17 de febrer 2017

La ruta de les mentides


Com diu la Cançó de les mentides, avui hem seguit la Ruta de les Mentides per la comarca del Solsonès. Comarca força desconeguda i no per això menys interessant, al contrari. Les seves fantàstiques i ben conservades masies, els seus boscos —paradís de boletaires i trufaires— els seus camins, el verd dels camps cultivats, la immensitat del seu horitzó que fa que, miris on miris, vegis cel i blau i extensió, les muntanyes que guarden la comarca amb Port del Comte com a fidel sentinella i el Montsec i Montserrat al sud, les seves esglésies i ermites escampades, els pocs nuclis de població i l'acolliment de la seva gent, fan del Solsonès una comarca que s'ha de conèixer i estimar.
Nosaltres, avui, n'hem après una mica tot seguint la Ruta de les Mentides des de Pinell del Solsonès. Conten que la gent dels voltants que s'arreplega cada quinze dies a la missa de dotze a la parròquia de Sant Miquel, com tota la gent de pagès de les innombrables parròquies que hi ha, la fan petar al acabar la missa asseguts al pedrís de l'església, veritable lloc de relacions socials, i fan el repàs del que ha passat a cada casa durant aquells dies, comenten com van les collites, s'informen de malalties, naixements, casaments i òbits i d'altres esdeveniments. I són tantes les ganes d'explicar coses que cadascú hi posa la seva salsa i arriba un moment que ja no se sap on comença la realitat i on acaba i se n'arriben a dir tantes de mentides!
Tot caminant ens ha passat el mateix. A veure si al llarg de l'escrit les descobriu les mentides que hi ha.
El camí és planer i ple de sorpreses. Aviat hem visitat el Pou de Gel, construcció rodona que va tenir la seva utilitat fins fa pocs anys. Allà hem sabut que aviat augmentaran la pensió, dels que la cobren, com a mínim un 20% per què ara ja hem sortit de la crisi i ens donen un premi als que sostenim el país.
Hem fet camí fins la Font de la Horta del Soler, amb un doll d'aigua que ha restat amagat als nostres ulls. Hem contemplat les masies aïllades: grans, conservades i ben cuidades i seguint per corriols enmig de les pinedes ens hem trobat amb l'ermita de Sant Tirç, tancada i amb una important escletxa que la pot deteriorar si no s'hi posa remei aviat. En aquesta petita parada, ens han comunicat que això de la independència està al caure, que Sant Tirç vetlla per a que així sigui i que el president de l'Estat en el que encara estem ha dit que no cal referèndum per que ja se'n encarrega ell de fer-nos fora.
Al cap de poc ens hem trobat amb la Balma  de la Font del Marrà, on d'aquí uns quants anys o segles, hi haurà estalactites i estalagmites amb les nostres petjades immortalitzades.
Més enllà, la fossa neolítica de Casals, lloc encantador que ens ha permès transportar-nos als temps prehistòrics tot parlant amb els homes i dones que hi van habitar fa temps: la seva parla tenia una semblança amb el català dels nostres dies!
Hem vist les masies de prop i hem admirat el gros Lledoner, en aquest temps encara despullat que hi ha a la masia de Casals. Pous i basses i grans pedres de contrafort i gossos. Tot un món rural que potser està a punt de desaparèixer. I silenci, i calma, i nosaltres sols enmig de la natura. Avui, hem agraït aquesta pau i un sol caient de tarda que ha conferit unes llums especials a aquest paisatge.
De retorn al Pinell, hem recordat que, si haguéssim fet aquesta ruta al segle XIX, potser ens haguéssim trobat amb alguna emboscada de carlins, tal vegada amb el meu avantpassat, general carlí que va voltar, amb un humor heretat de la tramuntana, per pobles i viles fent patir als que no el seguien. Oh! i no creieu, va arribar a ser marquès i baró! (A veure qui l'endevina, aquesta!).
Tot plegat una ruta circular d'uns 12Km que han fet d'aquest dijous una interessant i agradable caminada amb els companys, tots ben comandats pel Ramon V. i pels altres "guies" que l'han ajudat en la tasca amb una organització excel·lent. Us recomano, doncs, que, així que pugueu, feu una volta pel Solsonès i descobriu tots els racons que té, que són molts.

05 de febrer 2017

Montcabrer i Burriac

Turó de l'Infern
Amb els amics del Centre Excursionista de Badalona hem fet una petita però significativa volta pel Maresme, pujant a un parell de llocs emblemàtics en un dia en el que ens hem trobat amb núvols, ventada i sol. Hem iniciat el camí deixant els cotxes a la Font Picant de Cabrera de Mar i ens hem enfilat pe aquest sòl típic de la Serralada del Litoral, erosionat i relliscós, fins a arribar al piló que marca el Turó de l'Infern, punt geodèsic de l'Institut Geogràfic Nacional. En Jaume ens ha explicat la seva història: temps era temps, aquí dalt hi pujaven els convictes i d'altre gent que, segons els poders establerts, mereixien morir a la forca, i els penjaven tot fent un clot a terra dels que encara en queden alguns rastres. Nosaltres ens hem salvat de la forca i hem pogut tornar a baixar per enfilar-nos una mica més fins la creu del Montcabrer tot passant per l'estesa d'antenes que hi ha abans d'arribar-hi.
Montcabrer
Castell de Burriac
El vent feia jugar els núvols. La negror conferia al paisatge unes llums admirables sobre el mar; a la plana, a les maresmes, un bon nombre de vivers i hivernacles. Al davant nostre la silueta inconfusible del castell de Burriac, onejant la senyera i darrera seu, talment com un sentinella, el macís encara nevat del Montseny. Cap al sud, la silueta retallada entre núvols de Montjuïc amb Barcelona al seu dessota. Hem deixat les coves Encantades per a una altra ocasió i davallem cap al Coll de Burriac on un monòlit de cinc metres d'alçada indica el Consorci de la Serralada Litoral i els pobles que el conformen: Argentona, Cabrera, Cabrils,Mataró, Premià de Dalt i Premià de Mar, Sant Vicenç de Montalt, Sant Andreu de Llavaneres, Vilassar.
Després de fer un mos, arribem al Castell de Burriac per una pujada i un tram d'escales. Situat dalt d'un turó a quatre-cents metres sobre el nivell del mar, avui en dia està declarat com a bé cultural d'interès nacional. La seva història es remunta al 1023 i va ser una de les propietats de la comtessa Ermessenda de Carcassona esposa de Ramon Borrell I. Les vistes al quatre punts cardinals són magnífiques i ens donen idea del paisatge característic de la zona. Dominem el mar, la plana i la muntanya. Un bon lloc de guaita i de defensa en d'altres temps més tempestuosos. La senyera, ja gastada, oneja al pal. A tots ens vénen al cap records d'infantesa pujant al castell, encara no restaurat, i que, en el nostre món d'infants, ens semblava que conqueríem els dominis dels barons com uns herois que anàvem a salvar princeses. El castell de Burriac, visible des de molta part de la comarca ens és un castell familiar, i, per a molts, exemple dels castells de sempre.
Deixem enrere el baluard i descendim fins a la Font Picant de Cabrera, ara clausurada, però recentment obert un berenador i lloc de fer una bona barbacoa els diumenges amb tota la família.
Retornats als cotxes ens arribem al poliesportiu de Cabrera de Mar on acabem la jornada amb un bon dinar. Una bonica sortida ben aprop de casa!