diumenge, 20 de març de 2016

Diumenge de Rams

Vestit jaqueta per la mare, vestit i sabates de xarol per la nena, pantalons curts pel nen. I el llorer, la palma i el palmó que el meu germà bandejava a tort i a dret pels carrers de Badalona, tot just comprat a Can Vilalta. La mare fregant el terra, agenollada, i els nens esperant per anar a beneir la palma amb uns quants rosaris de sucre penjant i el palmó descabellat del nen, que tot just arribava a casa mig sencer. Les fotos a la porta del carrer Mossèn Anton i una passejada per la Rambla amb el tot just encetat sol de primavera i el cucurutxo de patates del Marisa. La tarda de jocs i el descans de la mare a la seva habitació maldant per acceptar els fantasmes, recordant una vida passada i pensant un futur que hagués volgut d'una altra manera. El record del pare.
I arribada la nit, els nens adormits sobre la taula després del sopar. L'endemà, ells fan festa de l'escola i es quedaran a casa jugant, barallant-se, perdonant-se i esperant. Esperant una mare que torni de la feina, cansada, nerviosa, però amb l'esperança que els fills se'n sortiran.
Avui, hi ha hagut Auditori: la 13a de Xostakòvitx, un cant contra la massacre dels jueus a Rússia el 1941. Ara, al 2016, un cant als refugiats d'Europa, als nens sense pare, sense lloc i sense jocs.
Avui, la nena s'ha posat una palma petita al vestit i ha vessat una llàgrima.

dissabte, 5 de març de 2016

Els ibers de Samalús

Prop de Cànoves-Samalús existeix un assentament iber que data dels anys 500 ac. És el Poblat iber del Puig del Castell on s'hi pot arribar en una bonica i interessant sortida matinal.
És recomanable que pugueu gaudir de les explicacions d'un bon entès en la matèria. Nosaltres vem tenir la sort de comptar amb el Marc que ens va anar introduint en la vida i l'època dels ibers. El camí comença al pàrquing del centre cívic de Samalús i s'enfila primer per una pista fins a Can Flaquer. Al cap de poc comença el corriol recuperat del que havia estat el camí dels carboners. Unes escales molt ben fetes de fusta i uns troncs que priven de l'erosió del terreny ens van ajudant en la pujada. Per tota aquesta zona, fins fa poc més de cinquanta anys, encara s'hi feien carboneres per obtenir el carbó vegetal: prova d'això és que l'alzinar que anem passant fins a arribar al poblat, està compost per alzines força joves.
La vista des de dalt, en un dia assolellat com avui, és fantàstica. Dominem la plana del Vallès oriental i tenim la Serralada del Litoral davant nostra amb d'altres poblats ibèrics com el de Puig Castellar, proper a Santa Coloma, i el de Les Maleses, proper a Badalona.
Entrem a la ciutat perduda de Lauro, un dels jaciments més grans amb unes 400 hectàrees de terreny que va ser descobert el 1955. Els ibers prenien aquests puigs per a salvaguardar-se dels atacs d'altres tribus i confegien poblats molt ben estructurats arquitectònica i socialment.
En el del Puig del Castell podem anar resseguint la muralla molt ben conservada de la zona de llevant i algun indici de torres de guaita. Les excavacions es van fent lentament per part de voluntaris i d'estudiants que hi passen el mes de juliol i que, pel que demostra en Marc, tenen una dedicació i una motivació dignes de lloança si tenim en compte els pocs mitjans amb els que compten. Aquestes excavacions, iniciades el 2011, ens obren tot un món desconegut per a la majoria de nosaltres. Agraïm, doncs, la paciència del Marc i el seu entusiasme.
A la tornada, la baixada es fa més lleugera però portem la motxilla més plena de coneixements.

divendres, 4 de març de 2016

Irlanda i Catalunya

Enguany a Irlanda es commemora el centenari del Easter Rising (Alçament de Pasqua), dilluns de Pasqua de 1916, que fou una revolta i Declaració Unilateral d'Independència sufocada al 6è dia per l'exèrcit britànic, però fou el moment clau d'inici del procés de la independència d'Irlanda. Aquesta DUI fou establerta el gener de 1919 per una majoria de diputats irlandesos constituïts en Assemblea Parlamentària. Al desembre de 1922, la signatura del Tractat Angloirlandès posà fi a la gerra de la Independència i fou el naixement de l'Estat Lliure d'IrlandaEntretant, al 1920 s'esdevingué la mort en presó del batlle de Cork, Terence MacSwiney, icona de la independència d'Irlanda després de 74 dies de vaga de fam. El seu gest i la seva lluita permeté a Irlanda entrar en el joc del concert de les nacions. Fou un esdeveniment amb ressò mundial i Catalunya també va donar suport als irlandesos. La reacció catalana fou una manifestació a la Plaça de Catalunya i la consegüent pressió al consolat britànic, liderades pel CADCI i la Unió Catalanista. En un gest de tendresa, van fer arribar una nina de porcellana a la filla  de Terence, Máire, peça històrica que avui es conserva al Museu de Cork.
La Comissió de la Dignitat organitza anualment el sopar de la Nit de la Memòria per fer el lliurament dels Premis de la Dignitat, Enguany s'ha celebrat el 3 de març i ha comptat amb la presència del professor Cathal Brugha, nét de Terence MacSwiney.
Aquest matí s'ha fet un homenatge públic organitzat per la Comissió de la Dignitat i l'ANC en recordança d'aquells fets. Hi ha hagut parlaments de Cathal Brugha, Liz Castro (ANC) i Toni Strubell (Comissió de la Dignitat). S'ha ofert una corona de llorer al Monument de Francesc Macià de la Plaça de Catalunya amb la presència de la filla de Carrasco i Formiguera i altres personalitats.
La Coral Poble que Canta, dirigida per Jordi Llobet, ha participat a l'acte cantant la Balanguera i Els Segadors.
Avui, per part meva, he après una mica més d'història i en regracio als que vetllen per la Memòria Històrica. Te n'adones del poc que sabem i de tanta i tanta gent que han lluitat pels seus ideals, fins i tot trobant la mort. L'Strubell ha esmentat en Ghandi i en Mandela en actes semblants de demanda d'alliberament del seu poble; podríem també esmentar en Xirinachs i d'altres que potser han quedat més en l'anonimat. Recuperar aquests fets i les persones és important pel que en podem aprendre: la coherència amb uns valors i una dignitat que els va portar a la seva última conseqüència.
Les darreres paraules, avui, de Cathal Brugha han estat: "Finalment, com a irlandès, miro amb esperança els temps en què Irlanda i Catalunya puguin seure com a iguals en la Unió
Europea per promoure les moltes causes que
tenim en comú".
Cal, doncs, recordar-ho mentre aspirem a una Catalunya lliure.

dijous, 3 de març de 2016

Campanades a Morts