31 de desembre 2017

31 de desembre del...

L'últim dia de l'any "convencional". 31 de desembre. Moment de fer balanços, resums i revisions de vida. Desitjos ferms per a que demà, que ja haurem traspassat d'any i aguantarem 12 mesos que ara ens semblen nous de trinca, sigui millor, amb més salut alguns, amb més possibilitats d'altres.
En realitat, per a seguir igual. Que ens ha portat aquest any? Ens fem aquesta pregunta com si nosaltres mateixos no hi tinguem gaire res a dir: ha estat l'any que s'ha portat bé o no tant, serà el nou any el que esperem que canvii, el que, com una caixa de sorpreses, ens vagi dient, mes a mes i setmana a setmana, allò que volem sentir. Però oblidem, molts de nosaltres, que els anys no diuen, que les setmanes no caminen soles, que, en definitiva, les anem forjant dia a dia, minut a minut. I que el resultat final, el que resumim ara, és el fruit de tots els segons de vida acumulats.
Què es pot recordar d'aquest any? Bàsicament, l'anhel d'independència del meu país, un objectiu no aconseguit, la història dirà si perdut o no. Un objectiu que, en determinat moment, talment un miratge, vam poder agafar per uns segons amb les mans alçades, amb els ulls espurnejant, sense acabar de creure'ns-ho! Un moment fet esperança i il·lusió en els ulls i els somriures de molta gent, un moment que s'esvaí en una picada de mans. Hi hem estat tan aprop! Hem sigut tants! Sortint cada dia al carrer, cantant, enarborant les banderes de l'esperança d'un món millor, més just, més solidari, més nostre. Aconseguit malgrat els cops i les porres, les prohibicions i els insults; aconseguit a força de fe, de recordança de tanta gent que hi havia lluitat; aconseguit per al demà dels nostres infants.
Del 2017 també n'ha quedat un any més de jubilació: uns viatges que han estat un plaer, a les Açores, a la Selva Negra, un retorn a Suissa i la pujada a la Jungfrau, un anar fins als confins de la terra, a la Patagònia, amb les geleres i els pics andins i la fauna i la flora.
També un any més d'enyorances d'un passat i unes visites escadusseres a Cal Julià de La Vansa.
I un any més d'esperar un futur construït a poc a poc, amb amistats conservades i amb amistats noves. Caminades, concerts i cants.
Demà saludarem el 2018, una mica temerosos del que pugui venir, amb les ganes que allò que no s'ha acomplert aquest any es pugui complir tant a nivell individual com col·lectiu, esperarem trobar-nos bé i anar fent la viu-viu, esperarem poder seguir caminant per les muntanyes, poder seguir anant a concerts i teatres i conèixer noves terres i tenir noves experiències i esperarem, sobretot, sobretot, viure talment els nostres desitjos, fins el dia que la lluna ens vingui a buscar.
 


BON 2018




20 de desembre 2017

El Messies participatiu

Disset anys participant al Concert Participatiu del Messies de Haendel al Palau de la Música. Disset emocions, disset vegades de sentir-se formant una pinya amb tots i totes les altres cantaires. Disset anys de tenir uns directors, orquestres i uns formadors i formadores de cant envejables.
El Messies participatiu ja va associat al Nadal de casa. Quan comencen els assajos el mes de novembre torna a ser una retrobada que culmina dies abans del 25 de desembre, amb la repetició esperada de l'Halleluia. En tota l'obra, tots els cantaires ho donem tot. Aquest any, més de 500 veus s'han unit en aquest Nadal en el que han predominat, també, els llaços, mocadors i bufandes grocs i algunes partitures amb les tapes folrades de groc, amb uns cants a la llibertat.
El director, Paul McCreesh ha encomanat energia i s'ha emportant la nostra simpatia i agraïment. El seu conjunt Gabrieli Consorts & Players han estat a l'alçada dels millors concerts que hem fet i els solistes excepcionals.
Esperem que ens hi puguem retrobar altra cop l'any vinent!
A tots els que hi heu participat i als que hi heu anat a sentir-lo, moltes gràcies per fer-m'hi sentir tan bé!
BON NADAL! i un any 2018 més esperançador!


