27 d’octubre 2016

CAL JULIÀ, ELS GARRICS, LAVANSA

Cal Julià. Una petita casa a la Vall de Lavansa, comprada i feta amb totes les il·lusions de tenir una casa a la muntanya. No era allò que havíem volgut però ens va agradar el lloc, el paisatge i la companyia. Feia temps que ho desitjàvem. Havíem mirat, sobretot, per Sant Jaume de Frontanyà, però l'economia no ens ho permetia.
La mama la comprava amb la intenció que quan ella faltés jo pogués estar acompanyada pel meu germà que s'estava a Cal Secalló.
Jo la comprava perquè, a punt de jubilar-se ella, pogués passar-hi temporades amb la companyia del seu fill i les seves nétes.
No preveiem que en Jaume és ocell volant. Ella no s'hi va passar temporades llargues fora de si a l'estiu jo marxava de viatge. Fa temps que la família Comas Valls va marxar d'allà, buscant altres racons i no ha calgut que jo anés al costat d'en Jaume; és ell el que ha vingut a Badalona.
Quatre parets i un tros de teulada i moltes ganes. Vem fer la compra el 1990 i el 1993 ens vem veure amb cor de començar a arreglar-la: en Jaume, de paleta, va aixecar teulada i, des de la primavera fins la tardor —a l'hivern l'aigua que es pujava amb una bomba des del riu quedava gelada— anava fent a poc a poc.
De mica en mica va anar agafant forma. La vem acabar de muntar el 1997 i vem fer la terrassa i més tard el mur que volta la casa. De mica en mica vem anar plantant arbres i els lliris blaus de Timoneda i els rosers i els xiprers que tan agradaven a la mama: així, quan jo no hi sigui, et recordaràs sempre de mi. La casa vigilada pels dos lledoners de l'entrada i per algun porc senglar que, de tant en tant, hi deixava el seu rastre. Vem fer-ne la inauguració amb una festa sonada, amb els amics de la UEC, tallant una cinta i plantant un boix grèvol a l'entrada.
Caps de setmana i ponts. Així que plegava el divendres, carregàvem cotxe, i cap allà traginant paquets, que era el descans dels nervis laborals i la quietud que a Badalona ja no es troba. Paràvem a Solsona a comprar menjar i a la benzinera de l'entrada on encara em coneixen de tots aquests anys!
He vist aquella carretera reformar-se fins a Solsona, és clar! l'altra tros encara aguanta el ferm de molts anys trepitjats. Revolts que ja faig a ulls clucs. I he vist el camí cap a Montant asfaltat. Han quedat només uns tres-cents metres de pista que hem adobat alguna vegada els del Secalló, Cal Julià i Perabaixa. Fins i tot recordo que no fa massa temps que està asfaltada la carretera que va a La Seu i que des del 2003 que hi tenim aigua corrent a les cases de la zona. Sempre arreglant coses, les mànegues i l'aigua de regar que m'ha fet tant la guitza!, pintant i envernissant la fusta de la barana de la terrassa que va fer en Bruno.
Han passat els mesos i les estacions: la tardor amb els bolets al bosquet—rovellons, fredolics, llenegues, cames de perdiu i cuagres— i els colors groguencs i marronosos de les fulles caigudes dels arbres; les fulles seques dels lledoners fent una estora a l'entrada de la casa. L'hivern, amb els dies clars de gener, amb el sol que pots prendre al banc de pedra i a la terrassa i, algun any, clapes de neu i els avets de Nadal blancs. L'estiu, amb els dies llargs i calents i les caminades i els banys al riu Bona i les anades als pobles del voltant en festes majors i les jornades dels càtars. 
El mes de febrer amb les violetes que s'escampen i els narcisos ufanosos donant la benvinguda a un sol que comença a escalfar. A començaments d'abril amb l'alegria de la florida dels lliris blaus i al maig amb la farigola i l'argelaga i el lilà. Al juny amb els botons daurats de l'espernallac i a l'agost l'orenga i l'hisop i la sajolida. Desbrossant herbes quan havia plogut tant que no et deixaven ni passar fins la porta d'entrada.
I els dies de pluja i tempesta! T'asseus sota el porxo i sents caure l'aigua i al capvespre veus els llamps que venen des de la zona d'Organyà.
