dimarts, 17 d’octubre de 2017

dimecres, 11 d’octubre de 2017

El meu germà

Avui el meu germà fa anys! Ahir els va fer, també, la meva reneboda. 10 i 11 d'octubre. Llàstima!, per poc no fem una tercera celebració de país. Ja n'he parlat, de vegades, del meu germà. Va néixer a Badalona, a la mateixa clínica que jo, avui ja desapareguda. Vam créixer junts. 
De petit, jo me'n feia càrrec quan la mare era a treballar o arribava tard o havia de sortir a comprar o anava a la perruqueria...
Passàvem el temps jugant com totes les criatures. A cao-boys, que en dèiem llavors; crec recordar que ell era el cao i jo l'indi. Jugàvem a pilota al pati de rajoles blanques i vermelles del carrer Anton Romeu (sí, el de l'Òptica) i ens barallàvem com qualsevol parella de germans. De vegades, jo jugava sola, no amb nines, no, jugava a fer històries i parlava sola al pati fent tots els papers de l'auca que m'inventava. Recordo que, quan me n'adonava, ell i la mama estaven rient de mi darrere els vidres. També reien de les meves capacitats visuals i auditives! Jo no sentia bé (ara encara menys!) ni veia cap creu dalt d'una muntanya (ara també em costa!). Ell s'aprenia les lliçons de l'escola només d'estar a classe i escoltar i podia tocar qualsevol peça de piano d'oïda; jo havia d'estudiar hores i hores i em feia ràbia.
En Jaume, va decidir marxar a fer vida de pagès i ha viscut a diferents llocs de la geografia catalana: Avinyó, el Solsonès, Lavansa, el Priorat. Ha treballat en una editorial, ha fet de paleta i de guardabosc, ha estat al lloguer d'esquís d'una estació d'esquí de fons, ha anat molts anys de veremes, i a la cirera i al préssec; ha tingut sempre un hort que ha estat la seva vida. Ha tingut fins i tot oliveres! Jo no m'he mogut de lloc. Això sí, hem anat junts a buscar bolets i li he cuidat l'hort moltes vegades quan ell era fora. S'ha casat i ha tingut filles i néts; com molta gent, ara, està divorciat. Jo sempre he conservat la solteria. Ni millor ni pitjor. Tan sols diferents, per camins diversos. Ara ja estem tots dos a la mateixa casa de Badalona.
La mama se l'estimava molt a en Jaume; i en patia. L'anàvem a visitar sovint, a veure què necessitava. Però ell ha tirat endavant amb el que li agradava.
Penso que és una bona persona, amb les seves coses, és clar! I continuem tenint cura un de l'altre. Ara s'encarrega del pati, que això de les plantes i la terra sempre li ha tirat i fins i tot fa allò que no m'agrada a mi: cuinar!
Crec que hi està una mica bé a Badalona encara que, segur, li agradaria més ser a muntanya on els horitzons són més amples i saps quan surt el sol i quan es pon. I veus com passen les estacions, i pots admirar les nits de lluna i les nits estelades. I pots abrigar-te a l'hivern i sortir a prendre el sol a l'estiu, sota un arbre. Li ha agradat el camp i els animals, ha tingut gossos i gats i ovelles.
Avui, doncs, moltes felicitats Jaume, per molts anys! o al menys per uns quants més encara, encara que no desitgis arribar als vuitanta.
Cuida't germanet!