18 de desembre 2017

NADAL 2017

Bon Nadal!
Que tingueu unes Bones Festes i un 2018 ple d'esperança!
 
Lletra: ARA ÉS L'HORA, Miquel Martí Pol
           NADAL: Núria Comas
Fotografies i Vídeo: Núria Comas
Muntatge: Núria Comas
Música: Martins Brauns
Canta: Cor Jove de l'Orfeó Català dirigit per Esteve Nabona


15 de desembre 2017

John Rutter - Magnificat

Avui 15 de desembre de 2017a l'Església Santa Maria de Gràcia a les 21h. carrer de Gràcia 3,5 Barcelona
Demà dissabte 16 de desembre de 2017 a les 21h a l'Església de Sant Josep, carrer Enric Borràs Badalona

Esperem que gaudiu dels concerts!


                  

10 de desembre 2017

Un viatge a la Patagònia (III)

L'autobús regular turístic ens porta cap a la població de El Chaltén, dins la serralada alpina, al nord de El Calafate.
Chaltén és un poble relativament nou, fundat el 1985 a rel de les discussions entre Argentina i Xile per la possessió de terres. De cases baixes, està situat a la confluència dels rius Fitz Roy i de Las Vueltas, a pocs quilometres del Lago Viedma.
El Chaltén us sorprèn de seguida per la grandiositat del paisatge i pel vent que bufa a tota hora i baixa acanalat de les muntanyes per la vall que porta al Fitz Roy, una agulla rocosa que s'alça majestuosa juntament amb el Cerro Solo i el Cerro Torre.
El Chaltén és un poble ocupat, principalment, per excursionistes. Joves amb motxilla delerosos de trescar per la quantitat de camins, senders i itineraris que s'ofereixen ja sigui des de les agències de treking o a compte personal.
Als afores del sud del poble, es pot pujar al Mirador del Cóndor i continuar fins el Mirador de Las Águilas. La pujada és ferma però curta i el paisatge que s'albira des de dalt val la pena: des de la serralada andina, les agulles del Fitz Roy i les que l'acompanyen entre boires i llums i un tros del Lago Viedma amb alguns icebergs surant per les seves aigües. I vent, això sí, molt de vent; tant de vent que et costa caminar i aguantar l'equilibri en aquestes altures i fa que cada fotografia sigui un repte d'estabilitat.
La caminada cap a la Laguna Torre és també molt concorreguda i agradable. Després de superar els 200m inicials se segueix el camí per sobre del riu Fitz Roy, entre flors i matolls i arbres torçats, fins a arribar al Mirador del Fitz Roy on es congrega tothom per fer un mos, una foto i un petit descans. Des d'aquí la vista ens ofereix una panoràmica del Fitz Roy, amb la seva gelera, el Cerro Solo i les agulles Egger i Standardt. Una flora de primavera que comença ja a derivar cap a l'estiu i fins i tot, amb una mica de sort, un pica-soques fent forats a la soca d'un arbre.
La veritat és que dos dies en aquesta zona són pocs per la quantitat de coses que s'hi poden fer, però n'estem satisfetes.
Per menjar us recomanem el Restaurant La Senyera. Sí, així, La Senyera, amb una estelada onejant a la porta i una altra estelada penjada a la finestra de l'edifici que serveix de supermercat i records. Tenen pa amb tomàquet! i una salsa semblant a l'all-i-oli! Us sentiu com a casa, vaja! Les hem seguit, les notícies de casa aquests dies: el seguiment dels empresonats i els exiliats, els canvis de noms de comarca amb la volguda castellanització de l'Estat i els projectes d'anada a Brussel·les el pont de la Puríssima. Però, som conscients, que també n'hem fet un relax!
Des de El Chaltén cal retornar a El Calafate per agafar l'avió que ens porta a Iguazú via Buenos Aires.
El paisatge canvia del tot. Es transforma en un verd espès i una vegetació rica però desapareix la muntanya.
Iguazú és una ciutat turística, molt turística, amb hotels instal·lats dins la selva i que han fet fora o n'han apartat la població indígena. Però sembla que els viatgers d'avui en dia, gaudeixen dels mosquits que bandegen amb cremes i colònies i així tenen experiències vitals i úniques.
Iguazú és sinònim de cascades. Les podeu admirar de tres maneres diferents bàsiques: a peu, per les passarel·les que us acosten fins al seu caient mateix, sempre que us feu un forat entre la gentada, protegiu amb zel les vostres càmeres i mòbils de l'aigua i us cobriu amb una capelina als llocs on esquitxa més, a risc de quedar, si no, ben negats; amb canoa, equipats amb el banyador i els salva-vides i us portaran fins a la seva mateixa base i, fins i tot, travessaran la cortina d'aigua amb risc de la vostra capacitat de recuperació de la mullena que us cau a sobre; amb helicòpter, sobrevolant-les en una experiència que dura uns deu minuts justets i veient l'extensió de la selva fins on es perd l'horitzó i, al mig, les cascades i el riu, allà baix.
El devessall d'aigua amb tota la seva força i potència es pot seguir des del cantó argentí i des del cantó brasiler. Iguazú, situada a la confluència de tres països —Argentina, Paraguay i Brasil— comparteix amb ells els rius Paranà i Iguazú que va a desembocar en el primer. Us recomano que les pugueu recórrer tant des d'Argentina com des del Brasil. Des de totes les òptiques els salts que s'estenen en totes direccions et deixen bocabadada i encantada.
El viatge a la Patagònia s'ha de fer, si més no, un cop a la vida. Depenent del pressupost, aprofiteu el màxim de llocs i de dies. De tots els que vam fer no en podríem deixar cap, realment, seria difícil triar que és el que ens ha captivat més: la Terra del Foc, les Torres del Paine, les Glaceres, el Fitz Roy, Iguazú o Buenos Aires; la flora, molta de desconeguda per les nostres latituds o la fauna, que, malgrat les seves èpoques vitals de migracions o canvis, la tens a tocar; les sortides i les postes de sol entre muntanyes i ajaçant-se al mar o la gent acollidora que et trobes al pas.
Vam tenir molta sort amb el grup que anàvem i segur que totes en recordarem durant temps la mútua companyonia; una dotzena de dones ben avingudes que s'han adaptat als camins, a la convivència i al vent!
En queda, de tot, un bon record.

09 de desembre 2017

Un viatge a la Patagònia (II)

El Parc dels Glacials ocupa una gran extensió de terreny que s'endinsa en la Serralada Patagònica vorejant el Lago Argentino en un recorregut d'uns vuitanta quilòmetres que separen Calafate de la gelera més anomenada i coneguda de la zona: el Perito Moreno. Tot un entramat de passarel·les permeten observar la llengua final de la gelera en un joc de blocs de gel que van canviant de color segons la llum: del blanc al blau i al turquesa, amb unes formes capricioses que ha modelat la natura. Es pot navegar pel Brazo Rico del Lago Argentino fins a arribar a l'acabament de la mateixa llengua. El vaixell s'acosta i la grandiositat dels blocs de gel es fa propera. Els jocs de llum, tant amb sol com núvol o amb boira, confereixen un paisatge que no et canses de mirar. Formes estranyes dipositades al llac, les capritxoses agulles de gel, forats d'un blavós més acusat, blocs de cotó-fluix, coves i esvorancs parlen del desplaçament de la gelera a raó d'uns dos metres de mitjana al dia.
 Enmig de la serralada presidida pel Cerro Pietrobelli (2950m) la seva llargada actual és d'uns 30km. La gelera del Perito Moreno és la que millor ha plantat cara a la regressió generalitzada, tot i així, s'observa una pèrdua de gruix evident que es tradueix en un lleuger retrocés del front del gel i una pèrdua d'amplada (vegeu Revista Glaceres 2016, Jordi Camins Just). 
De vegades, falten paraules per a descriure la grandiositat i majestuositat de la natura; els nostres ulls no poden copsar tot l'espectacle que se'ns ofereix i, tant sols podem demanar viure-ho en el moment. Sobra la màquina de fotos, sobren la quantitat de mòbils que es fan pas a cops i empentes i enyores una solitud que t'ho faci interioritzar; tens ganes d'endur-te l'escalfor blanca i gèlida, tens ganes de degustar el silenci, tens ganes de bressolar-te en aquest llac i dir-te a tu mateixa: he arribat! L'altra vista meravellosa és la del recorregut a peu des del primer aparcament fins al segon, pujant i baixant escales i tenint punts de perspectiva diferent. 
Només trenca el silenci —si esteu de sort i no us encalcen uns quants orientals— el soroll somort dels despreniments de gel dins l'aigua del Lago Rico. Les diferents perspectives t'ofereixen diferents mirades i no te'n canses. Arribes al final amb l'emoció continguda, sense paraules, amb els guants i la gorra ben controlats i et permets degustar un cafè per entrar en calor, però amb un tel d'il·lusió als ulls i amb una expressió corporal de satisfacció. Molt recomanable és el mini-treking per sobre la gelera. Calçant grampons es desfila per sobre la gelera admirant les esquerdes plenes d'aigua, els forats fondos i la lluentor del sòl talment un terra de plata fins a arribar al final del recorregut on pots prendre un whisky amb gel acabat de collir que et refà de l'esforç.
L'endemà encara pots gaudir d'aquestes glaceres majestuoses. S'imposa una excursió a la Glacera d'Upsala i a la de Spegazzini, cadascuna amb les seves peculiaritats. El Lago Argentino es transforma en una pista líquida per als icebergs que hi naveguen i que s'han desprès de la gelera. Donar-los-hi la volta, admirar les diferents formes i escoltar, altra cop, el silenci que transmeten, és un goig i ens sentim privilegiats! Contràriament a la Glacera del Perito Moreno, la Glacera d'Upsala està patint un retrocés d'una mitjana actual d'uns dos-cents metres cada any i de gairebé uns nou quilometres els últims trenta anys (vegeu Revista Glaceres 2016, Jordi Camins Just).  
El seu front, però, és encara magnífic i es repeteixen les mateixes sensacions que amb el Perito. La Glacera d'Spegazzini presenta una imatge modesta però amb una grandiositat inigualable al acostar-nos al seu front; el seu retrocés és modest però evident. Muntanyes de gel que es fan admirar.
Des de Calafate es pot accedir al Parc Nacional de Las Torres del Paine ja en territori xilè. Cal gaudir del paisatge al Lago Sarmiento, la Laguna Amarga i el Lago Nordenskjöld des d'on podem tenir una vista magnífica de Los Cuernos del Paine. Lloc de caminades, atractiu dels excursionistes que ocupen el lloc. 
La pujada fins al peu de les mateixes Torres és dura però agradable. Sortint de l'Hotel Torres del Paine i després de passar dos ponts de fusta, s'inicia la pujada entre "notros", "jumellies" i altres flors que decoren el terra, fins a arribar al refugi Los Chilenos, parada de repòs obligatòria. A partir d'aquí el camí s'endinsa per un bosc petri, amb troncs d'arbre secs i retorçats, amb la verdor del sotabosc, els cants dels ocells i les cascades que es desplomen a l'altra vesant. Sortint del bosc, comença l'ascensió dura, enmig del pedruscall i la gent que et va animant per a l'arribada. La processó no s'atura i els joves veuen com quatre dones ja madures s'enfilen amunt tot rebent les felicitacions dels més agosarats.
L'espectacle que s'obre a l'últim revolt és fantàstic: les agulles de Las Torres, talment sentinelles mudes i encantades de la gent que, ben abrigada, ha arribat als seus peus. Pedra, rocs i el petit llac d'aigües gèlides, fonent-se en la boira del dia, donen una sensació d'estar per sobre de les coses mundanes.
La baixada és més agraïda tot i anar amb compte pels genolls, que, tot i no fer figa, s'han de conservar uns anys més. La pluja apareix, però la satisfacció d'un objectiu aconseguit ens fa relativitzar-la amb escreix.
El viatge continua, però ens enduem ja unes bones experiències i vivències.

06 de desembre 2017

Un viatge a la Patagònia (I)

A l'altra punta de món, ben bé allà baix, a l'hemisferi sud, on bufen vents i l'onatge s'encrespa, un món de solitud i un esforç per conquerir una terra salvatge. Un món ple de sorpreses: natura, fauna, flora i gent acollidora.
Primer cal passar per la capital de l'Argentina. Gran, molt gran, amb els seus barris on s'hi fa vida de carrer. Cal recordar temps passats quan voltes per l'edifici de la Casa Rosada i t'atures a la Plaza de Mayo: ja no s'hi veuen les àvies, però han estat immortalitzades a les llambordes; cal passejar-se, tranquil·lament, pel barri de La Boca i assaborir el seu tipisme convertit en atracció turística; cal perdre's al carrer del barri San Telmo en la fira dels artesans —semblant als encants— on hi pots trobar de tot i descansar escoltant músics de carrer; cal anar al cementiri i ser espectador de la devoció, encara!, de l'Evita Perón i cal arribar-se als jardins i places espaioses i al moll del barri Puerto Madero amb els edificis molt moderns. Ciutat cosmopolita, et deixa el seu encant quan en marxes, a cops de tango.

A Puerto Madryn, on comença la Patagònia, encara lluny de les glaceres, i les neus, ens entusiasmem amb les balenes, els pingüins i els llops marins. Som a la Península Valdés, per sota de Buenos Aires. Comencem a tenir present el vent que ens acompanyarà tot el viatge fins als confins del continent sud-americà. En aquesta època les balenes van de retirada cap a llocs més freds; els pingüins coven els ous i els llops marins canvien la pell. Sembla que tota la natura es prepara per a la salutació de l'estiu que està per arribar. Les plantes floreixen i els pocs arbres que hi ha en aquest sector ofereixen un verd transparent.
Fa gràcia veure els pingüins passejant i anant a prendre el bany a la platja de Punta Tombo!; arreglen els nius i les femelles s'acomoden sobre els ous; no fan ni cas de la gent que els passa pel voltant. Les darreres balenes tenen feina en ensenyar a les seves cries a nedar i el vaixell que les albira els passa pel costat: s'hi rebolquen, el saluden, i marxen pensant, segurament, "que estranys són els humans". Els llops marins ni es mouen; de tant en tant, algun surt de l'aigua i, pesadament s'instal·la a les pedres del penya-segat quedant aclaparat pel sol; de tant en tant, algun altre marxa, molt pesada i lentament cap a l'aigua.
Deixem aquesta terra erma però hospitalària i baixem fins a l'extrem de la terra habitada: a la Terra del Foc, a Ushuaia. Ciutat marinera, edificada no fa gaires anys, acollidora, amb un sol net quan surt i amb una fresca que et fa desitjar una xocolata calenta. Des d'aquí hi ha varies excursions a fer pel Parc Nacional de la Terra del Foc amb un tren que us acosta a l'entrada, i en vaixell per tornar a veure llops marins i l'Illa dels Ocells amb una colònia de corbs marins i el far que va servir d'inspiració a Jules Verne.
Encarada a Xile, d'on la separa el Canal de Beagle, el recorregut per la zona amb la combinació de mar, boscos i muntanyes que li fan de sentinella com el Turó Olivia i el Turó Cinc Germans. Fa de bon caminar per el Valle del Carvajal, fent una parada a la Vall de las Cotorras i arribar al Punto Garibaldi des d'on es fa el descens cap a les Costes del Valle Escondido i el Lago Fagnano. Pels camins i carreteres les capelles de colors llampants que recorden els que ja no poden tornar, "els santos" en diuen, són una perenne pregària de la fe d'aquesta gent.
Ushuaia et deixa un bon regust passejant pels seus carrers a la posta de sol. Animals, ocells, vegetació exuberant, flors, aigua..., tot acompanya aquest viatge que ja ens sembla un luxe de poder fer.
Deixem l'illa per anar a terra ferma, a Calafate, ja en terres xilenes, on els Andes llueixen part de la seva esplendor. Cims pedrosos, encara amb llenques de neu eterna, pics retallats i embats del vent que corre amb fúria. Calafate és una ciutat turística amb tots els serveis a disposició de viatgers i rodamons. Calafate, banyada per les aigües blau-turquesa del Lago Argentino, és l'entrada al Parc Nacional de Las Torres del Paine i del Parc dels Glaciars.