A l'estiu posàvem la dutxa de jardí sota l'ombrel·la i l'hamaca lligada als dos lledoners. I tot l'any cuidant els gats que arribaven: la Makumba, les Negrites, el Cua Curta, el Mariano, el Tigre, la Perla, l'Anàstasia, el Ros, el meu estimat Petit que ja no ha tornat i la que queda encara, la Fineta, i tants i tants d'altres que m'han fet tanta companyia! I el Negre, un ull cluc, que encara marxa rabent, però va agafant confiança.
I les nits estelades d'hivern i les nits lluminoses d'estiu amb la via làctia i el carros i les cançons que cantava jo asseguda al pedrís, amb la Fineta i el Petit al costat, veient la llumeta de Cal Pomer. Amb els avions, sempre cap al nord o cap a l'oest, somnis de terres llunyanes. I la caiguda dels estels per Sant Llorenç, amb un desig fet paraules.
I tantes i tantes caminades, cap amunt sempre, això si!: fins a Cal Soldat, fins a Banyeres i el seu castell en runes passant per la casa del Riu, a Pujals i Ca l'Amador i Cal Joan, Cal Serra i Coll Bataller; fins la Torreta del Cadí i de Josa a Cerneres i al Collell; d'Adraén fins l'ermita de Sant Salvador; Tuixent i Coll de Mola i la Serra del Verd; Ossera i Cal Casal i Coll d'Ares; de Fórnols a l'ermita de Sant Jaume de Montargull; cap a Sisquer; fins a Colldarnat i el Puig de les Serraïnes i Torà de Tost i Montant;  de Cornellana a Coll de Jovell i al Coll de la Bacarella; de Sorribes a les Masies d'Ossera i la Font de Trencapeus i Coll Sobirà; Sant Pere i Padrinàs fins el Paller i el Grau; cap a l'Arp, la Tossa Pelada i Port del Comte, la font de Casalí i Sangonelles i el Refugi de la neboda. Cap als quatre punts cardinals partint de la casa. I allà, no gaire lluny, sempre present el Pedraforca.
El riu Bona i el riu Lavansa allà on anàvem amb la mama quan ja no podia caminar gaire i ens asseiem a la riba, jo fent fotos i ella encreuats.
Menció especial mereix l'ermita romànica de Sant Julià dels Garrics. Un passeig des de casa, travessant el riu Bona i descansant al pont romànic que hi ha abans d'arribar. Els retaules gòtics restaurats per tots els veïns, la recuperació dels Aplecs, primer al setembre i ara el primer dissabte de juliol, que signifiquen la trobada social de la gent de la contrada, amb la Missa dita per Mn. Ramon Anglerill (el Mossèn Tronxo del Ballarín) i el dinar popular a Cal Cussarell.
La trobada amb la gent dels pobles: el Cisco i la Conxita del Molí, el Mariano, la Milagros i l'Enric al Perabaixa, la família de Cal Cussarell, la Lola de Padrinàs, la Núria, l'Eulàlia i la Suzette d'Ossera, la Lourdes de Tuixent i la Lina del Museu i l'Ito que m'ha anat arreglant el que calia de la casa. I Mossèn Ramon.
I les cases que es veuen: Cal Quintona, Cal Muntada, el Quelo, Cal Baró, Ca l'Estevet, Cal Pomer.
Aquests últims anys, sense en Jaume i les nebodes, sense la mama. Amb la companyia dels gats que anaven venint i, a l'agost, els de Perabaixa. L'Enric, el pastor, també va marxar a La Seu. S'ha refet el Cobert del Solà; les runes de Cal Carló aguanten encara, una mica més cobertes d'heura i de boix. Escadusserament han vingut els nous amos de Cal Secalló. I el jeep del noi del Cussarell, el Xavi, presència afable i agraïda, passant per davant de casa.
Tants records, que em fa mitja basarda deixar-la. Uns 26 anys d'una vida que he gaudit de la muntanya, de la senzillesa del paisatge, del compartir amb la natura, del saber que m'esperava una casa, petit refugi dels dies atrafegats!
Ara, és hora de marxa. Ha arribat la tardor i encara hem pogut anar a buscar pinetells i rovellons, fredolics i llenegues amb en Jaume. Els lledoners van desfullant les branques i tot es prepara pel descans anyal. La Fineta busca ja l'escalfor de la casa i ens fem les últimes moixaines.
Desitjo a la nova família que la gaudeixi tant com nosaltres, que puguin veure passar els dies tranquils i serens, meravellar-se amb les estacions de l'any i amb les nits estelades, si poden, que cuidin els gats i que, si en marxen algun dia llunyà, tinguin sempre un record per aquesta casa.
Gràcies per tot, CAL JULIÀ i LA VALL DE LA VANSA

24 d’octubre 2016

Tot l'Univers

Cada dia surt el sol
i cada nit es pon,
cada llum té la seva ombra,
cada plor el seu consol.


Cada mà espera una altra mà
i a la mar descansa el rierol
després de deixar les torrenteres,
les verdes prades i el seu ventijol.



Cada dia recomença un somni nou.


En el cor silent de la nit
estarem junts, tots sols.
                
Entre el brogit suau de la mar encalmada
serem blancs ocells en la fosca
alçant els braços com el nu roure,
abraçarem aquesta terra
fatigats els peus de caminar
darrere l'ombra.

I continuarem trepitjant els nostres somnis
i pujarem als cims florits d'argelaga
i serem tu i jo,
talment un tot en l'univers.

Tot l'univers.

22 d’octubre 2016

El Carrilet d'Olot

Ja se'n va el tren d'Olot,
ja se'n va el carrilet, 
fent xup-xup,
xup,xup,
se'n va el carrilet.
Surt quan vol
i arriba quan pot, fent xup-xup
se'n va el tren d'Olot.
Nosaltres, a diferència del tren, no hem marxat d'Olot. Hem agafat el Carrilet a Les Preses, però avui, després d'anys d'haver anul·lat el viatge mecànic a tracció d'unes quantes rodes, ens hem guiat amb les nostres pròpies cames per seguir la ruta "Via Verda" que anys passats seguia el Carrilet. I com ell, hem anat avançant a través de camps, passant per túnels i estacions, ara abandonades, i saludant ciclistes.
El camí és planer però no exempt d'encant en aquest dia de sol amb alguna nuvolada a l'horitzó i amb un aire fresc que ens anima a fer cada pas.
La vegetació és encara exuberant i els marges de la via estan florits per petites margarides, falgueres i heures que s'enfilen per les parets que es van fer de protecció al pas del trenet. De tant en tant, uns arcs de pedra i d'heura ens recorden el pas del tren i uns bancs de fusta ens fan pensar en un passeig agradable per fer a peu. A la sortida de Les Preses, ja en el terme de Sant Esteve d'en Bas, l'Associació Amics del Tren ens recorda l'itinerari de l'històric carrilet i fem uns descans saludant els nens d'una llar d'infants que res en saben de fums i xiulets.
Deixem la Vall d'en Bas al coll del mateix nom i descendim entre arbres que comencen a groguejar en aquest dia de tardor que representa un recés de dies plujosos passats i futurs. És en aquests camins que fa bo de gaudir de la companyonia de  tothom, encetant converses planeres, com el camí, i que ens porten a refermar un xic més l'amistat de les caminades, talment estiguéssim en un vagó de tren, compartint viatge i moments de repòs.
Passem per Sant Miquel de Pineda, una petita església romànica del segle XI que fou destruïda parcialment pels terratrèmols del 1427-1428, reconstruïda en segles posteriors, amb una rectoria convertida en casa rural com tantes n'hi ha pels nostres pobles.
El boix grèvol ja anuncia el Nadal amb la seva fruita vermella, els camps de blat de moro ja es van assecant i les pomes caigudes de l'arbre s'acumulen als marges del camí.
Arribant a Sant Feliu de Pallerols, el rierol reflecteix arbres, mates i cases. Ens aturem prop de antiga estació i fem una parada més llarga per a dinar sota els plataners amb les fulles que comencen a ser d'un color daurat. Després de les instruccions que ens dóna el vocal de la sortida, després d'un bon dinar a l'ombra i d'un cafè a la plaça recorrem els carrers de Sant Feliu, el poble dels "Pescallunes". Diu la llegenda que, en una nit de lluna plena, un santfeliuenc veié la lluna reflectida en el riu i va quedar tant embaladit de la seva bellesa que la volgué pescar amb un cove. Des de llavors, els habitants del poble se'ls coneix com a gent amb il·lusions, somnis i molts projectes, com nosaltres que "tornem al carrilet" per fer l'últim tram previst fins a Les Planes d'Hostoles.
Al matí, abans de sortir tots plegat, hem deixat aquí uns cotxes que ens serveixen ara per retornar a Les Presses a buscar els altres "vagons" i recollir així la gent que ens espera a l'estació de Sant Feliu, en una "coordinada activitat d'enganxament de màquines" que ens ha possibilitat fer aquest itinerari lineal. El carrilet ha acabat el seu trajecte però nosaltres continuarem sortint cada setmana. Fins el proper "viatge"!

Rocaguinarda i Bruixeria

Cripta d'Oristà

Sortida interessant pel seu valor paisatgístic i de cultura popular. Hem anat per les terres del Perot Rocaguinarda un dels bandolers que ens ha ofert la nostra història. Lo Perot Rocaguinarda, nasqué a Oristà (Lluçanès) on hem iniciat la ruta. Fou conegut com "Perot lo lladre", de família benestant i "nyerro" ingressà a les hosts de Carles Vilademany i s'embarcà cap a Nàpols el 1635. Sembla que conegué Barcelona i, fins i tot el rector de Vallfogona li dedicà un sonet.
Oristà
Encara queden, segons la cultura popular, uns gravats a la roca fets per en Perot  en aquells paratges feréstecs on s'amagava dels "cadells" i de la justícia. És clar que, a part d'aquests gravats, la gent n'hi ha afegit més, força més moderns, però, per un moment, ens hem sentit bandolers descobrint l'enemic i amagant-nos en l'espessor de la vegetació del Lluçanès.
Gravats d'en Rocaguinarda
Casa on nasqué Rocaguinarda
Hem iniciat la ruta a Oristà on, primer de tot, hem visitat la cripta de l'església guiats pel seu rector que ens ha fet una explicació històrica molt interessant. Després del Tint i el passeig de la Gavarresa hem anat sortejant la riera que, avui, baixa plena d'aigua marronosa fruit de les darreres pluges i per un corriol relliscós ens hem arribat fins els gravats d'en Rocaguinarda per retornar a la pista que ens ha dut a la casa en runes on va néixer el bandoler. És de destacar l'arc de la porta amb pedres cisellades avui en dia coberta d'herbei. Hem arribat a Sant Feliu Sasserra on ens esperava un bon dinar i ens retrobat amb els companys que han fet la visita a Prats de Lluçanès, capital d'una anhelada comarca que encara no s'ha creat.
Museu de la Bruixeria
Sant Feliu Sasserra
Per la tarda hem visitat el Museu de la Bruixeria molt ben guiats en tota la visita. Ha estat un veritable plaer seguir les explicacions donades per un savi dels nostres temps. Bruixes?, remeieres?, dones sàvies?, dones emancipades de la seva època?, màgia?... Història, en definitiva, dels poders dels poderosos, de la por dels poderosos a perdre els seus privilegis, de la impotència de l'anomenat "poble" i bàsicament de les dones que exercien la saviesa remeiera i curativa a partir dels elements naturals tramesos generació darrere generació. Un moment de la història en el que van confluir diferents aspectes que donaren lloc a la persecució, per part dels poders econòmics del moment, de bruixes i bruixots; més elles que ells. El Museu és molt interessant i val la pena la visita. Es pot veure un documental històric impactant que fa reviure els rituals i les pràctiques associats a la bruixeria, els judicis i turments a les dones assenyalades com a bruixes i els processos que les conduïren a la seva mort, penjades al Pla de les Forques. Tot plegat et fa adonar de la mesquinesa de les relacions humanes.
La Florentina
Mirador de les Forques
Al Museu ens hem trobat amb una vella coneguda. No pas bruixa, però si dona sàvia: una fotografia de la Florentina de Sant Jaume de Frontanyà. Aquella dona que, asseguda a les escales de l'església, quan jo era petita, ens explicava històries que ens feien badar boca i que tan gelosament guardava la font de la plaça renyant als vailets que hi tiraven pedres. Un record emocionat per a tu, Florentina.
Una volta pel poble fins al Mirador de les Forques per a divisar una bona part de la comarca del Lluçanès i una posta de sol que ha sigut el complement ideal d'un final de jornada viscuda amb tot el grup de veterans excursionistes. 
Esperem poder fer una altra sortida amb els veterans del CEC.

02 d’octubre 2016

Camino de Santiago

El Camino. Aquest setembre ens hem vist en cor de fer uns trams inicials del Camino. Amb comoditat, això si, que l'edat ja no està per traginar segons quines motxilles a l'esquena com fan tants i tants joves que hem anat trobant pel camí. Nosaltres hem recorregut l'itinerari des de Roncesvalles fins a Logroño amb la motxilla carregada de l'imprescindible a fi que una de tantes empreses organitzadores del camino ens portessin els embalums més grossos d'un poble a l'altre.
Vem començar, doncs, a Roncesvalles, en un dia clar i vem anar travessant boscos de faigs i camins encatifats de fulles seques fins a arribar a Zubiri en una primera jornada. En aquest tram el camí és agradable i la temperatura adequada per a caminar. Llevar-se d'hora i encetar el camí entremig de quantitat de gent que té el mateix objectiu, parar-se en una font d'aigua fresca i arribar al poble amb la seguretat d'una bona fonda i un bon menjar.
Descans agraït i passejada per conèixer la contrada i tornar-hi l'endemà seguint el peregrinatge que al cap d'unes quantes jornades ens portarà a la fi del viatge. Diverses són les raons per encetar aquest destí: culturals per a uns, religioses per a d'altres, o merament turístiques per a molts, però amb el somriure als llavis, la voluntat de l'esforç i un "buen camino!" a cada trobada.
El segon dia ens porta fins a Pamplona, tranquil·la, molt restaurada i cuidada, amb uns parcs que comencen a anunciar la tardor i amb una moguda de capvespre, amb la companyia d'una jaqueteta, entre vins i pinxos  que ens escalfen la nit.
La següent jornada la fem entre camps de blat i ordi segats i tractors que llauren, un cel ennuvolat i un vent una mica gelat quan arribem a l'Alto del Perdón.
Passem pel costat de camps de gira-sols ja madurs i pobles deserts i anem timbrant "la compostelana" a les esglésies que han estat testimoni del pas de tanta gent. Arribem a Puente de la Reina a bona hora per fer un mos i una volta pel poble veient el pont que va fer edificar aquella reina que es va apiadar dels peregrins, temps ha, i els va facilitar el camí per travessar el riu. La pluja ens ha saludat una estona però no ens ha fet perdre l'humor.
L'endemà, fins a Estella, ens espera un camí travessant camps daurats i vinyes i poblets que, com Mañeru, es desperten poc a poc d'una diada de Festa Major. Trams de calçada romana, vestigi d'un temps de conquesta, ermites i castells a la llunyania. Estella és una ciutat navarresa amb la història del carlisme ben endins i on encara hi ha trobades i rutes que en recorden aquest passat.
Sortint d'Estella les Bodegues Irache ens obsequien amb una font de la que raja vi. N'omplim la cantimplora i en bevem a raig per enfortir el cor i l'esperit! I continuem admirant els camps d'espàrrecs i els camins que es perden a l'horitzó, entre núvols i ventades, esglésies i pobles fins a arribar a Los Arcos on ens sorprèn la seva animació i la bona taula.
En la darrere etapa per terres navarreses pugem i baixem lloms suaus, camps i pinasses i fem una parada a Viana, ciutat de prínceps on hi ha enterrat, fora de l'església, el Cèsar Borgia, per a escarni i trepig de tots durant segles i segles.
A partir d'aquí entrem a La Rioja, terra de bons vins i acabem en l'animada nit de copes de "tintos" i "blancs! i pinxos de la seva capital: Logroño. Els carrers bullen plens de jovent i músics i nosaltres ens afegim a la festa, que és cosa de celebrar que tot ha anat com una seda i que encara tenim ànims de ballaruca i festa
Tornem cap a casa, uns a Sabadell i l'altra a Badalona, amb el regust d'una fita aconseguida i amb els ànims de poder-la continuar properament. La caminada ens ha propiciat una amistat i unes experiències que continuaran malgrat la feina de cada dia. Com deia el poeta: "caminante no hay camino, se hace camino al andar" Buen camino a tothom!