dimecres, 23 de desembre de 2015

NADAL 2015

BON NADAL i un futur ple d'esperances i desitjos acomplerts!

diumenge, 20 de desembre de 2015

Santa Cecilia de Grevolosa

Una sortida més per un dels paisatges desconeguts de Catalunya. Us heu d'arribar a Castellfollit de Boix. Si hi aneu per Manresa, agafeu l'Eix en direcció Lleida i passat Rajadell hi ha la sortida. Si hi aneu per l'autovia d'Igualada, heu de sortir a Òdena i passat el poble hi ha un trencant a la dreta que mena a Castellfollit. Passareu per una zona cremada tant per un cantó com per l'altre; és el que té l'estiu a casa nostra!
El Cogulló
Santa Cecília de Grevolosa
Sant Miquel de Grevolosa
Des de Castellfollit hi ha una pista que passant pel Cogulló i per les runes de Sant Miquel de Grevolosa du fins a Santa Cecília, al cim d'un espadat des d'on es divisa una bona vista del Pirineu, avui poc nevat i Montserrat, sempre present en les nostres contrades. És una excursió força planera i que fa de bon caminar entre pins i garrics. Com que ja som propers a Nadal, hi ha hagut torrons, neules i licor d'herbes amb la participació de tothom. i una cantada de nadales per la recentment estrenada coral de la secció de càmping del CEC, amb directora i tot!
De tornada una bona clareta al bar del poble i un a reveure fins el proper any que està a la cantonada!

dijous, 3 de desembre de 2015

Santuari de Gresolet

Castell de Saldes
Amb el Pedraforca com a sentinella i enmig de boscos de pi roig i algun faig, s'alça el Santuari de Gresolet. Paradís de pau, solitud i tranquil·litat. Podeu arribar-hi des de Saldes després de fer un mos al Racó del Pedraforca. Des de la plaça surt el camí que ens porta cap a Gresolet i cap a Gisclareny.
El camí no és difícil i hi fa de bon trescar. Ens enfilem per un corriol fins a arribar al Castell de Saldes i la seva ermita, des d'on es divisa l'altra vesant amb el cingle de Vallcebre i la Serra d'Ensija a la dreta.
Es continua pel corriol entremig de boixeres i entapissat de fulles seques si hi aneu en temps de tardor i s'agafa una pista que ens duu al Coll de l'Arola i a la masia de La Costa on es té una vista de la pared nord del Pedraforca, muntanya que ens acompanya tot el camí.
Santuari de Gresolet
Continuem planejant per dins del bosc cap a la Carena de Pollegons i travessem els torrents de la Gerdera i de les Arquedes per enfilar-nos per la pista que, passant per la casa Refugi de Gresolet, ens duu fins al Santuari.
Podem dinar en les taules que hi ha preparades i beure aigua de la font i descansar sobre la gespa clapejada per les fulles seques.
De tornada baixem per la pista que ens pot dur a Saldes tot passant per les tres masies que hi ha a la vall després de l'Estret de Moronta: els Caselots, Can Pistraus, Anorra i cal Camp d'en Jou. Resseguim el torrent de Gresoleda i després de l'Estret de Gresolet, prenem un camí a la dreta que en una pujada ens tornarà al poble de Saldes. No deixeu de visitar-hi l'església romànica, restaurada, amb la imatge de la Mare de Déu de Gresolet. La festa al Santuari es celebra el 8 de setembre diada de les Mare de Déus trobades.

dilluns, 30 de novembre de 2015

De Castellcir a Centelles

Castell de la Popa
De vegades, la gent excursionista, acostumem a voler anar a llocs recòndits, llunyans, on s'hagi de caminar kilòmetres i salvar grans desnivells. Tanmateix, aprop de casa podem trobar llocs molt interessants que ens fan gaudir de la natura, d'un dia assolellat, d'una grata companyia caminant plàcidament i coneixent més el país. 
Aquesta ha estat l'excursió del darrer diumenge amb els veterans del CEC.
Després d'esmorzar a Castellterçol s'arriba al poble de Castellcir i s'enceta el camí que ens mena, en una suau pujada, al seu castell, encimbellat dalt d'una erosionada roca que, malgrat el temps i la climatologia, aguanta les bases del recinte de l'anomenat, també, Castell de la Popa amb la capella de Sant Martí de la Roca. El Castell està documentat des de l'any 1014 a la documentació de Sant Benet de Bages i tenia per funció la defensa de la Vall de Castellcir-El Tenes. Des d'aquí es domina el Pirineu amb les últimes neus caigudes, Montserrat, el Montcau i el Montseny.
Castell de Castellcir
Abans d'arribar-hi es passa per la Casanova del Castell, una masia abandonada com tantes d'altres hi ha al país i que recorda com vivien no fa pas tants anys la gent: sense cotxes, sense carreteres, sense condicions que avui trobem imprescindibles, però amb l'esforç del treball a la terra.
Baixant del castell ens dirigim cap al Coll de Prims des d'on tenim una excel·lent vista del Matagalls i Les Agudes.
Castell Sant Martí de Centelles
Vista del Matagalls
Se segueix per un corriol fins al Castell de Sant Martí de Centelles que aprofita també l'estructura d'un cingle per enlairar-s'hi. És un dels castells més importants de fortificació medieval del nostre país, situat estratègicament, sobre l'estret del Congost controlant el camí de Vic a Barcelona, el camí antic a Caldes de Montbui i el pas dels camins del Moianès a la Plana de Vic. Sota seu trobem el llogarret de Sant Martí de Centelles, municipi de la comarca d'Osona, sota els Cingles de Bertí.
Casal de Mont-rodon
Abans de marxar de la comarca osonenca podeu visitar el Casal de Mont-rodon, entre Tona i Taradell. Havia estat una Casa Forta i fou la residència d'una família de cavallers sotmesa a les ordres dels senyors del Castell de Taradell. Tot ell restaurat, podeu admirar peces i objectes romànics i gòtics que, conservats pel seu propietari actual, be es mereixerien erigir-se en Museu de la Generalitat de Catalunya.

divendres, 27 de novembre de 2015

Formació de Mestres

Deia jo, a l'inici d'aquest curs, que em sabia greu que l'educació, en aquest país, tant sols fos tema de quant els alumnes agafen la cartera al setembre i la deixen al juny. Però, en pocs dies he sentit un parell de debats a TV3 que crec que han estat molt encertats. En totes dues ocasions s'ha parlat de la formació dels mestres i em sembla una qüestió cabdal. Ja en parlava en ocasió de la llicència d'estudis que em va concedir la Generalitat sobre el tema de l'avaluació de l'escolaritat compartida i la necessària col·laboració entre l'escola ordinària i l'escola especial, el curs 2002-2003.
En l'entrevista d'avui dels Matins de TV3 amb José Antonio Marina, filòsof i pedagog, s'ha abordat el tema. Deia el Sr. Marina que cal aprofundir en la formació dels mestres. Assegurava que cal que els mestres que excel·leixen en la seva tasca han de tenir incentius i valoracions positives i aquells que no, se'ls ha d'estimular a fer-ho millor i, fins i tot, se'ls pot apartar del seu ofici. A l'Administració Pública, poques vegades s'arriba a incentivar el valor i la tasca dels mestres. Entren, deia ell, amb un nivell "21", posem per exemple, i surten al cap de quaranta anys amb el mateix nivell "21"; i això no estimula ni valora tants anys de docència. Feia també el paral·lelisme en la formació dels metges que estan obligats a fer un MIR. Talment haurien de fer les persones que es volen dedicar a la docència amb alumnes, triant escoles amb excel·lència per a fer una formació "in situ" durant 1 o 2 anys en lloc de les pràctiques, de vegades de mesos i de vegades camuflades, que fan els estudiants de magisteri.
L'educació dels infants i joves és una cosa seriosa, estem formant i educant per a un esdevenidor millor en valors: justícia, igualtat, democràcia, pensament crític. I això suposa que els que han d'impartir i treballar han de ser els més ben formats de la societat, no tant sols en conceptes i coneixements si no en pedagogia i en els mateixos valors que es vol transmetre. I han d'estar mimats: per l'Administració, per les famílies, per la societat en general.
Traspassar coneixements és relativament fàcil avui en dia. Educar no és tant fàcil. Però si, qui educa, no troba mai un reconeixement a la seva tasca és encara més difícil, més desmotivant.
Deia un professor que els incentius poden ser econòmics, és clar que si, però no tant sols; poden ser també oportunitats per a fer recerca, per a estudiar. Jo diria també una racionalització d'horaris a partir dels quals els mestres es podessin trobar, compartir, planificar i organitzar, debatre, és a dir, formar dins de cada escola un equip pedagògic que no només tingués ocupat el temps en hores lectives amb els alumnes. Què podem ensenyar quan no tenim temps per a analitzar i avaluar el que estem fent com escola? Aquesta seria una manera que els que en "saben menys" podessin aprendre dels altres, en una comunitat d'aprenentatge entre professionals, alumnes i famílies.
Caldria també tenir uns objectius clars per a l'educació, desenvolupar-los en un temps definit i avaluar-los. Però ens hem acostumat els últims anys a anar canviant l'estructura organitzativa, els plans d'estudis, el currículum variant cada quatre anys i això no ajuda gens a avançar, ans al contrari, entorpeix. Sembla que cada "ministre" que accedeix a l'Educació es vegi "obligat" a fer un nou Pla d'Educació, una nova Llei, a canviar de nou l'estructura de matèries i d'itineraris en els estudis i tant els mestres com els alumnes i les seves famílies, en pateixen les conseqüències.
La formació dels mestres depèn dels mateixos mestres, però no només d'ells. Depèn també i sobretot dels poders polítics, depèn de la col·laboració de les famílies, depèn del reconeixement de la societat, depèn de la formació dels formadors, les Universitats i els professionals com el Sr. Marina.
Jo diria que hi ha uns elements sobre els que hauríem d'actuar en educació: la formació dels mestres, l'avaluació per a la millora de la pràctica educativa, l'autonomia dels centres. I això tant des dels professionals dels centres com des dels de l'Administració i Serveis. Comptant això si, amb els mateixos implicats.

dissabte, 14 de novembre de 2015

PERÚ

Hem estat uns quants dies al Perú. Terra de contrastos,de paisatges canviants, de cultures antigues. Gent pausada, de colors alegres i vius, de mirades perdudes en l'horitzó, de festes, de treball. Un país ric de recursos naturals; un país en construcció.
Hem visitat la costa del nord i del sud, els deserts, l'altiplà, les crestes muntanyoses, les dunes i la vegetació exuberant.
Hem conegut les cultures mil·lenàries: la chimú, la wari, la chavín, la mochica, la de Paracas i la de Nasca, la inca. I hem sabut del Señor de Sipán, dels primers i dels últims inques: Manco Cápac i Atahualpa. I hem vist també el que hagués pogut desenvolupar aquesta cultura si no haguéssin arribat els conquistadors -colonizadores- espanyols. Hem escoltat llegendes i fets històrics.
Hem sobrevolat les línies de Nasca i ens hem passejat pels passadissos de les runes del Machu-Pichu, hem buscat el cóndor en el  Cañon del Colca i els llops marins a les Islas Ballestas. Hem pujat a més de 4000m sobre el nivell del mar i hem baixat arran de costa. Hem trepitjat pedres i sorra, hem vist rius i mar i hem navegat pel Titicaca.
Ens hem passejat per pobles i ciutats, per les places i els carrerons; hem comprat i hem rigut. Hem mastegat coca i l'hem retornada a la terra; hem construït "apachetas" personals i de grup. I ho hem fet intentant entendre, conèixer, escoltar, mirar i llegir els rostres de cada persona que hem trobat pel camí. I això ens ha fet més savis. Perquè la saviesa, el coneixement, radica en això: saber mirar, saber escoltar, poder entendre, poder compartir des de la pròpia cultura i la pròpia personalitat, la personalitat i la cultura de l'altre.
Hem anat en grup. Un grup que crec que ha entrat dins el país amb generositat i amb ganes de conèixer.
Hem gaudit d'estones tranquil·les entre nosaltres. Hem parlat i hem cantat i cadascú, des del respecte, ha pogut viure uns dies que recordarem sempre.
Hem estat 19 persones convivint durant 25 dies, pujant i baixant de l'autocar i trobant-nos en situacions que hem sabut "portar" molt bé, com la vaga de transportistes per l'intent del govern de privatitzar els llocs turístics i sagrats com el Machu-Pichu.  
Sincerament, ha estat un plaer fer un viatge com aquest.

dijous, 12 de novembre de 2015

AINUR Puig Comas

Hola AINUR! Ja ens hem conegut, eh!
Sóc la Núria. La teva tieta àvia. Què què vol dir això? doncs, que tens uns papes que són la Maria i el Josep. També tens uns avis que són els pares de la Maria: la Mercè i en Jaume. Doncs, jo sóc la germana d'en Jaume. Visc a Badalona que és una ciutat que està al costat del mar i quan siguis més gran, si vols, ens hi podem banyar. Tu i la Dàlia que és la teva germana, encara que ella no ha vingut mai, però un dia vem anar a la Costa Brava i li va agradar. Amb tu, també sortirem.
Ets dius Ainur, si, si!! quasi com jo canviant les lletres. Però jo sóc filla del Pirineu on hi tinc un Santuari amb la campana i l'olla i tu ets fill de Fórnols i de la valentia de la teva mare; tu ets un dels Ainur que són una raça fictícia de l'univers que va crear un escriptor que es deia Tolkien i que els teus pares i els teus avis, i també jo, hem llegit: El Senyor dels Anells. Doncs allà, a la Terra Mitjana, els Ainur són uns esperits que han ajudat a Ilúvatar a construir l'Univers. Si, és clar, tu també ens ajudaràs a tots i segur que ens ho passarem bé construint coses maques i justes, en harmonia amb tot i tothom. Coneixeràs moltes coses; els pares i la Dàlia t'ajudaran a créixer i nosaltres ens anirem veient de tant en tant, quan jo pugi a casa teva, al refugi de l'Arp mentre hi visquis. Saps? jo, ara per ara, tinc una caseta aprop del refugi, a la Vall de Lavansa i de vegades hi vaig; però quan no hi pugui anar ja quedarem per veure'ns.
Has nascut a la tardor, quan tots els arbres estan grocs i vermells i uns dies més tard de la castanyada, però en ple estiuet de Sant Martí. Quan siguis gran ja t'explicarem què vol dir tot això.
Ara, creix força, que puguis jugar aviat amb la Dàlia i amb la teva tieta Clara que és la germana de la Maria.
Ui! Quantes coses que haurem de saber!
Que t'ho passis molt bé en aquesta vida i que puguis construir tot allò que et proposis.
Et deixo un vídeo amb una música molt maca que parla de tu. Espero que t'agradi!
A reveure!

           

dissabte, 26 de setembre de 2015

Mixina

Sempre m'ha de passar a última hora! Ai! Clara! Que malament que estem! Ara diguem perquè no trobo les claus del cotxe si les havia deixat aquí. Oh! I la Rosa m'està esperant; de fet, sempre l'espero jo, però només falta que un dia arribi jo tard com perquè m'hagi de recordar-ho la resta de les nostres vides. A col·legi ja arribava tard, la Rosa. Ah! Calla! Igual a les butxaques dels pantalons; però quins em vaig posar ahir? Sóc única! La mare ja m'ho deia: “posa sempre les coses al mateix lloc, Clara! Un dia perdràs el cap!” Ara recordo, ha, ha, ha! La Rosa estava penjada del Toni! I ell només pensava en...
Mixina!, surt d'aquí que m'entrebanques, només em faltes tu! I la Miquela? La Miquela era de bona pasta; teníem unes elucubracions mentals que Déu n'hi do! No, als pantalons no! Em posaria a plorar ara! I si és Alzheimer? El Dr. Cardós, a rel de lo de la mare, em va prevenir: arriba una edat que tot es confon, que busques una cosa i en trobes una altra. No sé si per això, jo que buscava la felicitat he trobat la mesquinesa amb en Joaquim. Em fa sentir tant inútil que... De fet, ho dec ser d'inútil. Quines paraules, útil, inútil, útil, inútil, només canvien dues lletres i tot un món entremig: o ets d'aquí i ets efectiva, treballadora, donada als altres, encantadora i tantes altres coses o ets una esparracada que no tens dret a existir. Avui, tot ho analitzem sota els paràmetres de l'eficàcia, del rendiment del treball, de l'activitat i la bellesa i qui no entra en això és considerat un Ah!, ja sé! Igual a la tauleta de nit, vaig arribar tant cansada ahir; en Quim em va portar de cap amb aquelles preguntes impossibles de respondre. Ai, la Rosa! M'espera una cridòria. Li diré això de l'Alzheimer. La mama no en tenia d'Alzheimer, va tenir el cap clar fins l'últim moment; ella ja va veure que això del Joaquim no funcionaria, però jo estava tant summament encantada amb mi mateixa que vaig tancar els ulls a tot; jo, la Clara, era capaç de sentir-se estimada, hi havia algú per a qui era útil. Ja hi tornem! El cap se me'n va cap a entortolligaments mentals que no fan al cas, perquè, en realitat, estic buscant les claus del cotxe. Del meu pobre Seat ratllat i tronat. No, no tinc un Porsche, no! Però, mira, li he agafat cert “carinyo” al pobre trastet. És un regal del pare, quan encara estava amb nosaltres; va marxar i allò em va fer sentir malament. Perquè la mare no podia aguantar més? Ara entenc que, de vegades, es fa difícil conviure amb la quotidianitat. En Joaquim i jo no ho hem aconseguit, ell pensa que jo...
Mixina, no em vagis més al darrera, ajaçat al coixí! Aquest pobre gat també està escaldat de tota aquesta situació. S'ha passat tot el dia ajagut, ni moixaines m'ha fet! em deu veure tant alterada que em deu deixar per impossible. Sort encara que puc parlar amb tu, mixina, maca! A veure, alça't una mica dona! Que no veus que tinc tard? Què tens aquí sota el coixí, Mixina?: Les claus!!

dimarts, 22 de setembre de 2015

Acte de Sobirania: Lluís M. Xirinacs

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
Ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís Maria Xirinacs Damians

dijous, 17 de setembre de 2015

Catalans history


Fantàstic article d'Albert Sànchez Piñol.
Les raons que ens han portat aquí als catalans.

12 SETEMBRE 2015
Acabo de fer cinquanta anys i en aquest mig segle no ha passat ni un any, ni un de sol, sense que el Govern espanyol no hagi emès una llei, o generat una política, en contra de la llengua i la cultura catalanes. Així, potser la pregunta correcta no és “per què hi ha tants catalans que no volen ser espanyols?”, sinó “per què Catalunya encara segueix dins d’Espanya?”.
Fins al segle XV les dues potències dominants de la península Ibèrica eren Castella i Catalunya. Dos països molt diferents, tant per raons geogràfiques com polítiques. A Castella, país interior i de secà, s’havia refermat el principi absolutista segons el qual “la paraula del rei és llei”. En canvi, a la Catalunya mediterrània els monarques mantenien unes relacions molt més complexes amb les institucions populars, com el Parlament o les Corts. Com diria un observador atònit, “per als catalans el rei només ho és in abstracto”, mentre que un altre explicaria que “les últimes Corts han deixat els catalans més repúblics que els anglesos”.
Al segle XV els dos països s’uneixen per casament reial. Però cal entendre-ho bé: no es fonen; les sobiranies respectives es mantenen intactes. Catalans i castellans es deuen al mateix monarca, però les atribucions d’aquest, almenys a Catalunya, continuen sent tan limitades com antigament. Amèrica esdevé una empresa purament castellana perquè, com que Catalunya és un regne a part, no té drets. No hi ha “conquistadors” catalans.
Coincidint amb la unió dinàstica —oh, paradoxa!— s’inicia l’autèntica rivalitat entre Castella i Catalunya. No pot ser de cap altra manera: es tracta de models polítics antipòdics. Els catalans no participen en l’empresa imperial castellana. Les lleis de Barcelona, per exemple, impedeixen que el rei recluti catalans per lluitar fora de Catalunya. Així, Castella sosté en solitari les guerres de Flandes, d’Amèrica. Els catalans són acusats d’insolidaris. Fins i tot el mateix Quevedo els tracta de “lepra de tots els reis”. Però hi ha alguna cosa més. Amb l’expulsió dels jueus el 1492 el regne necessita buscar un substitut de l’“enemic interior”. Sobre qui recaurà una càrrega tan pesada? L’imaginari col·lectiu espanyol que —avui dia!— es té dels catalans prové de llavors. El català com a criatura estalviadora, però reservada; laboriosa, però estranya. El català “fet a la seva”, potser perquè parla un altre idioma, i ho fa amb mala fe, perquè no entenguem el que planeja. Llest, o més aviat astut, però egoista.
El difícil equilibri entre els dos regnes acaba el 1700, amb l’esclat de la Guerra de Successió Espanyola. En realitat es tracta d’un conflicte a escala europea entre les dues potències del moment: França i Anglaterra. Els contendents busquen aliats; Castella s’alia amb França, Catalunya, amb Anglaterra. En els camps de batalla europeus es lluita pel predomini continental; a Espanya és una lluita a mort. Els catalans saben que si els seus enemics absolutistes vencen serà el final de les seves institucions. No és una guerra ètnica, sinó de projectes polítics, la qual cosa permetrà als individus creuar les línies: els dirigents catalans trien com a comandant militar de les seves tropes un castellà.
La guerra és ferotge. I el 1713, per interessos polítics, Anglaterra abandona Catalunya a la seva sort. Aïllada, Barcelona resisteix un any sencer de setge. Es rendeix el 1714, després d’un terrible assalt en el qual moren milers de civils i soldats. És un 11 de setembre: actualment el dia nacional de Catalunya, la Diada. Però si la lluita va ser ferotge, la repressió encara ho serà més. S’anul·len les institucions, es prohibeix la llengua, s’incendien dotzenes i dotzenes de localitats. Tres-cents anys després encara esglaia la correspondència dels oficials castellans: “Hauríem de penjar-los a tots” escriu un comandant a Madrid, “per desgràcia no podrà ser: ens falten forques”.
A partir del 1714, Espanya deixa de ser un estat confederal per convertir-se en el que encara és: un projecte de matriu estrictament castellana. I, tanmateix, cada vegada que s’ha proclamat una república, o ha mort un dictador, és a dir, a cada onada democràtica, Catalunya ha anat al capdavant de les ànsies de llibertat col·lectiva. Fins avui.
Avui una majoria de catalans comença a entendre que és impossible ser catalans dins d’Espanya. El poder polític espanyol és, simplement, massa inflexible, massa intolerant. La catalanitat es continua visualitzant com un element patogen, un tumor. Madrid ni tan sols ho oculta: “El nostre objectiu”, va proclamar recentment el seu ministre de cultura, “consisteix a espanyolitzar els nens catalans”.
Catalunya viu un procés de mobilització social extraordinari, inspirat en Mandela, en Ghandi. La seva demanda? Que la societat catalana pugui decidir lliurement el seu futur, una cosa que les lleis espanyoles impedeixen. No hi ha contraoferta: Espanya s’ha limitat a atemorir la societat catalana, a acusar els seus líders de “nazis” (per delirant que sembli, és així) i a brandir l’amenaça d’exclusió de la Unió Europea. Però si la UE ha fet tot el possible per mantenir en el seu si un estat llast i fallit com Grècia, per què hauria d’expulsar Catalunya, un país pròsper, ferotgement europeista, contribuent net i que acull tantes empreses europees? Quin mal ha fet Catalunya? Reivindicar el principi democràtic?
El 1714 Anglaterra es va sentir culpable d’haver abandonat els catalans a un destí tan atroç, i a Londres va aparèixer un manifest, The Deplorable History of the Catalans. Avui dia el que més tem Madrid és que un poder superior l’obligui a negociar amb els catalans. I això només ho aconseguirà una opinió pública europea informada. Si us plau, informeu-vos. El que està passant a Catalunya és magnífic. Una revolució cívica, una renovació democràtica. I escolteu totes les parts, no només els altaveus de Madrid. I, potser llavors, per fi, la història catalana deixarà de ser deplorable. I la d’Europa una mica més admirable.

Anaven lents perquè anaven lluny (CUP 27S)

diumenge, 13 de setembre de 2015

Escòla Occitana d'Estiu 2015

Ara que ja ha passat l'11 de setembre, m'agrada recordar la meva estada per segon any consecutiu a l'Escòla Occitana d'Estiu a Vilanòva d'Òlt. Una setmana de convivència i de germanor entre catalans i occitans, aprenent la llengua occitana, els costums, tradicions, cants i danses. Una immersió en la llengua i la cultura d'aquesta Occitània que ara forma part de França i que malda, també, per a ser una nació amb reconeixement.
Ha estat ja la 41ena edició i n'esperem moltes més.
Hi hem anat un nodrit grup de catalans que aplegats a l'entorn del CAOC (Cercle d'Agermanament Occitano-Català) hem pogut rebre
l'aprenentatge de l'occità en els seus diferents nivells i variants (llenguadocià, gascó i llemosí) i traspassar els aspectes de l'actualitat de Catalunya i, en el taller ofert de català, les festes i tradicions catalanes.
La situació de la llengua occitana encara està a un nivell reivindicatiu en el seu ús públic. S'estudia a les calendretes (escola occitana de primària) i es parla per la gent gran o per la gent conscienciada dels seus orígens però queda molt camí per recórrer. L'escola és una ajuda i un suport a tots aquells que hi estan interessats. En aquest sentit, i per reivindicar els seus drets el dia 24 d'octubre es celebrarà a Montpeller una manifestació en favor de l'occità que esperem que sigui un èxit. 
A part dels cursos de llengua, es pot assistir a xerrades i taules rodones sobre diferents aspectes de la història, la cultura i l'actualitat. Entre ells, es va presentar Lo Jornalet, diari virtual coordinat pel Ferriol Massip i que té incidència tant a Catalunya i Occitània com a La Val d'Aran i a d'altres països (Itàlia, Alemanya,...). Cal recordar que l'occità és llengua oficial a Catalunya en la seva variant aranesa.
Aquest any hem pogut gaudir d'un Estagi de cant tradicional que ha animat el Pèire Boissièra.
Un dels actes destacats fou l'emotiu homenatge a Marcèu Esquieu, fundador de l'escola, escriptor, poeta i gran occitanista.
L'altre acte que ha tingut ressò ha estat la presentació per part de Bernat Bergé i Núria Bayó, del llibre "Enric Garriga TrullolsUna vida al servei de Catalunya i Occitània", occitanista català que fou president del CAOC i que fa un recull de diferents escrits i discursos.
La convivència entre els assistents, la festa i el gaudi, l'aprenentatge de la llengua, l'aprofundiment en la cultura i el compartir il·lusions i objectius d'afermament nacional són els grans valors de l'escola que no es poden perdre.