26 de novembre 2014

La carta

Va tancar el sobre amb cura, llepant delicadament la pega enganxosa amb aquell sabor aspre i poc desitjat; li donà un parell de voltes: havia fet bé? Li havia costat posar-s'hi, però un cop decidit li va sortir l'escriptura a raig. Tanmateix, ara es preguntava si tenia sentit, si hi deia allò que feia temps que tenia al pap. Tant-se-val! Al revers del sobre hi escriví el seu propi nom amb una cal·ligrafia també curosa, entenedora, amb lentitud i parsimònia; tal vegada, seria l'últim cop que escriuria... S'hi va recrear, en la mida de les lletres, en la direccionalitat del traç i en el lligam entre grafemes. Posà l'adreça i el codi postal i s'ho mirà satisfet.
De cop, pensà el perquè s'hi mirava tant,... total, quan arribés la carta al seu destí ell ja no hi seria. I si, pel que fos, no trobaven ningú i la retornaven, tampoc el trobarien allà. Girà el sobre i l'adreçà a la senyoreta Ninet tot i sabent que, possiblement, no tindria resposta. I si la tingués...?! i si, finalment, ella es decidia a respondre??.... Esbossà un lleu somriure: li era igual, o sigui, tant li feia. De fet, ho preferia així; el sacrifici suprem el faria en nom de la Ninet, amb ella al pensament i quan la noia llegís el contingut d'aquell escrit, vessaria una llàgrima, o potser més, i s'adonaria del seu sofriment, del que havia hagut de suportar, del seu esperar en va, d'aquelles esperances marcides, d'aquelles tardes esllanguides al costat de la finestra veient passar gent que no li inspiraven cap sentiment, s'adonaria d'aquell amor gratuït i sense repòs, d'aquella necessitat d'afecte constant, d'aquell foc que el cremava per dins,...
Estava segur que la comprensió del text la portaria a l'esglai i que correria feta un devessall de llàgrimes per aturar el que ja no tindria aturador; quan arribés, ell ja no hi seria! La victòria del sofriment de l'altra seria una victòria culminant que ompliria pàgines i més pàgines dels diaris i donaria la volta al món. Valdria doncs, la pena, marxar i no assaborir aquest triomf?? Pensà esperar; enviaria la carta però no arribaria fins al final pel desig de viure el seu desconsol.
Encara recorda quan la va veure per primera vegada, de fet, també la única primera i última vegada: el cap alçat, el pas trontollant i la mirada fixa endavant, aquell bressolar de moviments, aquell posat altiu i segur. La cabellera rossa que li amagava l'escot i el vestit roig i ajustat que detallava el perfil de totes les formes imaginables del seu cos. Ell se n'havia enamorat; ella, ni tant sols se l'havia mirat. L'havia seguida fins la casa de la cantonada, acompanyant el seu pas a certa distància, sense ni atrevir-se a posar-se al seu costat per engegar una tímida conversa de presentació o algun comentari sobre el temps, encara que fos un tema suat. Ella no es girà ni un sol instant, desaparegué portal endins deixant una flaire que ensumà una llarga estona fins que es decidí a retornar; tampoc es va atrevir a trucar... Però ara, ara! amb aquest acte suprem aconseguiria el seu objectiu. Es notà alterat. Baixà els graons de l'escala del seu quart pis de dos en dos. Tiraria la carta a la bústia de correus que tenia al davant de la seva vorera,... esperaria uns segons,.... i consumaria el seu final tràgic amb un tret sec i decidit.
Al arribar al carrer, traspassà sense mirar pensant tant sols en la seva venjança sublim.
En un moment, tot canvià: un cotxe l'intentà esquivar amb un moviment brusc però no pogué.
La carta voleià de les seves inertes mans cap a un destí incert.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada