dilluns, 30 de novembre de 2015

De Castellcir a Centelles

Castell de la Popa
De vegades, la gent excursionista, acostumem a voler anar a llocs recòndits, llunyans, on s'hagi de caminar kilòmetres i salvar grans desnivells. Tanmateix, aprop de casa podem trobar llocs molt interessants que ens fan gaudir de la natura, d'un dia assolellat, d'una grata companyia caminant plàcidament i coneixent més el país. 
Aquesta ha estat l'excursió del darrer diumenge amb els veterans del CEC.
Després d'esmorzar a Castellterçol s'arriba al poble de Castellcir i s'enceta el camí que ens mena, en una suau pujada, al seu castell, encimbellat dalt d'una erosionada roca que, malgrat el temps i la climatologia, aguanta les bases del recinte de l'anomenat, també, Castell de la Popa amb la capella de Sant Martí de la Roca. El Castell està documentat des de l'any 1014 a la documentació de Sant Benet de Bages i tenia per funció la defensa de la Vall de Castellcir-El Tenes. Des d'aquí es domina el Pirineu amb les últimes neus caigudes, Montserrat, el Montcau i el Montseny.
Castell de Castellcir
Abans d'arribar-hi es passa per la Casanova del Castell, una masia abandonada com tantes d'altres hi ha al país i que recorda com vivien no fa pas tants anys la gent: sense cotxes, sense carreteres, sense condicions que avui trobem imprescindibles, però amb l'esforç del treball a la terra.
Baixant del castell ens dirigim cap al Coll de Prims des d'on tenim una excel·lent vista del Matagalls i Les Agudes.
Castell Sant Martí de Centelles
Vista del Matagalls
Se segueix per un corriol fins al Castell de Sant Martí de Centelles que aprofita també l'estructura d'un cingle per enlairar-s'hi. És un dels castells més importants de fortificació medieval del nostre país, situat estratègicament, sobre l'estret del Congost controlant el camí de Vic a Barcelona, el camí antic a Caldes de Montbui i el pas dels camins del Moianès a la Plana de Vic. Sota seu trobem el llogarret de Sant Martí de Centelles, municipi de la comarca d'Osona, sota els Cingles de Bertí.
Casal de Mont-rodon
Abans de marxar de la comarca osonenca podeu visitar el Casal de Mont-rodon, entre Tona i Taradell. Havia estat una Casa Forta i fou la residència d'una família de cavallers sotmesa a les ordres dels senyors del Castell de Taradell. Tot ell restaurat, podeu admirar peces i objectes romànics i gòtics que, conservats pel seu propietari actual, be es mereixerien erigir-se en Museu de la Generalitat de Catalunya.

