divendres, 27 de setembre de 2013

JUNGFRAU

El meu record de la Jungfrau comença amb una cançó. Una tonada enganxadissa, melancòlica, d'enyor al cel blau i a la muntanya que cantàvem tot anant d'excursió i en els focs de camp de Sant Jaume de Frontanyà amb algunes de les nenes que esdevingueren més tard mestres de l'escola.
El meu record de la Jungfrau esdevé també unes "senyoretes" que deixaren un col·legi, el de Donya Julia, per fundar l'actual escola fa ja 50 anys.
El meu record de la Jungfrau és un pis del carrer de la Lluna, a Badalona, on vaig fer les primeres pràctiques de ben joveneta, inclosa una sortida a Santa Cristina d'Aro amb la que em vaig guanyar uns peus d'ànec que em portà la Lourdes a casa un bon dia, acabat el curs.
El meu record de la Jungfrau és el de fer de monitora de menjador, a la torre, l'edifici emblemàtic de l'escola i el seu pati,baixant l'escalinata, on els jocs dels infants esdevenien corredisses, crits i xerrades de petits i grans.
El meu record de la Jungfrau també és el recordar i veure encara la meva mare portant els comptes de l'escola quan acabava la seva jornada laboral a la Bòrax, en aquell despatxet on anava algunes hores a la setmana.
El meu record de la Jungfrau és ja el de l'assessorament a unes mestres i uns mestres en la seva tasca diària en favor del desenvolupament integral dels seus alumnes i famílies, tot intentant entendre als que presenten més necessitats educatives i treballant per a la utopia de la inclusió.
El meu record i el meu reconeixement als equips directius que m'han acollit sempre, a les mestres d'educació especial que han estat un puntal i una col·laboració de treball imprescindible, a l'equip de la USEE, la tutora, l'educadora i l'auxiliar, que, per sobre de tot, s'han estimat als nens i han fet que poguessin compartir algunes estones amb els seus companys malgrat les diferències.
El meu reconeixement a tot el claustre amb el que hem treballat malgrat les dificultats que en molts moments comporta la seva tasca, a les famílies amb les que he compartit angoixes i alegries i als nens i nenes que, generació darrera generació, han anat omplint l'escola de riures i de plors; sense ells, ni els mestres ni els que assessorem no tindríem sentit.
Que tot això ho continuem recordant i que aquest record ens serveixi per avançar pels camins que ens porten a conquerir la Jungfrau, muntanya mítica, alta i encisadora amb la que desitgem omplir els nostres somnis.





2 comentaris:

  1. Tinc dos nens que han començat a Picarols aquest any, no sóc cap exalumne ni conec gaire gent de l'escola... Però estic molt orgullosa de pertànyer a la història d'aquesta escola. Per uns altres 50 anys i com diu la cançó que canten els meus Picarolets ... "que els mestres ens ensenyin a escriure i a comptar, a cantar cançonetes, a riure i a ESTIMAR".

    ResponElimina