dimarts, 23 de maig de 2017

Un any més

Sí, un any més. I en van 63! No és un número lleig, oi? Fins i tot, té certa gràcia i no sabria dir-ne el perquè.
Fa bon dia. El pati el tinc tot florit. I he pensat que aquest matí faré de cuinera. Coses ben banals, viscudes en tranquil·litat, en la calma que et confereixen els anys. I tot i ser un dia ben normal, quan arriba l'aniversari et sents una mica diferent, com si fossis més important, com si tothom ho notés pel carrer.
Ara, poca gent et visita, com es feia anys enrere. Poques són ja les persones que truquen: algunes de fidels. En aquestes temps cibernètics la gent tira mà del facebook i del whatsapp i ja han complert. Qui sap, potser d'aquí uns anys, farem senyals de fum! Ja m'han trucat la Montse D. i la Maria A. i trucaran, segurament, els amics de la UEC. Vindrà, és possible, la Júlia i en Jordi, amb la Nina. Per tots els demés hauré d'estar pendent del mòbil i l'ordinador.
A aquestes hores ja els he fet, els anys! Són les nou del matí i els he estrenat a les quatre de la matinada; be, potser a les quatre, no. Ara anem dues hores per davant del sol i crec que quan vaig néixer només n'hi anàvem una, per davant. Pobre sol, fem el que volem!
L'espero amb il·lusió el meu aniversari, sempre. Tot i que, segons el meu germà, quina importància té el temps? Ha estat, però, el primer a fer-me una forta abraçada i a recordar-me: Nena, ja en tens seixanta-tres!, tres! Qui ho diria!
Qui ho diria. Amb tots els honors! Encara puc llegir, escriure, fer fotos, cantar, caminar, i tantes altres coses: encara tinc ganes d'aprendre.
Núria, petita, per molts i molts anys!

dissabte, 20 de maig de 2017

La séquia de Manresa

Una volta per la comarca del Bages. Una sortida lineal per l'antiga séquia de Manresa, un canal de regadiu que ha estat i és cabdal en la història manresana. Acabada de construir l'any 1383 té un recorregut d'una mica més de 26km dels que avui n'hem fet uns 17 (tot i que els diferents comptaquilòmetres que tenim no es posin gaire d'acord). La seva construcció fou autoritzada pel rei Pere III i està relacionada amb el miracle de la Llum de la que Manresa en conserva encara, avui en dia, unes festes que es celebren la segona quinzena de febrer. La séquia és una de les obres més importants de l'edat mitjana i actualment encara abasteix d'aigua la ciutat de Manresa i altres poblacions de la rodalia. 
Amb un desnivell d'uns 10m, la captació d'aigües és a la presa que hi ha sota el castell de Balsareny, a la Resclosa dels Manresans,  on comencem la nostra caminada. Un camí ombrejat i planer que travessa els municipis de Sallent, Santpedor i Sant Fruitós de Bages i arriba fins el Parc de l'Agulla de Manresa. Nosaltres tenim el nostre objectiu a Santa Anna de Claret, passat Sallent, en el municipi de Santpedor.
El dia assolellat convida a "passejar" pel costat del canal, dels horts tan ben cuidats i dels camps de blat, ordi i civada que ja rossegen.
Al llarg de tot l'itinerari ens anem trobant amb petits ponts i pontarrons que van marcant la recollida de les aigües.
El camí, a voltes, ens obliga a anar en filera, a voltes en grup per fer petar la xerrada. En aquest dia de primavera, la gespa i les espigues encara verdes bressolen el bé de Déu de roselles, lliris grocs i flors de tots colors que ens acompanyen.
És d'admirar el reflex que fan els nostres cossos en l'aigua que, si be sembla estancada, va seguint el seu camí cap a Manresa, igual que nosaltres.
Passem pel municipi de Sallent. Als afores, resseguim un bon tros de la muntanya de potassa, aquesta vegada vista de molt aprop. Un conglomerat de sal que ens deixa bocabadats. Les instal·lacions mineres, es situen al sud de la vil·la, a banda i banda del Llobregat, al terme de la Botjosa i el torrent del Solà. Encara veiem les vies del tren de mercaderies i els vagons parats; una industria cabdal per a la comarca.
Al llarg de la séquia els arbres aboquen les seves branques cap a l'aigua, els ànecs transiten amb la seva niuada al darrera i les fulles seques naveguen riu avall.
Dinem sota l'ombra d'una pineda i al costat d'uns cirerers curulls de fruit, unes figueres amb figues encara verdes i uns micaquers amb micacos ja massa madurats.
El dia va tombant i els núvols negres van guanyant terreny. El vent remou les aigües i el pol·len dels arbres, a desgrat de la gent amb al·lèrgies, configura una estora blanca al terra, talment hagués nevat.
Mica en mica, observem el brogit de la circulació per les carreteres ràpides que travessen la comarca tot i que nosaltres tenim la sensació de relax i frescor vora l'aigua i el cant dels ocells que es deixen sentir.
Ja amb el cel ennegrit, passem per davant de l'ermita de Santa Magdalena de Bell-lloc que s'alça desafiant les industries, enmig d'un camp d'or i al davant de la muntanya de potassa, redós silent i solitari fora del brogit de camions. Al lluny, però no gaire, la silueta de Montserrat, inconfusible, altiva i serena, sentinella dels prats groguencs i de les nostres passes.
Els últims dos quilometres, quatre gotes que prometen un ruixat, ens fan treure paraigües i capelines. 
Travessem les noves industries i arribem una mica mullats a Santa Anna de Claret on ens esperen alguns dels cotxes que, en una operació ben coordinada, ens faran arribar al desitjat aixopluc de casa amb aquest temps primaveral! Tot plegat, una mica de mullena que ha anat bé per refrescar-nos de la calor que comença a anunciar-nos un estiu, la majoria de vegades força sec, en aquesta comarca.
Una caminada agradable, a l'abast de tothom, per conèixer el nostre passat industrial i una de les grans obres de l'edat mitjana. 
Totalment recomanable!

divendres, 12 de maig de 2017

Exposició Fotogràfica i Blocaire

Als que em seguiu en aquest bloc us convido a l'exposició fotogràfica i blocaire que faig des d'avui i fins el 3 de juny a la Biblioteca Tirant lo Blanc de Montgat.
He seleccionat unes quantes entrades de la secció "Amb el Sac a la Motxilla" d'aquest bloc. La majoria d'elles corresponen a les excursions dels dijous amb el CEC i alguna altra que he fet amb el Centre Excursionista de Badalona o jo mateixa quan em calço les botes, em penjo motxilla i màquina i agafo els pals per anar a donar una volta i escampar la boira.
Des d'aquí dono les gràcies públicament a la Biblioteca de Montgat que m'ha cedit l'espai i m'ha ofert totes les facilitats, a la Fina V. per incansable seguidora de les sortides, als companys i companyes del CEC per donar-me tants ànims quan escric i fotografio les caminades i a tots els amics i amigues que sembla que els interessi el que faig.
Sempre he cregut que el que es fa s'ha de poder compartir amb els altres, perquè, si no, quina intenció té? No és que el que faig jo sigui el millor, ni tant sols el més ben fet, naturalment que no, però dins les meves possibilitats m'agrada fer-ho, m'hi diverteixo, em relaxa i em suposa un repte per a mi mateixa. De vegades, m'han dit "artista", i tinc molt clar que no ho sóc; valoro massa els artistes per creure'm entre ells. Sóc, més aviat, una persona curiosa, que li agrada la fotografia i l'escriptura, la muntanya i la música i que intento compaginar aquestes coses i compartir-ho amb els demés.
Us convido, doncs, a visitar l'exposició i a rellegir la secció del bloc. Espero que us ho passeu tan bé com jo!

dijous, 11 de maig de 2017

Conte: Anas Tasi

—Ostres! Nano! Estic en un bon embolic!
—Què hi fas, aquí?
—Mira, he arribat navegant. Els vents m'han portat fins a aquesta platja. Era nit, no hi veia gaire, he pensat que m'aniria bé reposar.
—I ara què faràs?
—No ho sé! M'han ficat aquesta tanca al voltant. Fins ara he estat vigilat per un cotxe de “mossos”. Et juro que no he fet res!
—Alguna cosa deus haver fet. No tanquen a la gent per què si! Com et dius?
—Anas. Anas Tasi. Ostres! M'han pres la barca, m'han fotut aquesta túnica baldera,... No tinc gaires forces per sortir. Tu podries fer alguna cosa?
—No sé. Vaig a buscar la mare.
—Sobretot, que no he fet res! Et dic que no he fet res! Perquè em mires amb aquesta cara de badoc?
—La mare diu que agafen als dolents, als que roben o volen pegar als altres. Que si ets bo no et passa mai res.
—Petit mocós! No em creuràs, oi? No sé ni on sóc: on és això?
—El meu poble! Però que no saps a on has anat? D'on véns, tu, tan despistat!
—Vinc de travessar el mar. Vaig sortir fa uns dies, amb la meva barca. M'ha costat arribar a veure terra! Allà a la tribu no m'hi podia quedar més: no tenia feina, no tenia menjar. Ens van dir que ens ocuparien el país i en matarien uns quants...
—Apa! La mare diu que aquestes coses només passen a les pel·lícules!
—Tu saps si aquí trobaria feina?
—La mare treballa.
—Vols anar a buscar ta mare d'una vegada, noi?!
—Ara no puc. La senyo s'enfadaria si marxo. Ara és hora d'estar amb els nens de la classe!
—No et fot. Arribo a terra, m'enxampen. Trobo un galifardeu i només fa cas de la mare i la senyo! Però, que no veus com estic? Què no em vols ajudar?
—La mare diu que s'ha d'ajudar a tothom.
—La mare té raó, nen. Jo, ara, sóc aquest tothom. Abans no torni el cotxe de mossos!
—Però no puc marxar; la senyo s'enfadaria.
—I la senyo no ho diu que s'ha d'ajudar tothom?
—mmmmm..... Sí, sí que ho diu. Diu que ens hem de portar bé i ser amics, compartir les coses i no barallar-nos i ajudar als que no tenen res.
—Ho veus! Jo no tinc res... Ajuda'm a saltar.
—D'acord. Però anirem a veure la senyo, eh!
—Sí, sí, és clar! Així que pugui sortir d'aquí.
—Mira, és fàcil, t'obro la tanca. Ja em pots seguir.
—No em puc moure! Les cames no m'obeeixen! Ai! Què em passa?
—No ploris home, que ets gran! Va mou-te!
—Que no puc, que no puc!! Sembla que estigui clavat a la sorra!
—Au, va! Anas! Fes un salt!
—Aviat ho dius, tu, això! Que et dic que estic clavat.
—Nens! A veure, tots aquí! Deixarem els nostres dimoniets al costat del dimoni gran i el dimecres a la nit els cremaran a tots. Au! Poseu-los bé!

—Senyo! L'Anas no pot sortir. No el cremaran oi?
—Quines coses dius, Pere. Au, va, maco! Vés amb els altres. A jugar!

diumenge, 7 de maig de 2017

Badalona: un dimoni refugiat

Ja hem acollit un refugiat! 
La ciutat de Badalona ha fet el gran pas d'acollir les persones que han vingut d'altres països i que necessiten refugi per la seva condició. El primer en arribar ha estat un dimoni vestit amb una túnica plena de fullam del seu país d'origen. Amb els quatre dits que li queden d'una mà, aguanta el que sembla una torxa. El vaixell que l'ha fet arribar a la platja de Badalona reivindica la llibertat, el dret a no tenir més murs, el fet que cap persona és il·legal. Llàstima que aquests dies no pugui sortir de la platja on està, talment un camp, envoltat de murs: la paret on descansa, el mar al darrere, les balles que el volten, la via del tren, els murs de les cases. Molt em temo que el pobre home acabarà malament. Tot i així, pot assaborir un xic de llibertat: el sol que li surt pel darrere i la posta sobre les muntanyes del davant; la gent que corre o camina per aquesta part del passeig, les bicicletes que van i venen,... No patiu, no sortirà, està custodiat nit i dia!
La gent li fa visites, i els nens li porten somriures. De fet, tots ens sentim refugiats. El cuidem, l'admirem i l'observem de la vora i de lluny, el saludem quan anem a buscar el tren i li parlem asseguts còmodament en un bar tot prenent un vermut amb la calma de la mar. Aquest mar que l'ha aixoplugat.
Jo l'he anat a veure; m'ha semblat que era l'Anas Tasi, vingut, potser, de terres africanes, tot i que ha perdut una mica de color amb la travessia que ha hagut de suportar; ara és roig de la calor!, del sol que li toca a la cara!, com si estigués una mica cremat abans de temps.
Després d'ell, han anat arribat nous refugiats "dimoniets". Tots dins la tanca. El volten i li donen suport i esperen. Què esperen? Potser a marxar! Potser una nit, malgrat la vigilància, saltaran la tanca tots plegats, creuaran la via del tren, es passejaran per la Rambla barrejats amb les persones de la ciutat; els seus esperits s'enlairaran i, talment esteles d'oració voleiant amb el vent, aconseguiran arribar fins la lluna i les estrelles d'aquest cel mediterrani, en un suprem esforç de posseir la llibertat. Els focs i els petards els acompanyaran.

dissabte, 6 de maig de 2017

Pel Moianès

Montbrú
Amb la primavera esclatant hem seguit camins de la recent comarca del Moianès. La trobada ha estat a Moià mateix i d'aquí hem seguit amb els cotxes fins a la masia de Montbrú, situada al sud de la Talaia i al capdamunt del Serrat de Montbrú. En aquesta masia, durant anys, s'hi fabricaven formatges artesans que avui en dia ja han passat a una nova indústria.
La pista és de bon seguir i els marges estan ja curulls de flors: lleteres, herba prima amb la seva flor blava, margarides, roselles i farigola en la seva esplendor. Els insectes i les papallones han començat també la seva tasca primaveral. Les espigues de blat ja són crescudes i els roures estrenen el seu vestit verd clar. Els pins ens donen ombra en un dia clar i assolellat.
  Sortegem algun arbre caigut que priva el pas i arribem a la masia de Can Serramitja on descansem sota l'alzina que ens serveix d'ombra.
Aquesta masia consta a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i forma, amb d'altres masies dels voltants, el conjunt de cases de la Vall de Marfà, vall que es troba al terme municipal de Castellcir.
Al cap de poc, arribem a les restes d'un Dolmen mig amagat entre pins i troncs secs.
De tornada veiem encara les cabres que pasturen i que ens delectaran amb el formatge de Montbrú, típic del Moianès.
La sortida és circular, agradable i fàcil i ens porta altra cop a la masia de Montbrú on hem començat el camí.

dimecres, 26 d’abril de 2017

Mare de Déu de Montserrat

Demà, 27 d'abril. Demà, la Mare de Déu de Montserrat. Avui, la vetlla al Santuari.
Quantes vegades que hi vam pujar, a la vetlla! Era un regal! Plegant de treballar i cap amunt! Amb un parell de cadires plegables i un parell d'entrepans. Ens ficàvem tot entrant a la Basílica a la dreta, a diferència del Nadal; en un raconet, amb la cadira plegable. Quina il·lusió que et feia poder pujar! Els monjos mai no sabran la "fan" incondicional que han tingut! Recordaves les romeries que fèieu, de jove, amb els Carmelites i, sobretot, les anades a Montserrat en una cel·la, amb la família: el teu pare, en Jaume Fornaguera (també un fan de Montserrat!) i l'oncle Enric, i tota la colla. I ho explicaves amb tanta alegria, amb tanta enyorança, que em feies enveja i al mateix temps em traspassaves el desig d'haver-hi pogut estar jo també!
Seguíem la vetlla, organitzada i conduïda pels joves. El centre de l'església quedava lliure per a que els més joves s'asseguessin al terra, damunt l'estora, i al voltant, en els pocs bancs que hi quedaven, la gent gran i darrera, al costat o en un racó, els que pujàvem quan podíem, plegant de treballar, amb les cadires o banquetes portàtils. Abans de començar, i dissimuladament, menjàvem l'entrepà i sortíem per torns als lavabos que hi havia sota el claustre gòtic. Hi va haver anys que podíem quedar-nos a dormir si era un cap de setmana. Si no, al acabar, després de ballar alguna sardana a la plaça, en plena nit, altra cop cap avall, que l'endemà s'havia de tornar a treballar: la patrona de Catalunya, tot i ser la més ben parada, en detriment d'altres mares de déus, no ha estat mai festa en aquest país; tot ho hem celebrat treballant!
A tu t'agradava pujar-hi i les dues fèiem l'esforç! No ho fèiem cada any, però Déu n'hi do!
Alguns anys ens hi havíem quedat a celebrar el dia de la Mare de Déu. Només d'estar a dalt la muntanya ja estaves contenta i a mi m'agrada de veure-t´hi! Et trucava gent felicitant-he, força gent. És un dia que tothom recorda. A casa, posàvem la senyera, i encara ho fem, el dia de Sant Jordi i la traiem passat el dia de Montserrat; patró i patrona al mateix nivell!
Penso en tu, sempre. Ara, ja no truca ningú. Alguns anys he pujat a la vetlla i m'he quedat o n'he baixat. Una celebració que hem continuat fent tu i jo. Algun any, aquest no podré, t'he portat unes roses al cementiri; Aquest any he vingut per Sant Jordi; encara en tinc necessitat, jo.
Que la Moreneta ens ajuda a totes dues. Tu, que crec que hi estàs més aprop, li pots anar dient.
Felicitats! Que tinguis un bon dia! Jo, pensaré en tu, segur!
Rosa d'abril
Morena de la serra,
dels catalans prengueu el desig
de fer un país en pau!

dissabte, 22 d’abril de 2017

La més petita

Als 125 anys de Lola Anglada

La Rosa comprova que ho porta tot en aquest darrer dia de classe del primer trimestre: els deures corregits, els informes per als pares, les llistes d'assistència de tots els alumnes i el resum de les activitats i sortides que s'han fet al llarg d'aquests tres mesos; quasi quatre!
Avui els nens estaran nerviosos. Aquestes festes de tota l'escola apilonada al hall no li acaben de fer el pes; mentre uns actuen o canten els petits s'han d'estar al davant asseguts i sense fer soroll i això esdevé gairebé impossible en molts moments. Hi ha el Johnatan que no para mai, tot i que li han dit que no és hiperactiu; hi ha l'Azira que sempre està sobre dels altres i ho vol tot per a ella; i també la Riam, callada, amorfa; allà on la deixes es queda i no mou ni un múscul fins que no l'agafes; oh!, i el millor del cas és que només la pot agafar ella perquè si són les altres mestres la nena munta un espectacle amb devessall de llàgrimes inclòs que no hi ha qui el pari! I encara hi ha, també, el Dani, que amb la seva discapacitat la posa cada dia a prova!
Tot anant cap a l'escola va rumiant en els seus “Picarols”. Li donen feina, és clar que sí, però també moltes alegries.
Pensa en quan va començar a fer de mestra allà en un poble perdut dels Pirineus. Ara, s'ha fet gran i ha encetat el seu últim curs; espera amb una mica d'ànsia i espant la seva jubilació, però pensa que ja és hora, que ja no es pot ajupir amb aquests marrecs que no aixequen dos pams de terra, que li costa horrors seure en aquestes cadires petites amb els genolls que li toquen al terra, que ha de posar-hi molta paciència amb les mares angoixades per si el nen ja ha menjat o ha anat bé al lavabo, tot i que quan parla amb elles té la impressió que no li fan gaire cas. Està tipa de dir que els treguin el xumet, que no els acompanyin en cotxet, que els posin un tros de pa per esmorzar i no aquelles pastes industrials de xocolata que fan tan merder per les taules.
Creu que la mestra jove que arribarà —està convençuda que serà una noia jove— tindrà més humor que no pas ella i podrà fer els informes i paperots amb més agilitat en l'ordinador i sabrà entendre's amb l'aplicació de les avaluacions.
Tomba cap al passeig marítim. El mar està molt esvalotat avui! Sembla que hi haurà temporal; sort que ha agafat el paraigua! Aquí, no neva com li passava als Pirineus, però ha vist cada tamborinada!
S'atura prop de la sorra per veure l'espectacle de les ones que s'enfilen cada cop més. Ja vénen fent grossos remolins des d'endins del mar i espeteguen a l'escullera amb fúria. Torna a pensar que els nens estaran més nerviosos, encara: amb aquest temps!
La Rosa queda mig atònita veient l'aigua. Les onades porten i s'emporten la sorra de la platja, el vent comença a bufar amb una força inusual i les poques palmeres escarransides que queden al passeig van d'un cantó a l'altre; les barques de la platja estan a punt de quedar anegades. Els núvols baixos, negrosos, no deixen ja veure més enllà, li tapen l'horitzó. L'aigua li arriba als peus i el paraigua no li serveix de res. Cap persona, cap moviment, cap soroll. Tan sols uns llampecs i uns trons que trenquen el silenci.
S'haurà d'afanyar si vol arribar a temps d'obrir les portes.
Camina tot el trajecte que li queda amb presses. I arriba a l'escola. Però? Caram, sembla que l'han pintada. Ja necessitava una capa de pintura a la façana, ja. Val a dir que han anat de pressa, en una nit! La clau no li entra a la porta i es gira per si algú li dóna un cop de mà. Debades. La seva vista observa una planura verda, amb tot de flors grogues i carbasses apuntant per entre la gespa, talment com si fos primavera. Les palmeres són a tocar de l'escola, altes, amb un tronc ben recte, curulles de fruit. Al lluny, cases d'una sola planta, blanques, amb els porticons pintats de colors vius i el que sembla un jardinet al voltant. S'acosta un carro. Es frega els ulls.
Unes dones arriben fent grans exclamacions. De pell fosca, amb uns vestits tipus túnica, també de colors vius, vermell, verd, groc, taronja, lila, uns ulls grossos, guapes, amb unes criatures penjades al braç, nues i rialleres.
Què ha passat? On és la seva escola? On són els seus galifardeus? Recorda la tempesta. No té gaire temps de recrear-s'hi, però. Una nena de pell morena, tota ulls, li somriu, no només amb la boca, sinó amb tot el cos sencer. Mou el cap d'una banda a l'altra, com si estigués negant alguna cosa, amb un ritme suau i compassat; sembla que segueixi una melodia interna que la Rosa no pot endevinar. Un sari taronja l'embolica de dalt a baix, uns peus nus reposen al terra, un punt al front delata la seva religió, unes mans fan el gest de convidar-la a passar a una estança humil, amb unes poques cadires de fusta gastada, una pissarra blanquinosa de tant esborrar, uns pupitres encarats a la paret i un mapa grogós i arrugat penjant del sostre. Al fons de la sala, una finestra de vidres entelats ofereix una vista borrosa d'uns quants arbres i d'un cel vermellós que s'estén fins a l'horitzó.
L'Indira —sent com l'anomenen els altres nens que li fan costat— no deixa l'expressió de sorpresa de la seva cara oberta cap a ella, com si esperés un fet admirable. La nena, petita, cabells llisos i oliosos, seu amb calma, col·loca les mans sota la barbeta i se la veu desitjosa d'escoltar.
La nena és nova —pensa ella—. Però els altres?
Fa una mirada a l'aula sencera per intentar reconèixer algun element, algun objecte, alguna realitat tangible que la retorni al present, al moment del seu mestratge amb aquells infants rossos i de cabells esbullats que han donat raó de ser al seu ofici. Però no troba res que li pugui explicar ni el passat, ni el present, ni la seva ànsia de fer, d'aquell últim dia de trimestre, un dia tranquil i sense sorpreses, un dia per fer cagar el tió i donar els treballs i dossiers als pares que esperen, n'està segura, a la porta amb el paraigua a la mà. N'està segura?
L'Indira la continua mirant. Amb un dit davant dels llavis fa callar els seus companys, i la Rosa, totes les mirades atentes i il·lusionades sobre ella, sent un nou renaixement, una espècie d'electricitat que li recorre el cos de dalt a baix, com un fibló, com una descàrrega d'aire nou.
En un instant, deixa de preocupar-se per qui és i on està; què importa això?
Mira el llibre que s'ha trobat entre les mans amb uns dibuixos fets de traces senzilles i atractives, de formes simples i harmonioses i d'un text entenedor per a aquelles cares que estan esperant. Li espurnegen els ulls.
Fent un repàs de tota la seva vida al servei dels infants, de la seva lluita per una educació que arribés als quatre punts cardinals, dels valors que ha volgut transmetre en cada paraula i en cada gest, observa de bell nou els seus espectadors, fixa la mirada sobre la Indira, la més petita i recomença:
Hi havia una vegada una nena que veia volar un estel... “
I els ulls de tots els nens i nenes del món van seguir, expectants, la seva lectura.