26 de setembre 2015

Mixina

Sempre m'ha de passar a última hora! Ai! Clara! Que malament que estem! Ara diguem perquè no trobo les claus del cotxe si les havia deixat aquí. Oh! I la Rosa m'està esperant; de fet, sempre l'espero jo, però només falta que un dia arribi jo tard com perquè m'hagi de recordar-ho la resta de les nostres vides. A col·legi ja arribava tard, la Rosa. Ah! Calla! Igual a les butxaques dels pantalons; però quins em vaig posar ahir? Sóc única! La mare ja m'ho deia: “posa sempre les coses al mateix lloc, Clara! Un dia perdràs el cap!” Ara recordo, ha, ha, ha! La Rosa estava penjada del Toni! I ell només pensava en...
Mixina!, surt d'aquí que m'entrebanques, només em faltes tu! I la Miquela? La Miquela era de bona pasta; teníem unes elucubracions mentals que Déu n'hi do! No, als pantalons no! Em posaria a plorar ara! I si és Alzheimer? El Dr. Cardós, a rel de lo de la mare, em va prevenir: arriba una edat que tot es confon, que busques una cosa i en trobes una altra. No sé si per això, jo que buscava la felicitat he trobat la mesquinesa amb en Joaquim. Em fa sentir tant inútil que... De fet, ho dec ser d'inútil. Quines paraules, útil, inútil, útil, inútil, només canvien dues lletres i tot un món entremig: o ets d'aquí i ets efectiva, treballadora, donada als altres, encantadora i tantes altres coses o ets una esparracada que no tens dret a existir. Avui, tot ho analitzem sota els paràmetres de l'eficàcia, del rendiment del treball, de l'activitat i la bellesa i qui no entra en això és considerat un Ah!, ja sé! Igual a la tauleta de nit, vaig arribar tant cansada ahir; en Quim em va portar de cap amb aquelles preguntes impossibles de respondre. Ai, la Rosa! M'espera una cridòria. Li diré això de l'Alzheimer. La mama no en tenia d'Alzheimer, va tenir el cap clar fins l'últim moment; ella ja va veure que això del Joaquim no funcionaria, però jo estava tant summament encantada amb mi mateixa que vaig tancar els ulls a tot; jo, la Clara, era capaç de sentir-se estimada, hi havia algú per a qui era útil. Ja hi tornem! El cap se me'n va cap a entortolligaments mentals que no fan al cas, perquè, en realitat, estic buscant les claus del cotxe. Del meu pobre Seat ratllat i tronat. No, no tinc un Porsche, no! Però, mira, li he agafat cert “carinyo” al pobre trastet. És un regal del pare, quan encara estava amb nosaltres; va marxar i allò em va fer sentir malament. Perquè la mare no podia aguantar més? Ara entenc que, de vegades, es fa difícil conviure amb la quotidianitat. En Joaquim i jo no ho hem aconseguit, ell pensa que jo...
Mixina, no em vagis més al darrera, ajaçat al coixí! Aquest pobre gat també està escaldat de tota aquesta situació. S'ha passat tot el dia ajagut, ni moixaines m'ha fet! em deu veure tant alterada que em deu deixar per impossible. Sort encara que puc parlar amb tu, mixina, maca! A veure, alça't una mica dona! Que no veus que tinc tard? Què tens aquí sota el coixí, Mixina?: Les claus!!

22 de setembre 2015

Acte de Sobirania: Lluís M. Xirinacs

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
Ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís Maria Xirinacs Damians

17 de setembre 2015

Catalans history

Fantàstic article d'Albert Sànchez Piñol.
Les raons que ens han portat aquí als catalans.

12 SETEMBRE 2015
Acabo de fer cinquanta anys i en aquest mig segle no ha passat ni un any, ni un de sol, sense que el Govern espanyol no hagi emès una llei, o generat una política, en contra de la llengua i la cultura catalanes. Així, potser la pregunta correcta no és “per què hi ha tants catalans que no volen ser espanyols?”, sinó “per què Catalunya encara segueix dins d’Espanya?”.
Fins al segle XV les dues potències dominants de la península Ibèrica eren Castella i Catalunya. Dos països molt diferents, tant per raons geogràfiques com polítiques. A Castella, país interior i de secà, s’havia refermat el principi absolutista segons el qual “la paraula del rei és llei”. En canvi, a la Catalunya mediterrània els monarques mantenien unes relacions molt més complexes amb les institucions populars, com el Parlament o les Corts. Com diria un observador atònit, “per als catalans el rei només ho és in abstracto”, mentre que un altre explicaria que “les últimes Corts han deixat els catalans més repúblics que els anglesos”.
Al segle XV els dos països s’uneixen per casament reial. Però cal entendre-ho bé: no es fonen; les sobiranies respectives es mantenen intactes. Catalans i castellans es deuen al mateix monarca, però les atribucions d’aquest, almenys a Catalunya, continuen sent tan limitades com antigament. Amèrica esdevé una empresa purament castellana perquè, com que Catalunya és un regne a part, no té drets. No hi ha “conquistadors” catalans.
Coincidint amb la unió dinàstica —oh, paradoxa!— s’inicia l’autèntica rivalitat entre Castella i Catalunya. No pot ser de cap altra manera: es tracta de models polítics antipòdics. Els catalans no participen en l’empresa imperial castellana. Les lleis de Barcelona, per exemple, impedeixen que el rei recluti catalans per lluitar fora de Catalunya. Així, Castella sosté en solitari les guerres de Flandes, d’Amèrica. Els catalans són acusats d’insolidaris. Fins i tot el mateix Quevedo els tracta de “lepra de tots els reis”. Però hi ha alguna cosa més. Amb l’expulsió dels jueus el 1492 el regne necessita buscar un substitut de l’“enemic interior”. Sobre qui recaurà una càrrega tan pesada? L’imaginari col·lectiu espanyol que —avui dia!— es té dels catalans prové de llavors. El català com a criatura estalviadora, però reservada; laboriosa, però estranya. El català “fet a la seva”, potser perquè parla un altre idioma, i ho fa amb mala fe, perquè no entenguem el que planeja. Llest, o més aviat astut, però egoista.

El difícil equilibri entre els dos regnes acaba el 1700, amb l’esclat de la Guerra de Successió Espanyola. En realitat es tracta d’un conflicte a escala europea entre les dues potències del moment: França i Anglaterra. Els contendents busquen aliats; Castella s’alia amb França, Catalunya, amb Anglaterra. En els camps de batalla europeus es lluita pel predomini continental; a Espanya és una lluita a mort. Els catalans saben que si els seus enemics absolutistes vencen serà el final de les seves institucions. No és una guerra ètnica, sinó de projectes polítics, la qual cosa permetrà als individus creuar les línies: els dirigents catalans trien com a comandant militar de les seves tropes un castellà.
La guerra és ferotge. I el 1713, per interessos polítics, Anglaterra abandona Catalunya a la seva sort. Aïllada, Barcelona resisteix un any sencer de setge. Es rendeix el 1714, després d’un terrible assalt en el qual moren milers de civils i soldats. És un 11 de setembre: actualment el dia nacional de Catalunya, la Diada. Però si la lluita va ser ferotge, la repressió encara ho serà més. S’anul·len les institucions, es prohibeix la llengua, s’incendien dotzenes i dotzenes de localitats. Tres-cents anys després encara esglaia la correspondència dels oficials castellans: “Hauríem de penjar-los a tots” escriu un comandant a Madrid, “per desgràcia no podrà ser: ens falten forques”.
A partir del 1714, Espanya deixa de ser un estat confederal per convertir-se en el que encara és: un projecte de matriu estrictament castellana. I, tanmateix, cada vegada que s’ha proclamat una república, o ha mort un dictador, és a dir, a cada onada democràtica, Catalunya ha anat al capdavant de les ànsies de llibertat col·lectiva. Fins avui.
Avui una majoria de catalans comença a entendre que és impossible ser catalans dins d’Espanya. El poder polític espanyol és, simplement, massa inflexible, massa intolerant. La catalanitat es continua visualitzant com un element patogen, un tumor. Madrid ni tan sols ho oculta: “El nostre objectiu”, va proclamar recentment el seu ministre de cultura, “consisteix a espanyolitzar els nens catalans”.
Catalunya viu un procés de mobilització social extraordinari, inspirat en Mandela, en Ghandi. La seva demanda? Que la societat catalana pugui decidir lliurement el seu futur, una cosa que les lleis espanyoles impedeixen. No hi ha contraoferta: Espanya s’ha limitat a atemorir la societat catalana, a acusar els seus líders de “nazis” (per delirant que sembli, és així) i a brandir l’amenaça d’exclusió de la Unió Europea. Però si la UE ha fet tot el possible per mantenir en el seu si un estat llast i fallit com Grècia, per què hauria d’expulsar Catalunya, un país pròsper, ferotgement europeista, contribuent net i que acull tantes empreses europees? Quin mal ha fet Catalunya? Reivindicar el principi democràtic?
El 1714 Anglaterra es va sentir culpable d’haver abandonat els catalans a un destí tan atroç, i a Londres va aparèixer un manifest, The Deplorable History of the Catalans. Avui dia el que més tem Madrid és que un poder superior l’obligui a negociar amb els catalans. I això només ho aconseguirà una opinió pública europea informada. Si us plau, informeu-vos. El que està passant a Catalunya és magnífic. Una revolució cívica, una renovació democràtica. I escolteu totes les parts, no només els altaveus de Madrid. I, potser llavors, per fi, la història catalana deixarà de ser deplorable. I la d’Europa una mica més admirable.

Anaven lents perquè anaven lluny (CUP 27S)

Anaven lents perquè anaven lluny (CUP 27S)

13 de setembre 2015

Escòla Occitana d'Estiu 2015

Ara que ja ha passat l'11 de setembre, m'agrada recordar la meva estada per segon any consecutiu a l'Escòla Occitana d'Estiu a Vilanòva d'Òlt. Una setmana de convivència i de germanor entre catalans i occitans, aprenent la llengua occitana, els costums, tradicions, cants i danses. Una immersió en la llengua i la cultura d'aquesta Occitània que ara forma part de França i que malda, també, per a ser una nació amb reconeixement.
Ha estat ja la 41ena edició i n'esperem moltes més.
Hi hem anat un nodrit grup de catalans que aplegats a l'entorn del CAOC (Cercle d'Agermanament Occitano-Català) hem pogut rebre
l'aprenentatge de l'occità en els seus diferents nivells i variants (llenguadocià, gascó i llemosí) i traspassar els aspectes de l'actualitat de Catalunya i, en el taller ofert de català, les festes i tradicions catalanes.
La situació de la llengua occitana encara està a un nivell reivindicatiu en el seu ús públic. S'estudia a les calendretes (escola occitana de primària) i es parla per la gent gran o per la gent conscienciada dels seus orígens però queda molt camí per recórrer. L'escola és una ajuda i un suport a tots aquells que hi estan interessats. En aquest sentit, i per reivindicar els seus drets el dia 24 d'octubre es celebrarà a Montpeller una manifestació en favor de l'occità que esperem que sigui un èxit. 
A part dels cursos de llengua, es pot assistir a xerrades i taules rodones sobre diferents aspectes de la història, la cultura i l'actualitat. Entre ells, es va presentar Lo Jornalet, diari virtual coordinat pel Ferriol Massip i que té incidència tant a Catalunya i Occitània com a La Val d'Aran i a d'altres països (Itàlia, Alemanya,...). Cal recordar que l'occità és llengua oficial a Catalunya en la seva variant aranesa.
Aquest any hem pogut gaudir d'un Estagi de cant tradicional que ha animat el Pèire Boissièra.
Un dels actes destacats fou l'emotiu homenatge a Marcèu Esquieu, fundador de l'escola, escriptor, poeta i gran occitanista.
L'altre acte que ha tingut ressò ha estat la presentació per part de Bernat Bergé i Núria Bayó, del llibre "Enric Garriga TrullolsUna vida al servei de Catalunya i Occitània", occitanista català que fou president del CAOC i que fa un recull de diferents escrits i discursos.
La convivència entre els assistents, la festa i el gaudi, l'aprenentatge de la llengua, l'aprofundiment en la cultura i el compartir il·lusions i objectius d'afermament nacional són els grans valors de l'escola que no es poden perdre.

12 de setembre 2015

VIA LLIURE, 11 setembre 2015


Ara, ara és l'hora de dir
que el poble persisteix
en les cases ara bastides
on abans no hi havia cases,
en els arbres que ara creixen
on abans no hi havia arbres
en les noies que ara estimen,i en tot allò que comença.
Ara és l'hora de dir que el poble persisteix,
en tots, en tots nosaltres
en cadascun de nosaltres.
En les paraules que inventem i en la gent que estimem,i en tot allò que remembra,en la rutina de la feina.
És l'essència del poble,
indestructible.
Ara, ara és l'hora de dir,
Catalunya persisteix, en tots, en tots nosaltres


JUNTS HO PODEM TOT, la pel·lícula de Junts pel Sí

11 de setembre 2015

Diada 2015

FELIÇ DIADA!!!
Gaudiu, canteu, crideu, salteu. Tots junts a la Meridiana!!!!

10 de setembre 2015

Un nou curs


Un nou curs ha començat. Els mestres ja són a les aules, no sé si tots, endreçant material, preparant i planificant i posant les coses a punt per a rebre els alumnes. L'alumnat, tant de primària com de secundària, ja espera tornar a veure els amics, omplir els patis de jocs, veure com serà la nova mestra i quina la dificultat del curs que s'enceta. Els pares desitgen ja fa dies que es pugui començar una rutina.
Els medis de comunicació, sobretot diaris i televisió, van plens de notícies de començaments de curs i això m'ha fet pensar. Sembla que l'escola, l'educació només interessen els inicis i acabaments de curs. La resta de l'any, res. Ni tertúlies tant nostrades avui en dia, ni debats, ni anàlisi o reflexió pedagògica ocupen planes ni interès televisiu. L'educació s'ha convertit en un posar-se la cartera, comprar llibres o treure's la cartera. S'ha convertit en un desgavell de números donats per l'administració pública o pels ensenyants. En unes queixes constants sobre horaris i vacances.
Però, hi ha temes que s'haurien d'abordar decididament per tots els agents implicats:
Què volem que sigui el país (i més si tenim en compte que esperem fer-lo de nou entre tots)?
Quines competències demanen als ciutadans, quins valors han de confegir la convivència?
Si, ja se'n parla de competències, normes que regeixen el currículum cada dos, tres anys? Canviant constantment l'estructura del que han d'ensenyar els professors i el que han d'aprendre els alumnes.
Com podem construir una societat més inclusiva amb tots i per a tots?
Com treballem amb els adolescents en una societat informatitzada i "en xarxa"?
Com poden compartir les famílies l'educació dels seus fills sense que esdevingui un estira-i-arronsa amb els professionals de l'escola?
Moltes altres qüestions estan sobre la taula de cada aula i hauríem de fer una aula d'aprenentatge entre tots compartint opinions i arribant a acords consensuats. Fer pedagogia durant tot el curs.
Als infants, joves, professionals de les escoles i serveis educatius, a les famílies: que tingueu un bon curs!