divendres, 27 de novembre de 2015

Formació de Mestres

Deia jo, a l'inici d'aquest curs, que em sabia greu que l'educació, en aquest país, tant sols fos tema de quant els alumnes agafen la cartera al setembre i la deixen al juny. Però, en pocs dies he sentit un parell de debats a TV3 que crec que han estat molt encertats. En totes dues ocasions s'ha parlat de la formació dels mestres i em sembla una qüestió cabdal. Ja en parlava en ocasió de la llicència d'estudis que em va concedir la Generalitat sobre el tema de l'avaluació de l'escolaritat compartida i la necessària col·laboració entre l'escola ordinària i l'escola especial, el curs 2002-2003.
En l'entrevista d'avui dels Matins de TV3 amb José Antonio Marina, filòsof i pedagog, s'ha abordat el tema. Deia el Sr. Marina que cal aprofundir en la formació dels mestres. Assegurava que cal que els mestres que excel·leixen en la seva tasca han de tenir incentius i valoracions positives i aquells que no, se'ls ha d'estimular a fer-ho millor i, fins i tot, se'ls pot apartar del seu ofici. A l'Administració Pública, poques vegades s'arriba a incentivar el valor i la tasca dels mestres. Entren, deia ell, amb un nivell "21", posem per exemple, i surten al cap de quaranta anys amb el mateix nivell "21"; i això no estimula ni valora tants anys de docència. Feia també el paral·lelisme en la formació dels metges que estan obligats a fer un MIR. Talment haurien de fer les persones que es volen dedicar a la docència amb alumnes, triant escoles amb excel·lència per a fer una formació "in situ" durant 1 o 2 anys en lloc de les pràctiques, de vegades de mesos i de vegades camuflades, que fan els estudiants de magisteri.
L'educació dels infants i joves és una cosa seriosa, estem formant i educant per a un esdevenidor millor en valors: justícia, igualtat, democràcia, pensament crític. I això suposa que els que han d'impartir i treballar han de ser els més ben formats de la societat, no tant sols en conceptes i coneixements si no en pedagogia i en els mateixos valors que es vol transmetre. I han d'estar mimats: per l'Administració, per les famílies, per la societat en general.
Traspassar coneixements és relativament fàcil avui en dia. Educar no és tant fàcil. Però si, qui educa, no troba mai un reconeixement a la seva tasca és encara més difícil, més desmotivant.
Deia un professor que els incentius poden ser econòmics, és clar que si, però no tant sols; poden ser també oportunitats per a fer recerca, per a estudiar. Jo diria també una racionalització d'horaris a partir dels quals els mestres es podessin trobar, compartir, planificar i organitzar, debatre, és a dir, formar dins de cada escola un equip pedagògic que no només tingués ocupat el temps en hores lectives amb els alumnes. Què podem ensenyar quan no tenim temps per a analitzar i avaluar el que estem fent com escola? Aquesta seria una manera que els que en "saben menys" podessin aprendre dels altres, en una comunitat d'aprenentatge entre professionals, alumnes i famílies.
Caldria també tenir uns objectius clars per a l'educació, desenvolupar-los en un temps definit i avaluar-los. Però ens hem acostumat els últims anys a anar canviant l'estructura organitzativa, els plans d'estudis, el currículum variant cada quatre anys i això no ajuda gens a avançar, ans al contrari, entorpeix. Sembla que cada "ministre" que accedeix a l'Educació es vegi "obligat" a fer un nou Pla d'Educació, una nova Llei, a canviar de nou l'estructura de matèries i d'itineraris en els estudis i tant els mestres com els alumnes i les seves famílies, en pateixen les conseqüències.
La formació dels mestres depèn dels mateixos mestres, però no només d'ells. Depèn també i sobretot dels poders polítics, depèn de la col·laboració de les famílies, depèn del reconeixement de la societat, depèn de la formació dels formadors, les Universitats i els professionals com el Sr. Marina.
Jo diria que hi ha uns elements sobre els que hauríem d'actuar en educació: la formació dels mestres, l'avaluació per a la millora de la pràctica educativa, l'autonomia dels centres. I això tant des dels professionals dels centres com des dels de l'Administració i Serveis. Comptant això si, amb els mateixos implicats.

dissabte, 14 de novembre de 2015

PERÚ

Hem estat uns quants dies al Perú. Terra de contrastos,de paisatges canviants, de cultures antigues. Gent pausada, de colors alegres i vius, de mirades perdudes en l'horitzó, de festes, de treball. Un país ric de recursos naturals; un país en construcció.
Hem visitat la costa del nord i del sud, els deserts, l'altiplà, les crestes muntanyoses, les dunes i la vegetació exuberant.
Hem conegut les cultures mil·lenàries: la chimú, la wari, la chavín, la mochica, la de Paracas i la de Nasca, la inca. I hem sabut del Señor de Sipán, dels primers i dels últims inques: Manco Cápac i Atahualpa. I hem vist també el que hagués pogut desenvolupar aquesta cultura si no haguéssin arribat els conquistadors -colonizadores- espanyols. Hem escoltat llegendes i fets històrics.
Hem sobrevolat les línies de Nasca i ens hem passejat pels passadissos de les runes del Machu-Pichu, hem buscat el cóndor en el  Cañon del Colca i els llops marins a les Islas Ballestas. Hem pujat a més de 4000m sobre el nivell del mar i hem baixat arran de costa. Hem trepitjat pedres i sorra, hem vist rius i mar i hem navegat pel Titicaca.
Ens hem passejat per pobles i ciutats, per les places i els carrerons; hem comprat i hem rigut. Hem mastegat coca i l'hem retornada a la terra; hem construït "apachetas" personals i de grup. I ho hem fet intentant entendre, conèixer, escoltar, mirar i llegir els rostres de cada persona que hem trobat pel camí. I això ens ha fet més savis. Perquè la saviesa, el coneixement, radica en això: saber mirar, saber escoltar, poder entendre, poder compartir des de la pròpia cultura i la pròpia personalitat, la personalitat i la cultura de l'altre.
Hem anat en grup. Un grup que crec que ha entrat dins el país amb generositat i amb ganes de conèixer.
Hem gaudit d'estones tranquil·les entre nosaltres. Hem parlat i hem cantat i cadascú, des del respecte, ha pogut viure uns dies que recordarem sempre.
Hem estat 19 persones convivint durant 25 dies, pujant i baixant de l'autocar i trobant-nos en situacions que hem sabut "portar" molt bé, com la vaga de transportistes per l'intent del govern de privatitzar els llocs turístics i sagrats com el Machu-Pichu.  
Sincerament, ha estat un plaer fer un viatge com aquest.

dijous, 12 de novembre de 2015

AINUR Puig Comas

Hola AINUR! Ja ens hem conegut, eh!
Sóc la Núria. La teva tieta àvia. Què què vol dir això? doncs, que tens uns papes que són la Maria i el Josep. També tens uns avis que són els pares de la Maria: la Mercè i en Jaume. Doncs, jo sóc la germana d'en Jaume. Visc a Badalona que és una ciutat que està al costat del mar i quan siguis més gran, si vols, ens hi podem banyar. Tu i la Dàlia que és la teva germana, encara que ella no ha vingut mai, però un dia vem anar a la Costa Brava i li va agradar. Amb tu, també sortirem.
Ets dius Ainur, si, si!! quasi com jo canviant les lletres. Però jo sóc filla del Pirineu on hi tinc un Santuari amb la campana i l'olla i tu ets fill de Fórnols i de la valentia de la teva mare; tu ets un dels Ainur que són una raça fictícia de l'univers que va crear un escriptor que es deia Tolkien i que els teus pares i els teus avis, i també jo, hem llegit: El Senyor dels Anells. Doncs allà, a la Terra Mitjana, els Ainur són uns esperits que han ajudat a Ilúvatar a construir l'Univers. Si, és clar, tu també ens ajudaràs a tots i segur que ens ho passarem bé construint coses maques i justes, en harmonia amb tot i tothom. Coneixeràs moltes coses; els pares i la Dàlia t'ajudaran a créixer i nosaltres ens anirem veient de tant en tant, quan jo pugi a casa teva, al refugi de l'Arp mentre hi visquis. Saps? jo, ara per ara, tinc una caseta aprop del refugi, a la Vall de Lavansa i de vegades hi vaig; però quan no hi pugui anar ja quedarem per veure'ns.
Has nascut a la tardor, quan tots els arbres estan grocs i vermells i uns dies més tard de la castanyada, però en ple estiuet de Sant Martí. Quan siguis gran ja t'explicarem què vol dir tot això.
Ara, creix força, que puguis jugar aviat amb la Dàlia i amb la teva tieta Clara que és la germana de la Maria.
Ui! Quantes coses que haurem de saber!
Que t'ho passis molt bé en aquesta vida i que puguis construir tot allò que et proposis.
Et deixo un vídeo amb una música molt maca que parla de tu. Espero que t'agradi!
A reveure!