dissabte, 30 de setembre de 2017

3 000 músics i cantaires pel REFERÈNDUM 28 09 2017


Cançons per a un país

La Santa Espina

L'Estaca


El Cant de la Senyera


Els Segadors


BONA JORNADA de l'1 d'OCTUBRE del 2017


divendres, 29 de setembre de 2017

Gallifa

Mentre la tardor comença a treure el nas i la natura es vesteix ja amb colors grocs, vermells i ataronjats, nosaltres hem resseguit, be, més aviat ens hem encimbellat, pels cingles de Gallifa.
Gallifa és un petit poble de la comarca del Vallès Occidental que té l'honor de ser l'únic poble, que jo sàpiga, amb un Santuari dedicat a la Mare de Déu de l'Ecologia, obra de Mossèn Dalmau, capellà del terme i persona incombustible i lluitadora per les llibertats del país. Tots el recordareu amb la vestimenta de la camisa catalana que no es treia de sobre.
També el recordareu com un dels capellans que, juntament amb en Xirinachs i amb en Ballarín, han format part d'aquesta nissaga d'homes d'església que han estat sempre un suport per a la gent més necessitada i per a un país que volem un poc més nostre. Mai més ben triat, doncs, l'objectiu de la nostra sortida en aquests dies de finals de setembre tot esperant l'inici del primer d'octubre.
El camí surt de la població i s'enfila cap als cingles que la protegeixen. El sotabosc està exuberant i la humitat se'ns cala a les samarretes i als ossos. Veiem, ja, galzeran amb la seva boleta roja i mates de boix grèvol, signe, doncs, d'un país humit; ja no és temps de gaires flors, però comencen a treure el cap els bolets, els dolents, com diem nosaltres, que sempre són més vistosos i n'hi ha més, tot i que, també, hem trepitjant algunes pebrasses. Hem seguit el rastre del porc senglar que ha passat per aquí abans que nosaltres; hem tastat les cireres d'arboç, vermelles i madures, penjades a l'arbre i fent una catifa al terra.
Amb tot aquest devessall d'elements, la pujada se'ns ha fet més planera i hem arribat a Sant Sadurní de Gallifa, situat dalt del cingle (951m d'altitud). Una ermita romànica al cim de la Mola i a l'extrem del Serrat Punxegut. L'espadat cau en picat; des del Mirador de la Guineu, i vigilant on posàvem els peus, hem admirat bona part de la nostra geografia: Sant Feliu de Codines a sota; la zona de Centelles endevinant el seu castell; el Moianès; la Mola de Sant Llorenç i el Montcau; i totes les masies que conformen el nucli essencial d'aquest país, voltades de bosc, amb alguna  piscina, molt ben conservades, cosa que ens ha fet desitjar fer-hi una estada tardoral tranquil·la i serena ara que ve el temps dels bolets. 
Avui hem sabut que la tradició manava de tocar la campana de l'ermita quan s'hi arribava, tot enfilant-se a la teulada. Possiblement, aquesta tradició ha desaparegut en fer-se la restauració de l'edifici; si més no, no hem sabut pas per on pujar-hi!
Després de reposar en una esplanada sota les alzines, hem baixat seguint la dreta canal entremig de la cinglera. La nostra perícia de bons caminadors, tots en forma, ha fet que el descens fos un èxit: saltant escalons que ens han tingut preocupades a les persones amb les cames més baixes, sortejant pedres, matolls, arrels per terra i branques que anaven a petar al cap dels més alts, realment n'hi ha hagut per a tothom, però hem arribat sans i estalvis i amb la moral ben alta. 
S'hi aneu, no deixeu d'acostar-vos a l'església romànica de Sant Pere i Sant Feliu, la parròquia del poble que, juntament amb l'església de Santa Maria, la de la Mare de Déu de l'Ecologia i la de Sant Sadurní, conformen un conjunt digne de ser visitat.
Després d'aquesta jornada tan satisfactòria, estem tots preparats i a punt per a entomar els esdeveniments d'aquesta i les properes setmanes!

dissabte, 23 de setembre de 2017

No volen que votis, saps perquè?


