dilluns, 17 d’abril de 2017

Açores


Ben poc en sabem, de les Açores, si no fos pel famós anticicló que ens visita varies vegades l'any, segons ens explica un senyor que surt a la televisió a dir-nos quin temps fa i gràcies al qui hem perdut l'hàbit de mirar per la finestra! Però Les Açores són molt més que un anticicló. Són unes quants illes enmig de l'Atlàntic, cada una d'elles amb les seves peculiaritats. Són paisatge, són natura, són calma, i totes les tonalitats del verd, i són, també, la lluita d'una gent per sobreviure enmig del mar.
Aquesta setmana santa, he sigut jo qui les ha visitat. Bàsicament l'illa de Sao Miguel. He aprofitat que l'esmentat anticicló havia marxat d'allà, a conèixer, sembla ser, les nostres terres i així he pogut caminar sota el plugim, els núvols i el sol en companyia d'altres caminadors que fèiem el mateix itinerari.
Perquè, hem caminat. Hem pujat i baixat pendents una mica enfangats; hem intentat no relliscar per entre les pedres humides; hem travessat rius i ens hem banyat en aigües caldes. I sobretot, hem admirat la natura d'aquesta illa. Exuberant vegetació; fins i tot els troncs dels arbres són verds, coberts d'una molsa que, en molts llocs, arriba a fer uns centímetres per sobre el terra —no com "la nostra" que s'arrapa al sol i a les pedres— i hem vist flors gemades. No hem pogut gaudir, però, encara, de les hortènsies que deuen configurar el paisatge amb un blanc, rosa, blau que encara no ha esclatat, però n'hem endevinat els colors i la florida.
L'Atlàntic hi sap estar en aquesta illa i ens ha tractat bé. Una mica de rebombori quan hem volgut arribar fins el cau de les balenes, els dofins i les orques en una barqueta salvavides que es bressolava una mica massa! 
Els pobles, blancs sobre verd, tranquils, sense gaire remor, i la gent adaptant-se a la vida d'enllà la mar. Les esglésies altes, també blanques, barrejant aquesta blancor amb el negre d'una illa volcànica, perquè, Sao Miguel, és això. Una illa volcànica, plena de cràters amb el llac dins, d'uns colors blau i verd afables i serens, amb les gavines fent-hi niuades i observant els humans que gosen acostar-se fins als seus paratges.
Les plantes majestuoses, els troncs rectes i alts i els saltants d'aigua per tot arreu. Una humitat que ve del mar i de l'aire i un sol, que quan ens ha sortit, ens ha donat una escalfor agradable, presagi d'un estiu que ja s'acosta.
Hem gaudit del paisatge i de la bona cuina: del peix, més ben dit dels peixos i de la seva carn d'olla o "cocido", de les saboroses queijadas i de la dolça pinya.
I tot ho hem fet en bona companyia, amb un grup de gent respectuosa que ha sabut apreciar el país i l'amistat. Un viatge organitzat pel CEC i Independents Trekkins. I tot plegat també ha estat possible gràcies al noi, en Mario, que ens ha fet de guia per conèixer el terreny, la història i la cultura.
A mi, i crec que a tots, ens han quedat ganes de conèixer més illes i segur que guardarem un molt bon record d'aquest viatge.

1 comentari:

  1. És ben bé com explica la Núria. Sâo Miguel és una illa amable i al mateix temps imposa els seus canvis atmosfèrics i les condicions del seu relleu. Hem gaudit de moltes coses i d'una companyia excel·lent. Com diu la Núria ve de gust conèixer més illes tot fent trekking i parlant afablement amb els companys i companyes.

    ResponElimina