28 de juny 2016

Bones vacances

Ja som a finals de curs. Sí, encara que ja porto un any i mig llarg de jubilada, encara continuo tenint la sensació de finals de curs. I és que sembla que s'acabi tot el mes de juny! Els cursets, les xerrades, els concerts, les excursions i les trobades amb la gent. He tancat ja el curs de Conte de l'Ateneu, les sortides de dijous del CEC, els assajos a l'Orfeó, l'abonament de l'Auditori i del Palau. Ara estem en la fase dels dinars i sopars: amb la gent de l'EAP, tot i que encara ens queda la jubilació de l'Anna, amb les companyes de reeducacions d'anys enrere, amb el grup del GIEE (les peixets, ens diem, perquè ens trobem a fer un peixet a la Paradeta), les xocolates amb les mestres (totes jubilades menys una que ens ajuda en la pensió), els dinars amb l'altra mestra de l'escola de més amunt (avui hem fet l'últim), amb les amigues de Sabadell (encara que a finals de juliol anem amb la Maria al Balneari), amb la tieta de Barcelona (en queda un!) i els que van caient per aquí i per allà.
L'escola de música que tinc aquí al costat també ha tancat portes i això ho agraeixo amb escreix; ara em puc posar a llegir al pati sense sentir crits, ni xiscles ni tamboret. Pago, però, la torna de cada any quan, per aquestes dates, es posen a fer obres i picar a les vuit del matí.
Però, no tot és tancament. També és l'hora de decidir què faràs l'any vinent. Ara arriben totes les propostes d'inscripció i matrícula de cursos i cursets i t'entra com un estrès en un moment en el que a l'únic que aspires és a agafar un bon llibre i posar-te sota l'ombra de l'om!
I de moment, no m'he apuntat enlloc perquè estic feta un mar de dubtes i amb la calor no puc pensar!
Demà em penso remullar a la Ribera Salada i després un tec al Cap del Pla i potser així aclarir-me.
Com que ja estic de vacances tot l'any, a l'agost faig bondat i no em moc gaire i al setembre ja farem alguna coseta abans de tornar a començar les activitats si és que he decidit fer-ne!
Recordo, cada vegada més vagament, per sort!, que a l'EAP ara era moment de memòries i revisions i valoracions d'objectius i propostes de millora i formacions comprimides i reunions al voltant d'una taula d'un segon pis d'un institut que t'hi desfeies de calorada (llàstima, ara ja tenen aire condicionat!). Quan es tornava al setembre, la majoria ja no recordava res i s'havia de tornar a revisar i fer plans de treball per l'equip i de centres i acabar algun dictamen pendent d'última hora. He recordat això en el dinar d'avui amb una companya eapera i una mestra d'EE (educació especial) que té l'humor de fer de voluntària a l'escola on treballava, i m'ha sonat tot com passat, com conegut, com en vies de ser oblidat. I potser per això, no em decideixo a matricular-me de res ni a planificar tant el temps, que, penso, que també és bo perdre una mica. Només una mica, eh!
 
Bon final de curs, doncs, a tothom. Fins el curs vinent i bones vacances als que les heu estat esperant tant!

Ah! I bona revetlla de SANT PERE!         

27 de juny 2016

Revetlla de Sant Joan a Núria

Ara que ja han passat els efectes de la revetlla, la de Sant Joan i la del diumenge 26 (aquesta força més penosa!) us vull recomanar l'anada al Santuari de Núria on sempre s'hi està bé.
Una revetlla familiar voltats de muntanyes, un espai verd i grandiós, un lloc per reposar de sorolls i tràfecs mundans, un esguard al cel estrellat de les nits d'estiu acabat d'encetar.
Unes caminades pausades, amb el sol que aquests dies s'ha fet evident i ha demostrat tot el que pot cremar: cap al coll d'Eina i cap a Coma de Vaca, cap al Pic d'Àliga i al voltant del llac. Entre isards i marmotes i flors i gent que et saluda pels camins.
A la nit, després de sopar una bona graellada a la Cabana dels Pastors, encesa de torxes al mirador de La Creu d'en Riba i marxa cap al llac on s'ha aviat una foguera a l'aigua amb les torxes de tots, fins que la balsa flotant sobre uns bidons de llauna l'ha dut fins l'altra punta.
Després, a la Cabana dels Pastors, el concurs de fotografia amb les llumetes enceses, la foguera grossa amb la gent al voltant, la música, la coca i el rom cremat.
I el dia de la marxa, el xiulet del cremallera que ens retorna a la vall. Traginem embalums i somriures i sabem que tornarem a pujar ja sigui per Sant Pere, a buscar les farinetes dels pastors, qualsevol dia d'agost a cercar la fresca, per Sant Gil amb la processó dels ramats o per la Mare de Déu de Núria, per ficar el cap a l'olla i obrint un cicle que continuarà amb les neus d'hivern.

20 de juny 2016

Josep Clarà, escultor

La setmana passada vaig visitar l'exposició sobre Josep Clarà al Museu Europeu d'Art Modern de Barcelona (MEAN).
L'exposició es va clausurar el 19 d'aquest mes, però hi ha previst de portar-la a Olot, al Museu de la Garrotxa, el 2017.
"Al taller de Josep Clarà: guixos d'un escultor irrepetible", ha permès ensenyar l'obra pública i l'obra amagada d'aquest escultor olotí noucentista, els seus guixos i maquetes per a les escultures. La veritat és que ha estat molt interessant veure el procés creador d'un escultor, conèixer la seva trajectòria i les seves obres i adonar-se'n, un cop més, del desconeixement que en tenim dels nostres artistes tant en el terreny plàstic com de les lletres i la música o el teatre tal com he esmentat en una altra entrada del bloc a rel de l'homenatge a Verdaguer de fa uns dies.
Som un país ben curiós. Per què, si que és veritat que la història l'han fet "els vencedors" i que, a partir del 36, ens han amagat la nostra cultura i tantes altres coses, la llengua, l'educació,... però... portem ja uns anys de recuperació de tot plegat, i, malgrat les dificultats que encara tenim amb els nostres veïns de l'Estat, també depèn de nosaltres l'interès en saber, cercar i aprendre. No hi havia gaire gent, encara que era dia laborable, ni érem gaires la colla que hi vam anar.

Josep Clarà i Ayats (1878-1958) es mereixia aquesta visita. A la seva mort deixà tot el seu llegat a la ciutat de Barcelona, a la seva casa de les Tres Torres, prop de 800 escultures i uns 10.000 dibuixos. El 1969 s'hi inaugurà el Museu Clarà que fou tancat el 1995 per l'Ajuntament de Barcelona adduint que hi anava poca gent i totes les obres van passar a un magatzem del Museu d'Art de Catalunya on hi deuen estar encara acumulades. Algunes de les obres de jardins i places es van retirar per a restauració i encara no han tornat. No ens resta res més per dir. Només desitjar que en aquest país que volem per a tothom també hi tingui cabuda la cultura en totes les seves expressions.

17 de juny 2016

Volcà La Crosa de Sant Dalmai

Una nova sortida i, aquest cop, la darrere del curs. Bé, la darrere no, que encara falta la de més nivell, el dia 30, al Balandrau. Però si la que ens trobem tota la colla dels dijous per fer el comiat i desitjar bones vacances en el parèntesi de tota activitat grupal que representa el mes de juny i l'estiu. I és una bona ocasió de retrobada tot xerrant amb els companys de caminades. I aquesta ha estat tot un récord d'assistència!
Sortida agradable que ens ha portat per terres gironines per conèixer un dels volcans de la zona més ignorats: el volcà de la Crosa o Crosa de Sant Dalmai. N'hem seguit el seu extens perímetre en un dia un xic ennuvolat que no ha alterat els nostres plans. Hem iniciat el camí al poblet de Sant Dalmai, a prop de Vilobí d'Onyar i hem continuat admirant la natura que en aquesta època de l'any encara està ufanosa. 
El blat ja rosseja acompanyat, com en un quadre impressionista, de les taques vermelles de les roselles que li dóna un punt de color. Les flors dels marges dels camins són de tots colors: les petites margarides, l'herba blenera alta i espigada en tot el seu esplendor, la viborera estiuenca, el morat de la malva, el groc perfumat de la ginesta i els fruits incipients de l'arç que fa pocs dies vem veure florit. I camps de gra, que ocupen tot el cràter de l'antic volcà. Un paradís per als fotògrafs de la colla!
Tot el camí està senyalitzat amb els plafons que ens donen a conèixer la zona volcànica i els seus estrats. Passem per la Tosquera, lloc on es forma la pedra tosca. De les tosqueres se n'extreien els materials volcànics utilitzats per a la construcció de cases i masos de la zona. Des de l'estany dessecat del cràter, arribem fins el mirador del volcà, a peu de carretera, a l'aparcament de la zona de Les Guilloteres, on podem adonar-nos dels diferents estrats de materials volcànics i podem veure'n la seva extensió, ara tot cobert del color grogós de les espigues de blat.
A partir d'aquí ens endinsem en un bosc frondós per arribar a la Bassa de Turón i la resclosa Borra enmig d'un paratge verd i humit amb el rierol que corre entre fajos, molsa i falgueres.
Al cap de poc retornem a Sant Dalmai per fer el dinar de germanor amb una taula ben parada i un aplaudiment als vocals d'aquesta sortida, en Ramon i la Montse, i, per extensió, a tots els vocals que setmana darrere setmana ens han aconduït per les muntanyes de Catalunya i llocs històrics a visitar.
Deixeu-me dir, en aquesta última entrada de bloc del curs, que continuaré fent les sortides dels dijous. Bàsicament per tres coses: per que són en dia laborable i això, la gent que hem deixat el camp laboral, ho agraïm moltíssim i ho esperem; per que permeten conèixer indrets i racons del país i ens ofereixen la possibilitat d'estimar més aquesta terra; i en darrer lloc, però el més important, per que podem fer amistats, xerrar amb companyes -i també companys!- amb els que ens agermana una mateixa afició per la muntanya i ens fa sentir que pertanyem a una xarxa social -la del CEC- que implica, no una virtualitat, si no un compartir anhels i esperances caminant de costat a costat.
Ah!, no patiu, intentaré fer una ressenya de la sortida del Balandrau. Espero veure-m'hi en cor!

13 de juny 2016

Mn Cinto Verdaguer

Ahir diumenge 12, la Coral Poble que Canta va participar als actes de commemoració del 114è aniversari del traspàs de Jacint Verdaguer a la seva tomba al cementiri de Montjuïc.
Els actes van començar per un recordatori d'altres personalitats enterrades al mateix cementiri, amb una ofrena floral a cadascun d'ells: Ramon Casas, Josep Carner, Miquel dels Sants Oliver, Francesc Macià, Bartomeu Robert, Apel·les Mestres, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol i Joan Amades. Mentre, la coral assajava a la capella del cementiri; una quarantena de cantaires vinguts d'arreu i dirigits per en Jordi Llobet.
L'acte fou emotiu. Presentat pel lingüista i escriptor Miquel Fité, amb ofrenes florals, lectura de poemes de Verdaguer i recordança d'altres esdeveniments de l'any com els 300 anys dels Decrets de Nova Planta i els 700 anys de la mort de Ramon Llull.
Va destacar l'ofrena i el parlament d'en Pere de Polinyà descendent de la família Verdaguer de Folgueroles.
La Coral hi cantà L'Emigrant i els himnes representatius dels Països Catalans: La Balanguera, La Muixiranga d'Algemesí i Els Segadors.
La dissertació del catedràtic Narcís Garolera, especialista en Verdaguer, sobre  "Verdaguer i la Llengua" va ser molt interessant i ens va descobrir facetes del poeta capellà iniciador de la Renaixença i emmarcat dins el període del Romanticisme.
La diada continuava a Arenys de Munt visitant els llocs històrics i culturals en relació a visites i textos del mateix Verdaguer.
Aquests actes tenen lloc gràcies a la constància i l'esforç de la Teresa Clota que, any darrere any, persisteix i ho organitza.
Sobte l'absència de personalitats de la cultura i dels representants de l'Ajuntament de Barcelona inclosos al programa.
Som un poble molt donat a sortir al carrer un dia l'any en una gran moguda, però a l'hora de l'esforç diari, a l'hora de recordar artistes, intel·lectuals, poetes, músics, escriptors o, també, tradicions, no ens movem gaire. Hi faltava gent, sí. Ens hi trobem sempre els mateixos en aquest tipus d'actes, sí. Una gran moguda, a part de fer l'esforç de sortir al carrer durant unes hores, compromet poc, sobretot, si ets comptat amb milers. Però, quan cal perseverar, quan cal treballar al dia a dia en qüestions d'ahir que ens portin al demà, no tenim la suficient motivació.
Recordàvem amb una cantaire que, en d'altres països, no tant allunyats d'aquest, fer actes d'aquest estil als seus escriptors, poetes, pensadors,... és força més normal i les persones que han donat el seu saber al seu país estan fortament més valorades que a casa nostra. Em deia ella: A nosaltres, per fer això, ens titllen de folklòrics! Però, si no ho fem nosaltres, qui ho farà?
Vaig pensar que en Verdaguer ni tant sols compta en un dia de "campanya", no llueix gaire o no llueix prou per fer l'esforç de passejar-s'hi una estoneta, no fos cas que ens prenguessin per uns "catalanets" ancorats al passat en actes emotius i sincers. És clar, llueixen altre tipus d'aglomeracions festives on podem fer grans mítings xerrant una bona estona sense dir gaire res o passar-nos uns quants anys (abans eren quatre, ara ja són mesos) dient sempre el mateix per convèncer no se sap a qui!
Verdaguer implica tota una altra cosa, implica un compromís per la cultura i per al país que ha de ser constant i això, ai las!, no és vendible. I menys si s'ha de fer cada any! 
Gràcies, Teresa; gràcies als Indrets per la Memòria i a tantes altres persones i associacions que, amb poques eines de subsistència, continuen recordant-nos qui som, on som i on hem d'anar.

03 de juny 2016

Matagalls

He pujat al Matagalls! Muntanya emblemàtica per a tot excursionista. N'hi ha d'altres de muntanyes estimades que molts hem seguit o desitjat, des de Montserrat fins al cercle de Núria, amb el Puigmal, el Taga al Ripollès, el Puigsecalm més avall, el Cadí i el Pedraforca, sentinelles del Pirineu i el Bassagoda a les comarques gironines, i el Canigó al nord i més senzill però també important, el Tagamanent i el Turó de l'Home en aquest Montseny; la Mola al Vallès i a les comarques del Sud el Montsant i els Ports i la Serra de Pàndols. Fins i tot, La Conreria, aprop de casa! I segur que me'n deixo moltes! 
Ha fet un dia variable. Començant amb sol i calor, però poc a poc el cel s'ha anat cobrint amb la boira que pujava de la banda d'Osona i ha deixat un aire fresc i uns núvols negres que no han arribat a descarregar. La vista, per tant, ha estat una mica escamotejada, però la satisfacció d'haver-hi arribat ha estat per sobre de tot. La primavera en el seu esclat! La muntanya sencera coberta de la ginesta de muntanya i de les flors boscanes: violetes, orquídies, miosotis, botons d'or, la farigola en el seu màxim esplendor i d'altres de les que caldrà buscar-ne el nom... donaven al paisatge una llum i un color realment magnífics; una alegria per a la vista i els sentits. Una catifa de tots colors amb el groc predominant.
Dia laborable per a molts, ha estat poca la gent que es troba pel camí. Les cabres i les vaques no hi han faltat per donar una nota de companyia. Un matí agradable. He pensat tota l'estona: quina sort que tens Núria! Poder-ho veure, poder-hi pujar, i poder-ne gaudir i poder-ho viure! Ets una privilegiada! Espero poder-ne fer moltes encara!
Després, de retorn a Collformic un cafè i una passejada per la fageda del darrera cap a la font ombrejada i trepitjant un terra encara ple de fulles seques. El verd tot just estrenat dels arbres i els ocells per entre les branques i tranquil·litat, molta tranquil·litat!
I ara que estem a punt de celebrar l'homenatge a Verdaguer en la seva tomba el diumenge 12 de juny a Montjuïc, podem recordar el poema que escriví dedicat a la         
                                      
Creu del Matagalls (fragment)


Catalans tots, de genollons en terra. 
Mireu allí lo signe de la Creu,
com de la Pàtria en la més alta serra eixampla avui los braços, per acostar-la amb tots sos fills a Déu.

Del castell de Don Jaume en l'alta torre s'ha enarborat avui aqueix penó; de son vaixell que cap maror ensorra;
al cim de l'arbre mestre brilla la Creu de nostra Redempció.   

Mira-la tu, Mallorca: és la bandera
que de l'urpa et tragué del sarraí.
 Mira-la tu, València: és la senyera
amb què lo gran En Jaume se féu senyor de tan reial jardí.

Mira-la tu, ma dolça Catalunya; altre Jaume Major te la portà; és l'estendard que mai de tu s'allunya, puix per son pal corria la sang de Jesucrist que et batejà