dissabte, 4 de març de 2017

Santuari Mare de Déu de Núria

He tornat a pujar a Núria. M'agrada pujar-hi de tant en tant. I, ja veus, crec que no hi havia pujat mai a l'hivern amb neu! Ha fet un dia típic d'aquesta zona: núvols, sol i boira i un fred agraït i suportable. I he voltat, meravellada, pel santuari. Tot calma. Nois i noies d'escola amb esquís i trineus en un dia laborable i algunes famílies lliscant per la neu.
Sempre m'ha fet emoció quan el cremallera surt de l'últim túnel, xiulant, i apareix la silueta de la basílica i el llac, ara gelat, i la senyera onejant al campanar.
Recordo les vacances passades a Núria quan encara no existia, ni de lluny!, el Cau de la Marmota! Les primeres van ser quan jo tenia uns cinc anys i vam estar al que llavors era "la Residencia de Paz y Descanso" que algú de la Bòrax havia facilitat a la mama. Vam conèixer la família de Toledo amb la que ens vam escriure durant molts anys i vam recórrer camins i vam pujar al Pic de l'Àliga. Sempre vam recordar aquella tarda de turmenta que, tornant del camí dels Enginyers, va començar a caure un xàfec i la mama va agafar al Jaume a coll i pel dret va arribar a cobert; jo, al darrere, a quatre grapes, vaig anar enfilant-me tot passant per la zona d'escombraries de la Residencia i em vaig tallar el genoll amb algun vidre. Hi ha coses que es queden gravades al llarg dels temps. 
Encara hi vam passar algun altre any, i a l'Hotel i a l'Alberg que és ara aquella residència. Vam ser-hi, també, alguna vegada, amb la Lliga de Núria, amb les Bassols amb les que vaig pujar al Puigmal de joveneta. I un estiu amb la Xispa, que corria per la gespa verda darrere les vaques.
I jo hi he tornat també a fer càmping amb la canadenca, la darrere vegada aquest Sant Joan passat. I és que, resulta que com que em dic Núria puc pujar gratuïtament al cremallera només que recordi que hi haig d'anar un cop l'any. Alguna vegada m'he estat a Ribes o Queralbs i he anat i vingut del Santuari a peu o amb el "Torreneules".
M'hi trobo bé a Núria: al camí de Coma de Vaca, al camí de Noufonts i d'Eina, de Noucreus i de Fontcalda, al Puigmal i les Pedrisses. Per Sant Joan amb la foguera, per Sant Pere amb les farinetes, l'u de setembre per Sant Gil i el 8 per la Mare de Déu de Núria i a l'agost amb la fresca i la verdor de la muntanya, veient els cabirols que s'acosten al santuari i llegint al costat del rierol que baixa de Finestrelles.
Sabeu?, sempre m'ha agradat el meu nom!, amb aquest regust de Pirineu i de llum, de creu, d'olla i de campana. 
Quan hi vas i durant el dia surts a pujar muntanyes i per la tarda dones la volta al llac i llegeixes a la seva riba prenent el sol que marxa aviat i la pau i el relax que queden quan l'últim cremallera travessa el túnel per no tornar fins l'endemà carregat altra volta d'excursionistes, de romeus i de famílies. Llavors, tot queda en silenci i et sents més aprop de la natura i més en comunió amb tu mateixa.
He passat un dia fantàstic trepitjant neu i hi tornaré a l'estiu a veure les flors i fer caminades!

1 comentari:

  1. Magnifica lectura de records i ternura. Moltes gracies per deixar-me gaudir d'ells. Una abraçada

    ResponElimina