Va
tancar el sobre amb cura, llepant delicadament la pega enganxosa amb
aquell sabor aspre i poc desitjat;
li donà un parell de voltes: havia fet bé? Li havia costat
posar-s'hi, però un cop decidit li va sortir l'escriptura a raig.
Tanmateix, ara es preguntava si tenia sentit, si hi deia allò que
feia temps que tenia al pap. Tant-se-val! Al revers del sobre hi
escriví el seu propi nom amb una cal·ligrafia també curosa,
entenedora, amb lentitud i parsimònia; tal vegada, seria l'últim
cop que escriuria... S'hi va recrear, en la mida de les lletres, en
la direccionalitat del traç i en el lligam entre grafemes. Posà
l'adreça i el codi postal i s'ho mirà satisfet.
De
cop, pensà el perquè s'hi mirava tant,... total, quan arribés la
carta al seu destí ell ja no hi seria. I si, pel que fos, no
trobaven ningú i la retornaven, tampoc el trobarien allà. Girà el
sobre i l'adreçà a la senyoreta Ninet tot i sabent que,
possiblement, no tindria resposta. I si la tingués...?! i si,
finalment, ella es decidia a respondre??.... Esbossà un lleu
somriure: li era igual, o sigui, tant li feia. De fet, ho preferia
així; el sacrifici suprem el faria en nom de la Ninet, amb ella al
pensament i quan la noia llegís el contingut d'aquell escrit,
vessaria una llàgrima, o potser més, i s'adonaria del seu
sofriment, del que havia hagut de suportar, del seu esperar en va,
d'aquelles esperances marcides, d'aquelles tardes esllanguides al
costat de la finestra veient passar gent que no li inspiraven cap
sentiment, s'adonaria d'aquell amor gratuït i sense repòs,
d'aquella necessitat d'afecte constant, d'aquell foc que el cremava
per dins,...
Estava
segur que la comprensió del text la portaria a l'esglai i que
correria feta un devessall de llàgrimes per aturar el que ja no
tindria aturador; quan arribés, ell ja no hi seria! La victòria del
sofriment de l'altra seria una victòria culminant que ompliria
pàgines i més pàgines dels diaris i donaria la volta al món.
Valdria doncs, la pena, marxar i no assaborir aquest triomf?? Pensà
esperar; enviaria la carta però no arribaria fins al final pel desig
de viure el seu desconsol.
Encara
recorda quan la va veure per primera vegada, de fet, també la única
primera i última vegada: el cap alçat, el pas trontollant i la
mirada fixa endavant, aquell bressolar de moviments, aquell posat
altiu i segur. La cabellera rossa que li amagava l'escot i el vestit
roig i ajustat que detallava el perfil de totes les formes
imaginables del seu cos. Ell se n'havia enamorat; ella, ni tant sols
se l'havia mirat. L'havia seguida fins la casa de la cantonada,
acompanyant el seu pas a certa distància, sense ni atrevir-se a
posar-se al seu costat per engegar una tímida conversa de
presentació o algun comentari sobre el temps, encara que fos un tema
suat. Ella no es girà ni un sol instant, desaparegué portal endins
deixant una flaire que ensumà una llarga estona fins que es decidí
a retornar; tampoc es va atrevir a trucar... Però ara, ara! amb
aquest acte suprem aconseguiria el seu objectiu. Es notà alterat.
Baixà els graons de l'escala del seu quart pis de dos en dos.
Tiraria la carta a la bústia de correus que tenia al davant de la
seva vorera,... esperaria uns segons,.... i consumaria el seu final
tràgic amb un tret sec i decidit.
En
un moment, tot canvià: un cotxe l'intentà esquivar amb un moviment
brusc però no pogué.
La
carta voleià de les seves inertes mans cap a un destí incert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada