll que s’acosta. Unes mans m’han agafat. Potser tindré una altra oportunitat de vida! Per si de cas, he deixat escrita la meva vivència. Si algú em fa sonar, em sentirà.  

08 de setembre 2010

NÚRIA

Verge de la Vall de Núria,voltada de soledats!!

Núria és llum i aire
muntanya i caminar
descans i tranquil·litat


Que tingueu un bon dia
tant les que hi sou
com les que hi penseu!!

02 de setembre 2010

1 de setembre: Nou curs, problemes vells

He llegit el bloc Miozz Mirades de la Dolors Sabater i m'ha interessat l'article sobre el retorn a l'aula. Us poso l'enllaç per a que el llegiu i pogueu fer algun comentari.
Estic molt d'acord amb la seva exposició.  Part del problema és que no hi ha un rumb i cada x temps se sol canviar de direcció, de ruta i de navegació, de vegades al 100%. El problema rau en que cadascú que arriba a un lloc d'un cert "poder" dóna la sensació que sembla "obligat" a fer alguna cosa, i llavors es promulga un decret, es canvia una normativa, es demana més i més variada paperassa als mestres, es posen suports per treure'ls al cap de no res...!
Avui m'han fet canviar un dictamen d'un alumne derivat a un centre de Barcelona, perquè segons els professionals que hem de fer la orientació, era el més adequat. Però, ai las! no s'havia especificat que la família havia de pagar les despeses de transport, i si la família no paga, l'orientació no val!
Mentre l'administració no funcioni amb criteris pedagògics a més a més dels econòmics (que sembla que són els que valen avui en dia), no crec que ens en surtim.
Hem aconseguit que mestres, equips directius, famílies i serveis educatius estiguin moralment desmotivats i allò que se'n diu "cremats"

Poble que canta

Poble que canta fa una crida a tots els cantaires que us volgueu afegir el dia 12 a Arenys de Munt en el 1r Aplec per la Independència. Es cantarà al matí i a la tarda; cadascú pot assistir-hi quan pugui. Per més informació aneu a: 

 http://www.poblequecanta.cat/ 

Hi ha previstos assajos aquest cap de setmana. En el cartell podeu veure els directors que es faran càrrec de la massa coral.

La FECC dóna suport a l'activitats

Esperem passar-nos-ho molt bé tot cantant!