dijous, 22 de maig de 2014

23 de maig de 1954

Fa dies que l'esperen i no acaba d'arribar. Avui dia 22 la mare ha entrat ja a la Clínica Sant Cosme i Sant Damià de la Riera Martí Pujol, disposada anar per feina i treure's aquell embalum que la fa caminar com un ànec. Pare i mare estan expectants, voldrà sortir ja?? És la seva primera criatura! Tota la família està pendent: l'avi Jaume i l'àvia Dolors, els germans de la mare i la mare del pare. Ho tenen tot preparat: l'habitació de la casa de Sant Adrià on s'han d'estar mentre arreglen la seva, és petita, però hi han fet lloc per a la cabassa.
El pare somia. Té ganes que sigui una nena; no sap perquè, però li agraden les nenes i també pensa que en voldrà tenir moltes de filles o de fills. La mare creu que primer el primer o la primera, el que sigui ja li fa molt il·lusió, i després ja pensaran en d'altres, més endavant, quan la casa de Badalona, la del carrer Reverend Anton Romeu estigui, quan tinguin la feina consolidada. En aquests anys cinquanta tot és una mica difícil encara. Sortim d'una post-guerra que ha deixat el país una mica malparat, la feina escasseja i si vols tirar una mica endavant has de fer el que trobes. Però sap segur que se'n sortiran, tenen la seva mútua estimació i són feliços amb poca cosa. En Llorenç i la Montserrat fa pràcticament un any que són casats, després de nou anys de prometatge, i se saben segurs per encarar les dificultats tots dos junts i amb l'ajuda dels seus.
Passen les hores i els minuts, però a les quatre de la matinada d'aquest diumenge 23 de maig, sembla que, per fi, arriba qui havia d'arribar. La mare fa esforços i el pare està nerviós.
- És una nena!!!, una petita que no para de plorar!!! Quina coseta més menuda!!! i quins pulmons que té eh!, Montserrat!!
- És una nena. I com plora oi, Llorenç? A veure si no ens deixarà dormir a les nits amb tant de plor!
- Jo m'aixecaré per consolar-la!
- i jo la bressolaré tot cantant!
I truquen, a aquelles hores a l'avi Jaume, a l'àvia Dolors i a la tia Lola i al Joan, al Jordi i la Teresa. I després a la iaia Ascensión
Quan el diumenge comença a despuntar i el sol amara els plataners de la riera ja són tots allà.
Li posarem Núria, que el nom no el podran canviar ni castellanitzar. I serà una nena que enamorarà a tothom amb aquest clotet que té aquí abaix; diuen que això és signe de simpatia. Vés a saber... vés a saber com serà!

D'això, tal dia com avui ja fa 60 anys!! Sis dècades ja han passat. Ja no hi ha l'avi Jaume, va marxar tant aviat que la nena no el pot recordar. Va marxar l'àvia Dolors abans dels tres anys, que amb les seves dificultats tant s'entenia xerrant amb ella. Va marxar en Llorenç, el pare, als quatre anys i des de llavors la seva estrella, la que la mare li va ensenyar, encara brilla al cel i cada nit es saluden amb la dona que fa avui seixanta anys. Va marxar la tia Lola, la que més la va cuidar quan la mare anava a treballar i la Núria i el germà miraven a través dels vidres del carrer d'en Prim com passava la gent i esperaven el retorn de la Montserrat. Els tiets van fer la seva vida i cadascun va seguir el seu camí. 
I el germà Jaume i la mare Montserrat van acompanyar la Núria en la seva infantesa i en la seva joventut i en la vida adulta, fins que la mare també va marxar i per molt que la Núria la segueix esperant com quan era petita, no ha tornat i ja fa tres anys que la troba a faltar! Aquella nena ploranera segueix plorant tot mirant les dues estrelles que, en les nits d'estiu i d'hivern, estan de costat.
I el temps, inexorable, passarà, en companyia d'en Jaume i algun cop de les nebodes i de la petita Dàlia que ja camina.
Núria!!, nena!!, per molts anys!!!!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada