28 de maig 2016

Sant Jeroni de la Murtra i Sant Onofre

Una tranquil·la passejada des de Canyet ens ha portat al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra i les ermites de la carena de la Serralada de Marina: Sant Climent i Sant Onofre.
Ens hem retrobat amb les bones amigues de la colla de Sabadell per a passar una diada de descoberta i coneixement de Badalona i els seu entorn. De primer, després de deixar el cotxe a l'església de Sant Crist de Canyet, hem seguit la pista fins a Sant Jeroni de la Murtra enmig de ginesta florida. Hem saludat a la Dolors del Conreu Sureny que s'encarrega de l'hort de Sant Jeroni i seguidament hem visitat el Monestir on van estar-hi els Reis anomenats Els Catòlics en la seva recepció al Colom quan va tornar de les Amèriques. Els hem vist immortalitzats en les columnes gòtiques del claustre. Ha estat una visita interessant i hem descobert un xic més de la nostra història, tant propera i tant amagada durant temps.
A la sortida hem remuntat la carena per un camí relliscós i deteriorat per les pluges, com els que acostumem a seguir la gent de mar, fins l'ermita de Sant Climent en la frontera amb Santa Coloma de Gramenet. La calor s'ha imposat, però la vista de la ciutat de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besós i Badalona ha valgut la pena. Hem deixat per un altre dia la pujada al poblat ibèric de Puig Castellar i hem carenejat tot travessant la urbanització de Montcada, fins a arribar a l'ermita de Sant Onofre on cada any, per la Festa de l'Arbre, el Centre Excursionista de Badalona hi planta un arbret: alguns encara es conserven.
Tot seguit hem continuat per l'asfalt cap a la carretera que ens portaria a Montcada però nosaltres ens desviem abans d'arribar-hi i baixem seguint una tanca fins que arribem a les primeres masies de Canyet, sector que encara conserva la genuïna tradició agrícola de Badalona. Va bé d'explicar l'anècdota de la meva família que diu que un avantpassat Fornaguera tocava el sac de gemecs a la Festa Major del Canyet (d'aquí el nom del bloc!)
Altra cop als cotxes hem fet via cap a Badalona, al carrer d'en Prim on ens esperava un suculent vermut amb Coromines i un dinar de diumenge.
Per la tarda encara hem tingut humor d'anar a visitar la Baetulo romana: les Termes, el Jardí de Quinti Licini i la Domus Romana del carrer Lladó. Una jornada cultural completa! Encara hem tingut temps de fer un refresc a La Rambla, tranquil·lament assegudes i relaxades.
Noies i noi: n'hem de fer una altra ja sigui per la Badalona modernista o per la Badalona industrial, que això dóna per molt!

27 de maig 2016

Santuari Nostra Senyora de Bellmunt

Una agradable sortida amb molts records per a tots nosaltres. Un dia de calor en el que, tot i que amb un sol enlleganyat a voltes, hem suat i ens hem bronzejat; és a dir, comencem a perdre el color pàl·lid d'hivern. El camí surt de Sant Pere de Torelló i va pujant entre l'alzinar, el boix, el faig i l'arç blanc florit. 
Al terra hem de vigilar amb les pedres i les arrels dels arbres,  gruixudes i ben falcades al terreny que, en molts moments, ens serveixen d'escaleta per anar salvant el desnivell i el rocam. Anem en fila, talment el peregrinatge que feien i fan la gent d'aquestes contrades cap a la Mare de Déu de Bellmunt i la seva ermita a la que Jacint Verdaguer ja anomenà en els seus versos de l'Emigrant "ermita al cel suspesa"
I talment així s'ens apareix el Santuari, sobre una roca, a 1246m d'alçada sobre la Plana de Vic. Al nostre entorn veiem el Puigmal, el Pedraforca i el Cadí, i més aprop, el Montseny amb Les Agudes i el Turó de l'Home. A sota, Sant Pere i Sant Vicenç de Torelló. Per darrera l'ermita de Bellmunt la boira cobreix el cim de la muntanya talment un mantell blanc i transparent.
A l'arribada seguim els vocals al bar del Santuari, obert per als peregrins i caminants i ens fem passar la set i la calor amb una bona acollida i una refrescant "clara". Dinem a l'ombra i ens disposem a fer el retorn després d'un agraït cafè. El camí baixa ràpidament cap a l'aparcament de la nova carretera que ve de Torelló, enmig de cabres que ens contemplen.
Anem trencant els revolts asfaltats i admirem les petites flors que ens anem trobant: l'orella d'ós, l'argelaga, la junça, les campànules, els botons d'or, la maduixera en flor, l'herba fetgera i la nostra senzilla i perfumada farigola que s'arrapa a la roca i a l'herbei.
No hem deixat gorres i viseres i ja pensem en els pantalons curts i les samarretes fresques per a la propera sortida que, sens dubte, serà també una bona manera de conèixer el nostre país. Tot caminant i fent camí, compartint l'amor a la natura.

24 de maig 2016

Teatre i Premi de Relats Curts: Infàmia

M'han donat el premi de relats curts Infàmia organitzat per la Sala Villaroel i el Laboratori de Lletres a rel de l'obra de teatre que van fer el primer trimestre. Val a dir que els actors van estar tots ells excel·lents: l'Emma Vilarasau, el Jordi Boixaderes, Anna Moliner i Francesc Ferrer i dirigida per Pere Riera en una obra escrita per ell mateix.
El relat no havia de passar de les 100 paraules i el tema: Ofici: Vocació o Professió
Vull donar les gràcies públicament als que m'han atorgat el premi i dir que vaig gaudir molt de l'obra, que us recomano si la van fent.
Us escric el text guanyador tot i que he fet una adaptació en format conte. En negreta teniu el text i en cursiva l'afegit. Moltes gràcies i continuarem escrivint i anant al teatre!


                                            L'acomodadora
                                                    (a mode de teatre)


(Els aplaudiments minven a la platea. Els espectadors surten tot posant-se l'abric i encenen amb rapidesa els mòbils. Les portes es tanquen. Tot queda en silenci. Del fons de la sala l'acomodadora va baixant en direcció a l'escenari. Revisa i plega els seients. Quan arriba a les primeres butaques es queda parada al mig del passadís i fa una mirada escodrinyadora al teló. Alça la llanterna amb la mà dreta, braços oberts i, mirant-la, l'encén. Gest de declamació.)


—No hi ha ofici sense benefici; no hi ha benefici sense ofici. I la vocació? Etern dilema: una persona és?, neix?, o es fa? Vocació, formació, professió son equiparades a inspiració, voluntariat o empresa. En totes les àrees, totes les feines, totes les disciplines i totes les arts. Ho podem exemplificar en el fet teatral. Actuem a la vida? O vivim en un teatre? Vivim en un personatge?, som?, o ens ha tocat? De fet, cal viure intensament, dedicant el voler i el saber a allò que ens pot fer més humans. Quina gran aventura quan vocació i professió coincideixen!

 
Tanca la llanterna i tot queda a les fosques. S'abaixa el teló. S'acaba l'espectacle.

23 de maig 2016

Aniversari

Caram! Ja en faré seixanta-dos! 62! No ho sé, però posat en números fa més efecte!

Estic asseguda al menjador, davant l'ordinador, esperant que em surtin les paraules i les frases que puguin omplir un full en blanc.

M'ha remogut varies coses això dels 62, mama! Aquest escrit te'l dedico a tu, és clar; de fet, ets la protagonista dels meus 62. I m'ha vingut com una sensació de “quadratura del cercle” que se'n diu. Jo, mama, vaig viure els teus seixanta-dos. Recordo que ja estaves jubilada, tant anys d'esperar-ho, oi? Et vas jubilar voluntàriament als seixanta, però a tu et van enviar a l'atur durant dos anys. Vas arribar a casa i em vas dir:
—Núria, han posat un cartell al suro d'anuncis que diu que fan una oferta als que aquest any en fan 60: els donen una indemnització i dos anys d'atur. Què et sembla? Cobraré menys. Potser anirem més justes, però sembla una oportunitat.
—Agafa-ho mama! Ja ens espavilarem! Jo cobro de la Gene i... haurien d'anar molt mal dades per... Agafa-ho, mama!
I tu, amb aquella il·lusió amb que feies les coses, ho vas agafar.
—Núria. Avui l'Hidalgo, que és el sindicalista de l'empresa m'ha dit: “Pero, señora Montserrat, esto no va para los del despacho; es una oferta para los trabajadores de la fábrica; a usted no le toca!” I jo, llegint el paper que havien penjat, li he preguntat que a on ho diu que només és pels de la fàbrica. Aquí, no ho específica! Per tant, també hi entro! “Pues tiene usted razón, señora Montserrat!, pero no pensará plegar usted! Usted no puede plegar!” Doncs si, li he respost, jo plego!
I és el millor que vam decidir, mama!
Dos anys a l'atur i en vas fer seixanta-dos com els que jo faig ara! I saps?: també estic jubilada! I quina alegria: en vas poder gaudir quasi vint-i-tres anys de la jubilació! Sempre te n'estranyaves!: quina sort, oi, Núria, qui ho haguera dit que hi podria arribar, jo! I cobro a final de mes! Els meus pares no se'n sabrien avenir!
Acabat el període d'atur, ja a l'any mil nou-cents-noranta, vam comprar aquelles runes de Cal Julià, a La Vansa, al costat de casa del teu fill. “Per a que quan jo falti puguis estar a prop d'en Jaume”. I jo: “Per a que tu hi puguis anar durant mesos, que ja estaràs jubilada!, amb el teu fill que et farà companyia. Tant que te l'has estimat, el teu fill!, en Jaume”.
Mama, hi vam anar totes dues a Cal Julià i vam estar els caps de setmana amb en Jaume i les teves nétes, però no hi vas passar temporades llargues, perquè ells eren una família i nosaltres hi sobràvem. I jo, ara, hi estic sola quan hi vaig, que ells fa temps que en van marxar.
En tenies seixanta-dos quan ho vam comprar i jo, amb la mateixa edat que tu en aquell moment, estic pensant en vendre-m'ho, mama, que, què hi faig sola allà: no hi ha en Jaume, ni les teves nétes. Només records que em fan plorar!

Estic al menjador, davant de l'ordinador encara, i veig la màquina de cosir tancada. Jo teclejo i sento, de lluny, el tric-trac dels teus peus movent el pedal de l'antiga Singer, cosint i apedaçant, i fent-me els vestits que estrenava per la Palma.

Aquest dos mil setze en faré seixanta-dos i saps?, em sembla que tu hi anaves i jo ja en torno: com la quadratura del cercle que et deia abans! Et segueixo enyorant, et segueixo trobant a faltar. Ara les nétes ja són grans i una continua a Alemanya estudiant i l'altra, amb dos fills, està al Refugi de l'Arp i en Jaume, ha tornat a Badalona, a casa, mama.
Amb quina il·lusió et vas jubilar! Ja ho he dit, oi? I vas poder fer viatges i anar a la Universitat! Però jo, mama, ja ho vaig fer de jove tot això i ara, escric i camino i canto i intento seguir les teves passes però no és el mateix: tu sempre m'has anat per davant en les coses... i en Jaume també. Ell, no amb els viatges, ni amb la Universitat, quina pena oi? que deixés d'estudiar als divuit anys; però sempre ha tingut un cap més clar que jo,.. i una vista!...i una oïda!... i unes capacitats com innates; ell era tot capacitat i jo tota voluntat; però, amb la voluntat, creu-me, no s'arriba gaire enlloc. Només a vessar unes quantes llàgrimes dies abans de l'aniversari dels seixanta-dos anys. Sempre he estat donada a les llàgrimes, jo, mama. Recordes quan era petita i plorava a la cabassa? Tu sempre m'explicaves que el papa s'aixecava per consolar-me. Que en fa d'anys que no em consola! N'ha fet ja cinquanta-vuit! Però les nits estrellades, tal com em vas ensenyar, mama, encara miro el cel i veig la primera estrella que despunta i és el papa que em fa l'ullet! No falla gaire, eh! I ara, també t'hi veig a tu, al seu costat, per fi, mama! I, espero que jo, quan sigui l'hora, pugui estar també enmig de vosaltres i, les meves nebodes, si se'n recorden, puguin pensar en tu, i en mi i en en Jaume.