No, no volen que votem. No s'entén gaire, perquè el primer requisit de qualsevol democràcia és, precisament, que la gent es pugui manifestar amb el vot. És la lliure expressió, la manifestació dels pensaments i de les idees per diferents que siguin, és la norma de convivència primordial, és la primera llei per sobre de totes les altres. Qui nega això, qui intenta obstaculitzar que la gent es pugui expressar, que es pugui dir SI o NO davant una consulta, qui envia jutges i policies per a bloquejar aquest dret civil, diu molt poc de la seva creença en la democràcia.
Per què tanta por a que la gent digui el que vol?
Per què continuar utilitzant els mètodes de la por, manipulant les informacions o fent que no arribin a una part de la població? Per què la construcció d'un relat que saben que és fals? Per què presentar al que no pensa com tu com a dimoni, com a extraterrestre, insultant i negant-li la dignitat?
Aquests dies he mirat diaris i he seguit tertúlies televisives i et sorprèn com es pot donar una imatge tan fora de la realitat. Als carrers de Barcelona i de les altres poblacions de Catalunya no s'ha vist, pràcticament, cap aldarull; un milió de persones van sortir al carrer l'11 de setembre i continuen fent concentracions diàries per defensar el dret legítim i ningú, ningú, fa cap acte de violència. Per què es presenta als mitjans de l'Estat com si haguéssim tornat al començaments del segle XX amb els pistolers campant lliurament pels carrers?
No, no ho poden entendre. Jo crec que no ho poden entendre. La societat catalana és una societat madura, amb un esperit crític i amb un model de convivència exemplar. La societat catalana s'ha organitzat en associacions i partits de diferents tendències i tothom hi troba el seu lloc. La societat catalana és inclusiva. Està acostumada al pas de gent de tota mena que conflueix en el seu territori; no es fa fora ningú i s'ha acollit a tothom. No serà que el que no se sent integrat, que n'hi ha, és que no s'ha volgut integrar?
El que estem fent entre tots, la defensa dels drets de tothom, ha sorgit de la gent del carrer, de gent de totes edats i condicions, sense líders, sense cap partit que abanderi, sense que ningú t'imposi el seu criteri unipersonal i això és el que tampoc entenen.
Dificultats, doncs, de comprensió? Sí, dificultats de comprensió per una part de la població que ho veu des de lluny amb els mitjans que no contrasten res; per suposat, també per interessos molt marcats d'una altra part de població, la dominant, que té por, sí, ells tenen por, de perdre els seus privilegis.
Nosaltres volem, en primer lloc, poder dir com encarar el nostre futur. I, segons el resultat, autogestionar-nos de comú acord i per igual amb tots els pobles d'aquesta terra: des d'Espanya fins als confins. Si hi té dret Espanya, per què no hi té dret Catalunya?

dijous, 21 de setembre de 2017

Constructors de Pau


Avui, coincidint amb , fem públic el Constructors de Pau 2017: ! Enhorabona!

Moltes felicitats, Arcadi!
Fa temps que no ens veiem però segueixo els teus passos a partir d'aquestes bones notícies i de la teva germana.
Recordo encara quan em vas venir a veure a la comissaria de Badalona a rel de la detenció de la Marxa de la Llibertat; crec que llavors vas parlar amb la meva mare. Sempre et va fer gràcia això de Comas Fornaguera!
També recordo els anys de Pax Christi, fent ruta per diferents països i organitzant la ruta a Andalusia. Primer hi vam anar "in situ" a conèixer la gent d'allà interessada en el projecte, conduint (jo!) una DKW que no volia fer entrar la marxa enrere; igual era una premonició! Tu, el Carmel i jo ens vam quedar a Ronda per tirar endavant les qüestions més administratives. Trobades internacionals a Anvers, sortides, molta feina, amistat i moltes ganes de canviar les coses. Vam continuar treballant allà al carrer Bruc, al Casal de la Pau i després ens vam anar allunyant però sempre pels mateixos camins. Quan et vaig demanar col·laboració en una xerrada pels EAP vas venir de seguida! I sempre ens ha fet il·lusió retrobar-nos!
Ets incansable!
Ara t'han donat un premi. Segur que això t'anima però no has viscut pas per als premis. Has viscut i treballat per la justícia social, per la pau i per la llibertat i te'n dono les gràcies!
Que el premi ens serveixi a tots nosaltres per a ser també incansables. I tu, fes una mica de cas i descansa de tant en tant; només una mica,eh!

dissabte, 16 de setembre de 2017

Suport alcaldes i alcaldesses

Plaça Sant Jaume. 16 de setembre del 2017.
Per part de totes i tots els que ocupàvem pacíficament la plaça: gràcies! Era la salutació que se sentia en boca de tothom quan passava la nostra alcaldessa o el nostre alcalde amb la vara que li va otorgar el poble i els ciutadans en les darreres eleccions. Elegits per a gestionar, per a administrar i, també, per a representar als ciutadans i vilatans en els seus desitjos i demandes i més, quan aquestes s'ajusten a la democràcia i als drets dels pobles: individuals i col·lectius.
Hi havia molta emoció a la plaça. Hi havia molta il·lusió, molta esperança i molta alegria. Hi havia una comunió entre els de fora i els de dins de l'Ajuntament de Barcelona. Hi havia el desig comú de defensar les llibertats de tots, hi havia el compartir l'objectiu final de saber-nos poble. Hi havia unió.
No s'hi cabia, a la plaça. Fèiem un passadís per on caminaven els regidors de molts pobles de Catalunya i els membres del govern. Seguíem els parlaments des d'una pantalla gran.
Cantàvem. Sí, cantàvem. Perquè és cantant i somrient que es guanyen les batalles. Cantàvem com ho vam fer als anys seixanta i als anys setanta i com pensàvem que no hauríem haver de tornar a cantar; però hem desempolvorat cançons emblemàtiques com el "Vull ser lliure" i el "Tots junts vencerem"; hem repetit fins a l'esgotament "l'Estaca" d'en Llach i el "Cantarem la Vida" de Raimon i hem repetit el "Guanyarem la Llibertat" i el "Va pensiero" adaptada al català.
I ens hem sentit més forts, més valents i més esperançats.
Ha valgut la pena viure-ho. 
Hem demanat poder votar com qualsevol país normal perquè creiem en la llibertat d'expressió, d'opinió, en defensa dels nostres drets i dels drets que tenen tots els ciutadans arreu de l'Estat.
I hem escoltat els parlaments abrandats de molts alcaldes i alcaldesses que, amb la vara a la mà, saludaven a tothom.  I hem sentit el President i el Vise-President d'una Catalunya que volem Estat. I hem somrigut i hem confiat.
I hem sabut que tornarem a la plaça tantes vegades com faci falta, en aquesta o en cada plaça de cada poble, sigui gran o sigui petit, perquè ens sentim poble i SOM!

divendres, 15 de setembre de 2017

11 de setembre

Un altre 11 de setembre. Un altre dia per passejar per Barcelona, amb bon temps i no tanta calor com d'altres anys, cosa que s'agraeix.
Recordo els 11 de setembre de fa uns quants anys quan anàvem al matí al Fossar de les Moreres, allà on no s'hi enterra cap traïdor. Agafàvem el cotxe i passàvem per l'autopista fent voleiar la senyera fora les finestres per baixar pel Passeig de Sant Joan on aparcàvem. Érem joves, teníem vint anys i ens bullia la sang. Anàvem carregats amb la raó de la història i amb unes ganes vives de canviar els temps. Sentíem i aplaudíem els que parlaven al Fossar: els bascos que venien cada any, els corsos, en Carbonell, en Xirinachs..., i cantàvem els Segadors enmig de prohibicions i mitges paraules.
Per la tarda, anàvem a la Manifestació: al davant els partits i els sindicats amb les banderes pròpies, les roges, les d'Euskadi que s'enduien forts aplaudiments; al darrere els quatre independentistes que érem, quatre mal comptats, amb el PSAN i el FN i l'Estat Català, amb algunes estelades. Passàvem per davant del Rafel de Casanova i la gent aplaudia des dels balcons. Quan van poder haver-hi paradetes, compràvem adhesius subversius i opuscles anarquistes. La festa s'acabava amb les sirenes dels grisos i els xiulets i crits dels que tancàvem files: "Fora les forces d'ocupació", "Ni França ni Espanya: Països Catalans. Tot esdevenia una heroïcitat i descarregàvem l'adrenalina; ens sentíem defensors del país que volíem un poc nostre.
Ara, des de fa uns anys, les entitats s'encarreguen d'organitzar grans concentracions amb un objectiu clar: la defensa de les institucions i l'arribada a Ítaca. No hi ha tanta gent al Fossar i tot queda una mica descafeïnat. Hi passa la Coronela, amb les seves disfresses i tambors, amb la música de la Muixeranga, però s'hi sent poc la vibració politíca-reivindicativa. Una visita al Memorial 1714 ens recorda l'essència de la lluita.
Per la tarda, però, hi ha moltíssima més gent! No hi són els partits com a tals i, per suposat, no apareixen per res els sindicats, que sembla que se'ls hagi empassat el terra. Hi ha la gent, cada any una corrua important de gent (malgrat el mareig de números, arribem a ser-ne un milió), alçant estelades que voleien com una onada gegant; famílies amb nens, gent gran i gent jove, molta gent jove, castellers i gegants. Tots en un ambient festiu però cridant com un sol cor: in- inde- independència! Cada any amb una nova posada en escena: des de la VIA per tot Catalunya (un èxit sense precedents), a la V pels carrers de Barcelona, al SOM a PUNT o al SI d'aquest any.
Els independentistes ens hem multiplicat per cent i per mil! Els parlaments continuen sent abrandats i la gent marxa satisfeta amb el deure acomplert. 
Aquests últims anys, la Coral Poble que Canta amenitza l'espera amb els cants participatius que acompanyen la Diada: Vull ser lliure, la Cançó de la Barca, Cantarem la Vida, l'Estaca, Senyor Sant Jordi, No Serem Moguts, el Cant de la Senyera..., i fins i tot hem estrenat la cançó que es va cantar a Portugal, a la revolució dels clavells de l'any 1974. Cançons de sempre,  adaptades al català, i cançons de cantautors que han esdevingut ja pròpies de la gent del carrer. Cançons que ens fan vibrar, sentiments i lluites que encara no hem deixat tants i tants anys passats.
No sé si n'haurem de fer gaires més d'11 de setembre d'aquest estil. Sortirem tantes vegades com calgui al carrer, però m'agradaria festejar ja un Estat propi.
Tant si ho aconseguim com si no, el 2018 segur que ens hi tornem a trobar!

divendres, 25 d’agost de 2017

Viatge 1972 (II)

Dia 21 d'Agost Anem fins Versailles sota la pluja.
Comprem i comencem a preguntar si hi ha places per la nit a l'alberg ja que la francesa marxa de vacances a casa la seva família.
Visita del Museu dels Impressionistes, plaça de la Concorde, Òpera, La Madeleine. Tot ho fem amb tren i metro. (No recordo si vam pagar; l'Àngela ho vigilava molt això i el costum dels “espanyols” era pujar i fer-se l'orni: je no comprend pas. A més, ells ja anaven amb targetes i nosaltres encara compràvem els bitllets de paper de fumar als conductors dels autobusos i, per tant, no en sabíem d'altres de maneres de viatjar en transport públic. I si era públic,... doncs, era per a tothom i això indicava gratuïtat i no en fèiem més problema. Si passava el revisor no compreníem pas!)
Tornem a l'alberg i paguem 8 francs (!) per esmorzar. Ens dutxem i rentem roba i aprofitem per escriure a casa. El constipat va tirant i jo aguantant.
Dia 22 d'Agost Hem fet un esmorzar molt bò gràcies als vuit francs. Baixem a peu cap al centre de París (per recuperar els 8 francs) i visitem la Place de l'Ètoile, els Champs Elysées, la Plaça Concorde i dinem al parc davant les Tulleries i el Museu del Louvre.
Tornem a buscar lloc per dormir i ens trobem amb un matrimoni espanyol que viu a París i que col·laboren amb el Centre Català. Visitem el Pantheon i els boulevards dels voltants i dormim a casa els espanyols que havien viscut a Barcelona on havien treballat en una porteria.
Dia 23 d'Agost Visitem el Museu del Louvre. Comprem pa i formatge i dinem en un dels ponts del Sena en companyia d'uns cantants.
Hem de trobar-nos altra vegada amb el Paco i anem junts al barri Llatí a sopar. Descansem i xerrem en un banc (és curiós que ressalti el banc; devíem estar força cansades, ja!)
Ens trobem amb la Maryon (?) i el seu germà i anem a la llibreria. Després, metro fins la Cyté a sopar, xerrar i dormir.
Dia 24 d'Agost Anem altra vegada a la llibreria a comprar i està tancat! (Endevino que deurien ser llibres prohibits a l'Estat Español)
Tornem a la casa i fem el dinar que portem als nois (Paco i Maryon) per dinar en un parc. Fem cua per visitar “El camí dels Miserables” (que es deuria referir a l'obra teatral de Victor Hugo que van representar durant molts anys a París). No arribem a entrar, tancada de portes puntual. Anem fins a Montmatre i el Sagrat Cor.
Al vespre, ens arribem a la zona universitària, fins a la Casa de Cuba on fan una pel·lícula en blanc i negre de la que no recordo el tema. (Naturalment de tipus polític i sense possibilitats de veure-la a casa nostra)
(Aquí si que recordo molt bé la impressió que vaig tenir quan vaig veure i reconèixer un noi de Badalona que havia “marxat” de casa seva i amb el que havíem compartit hores, treballs, trifulgues i moments molt bons a l'agrupament escolta Sant Jaume/Rosa Busqué on tots dos portàvem els llobatons. En Joaquim era un noi una mica especial. Amb ell, en Jepi, la Dolors i la Lourdes portàvem l'estol de llops i daines. Jo i els dos nois anàvem a les reunions a l'església de Pompeia a Barcelona i tornàvem a altes hores de la nit amb el BS cap a casa, discutint què era el millor per al nostre agrupament. En Quim mai estava d'acord amb nosaltres i veia les coses d'una manera molt estricte: l'uniforme, la promesa, el compromís dels nanos,...; en Jepi i jo hi havíem tingut forces palestres amb ell fins que ens vam arribar a plantejar de continuar. Un dia en Quim va venir a casa a demanar-me perdó (?) i recordo que l'endemà es va saber que havia marxat, cosa que em va venir a dir en Jepi, si no recordo malament. En Jepi i jo vam continuar. 
La nit que el vaig veure a la Casa de Cuba no li vaig dir res, em va semblar que no el podia comprometre, perquè els seus pares no sabien on era i si, per aquelles coses els arribava que jo l'havia vist,em va semblar llavors que el podia posar en un mal pas. Ell no em va veure. Des d'aquella nit no l'he vist més ni n'he sabut mai més res. Ignoro si continua a París o va tornar o va voltar món, curiós i belluguet com era. Ara, a les meves velleses potser ja no el coneixeria, però m'agradaria tornar-lo a trobar per d'altres camins: una abraçada Quim!)
Anada a la Place d'Itàlia i dormir al parc amb els espanyols.
Dia 25 d'Agost Travessar París. Stop: noi francès fins la sortida de la capital; un altre noi fins un poble dels afores. Camioner fins a Rotterdam (450KM) (No és que volguéssim anar a Holanda, però el camioner hi anava. Per l'autopista vam anar parant als pàrquings on hi havia menjar ràpid com frankfurts amb patates, begudes,... tot pagat pel camioner; gràcies!)
Viatge cansat. A l'arribada anem a l'alberg i a canviar francs francesos per moneda holandesa (que ara, després dels anys d'euros, no recordo quina era!)
Prenem te i juguem a dames i anem a dormir després de passejar-nos una mica pel famós port de Rotterdam.
Dia 26 d'Agost Esmorzar molt bo i abundant. (Ens serveix ja de dinar!) Avui hi ha un noi que ens porta un tram i després el senyor de la boina ens du fins a Anvers. Un home ens deixa a Brussel·les i busquem l'alberg. Deixem les motxilles a una casa d'unes monges i visitem la ciutat, anem al supermercat i dinem en una plaça amb una font. Tornem a l'alberg però no ens volen i cerquem Garcia Lorca, (crec que devia ser algun centre cultural, com el Centre Català) entrem al ball que hi fan i coneixem un matrimoni asturià que ens porta a casa seva, ens convida a vi i galetes i ens deixa dormir al llit.
Dia 27 d'Agost Ens llevem tard i després d'acomiadar-nos ATRAVESSEM tota Brussel·les i una mica més. Stop: Noi que ens porta fins a Wavre. Noi jove fins Namur. Noi que juga a futbol fins a un poble. Matrimoni fins un altre poble. Noi francès/italià fins a Luxemburg. Busquem el Comité Espanyol i no el trobem: no existeix? Anem a l'alberg: no queden places. Escrivim i mirem mapes, dinem i sopem a l'alberg i marxem per anar a mirar com s'està sota el pont. Tornem a la ciutat a buscar les monges de la mateixa congregació de Brussel·les. Preguntem adreça. Uns senyors alemanys ens acompanyen a la “Maison de protection de jeunes filles” Dormin per 35 francs luxemburguesos, o sigui unes 45 pessetes. Sembla que tenen cases de “protecció” pels Paisos Baixos.
Dia 28 d'Agost Sortim de la ciutat, bonica i arbrada. Un noi ens porta fins la frontera. Un senyor francès ens paga el dinar i ens deixa a Strasburg. Visitem la ciutat i la catedral. Un home suís ens duu a Freiburg on també visitem la ciutat i comprem una mica de menjar per anar fent. Un noi ens porta fins l'autopista i un italià ens paga un aperitiu i ens duu a Basel. Passem la frontera i uns nois suissos ens porten a Zurich. Anem a casa el Jesús. Amb ell anem al cinema, xerrem i dormim.
Sembla que devíem anar agafant cotxes i anàvem allà on anaven ells ja que des d'Estrasburg tornem a Suïssa fins a arribar a l'altra punta, a Zurich on sabíem que el Jesús ens acolliria)
Dia 29 d'Agost Llevar-se i anar al Micros i “fotre”. Seure en un banc per escriure i planejar el què volem fer mentre mengem cacauets. Quan s'acaben els cacauets tornem al Micros, ens comprem un gelat i “fotem galetes” (No sé si ho havíem fet gaire més això “d'agafar” menjar a preu zero). Tornem a casa el Jesús i sortim a comprar algun record, tornem i dormim una hora. Juguem a cartes, acabem els segons cacauets i anem amb el Jesús a prendre Sinalco (haig de mirar què era). Tornem al Micros a comprar caramels i tornem a la casa a jugar a cartes i a cantar. Vénen el J. Miguel i l'altre “pijo” (ho tinc així anotat, amb cometes, però no el recordo gens). Xerrem, juguem, bevem anís i dormim.
Devíem estar ja un xic cansades, no veig que fóssim massa productives. Tinc anotat el xerrar tot i que no crec que jo xerrés gaire, no en sóc de xerraire i no sé mai què dir; deuria portar la veu cantant l'Àngela. No recordo haver-ho passat malament, ni tampoc faig escarafalls de passar-ho molt bé. Jo devia anar seguint els esdeveniments. Ara que ho transcric m'adono que vam fer força coneixença amb el tal Jesús tot i que no tinc especificat si la coneixença va anar més enllà; per part meva segur que no, no sé si per part de l'Àngela. Si més no, en aquell moment, ni me'n vaig adonar ni ho vaig saber. Jo crec que no hi va haver res més que el gaudir d'uns dies en companyia, fora de casa i amb unes llibertats que no teníem aquí a nivell social.
Dia 30 d'Agost Sortim de Zurich. Agafem una camioneta alemanya fins a un poble. Donem voltes per l'autopista a peu i agafem uns nois suïssos fins al començament d'una carretera. Matrimoni suís, molt maco, que ens fa travessar els Alps i ens expliquen la història del país i del Guillem Tell. Esmorzem amb ells i ens deixen dalt el pas del Gottard. (M'ha quedat la imatge de neu i d'un dia fred i rúfol, possiblement amb pluja, gris, però amb un paisatge meravellós).
Uns nois hindús ens porten fins a Milano i busquem la casa de les monges de Brussel·les que també són aquí. Hi deixem les motxilles, visitem la catedral i fem un dinar/sopar donant voltes amb un gelat italià.
Dia 31 d'Agost Anem a visitar el Museu Sciencia Leonardo da Vinci i el Cenaculo da Vinci. Tornem a recollir les motxilles i marxem per travessar una altra ciutat gran que sembla que no s'acabi mai. Senyor italià ens du fins a Gènova. Deixem els paquets i visitem la ciutat amb carrers de pujades i baixades, la catedral i comprada d'algun record. Tornem a l'alberg i esmorzem, dinem i sopem, sortim a fer una volteta i ens dutxem al arribar abans d'anar a dormir.
Penso ara en Milà i Gènova, jo diria que no hi he tornat des de llavors. M'ha quedat la imatge de la Catedral de Milà i unes galeries cobertes molt maques i els carrers costeruts de prop del port de Gènova. Tinc un deute pendent, en general, amb Itàlia. És un país que he vist a trossos, sempre de passada. M'ho anoto per anar-hi!
Dia 1 de Setembre  Ens llevem d'hora i marxem.
Un home ens porta fins a un semàfor i allà ens agafa un noi fins la carretera de sortida de la ciutat. Anem pujant i baixant de molts cotxes fent trajectes curts. A les sis de la tarda passem la frontera italiana amb França. Un camió ens porta a Niça. Amb un altre camió continuem la ruta, sopem pel camí i dormim dins el camió. (Sort que dormo a tot arreu!)
