22 d’abril 2017

La més petita

Als 125 anys de Lola Anglada

La Rosa comprova que ho porta tot en aquest darrer dia de classe del primer trimestre: els deures corregits, els informes per als pares, les llistes d'assistència de tots els alumnes i el resum de les activitats i sortides que s'han fet al llarg d'aquests tres mesos; quasi quatre!
Avui els nens estaran nerviosos. Aquestes festes de tota l'escola apilonada al hall no li acaben de fer el pes; mentre uns actuen o canten els petits s'han d'estar al davant asseguts i sense fer soroll i això esdevé gairebé impossible en molts moments. Hi ha el Johnatan que no para mai, tot i que li han dit que no és hiperactiu; hi ha l'Azira que sempre està sobre dels altres i ho vol tot per a ella; i també la Riam, callada, amorfa; allà on la deixes es queda i no mou ni un múscul fins que no l'agafes; oh!, i el millor del cas és que només la pot agafar ella perquè si són les altres mestres la nena munta un espectacle amb devessall de llàgrimes inclòs que no hi ha qui el pari! I encara hi ha, també, el Dani, que amb la seva discapacitat la posa cada dia a prova!
Tot anant cap a l'escola va rumiant en els seus “Picarols”. Li donen feina, és clar que sí, però també moltes alegries.
Pensa en quan va començar a fer de mestra allà en un poble perdut dels Pirineus. Ara, s'ha fet gran i ha encetat el seu últim curs; espera amb una mica d'ànsia i espant la seva jubilació, però pensa que ja és hora, que ja no es pot ajupir amb aquests marrecs que no aixequen dos pams de terra, que li costa horrors seure en aquestes cadires petites amb els genolls que li toquen al terra, que ha de posar-hi molta paciència amb les mares angoixades per si el nen ja ha menjat o ha anat bé al lavabo, tot i que quan parla amb elles té la impressió que no li fan gaire cas. Està tipa de dir que els treguin el xumet, que no els acompanyin en cotxet, que els posin un tros de pa per esmorzar i no aquelles pastes industrials de xocolata que fan tan merder per les taules.
Creu que la mestra jove que arribarà —està convençuda que serà una noia jove— tindrà més humor que no pas ella i podrà fer els informes i paperots amb més agilitat en l'ordinador i sabrà entendre's amb l'aplicació de les avaluacions.
Tomba cap al passeig marítim. El mar està molt esvalotat avui! Sembla que hi haurà temporal; sort que ha agafat el paraigua! Aquí, no neva com li passava als Pirineus, però ha vist cada tamborinada!
S'atura prop de la sorra per veure l'espectacle de les ones que s'enfilen cada cop més. Ja vénen fent grossos remolins des d'endins del mar i espeteguen a l'escullera amb fúria. Torna a pensar que els nens estaran més nerviosos, encara: amb aquest temps!
La Rosa queda mig atònita veient l'aigua. Les onades porten i s'emporten la sorra de la platja, el vent comença a bufar amb una força inusual i les poques palmeres escarransides que queden al passeig van d'un cantó a l'altre; les barques de la platja estan a punt de quedar anegades. Els núvols baixos, negrosos, no deixen ja veure més enllà, li tapen l'horitzó. L'aigua li arriba als peus i el paraigua no li serveix de res. Cap persona, cap moviment, cap soroll. Tan sols uns llampecs i uns trons que trenquen el silenci.
S'haurà d'afanyar si vol arribar a temps d'obrir les portes.
Camina tot el trajecte que li queda amb presses. I arriba a l'escola. Però? Caram, sembla que l'han pintada. Ja necessitava una capa de pintura a la façana, ja. Val a dir que han anat de pressa, en una nit! La clau no li entra a la porta i es gira per si algú li dóna un cop de mà. Debades. La seva vista observa una planura verda, amb tot de flors grogues i carbasses apuntant per entre la gespa, talment com si fos primavera. Les palmeres són a tocar de l'escola, altes, amb un tronc ben recte, curulles de fruit. Al lluny, cases d'una sola planta, blanques, amb els porticons pintats de colors vius i el que sembla un jardinet al voltant. S'acosta un carro. Es frega els ulls.
Unes dones arriben fent grans exclamacions. De pell fosca, amb uns vestits tipus túnica, també de colors vius, vermell, verd, groc, taronja, lila, uns ulls grossos, guapes, amb unes criatures penjades al braç, nues i rialleres.
Què ha passat? On és la seva escola? On són els seus galifardeus? Recorda la tempesta. No té gaire temps de recrear-s'hi, però. Una nena de pell morena, tota ulls, li somriu, no només amb la boca, sinó amb tot el cos sencer. Mou el cap d'una banda a l'altra, com si estigués negant alguna cosa, amb un ritme suau i compassat; sembla que segueixi una melodia interna que la Rosa no pot endevinar. Un sari taronja l'embolica de dalt a baix, uns peus nus reposen al terra, un punt al front delata la seva religió, unes mans fan el gest de convidar-la a passar a una estança humil, amb unes poques cadires de fusta gastada, una pissarra blanquinosa de tant esborrar, uns pupitres encarats a la paret i un mapa grogós i arrugat penjant del sostre. Al fons de la sala, una finestra de vidres entelats ofereix una vista borrosa d'uns quants arbres i d'un cel vermellós que s'estén fins a l'horitzó.
L'Indira —sent com l'anomenen els altres nens que li fan costat— no deixa l'expressió de sorpresa de la seva cara oberta cap a ella, com si esperés un fet admirable. La nena, petita, cabells llisos i oliosos, seu amb calma, col·loca les mans sota la barbeta i se la veu desitjosa d'escoltar.
La nena és nova —pensa ella—. Però els altres?
Fa una mirada a l'aula sencera per intentar reconèixer algun element, algun objecte, alguna realitat tangible que la retorni al present, al moment del seu mestratge amb aquells infants rossos i de cabells esbullats que han donat raó de ser al seu ofici. Però no troba res que li pugui explicar ni el passat, ni el present, ni la seva ànsia de fer, d'aquell últim dia de trimestre, un dia tranquil i sense sorpreses, un dia per fer cagar el tió i donar els treballs i dossiers als pares que esperen, n'està segura, a la porta amb el paraigua a la mà. N'està segura?
L'Indira la continua mirant. Amb un dit davant dels llavis fa callar els seus companys, i la Rosa, totes les mirades atentes i il·lusionades sobre ella, sent un nou renaixement, una espècie d'electricitat que li recorre el cos de dalt a baix, com un fibló, com una descàrrega d'aire nou.
En un instant, deixa de preocupar-se per qui és i on està; què importa això?
Mira el llibre que s'ha trobat entre les mans amb uns dibuixos fets de traces senzilles i atractives, de formes simples i harmonioses i d'un text entenedor per a aquelles cares que estan esperant. Li espurnegen els ulls.
Fent un repàs de tota la seva vida al servei dels infants, de la seva lluita per una educació que arribés als quatre punts cardinals, dels valors que ha volgut transmetre en cada paraula i en cada gest, observa de bell nou els seus espectadors, fixa la mirada sobre la Indira, la més petita i recomença:
Hi havia una vegada una nena que veia volar un estel... “
I els ulls de tots els nens i nenes del món van seguir, expectants, la seva lectura.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada