dijous, 24 de febrer de 2011

Inclusió II Les petites coses de cada dia

Hola Núria:
Torno a ser la mare de l'Edgar. I et volia comentar que estic molt contenta aquests dies: espero que això duri! No sé si han estat massa casualitats, tinc por de “despertar-me” i trobar que tot està igual.
He parlat amb l'inspector del centre i m'ha semblat una persona agradable, que sabia de que li estava parlant, que m'ha escoltat i que m'ha explicat les coses fent-me-les entenedores.
Em va explicar com funciona el tema de les avaluacions per competències i com realment és complicat elaborar un bon PI dins d’aquesta rigidesa, però també em va dir que tant en el contingut com en la forma es pot flexibilitzar, i que les coses que jo li demanava li semblaven més que raonables: que els objectius siguin ajustats a l’especificitat de l'Edgar; que els criteris d’avaluació no impliquin una “penalització” pel fet de tenir autisme; que provem de fer un PI que ens serveixi per al que queda de primària, fàcil de revisar periòdicament, i que estigui expressat en un llenguatge “positiu”; que contempli objectius comunicatius i de relació funcionals pensant no en edat cronològica ni en competències estàndard sinó en les habilitats de partida –que no se li demani que sigui capaç de revisar un text i millorar-lo, sinó que es proposi com a objectiu de partida aprendre a redactar petits textos a partir d’un treball sistemàtic, per exemple; o que no se li demani que escrigui poesies, sinó que es proposi com objectiu que comenci a entendre el sentit metafòric del llenguatge-; i, sobretot, que fem un PI que no tingui un cost emocional excessiu per l'Edgar ni resulti inassolible per als professionals.
També em va deixar molt parada quan em va dir que durant la seva observació d’avaluació de la tutora havia vist que gestionava bé la classe, però que havia plantejat una activitat de matemàtiques (tema d’euros) en grup que havia estat totalment inadequada per a l'Edgar, tot i tenir en aquell moment el suport de la Núria; em va explicar que li ho havia comentat a la tutora perquè ho tingués en compte. I em va dir que sempre has de plantejar la metodologia en funció dels alumnes que tens i no intentar encaixar els alumnes en una metodologia estàndard
Mira, vaig sortir de la reunió havent-me tret un enorme pes de sobre. Però també pensant que em despertaria i tornaria a ser dilluns al matí...

I, ara, altres coses. L'Edgar va fer la seva primera exposició divendres passat: una exposició d’un tema de MEDI (apa! per començar ben forts!). La va fer amb el suport d’un power point que vam estar preparant ell i jo durant setmanes, amb moooltes imatges i contingut textual molt ben estructurat. La vam assajar molt, la vam ajustar sobre la marxa... El power point final no contenia pràcticament cap text, ho portava tot al cap (l’entonació i els recursos comunicatius eren més naturals així; vam prioritzar que s’expressés com és ell, encara que formalment cometés errors). I el resultat es veu que va ser boJ -. La Núria ens va escriure una nota dient que havia anat molt bé, que havia tingut suport per recordar-li que parlés més a poc a poc o més alt (portava una noteta amb instruccions per a la Núria respecte de les coses que li costaven una mica més), i que havia interactuant amb els companys durant l’exposició JJJ Estem supercontents, però ens fa por què serà el següent que ens demanaran... glups!
L’endemà, dissabte, a la piscina, la monitora ens va estar dient com va de bé la seva adaptació al grup i com ha millorat nedant amb la intervenció del monitor de suportJ I a la tarda vam anar tots quatre a fer de públic del programa de TV3 “El gran dictat”. És un concurs de llengua i ortografia; a l'Edgar i a la Gemma els agrada molt, així que els hi vam portarJ: més de 4 hores allà ficats (amb pauses, per sort), amb la intenció de marxar en el moment que l'Edgar es posés nerviós o no aguantés més. La intenció no es va materialitzar, perquè va aguantar com un campió; de tant en tant li havia de demanar que tornés a seure, que no parlés i que baixés els braços... però amb paciència tot s’arregla J Vam tenir la sort que en un dels programes que van enregistrar un concursant de Badalona es va endur el pot (més de 70.000 euros... el primer des de fa 8 mesos) i va ser molt divertit, perquè la reacció del públic va ser molt espontània i incontrolable i l'Edgar va poder saltar i cridar “Visca! S’ha endut el porquet!”sense problema J El pare ho va gestionar perquè els nens poguessin fer-se una foto amb el presentador, que és molt divertit i peculiar, i així va ser com l'Edgar va preguntar-li com es deia de segon cognom i li va explicar que “crepuscular” vol dir “del vespre”
En fi... tenia ganes d’explicar-te coses xules.
Petonets,”

dilluns, 14 de febrer de 2011

Els sentiments a l'escola

M'ha agradat l'article publicat a l'ARAMestres i escrit per l'Enric Roca sobre els sentiments a l'aula. Comenta que a banda de treballar els aprenentatges curriculars, és important i necessari donar cabuda al treball i a l'acolliment dels sentiments dels alumnes, el que se n'ha dit en alguns moments el treball de les emocions, len intel·ligències emocionals. L'apredre valors i actituds com el respecte cap als altres i m'atreviria a dir cap a nosaltres mateixos: entendre als altres, comprendre, i, com deiem en l'anterior missatge en aquest mateix bloc, escoltar i respectar. Cal doncs, una reflexió profunda sobre quin tipus de persona volem contribuir a formar des del sistema educatiu; en molts moments, i pendents dels aspectes curriculars, oblidem aquesta dimensió més humana quan, al fi i al cap estem educant persones que s'hauran de relacionar amb els altres i amb el seu entorn construint una societat més justa.
" No hi ha res més ric pedagògicament que interrompre el programa establert per deixar aflorar el sentiment o sentiments que s’obren pas entre els alumnes en forma de prec, de plor, de crit, de tristesa o d’alegria".
De vegades és necessari parar per escoltar i compartir aquests sentiments, entre tots els companys, fent una tutoria amb l'alumne per a que se senti acollit i tingui la seguretat que malgrat les dificultats, la incertesa i els dubtes, l'entenem i l'acompanyem.

dissabte, 12 de febrer de 2011

Inclusió



La mare de l'Edgar em comentava fa poc els seus dubtes i em feia arribar les seva visió sobre la inclusió de nens amb ritmes i estils d'aprenentatge diferents. Comenta, sobre tot, la pertinença d'una adequació curricular individualitzada o el que avui és un Programa Individualitzat pensat per a facilitar l'avaluació curricular respectant els nivells, ritmes, estils i evolució pròpia de cadascú. Per a ella l'adequació curricular significaria  el contemplar que  el nen no és capaç de treballar en grup sense suport, d'entendre el sentit de la col·laboració,  d'intervenir més en les converses col·lectives, de no adequar el seu timbre de veu, ....
Però, que és un PI? Què cal tenir en compte? Un PI, és una Programació Individualitzada que serveix per a que els alumnes que necessiten una adaptació curricular dels objectius, els suports, les metodologies, o els materials, se'ls pugui avaluar segons aquestes necessitats i no segons el curriculum general . Per tant, l'adaptació es fa quan és necessari. Si l'alumne segueix el curriculum ordinari no necessita pas una adaptació. Un PI es va revisant i modificant segons l'avaluació i l'evolució de l'alumne: té un caire flexible i cal que sigui eficient i concret per posar-lo a la pràctica.
Per altra banda, totes les mestres fan (o haurien de fer) adaptacions "ordinaries" amb tots els alumnes: en la presentació de continguts, en l'agrupament, en la temporització, ... sense necessitat de modificar els objectius ni els criteris d'avaluació.
El PI sempre ha de servir per facilitar l'aprenentatge, mai per aturar ni obstruir; és una eina pedagògica que ajuda a entendre a l'alumne i a valorar-lo pel que és capaç de fer encara que no sigui proper al curriculum establert. S'ha de partir del mínims del curriculum de l'etapa, no dels màxims, per que si es parteix dels màxims, la mestra haurà de fer un PI a molts alumnes.
Em comentava també aquesta mare que veu força estressat al seu fill i sempre desitjant que sigui divendres al vespre. Tal com comenta, el nen comença a prendre consciència que li costa molt fer moltes coses que els altres fan de manera natural: conversar, treballar en grup, concentrar-se... I moltes vegades  pregunta si tal o qual cosa que no ha fet com esperaven que fes és culpa seva i vol que se li digui en què s’ha equivocat. " Això se’m fa dur. Però alhora em dóna forces per cridar als quatre vents que no està malalt ni és una persona mal dissenyada que calgui corregir: que és perfecte tal i com és, i que només necessita acompanyament, respostes i estratègies per aprendre a saltar els milions de tanques que hi ha al seu camí, mentre els altres caminem per una pista llisa amb la possibilitat fins i tot de tancar els ulls i creuar els primers la línia d’arribada."
Tal com diu ella:  "hi ha una inèrcia al sistema educatiu molt difícil de trencar. I que tots, jo la primera, tenim unes mancances terribles a l’hora de posar-nos a les sabates dels altres. Tots compartim que cal un canvi de cultura social, però ens costa integrar aquest canvi a la nostra manera de mirar i de fer. I ens costa veure el valor d’allò que sempre ens han dit que era un handicap, una cosa terrible que s’havia d’intentar arreglar.
Hi ha unes inèrcies a l’escola ordinària (no conec l’escola específica, i en aquest sentit no puc opinar-hi) que són inqüestionables. I no ho són perquè hi hagi cap motiu lògic, ni perquè s’enfonsi el món si no se segueixen, sinó perquè si trenquem aquestes inèrcies, trenquem els nostres esquemes mentals. Ningú no es para a pensar que, quan parlem de la diversitat, si trenques els esquemes, en realitat no passa res dolent però sí que passen moltes coses bones.
L’avaluació per competències de referència s’elabora pensant en el desenvolupament “estàndard”, entenent com a “estàndard” la mitjana del grup majoritari de la població que s’escolaritza en centres ordinaris, i obtenint com a resultat una línia plana la qual, com tu deies, acaba sent un ens abstracte que o el flexibilitzes o ningú no s’hi ajusta. Per als nostres cervellets entrenats durant tota una vida per valorar aquesta línia plana com a una fita, plantejar fer un PI ignorant absolutament l’avaluació per competències de referència, i centrant-te només en les capacitats, necessitats i desitjos de la persona, reconeixent de veritat el valor de la diversitat, és com un terratrèmol intel·lectual i emocional. Perquè... aleshores com avaluarem el “rendiment” i el “desenvolupament” d’aquella persona? No és que el model falli per a les persones “atípiques” (que no ho són tant, perquè no és que n’hi hagi una ni dues a tot el món, precisament); és que el model falla per a tothom.
Potser realment l’escola no està preparada per assolir el que nosaltres demanem a l'Edgar. Potser realment no està preparada per amollar-se a la diversitat. Potser no està preparada per entendre que, com quan no arribes a fer tots els temes del llibre, que hi hagi un alumne a l’aula que no participa activament a les converses col·lectives o no fa un discurs oral coherent, no té cap importància, perquè, en el fons, no passa res, ni cal valorar-ho com un “no progressa prou”. I que simplement, si l’ambient creat al seu voltant és afavoridor i comprensiu, si és respectuós, potser un dia et sorprendrà desenvolupant altres capacitats, al seu ritme, amb o sense ajuda, perquè haurà arribat el moment evolutiu en què podrà fer-ho i en què desitjarà fer-ho. I que si li dones l’oportunitat, si respectes el seu ritme, si simplement l’acompanyes en comptes de triar tu el camí pel qual ha d’anar, podràs respondre les seves necessitats i li podràs donar estratègies per a tot allò que realment sigui important per a ell. Però costa entendre que celebrar l’existència d’altres camins són el veritable èxit educatiu."
 
Crec que hi ha molta esperança en aquestes paraules.
Tots parlem de diversitat, d'inclusió, de respecte a les diferències,... i per això busquem estratègies, alternatives, "adaptacions" que al final ens porten, sense que ens n'adonem, a fer una continuïtat de la uniformitat per a tothom. Què adaptem i per a què? Adaptació la majoria de vegades vol dir portar a l'altre al meu terreny, que s'acosti a la normativitat, s'adapta des del punt de vista de l'adaptador, i per arribar a unes fites que són les de la majoria. Potser hauriem de pensar en termes diferents, realment acceptar que hi ha nens, persones que aprenen d'una altra manera, que poden tenir altres valors, altres ritmes i altres interessos i que cal respectar-los tal com són.
A part d'això, crec que es demana molt més als alumnes amb diferències (del tipus que siguin) que no als que no es qüestionen res: més esforç més adaptació a l'adaptació, ens els mirem per davant i per darrera,... No és que s'hagin d'espavilar sols: necessiten ajuts, suports, però sobre tot necessiten comprensió, acceptació i tal com diu ella molt bé, acompanyament. Però ens creiem que amb això no fem prou, quan és el tot, i anem planificant, organitzant, adequant programes i curriculums, analitzant les coses molt al detall... i en això els assessors ens sentim "realitzats".Jo penso que hi ha unes paraules i conceptes que hauriem de practicar entre tots: comprensió, acompanyament, espera, escolta, confiança i col·laboració.
Col·laboració entre tots els professionals i col·laboració entre aquests i les famílies. Potser si aprenguéssim a escoltar podriem ajudar més.

Li torno a donar gràcies a aquesta mare per les opinions que comparteix amb mi, perquè em fan reflexionar i amb les que aprenc a entendre millor el fet educatiu i les persones; és un bagatge preciós.

divendres, 11 de febrer de 2011

Ho portem dins

dimecres, 9 de febrer de 2011

Problemes de conducta: de quí??

Ja diuen que una imatge val més  que mil paraules; però en aquest anunci totes les imatges valen el seu preu en or.
Després enviem els nens a fer diagnòstics, adaptacions, creem estratègies de treball i busquem aules, suports i ajuts....
Realment no hi ha paraules ni comentaris que puguin explicar aquestes conductes.

dijous, 3 de febrer de 2011

Mail a la Revista TIME

Volem ser independents
http://www.vizcaino.cat/blog/2011/email-revista-time-paisos-catalans-volem-ser-independents/
Obriu l'enllaç, llegiu, poseu les vostres dades i envieu la demanda a la revista TIME: Nosaltres, els catalans, també volem un Estat Independent.
El senyor Vizcaino ha aconseguit ja fer arribar més de 5000 sol·licituds als EEUU. Gràcies per la tasca i continuem la denúncia.