Dia 2 de Setembre Amb el camió dormitori arribem a Sete. A les dues del migdia som a Perpinyà. Ens agafen uns nois que van una mica alegres i que ens fan proposicions: fem parar el cotxe i baixem molt enfadades; ells ens fan botifarra mentre marxen a tota pastilla. Passem la frontera amb molta pluja.
A la banda catalano-espanyola de la frontera tornem a fer autoestop aprofitant els turistes que es disposen a passar les vacances a les platges espanyoles.
Ens agafa un matrimoni jove italià en viatge de noces. Els anem indicant el camí i els fem propostes de llocs a visitar a més a més de les platges i la Costa Brava. Els parlem de la muntanya catalana, de Montserrat, de Barcelona i de Núria.
(Fem que ens portin cap a la costa del Maresme, tant per tant com que no coneixen res i no tenen reservat a ells no els fa res i a nosaltres ens va millor).
Ens deixen a la benzinera de Malgrat. Intentem l'autoestop i si no ens parés ningú sempre podríem agafar el tren. El senyor de la benzinera parla amb un cotxe i ens facilita el tema: és un noi de Badalona que ens porta fins a casa. Arribem a les nou del vespre.
 Recordo que va ser un viatge molt agradable que no ens va costar gaire. Fora del bitllet de tren a Ginebra vam calcular que havíem gastat unes cinc-mil pessetes de l'època en uns 23 dies de voltar per diferents països amb els seus canvis de moneda. Va resultar el més econòmic que ens podíem plantejar. Em va quedar molt present l'estada a París i sobretot la setmana passada a Taizé. No vam tornar a saber res més del Jesús ni dels altres amics seus. Ens vam escriure un temps amb gent de Taizé; la noia italiana i fins i tot amb el monjo de Montserrat; els primers temps quan hi anava per Nadal el veia participant i cantant a la Missa del Gall i un dia el vaig anar a saludar; ens vam veure un moment perquè tenia feina i em vaig quedar amb la sensació que per a ell allò ja havia passat i ara havia de fer de monjo de veritat. Després ja n'he perdut la imatge i no sé si encara deu ser-hi.
Com he dit, vaig tornar a Taizé una setmana santa de fred i mal temps, amb la mare, conduint l'R5. Menjàvem al cotxe, amb el fogonet a dins i vam dormir en una habitació d'una casa del poble, no a les tendes. A la mama li va encantar, ella que era molt oberta en les creences, i en va gaudir molt de temps de l'experiència. Sempre va tenir un cor jove tot i que va ser el cor el que li va fallar.
Al llarg dels anys he fet altres viatges i he vist altres mons. He viatjat amb la canadenca i amb un carro que es transformava en tenda, en albergs i en pensions i hotels. Ara, a la meva seixantena he tornat a la tenda, una iglú que es munta sola i que hi cabo jo i els paquets. He viatjat amb gent, molta, i amb una amiga, i sola. He reposat a Timoneda i a Cal Julià després dels viatges. He anat en vaixell i en avió i conduint infinitat de quilometres amb cotxes que feien patir.
Espero poder continuar sortint encara una mica més, però quan no sigui possible, deixo els diaris que escrivia a cada viatge per poder-ne gaudir altra vegada, juntament amb les fotos —màquina i jo una sola cosa— i recordar altres temps, altra gent i tota una vida.
Ara només puc dir: gràcies a tots els que m'heu enriquit com a persona!