Volia fer un conte, mama, amb el tema de l'aniversari, però m'ha sortit aquesta plorera. No sé si atrevir-me a presentar-lo; és una cosa tant meva... és una descarregada que havia de fer un dilluns de Pasqua vuit dies abans del meu aniversari. Cada cop que m'estanco en l'escrit sento que la màquina també para i tu enfiles l'agulla amb paciència i amb una cara amoïnada.
Vaig néixer un vint-i-tres de maig, un diumenge en el que vaig despertar a tota la família a les quatre de la matinada. La vostra petita, la Núria. Posàreu aquest nom per no haver-me d'inscriure en castellà. Núria, inclús sense l'accent, sona igual en els dos idiomes i jo vaig néixer en un temps en el que encara imperava la llengua castellana per imposición divina en el destino universal de la pátria”. M'ha agradat sempre, aquest nom, mama.

No sé si això és un conte; és possible que no. Però tenia ganes d'escriure-ho i acabar la feina començada. Un regal per estrenar, com la capa del Mesala que vas cosir una nit de Reis, pel Jaume, de matinada.

Que diferents, eh!, en Jaume i jo. Ell sempre vivint el present i jo sempre enyorant el passat! Els seixanta-dos anys, que ràpids!, tant! que me'n faig creus que sigui la mateixa persona: els anys de col·legi, de l'institut, del teatre, dels escoltes, de la Universitat, de la UEC, de les corals, de la música i de l'escriptura, de les excursions a la muntanya i de les amistats. Em diuen que encara en tinc uns quants per endavant, que sóc jove! Tu i jo, mama, sabem que no és veritat. Als seixanta ja penses en la vellesa. Com t'espantava a tu arribar-hi, més aviat a semblar-ho, oi? Sempre que veies una persona que no es podia valdre em deies: “No permetis que jo arribi a aquest estat” Si em veus aixi, no em treguis de casa!” T'haig de dir, mama, que no hi vas arribar. I espero, no arribar-hi jo, tampoc. Saps, faig encara viatges i vaig a caminar, i torno a ser a l'Orfeó Badaloní i tinc encara l'abonament de l'Auditori i vaig al teatre, intento escriure i riure i viure.
Avui, vint-i-tres de maig en faig seixanta dos! Avui, en Jaume i jo som en aquest menjador, sense la màquina, sense estrenar cap vestit ni cap capa. Deso i anomeno l'escrit i tanco l'ordinador. És moment de brindar amb cava, amb xampany com vam continuar dient tu i jo, amb en Jaume, a casa, nosaltres dos, bells exponents del que queda dels Comas i Fornaguera.

Traiem les copes de cristall, recordes?, aquelles tant delicades del casament dels avis, aquelles per les que paties cada vegada; en Jaume hi feia broma, però no s'han trencat mai. Les alcem mirant-nos tots dos a traves del vidre dibuixat. Salut! I per molts anys!

20 de maig 2016

Volta als Rasos de Peguera

Deixeu-me dir abans de res i en desgreuge pels vocals de la sortida que ha estat un plaer fer Els Rasos. Ja anireu veient de què va!, però ha estat una sortida "amb torna". El matí s'ha aixecat rúfol sobretot com més ens acostàvem a l'inici de la caminada, al començament de les pistes d'esquí dels Rasos de Peguera. Però la vocal ens anava consolant "a partir de la una del migdia escamparà i podrem prendre el sol tot dinant".
Tots confiats, doncs, hem encetat la pista que, al cap de poc, s'ha convertit en un camí voltat d'herba verda i flors talment una estora posada als nostres peus. Fins i tot hem pogut agafar unes quantes múrgoles per goig dels boletaires. Hem arribat al poble abandonat de Peguera a redós del rocam que l'embolcalla. Allà, hem escoltat al vocal explicar-nos llegendes i històries que corren per la contrada sobre els maquis. No hem d'oblidar que estem al país del  Caracremada (Ramon Vila Capdevila), nascut a Peguera, anarcosindicalista de la CNT, col·laborador de la resistència francesa i el darrer maquis català que lluità contra el franquisme. El 1963 fou mort per les bales de la Guàrdia Civil a Castellnou de Bages i va ser enterrat al mateix lloc però a l'exterior del cementiri; uns diuen que les restes han estat traslladades a Peguera, però no ho acabem de saber del cert. El que si que hi ha avui en dia és una ruta, la Ruta del Caracremada, que es pot fer a peu, a cavall, amb raquetes de neu, amb BTT, amb nens i versió running, recorrent els llocs que va passar.
Seguidament, hem encetat una pista que, pràcticament no surt als mapes però que ha estat descoberta per un familiar de la vocal i que va pujant en lleugera pendent però constant. No ens hem perdut ja que anàvem controlats (no tant guiats!) pels vocals. El camí feia de bon passar entre una extensa fageda de fulles acabades de brotar i que conferien al paisatge un verd lluminós que contrastava amb la negror dels troncs.
La boira ens ha anat acompanyant i estenent el seu lletós mantell entre els arbres, conferint al bosc un ambient humit i misteriós. Al Clot de La Molina hem dubtat de continuar pujant pel torrent del mateix nom per fer una drecera que tant ens agrada als excursionistes, però sort que el seny dels vocals s'ha imposat i hem seguit per la pista. Després d'un revolt pronunciat hem resseguit una extensa pineda de pi negre que ha canviat totalment el tipus de terreny. El cant dels ocells entre els arbres ens ha acompanyat fins a arribar a Les Bassetes per dinar, que avui, entre el tema dels maquis i el de la drecera, ens hem saltat el típic "fem un plàtan" i tothom tenia força gana. La vista des del cingle era fantàstica: sota nostre, al fons, el Santuari de Queralt i Berga. Ens hem adonat, però, que tot i ser ja les dues del migdia no havia pas escampat; no només això, si no que estàvem ben bé sota la boira i allà al lluny lluïa el sol. Això no ens ha fet desistir del menjar i del repòs encara que hagi estat fresquet.
Pujant pel dret i resseguint la cinglera hem anat carenejant fins a arribar a La Torreta dels Rasos on hem divisat el pantà de La Baells, al fons i sota el sol, i els cims més aprop nostre com El Cogulló d'Estela i el Cim de l'Auró, també sota els núvols.
Continuant la catifa verda hem baixat, ara si, fins el Pla de l'Orri per tornar-nos a enfilar de seguida. La vocal ja ens informava que no patíssim perquè tot era baixada i pla fins el final, però nosaltres anàvem pujant i és clar, com que ens havia dit que ella la sortida l'havia feta al revés, hem entès que tot li havia semblat de baixada i de "bufar i fer ampolles". Seguint amunt darrera qui ha agafat el comandament de la sortida, el recent estrenant nou coordinador de les sortides dels dijous, hem arribat al Pedró dels Rasos de 2061m i punt culminant de la Serra. Vaja!, com una propineta de més a més. Els vocals, que havien perdut punts amb allò de la pujada que per a ells era baixada, han tornat a recuperar tots els punts perquè la vista ens ha allargat fins a les muntanyes d'Andorra i, més aprop, la Serra del Verd, el Cadí i la Gallina Pelada i, al fons amb sol, la Llosa del Cavall. I ara sí, poc a poc i amb retard, ha anat sortint el sol que ens havien anunciat a primera hora. Contents i satisfets, aquesta colla de joves dels dijous hem fet un cim més i encara haguéssim pogut continuar fins la Serra d'Ensija, això si, fent pujades.
Hem baixat tota la pista d'esquí fins a arribar a peu de pista i hem anat a fer una "clara" al Refugi dels Rasos.
Vocals: no us preocupeu, crec que, amb aquesta sortida, heu deixat el llistó molt alt!