dimarts, 27 de desembre de 2016

Nadal a Montserrat

53 "Nadals" a Montserrat aconseguits aquest 2016! La història va començar l'any 1961 quan a la meva mare li va fer il·lusió anar a la Missa del Gall a Montserrat amb els seus dos fills de 7 i 5 anys que van "aguantar" tota la celebració com uns herois! Vam pujar-hi anant a Barcelona amb el tren i amb el Julià fins a Montserrat. La baixada havia de ser amb el mateix Julià i un taxi fins a casa.
L'any següent, el 1962, vam anar a la Missa del Gall als Padres, els Pares Carmelites de Badalona, i, recordo que al sortir i anar cap a casa van començar a caure unes volves com de neu que cap de nosaltres vam pensar que es poguessin fer realitat. Quina blancor pels carrers l'endemà! Vam haver de treure la neu de la porta de casa, al carrer Anton Romeu, amb una pala i tot eren jocs de lliscar per sobre el mantell blanc i tirar-nos boles ben grosses uns als altres. Tot i així, la mare va trobar que la missa del gall de Montserrat era diferent i el 1963 hi vam tornar a pujar. Quan vam ser dalt, no sé què devia pensar ella, però va fer un cop de cap i va mirar si hi havia lloc per quedar-nos-hi a dormir aquella nit. Al sortir de la missa recordo que vam dir al Sr Rodon, amb el que havíem coincidit al cotxe de línia, que avisés al conductor i sense encomanar-nos a ningú ens vam quedar a dormir a la cel·la.
El 1964 ja vam anar preparats per passar-hi la nit i vam baixar amb "l'àreo" i el tren el dia de Nadal per estar a casa a l'hora de dinar. Ho vam fer un parell d'anys, però la mare devia pensar que, per què havíem de baixar si no ens esperava ningú a dinar i s'havia de fer quan arribàvem.
El 1966, doncs, ja ens vam quedar tot el Nadal i baixàvem per Sant Esteve.
De mica en mica ho vam anar ampliant. I quan jo ja vaig tenir cotxe, pujàvem així que la mare plegava de treballar. Hi havia anys que, com que jo sempre he fet vacances per aquestes dates, pujàvem jo i el meu germà amb el cotxe i la mare venia més tard; ja teníem els llits fets i alguna cosa comprada.
Al cap d'un temps, quan el meu germà va marxar de casa, hi vam pujar la mare i jo; ell venia el dia de Nadal a dinar i tornava a marxar sempre i quan no estigués aparellat, fins que va deixar de pujar per què la Festa de Nadal és una festa cristiana i Montserrat un lloc massa simbòlic.
Però la mare i jo hi vam continuar any rere any, ampliant els dies; del 23 al 27 de desembre des que ella es va jubilar! Només vam fallar el 2010 per què les forces ja flaquejaven i no ens vam atrevir. El 2011 vaig reservar habitació a l'hotel però ja no hi vam poder anar totes dues; jo, encara ho vaig fer. He fallat també el 2014 per allò del record i la tristesa que l'acompanya, però he tornat el 15 i el 16. No sé si ho allargaré més.
Montserrat era una nit anant a Vespres i sentint el concert dels escolans abans de la Missa del Gall; era la "reserva" del lloc al banc, a l'esquerra, cap endavant, un parell d'hores abans de començar la celebració; era la reserva també pel Carles Sierra, un bon amic de la UEC, que ens buscava i es posava al nostre costat: tampoc hi pot pujar ja des de l'any passat. 
Recordo que alguns anys hi van pujar també els meus tiets, en Jordi i la Júlia i portàvem les cartes per passar l'estona. Recordo quan hi pujàvem amb una televisió petita que anava amb la bateria del cotxe i la dúiem carregant-se tot el camí fins dalt! Recordo, també, quan hi dúiem la Xispa, una Fox-Terrier nerviosa amb la que ens fèiem corrent el camí del Via Crucis i la baixada a la Cova; i alguns anys amb la Xamba, la tortuga que ho celebrava amb unes fulles ben fresques d'enciam!
Un any, si no recordo malament, hi van pujar les meves nebodes, de petites, i es van quedar a dormir i vam fer un pessebre amb figures de paper i vam ballar totes quatre a la cel·la i vam caminar i descobrir una muntanya.
Montserrat ha estat el veure persones amb les quals hem anat coincidint i que ja no hi són. 
Montserrat també ha estat les excursions per la muntanya: cap a les ermites, cap a la Cova, el passeig dels Degotalls i la pujada a Sant Jeroni, cap al camí de les Bateries i la pujada a peu o la baixada per fer l'altre trajecte amb el cremallera; l'anada a Sant Joan i la baixada per Sant Miquel i les meves últimes anades fins la Creu dels Escolans contemplant el mar de boira a la plana; la lectura als bancs de la plaça prenent el sol i veient la gentada; el passeig de nit per la carretera veient les "llumetes" dels pobles que estan sota els peus i els cotxes que hi desfilen com cuques de llum vistos des d'aquesta alçada.
Montserrat ha estat el dinar a l'Hotel Abat Cisneros, els menjars al Self Service i els torrons a la cel·la. Montserrat ha estat la nostra petita casa i el nostre refugi tots aquests anys.  Montserrat ha estat les fotografies preses, les que han quedat a la màquina i les que han quedat en el record.
Aquest 2016 n'he fet, doncs, 53! i encara hi pujo carregada amb botes i pals, amb torrons i amb cava i amb la màquina penjada que m'acompanya.
Què ho fa que hi hagi llocs i situacions que es recorden i perduren a la memòria?
Què té el Nadal que ens emociona any rere any? Realment què significa? No és un dia més de l'any com pensa el meu germà? Per què no? Si vas a mirar, un dia que passa com els altres. Un dia que tothom ha d'estar alegre, feliç, en família? I que tothom critica la resta de l'any?
Crec que no cal que em faci més preguntes; tampoc en busco les respostes. Només sé que m'ha agradat pujar-hi, que hi ha hagut molts anys que ho esperava; que era com tornar a casa.
Caldrà veure què ens reserva el Nadal del 2017 i viure'l cada dia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada