28 de maig 2017

El rotllo de Montgat

Un costum i una feina que havia estat ben implantada als pobles de la costa. Un costum i una feina que encara fan els pescadors a Montgat. Us hi podeu arribar un dia de cada dia, de dilluns a divendres, al punt de la una del migdia i veureu la subhasta de peix. La única que encara queda a la costa del Maresme. En diuen el rotllo. Sota un tendal, uns bancs preparats per a la gent i uns taulons al ben mig per a exposar-hi el peix acabat de pescar.
Abans, podeu aprofitar per fer una caminada, amb barret en aquesta època, i somniar observant el mar i les veles blanques que s'hi balancegen al compàs de les ones.
Quan toca la una al campanar de l'església, comença la subhasta. Les paneres plenes de sípies, molls, llagostins, llenguados, pops..., o d'altres peixos segons la temporada de l'any i la sort de la pesca, s'estenen als peus dels possibles compradors asseguts en rotllo.
Vint-i-vuit euros, qui compra?, vint-i-vuit euros... vint-i-set, vint-i-sis, vint-i-cinc... trenta..., trenta-cinc..., vint..., dinou..., quinze..., vint-i-quatre euros...,: jo! El nom? I el nom queda anotat a la llibreta de comptes. Un resguard indica el preu, amb bossa de plàstic o sense, i el comprador, satisfet, espera una altra volta.
Sempre hi ha el que desitja una oportunitat, el que compra de seguit abans no li prenguin el que ha ullat, el que pensa que trobarà el peix més econòmic que mai i voldria apurar fins als cinc euros a poder ser... Però els pescadors saben el que es fan i en determinat moment retiren la panera per no mal vendre: que una cosa és comprar peix de qualitat a bon preu i l'altra és aprofitar-se d'uns homes que han estat hores enmig del mar amb les barques, fent un pols amb l'aigua, amb el temporal o amb el temps que es troben cada dia. Si fa mala mar no se surt a pescar i d'això en depèn l'economia familiar.
Fa uns anys també es podia comprar peix a la Llotja de Badalona. Ara no. Ara els pescadors tenen un raconet al flamant port esportiu i allà adoben les xarxes lluny de la mirada dels ciutadans que han perdut una mica la consciència del seu ofici. El peix és a les peixateries o als congeladors, tancat en bosses de plàstics. S'agafen o es compren i les peixateres ja s'encarreguen de netejar-los. Quan arriben a taula, els infants, poques vegades saben quina forma tenien i moltes menys vegades en saben el nom.
A mi m'ha agradat sempre anar a la peixateria; hi passava una bona estona veient com despatxaven les dones que feien cua, les xerrades que s'hi escoltaven mentre la peixatera netejava i tallava. A mi, encara m'agrada de fer-ho jo, a casa, a la pica. Recordo que la gent, abans, comentaven: sí!, s'ha fet netejar el peix com una senyora i les demés, espera i "a guarda"!
Aquest dia, a Montgat, ens hem emportat llagostins i molls i sípies i després hem anat a Ca la Paqui per acabar la jornada amb un bon dinar on no hi podien faltar els seitons.

27 de maig 2017

Sot del Bac

Avui ens hem endinsat a la vall de Sot del Bac. Que en feia d'anys que no hi anava! Era una de les excursions properes que havíem fet amb l'agrupament Sant Jaume, primer de noia guia i més tard portant-hi els llobatons i daines. Ja no en recordava el camí, però si que he reconegut la vall en conjunt i el Salt del Prat i les cingleres on, en aquells temps, hi anava a escalar i fer rapel força gent. 
M'ha agradat tornar-hi! Continua sent una petita vall feréstega als voltants de El Figaró. Aquesta vegada ens hi hem arribat amb cotxes i no amb el tren. El camí surt del poble creuant encara la via més enllà de l'estació, sense cap barrera.
Aquesta petita vall té un gran valor paisatgístic i ecològic i està situada entre el Cingle de Castellar i la Serra de la Cospineda; el seu torrent, que forma el Salt del bac o Salt del Prat, baixa dels Cingles de Bertí. La flora i la fauna hi tenen un microclima humit i tancat i això fa que creixin espècies diferents de les dels seus voltants. Amb una mica de sort hi podem trobar les salamandres; sort que avui no hem tingut.
Comencem la pista tot travessant, com dèiem, la via del tren i ens enfilem per un corriol ombrívol i de vegetació exuberant. Passem per una balma que ens podria servir d'aixopluc en cas de mal temps i ens situem dalt de la cinglera. Al davant les roques que conformen aquests espadats tan cobejats pels escaladors: La Pedra Plana, Les dues Germanes (la gran i la petita) i altres parets que cauen en picat cap al fons de la vall.  La vista és magnífica i sedant. Aprofitem per fer un mos i alguna noia no perd el temps i pren el sol al caire de la cinglera: no féssim bromes, eh!, que no portem cap corda!
Acabem de pujar un tros més per admirar una altra de les roques emblemàtiques: El Tap de Xampany. Els escaladors de la colla recorden amb emoció els seus primers anys, quan eren una mica més joves que ara i marxaven de casa amb botes i cordes i amb l'ai! de les mares.
Ens anem entretenint, però la vista, el camí i el dia valen la pena i no tenim cap pressa, que és divendres i ja ho tenim tot fet.
A partir d'aquest punt, davallem cap al Sot i arribem entre bromes i riures al gorg i el Salt del Prat, que encara aconseguim veure que raja una mica. Després de les fotos per davant i per darrere, fem ja el camí de tornada no sense, abans, parar-nos altra vegada a la balma per fer d'alpinistes i immortalitzar el grup. Quan siguem més grans ens mirarem les cares alegres d'avui i les recordarem amb emoció.
Ens arribem al poble del Figaró quan la calor comença a ser forta. Una "clara" ens apaivaga la sed i una volta pel poble ens ajuda a anar obrint gana. 
El Figaró conserva encara les cases modernistes dels estiuejants de principis del segle XX. Al mig ben bé del Congost, va ser una de les viles de moda d'altres temps, repòs dels barcelonins que hi anaven a fer-se passar la calor.
Nosaltres acabem amb un bon dinar al voltant d'una taula i retornem cap a Badalona tot esperant la propera sortida.

23 de maig 2017

Un any més

Sí, un any més. I en van 63! No és un número lleig, oi? Fins i tot, té certa gràcia i no sabria dir-ne el perquè.
Fa bon dia. El pati el tinc tot florit. I he pensat que aquest matí faré de cuinera. Coses ben banals, viscudes en tranquil·litat, en la calma que et confereixen els anys. I tot i ser un dia ben normal, quan arriba l'aniversari et sents una mica diferent, com si fossis més important, com si tothom ho notés pel carrer.
Ara, poca gent et visita, com es feia anys enrere. Poques són ja les persones que truquen: algunes de fidels. En aquests temps cibernètics la gent tira mà del facebook i del whatsapp i ja han complert. Qui sap, potser d'aquí uns anys, farem senyals de fum! Ja m'han trucat la Montse D. i la Maria A. i trucaran, segurament, els amics de la UEC. Vindrà, és possible, la Júlia i en Jordi, amb la Nina. Per tots els demés hauré d'estar pendent del mòbil i l'ordinador.
A aquestes hores ja els he fet, els anys! Són les nou del matí i els he estrenat a les quatre de la matinada; be, potser a les quatre, no. Ara anem dues hores per davant del sol i crec que quan vaig néixer només n'hi anàvem una, per davant. Pobre sol, fem el que volem!
L'espero amb il·lusió el meu aniversari, sempre. Tot i que, segons el meu germà, quina importància té el temps? Ha estat, però, el primer a fer-me una forta abraçada i a recordar-me: Nena, ja en tens seixanta-tres!, tres! Qui ho diria!
Qui ho diria. Amb tots els honors! Encara puc llegir, escriure, fer fotos, cantar, caminar, i tantes altres coses: encara tinc ganes d'aprendre.
Núria, petita, per molts i molts anys!

20 de maig 2017

La séquia de Manresa

Una volta per la comarca del Bages. Una sortida lineal per l'antiga séquia de Manresa, un canal de regadiu que ha estat i és cabdal en la història manresana. Acabada de construir l'any 1383 té un recorregut d'una mica més de 26km dels que avui n'hem fet uns 17 (tot i que els diferents comptaquilòmetres que tenim no es posin gaire d'acord). La seva construcció fou autoritzada pel rei Pere III i està relacionada amb el miracle de la Llum de la que Manresa en conserva encara, avui en dia, unes festes que es celebren la segona quinzena de febrer. La séquia és una de les obres més importants de l'edat mitjana i actualment encara abasteix d'aigua la ciutat de Manresa i altres poblacions de la rodalia. 
Amb un desnivell d'uns 10m, la captació d'aigües és a la presa que hi ha sota el castell de Balsareny, a la Resclosa dels Manresans,  on comencem la nostra caminada. Un camí ombrejat i planer que travessa els municipis de Sallent, Santpedor i Sant Fruitós de Bages i arriba fins el Parc de l'Agulla de Manresa. Nosaltres tenim el nostre objectiu a Santa Anna de Claret, passat Sallent, en el municipi de Santpedor.
El dia assolellat convida a "passejar" pel costat del canal, dels horts tan ben cuidats i dels camps de blat, ordi i civada que ja rossegen.
Al llarg de tot l'itinerari ens anem trobant amb petits ponts i pontarrons que van marcant la recollida de les aigües.
El camí, a voltes, ens obliga a anar en filera, a voltes en grup per fer petar la xerrada. En aquest dia de primavera, la gespa i les espigues encara verdes bressolen el bé de Déu de roselles, lliris grocs i flors de tots colors que ens acompanyen.
És d'admirar el reflex que fan els nostres cossos en l'aigua que, si be sembla estancada, va seguint el seu camí cap a Manresa, igual que nosaltres.
Passem pel municipi de Sallent. Als afores, resseguim un bon tros de la muntanya de potassa, aquesta vegada vista de molt aprop. Un conglomerat de sal que ens deixa bocabadats. Les instal·lacions mineres, es situen al sud de la vil·la, a banda i banda del Llobregat, al terme de la Botjosa i el torrent del Solà. Encara veiem les vies del tren de mercaderies i els vagons parats; una industria cabdal per a la comarca.
Al llarg de la séquia els arbres aboquen les seves branques cap a l'aigua, els ànecs transiten amb la seva niuada al darrera i les fulles seques naveguen riu avall.
Dinem sota l'ombra d'una pineda i al costat d'uns cirerers curulls de fruit, unes figueres amb figues encara verdes i uns micaquers amb micacos ja massa madurats.
El dia va tombant i els núvols negres van guanyant terreny. El vent remou les aigües i el pol·len dels arbres, a desgrat de la gent amb al·lèrgies, configura una estora blanca al terra, talment hagués nevat.
Mica en mica, observem el brogit de la circulació per les carreteres ràpides que travessen la comarca tot i que nosaltres tenim la sensació de relax i frescor vora l'aigua i el cant dels ocells que es deixen sentir.
Ja amb el cel ennegrit, passem per davant de l'ermita de Santa Magdalena de Bell-lloc que s'alça desafiant les industries, enmig d'un camp d'or i al davant de la muntanya de potassa, redós silent i solitari fora del brogit de camions. Al lluny, però no gaire, la silueta de Montserrat, inconfusible, altiva i serena, sentinella dels prats groguencs i de les nostres passes.
Els últims dos quilometres, quatre gotes que prometen un ruixat, ens fan treure paraigües i capelines. 
Travessem les noves industries i arribem una mica mullats a Santa Anna de Claret on ens esperen alguns dels cotxes que, en una operació ben coordinada, ens faran arribar al desitjat aixopluc de casa amb aquest temps primaveral! Tot plegat, una mica de mullena que ha anat bé per refrescar-nos de la calor que comença a anunciar-nos un estiu, la majoria de vegades força sec, en aquesta comarca.
Una caminada agradable, a l'abast de tothom, per conèixer el nostre passat industrial i una de les grans obres de l'edat mitjana. 
Totalment recomanable!

12 de maig 2017

Exposició Fotogràfica i Blocaire

Als que em seguiu en aquest bloc us convido a l'exposició fotogràfica i blocaire que faig des d'avui i fins el 3 de juny a la Biblioteca Tirant lo Blanc de Montgat.
He seleccionat unes quantes entrades de la secció "Amb el Sac a la Motxilla" d'aquest bloc. La majoria d'elles corresponen a les excursions dels dijous amb el CEC i alguna altra que he fet amb el Centre Excursionista de Badalona o jo mateixa quan em calço les botes, em penjo motxilla i màquina i agafo els pals per anar a donar una volta i escampar la boira.
Des d'aquí dono les gràcies públicament a la Biblioteca de Montgat que m'ha cedit l'espai i m'ha ofert totes les facilitats, a la Fina V. per incansable seguidora de les sortides, als companys i companyes del CEC per donar-me tants ànims quan escric i fotografio les caminades i a tots els amics i amigues que sembla que els interessi el que faig.
Sempre he cregut que el que es fa s'ha de poder compartir amb els altres, perquè, si no, quina intenció té? No és que el que faig jo sigui el millor, ni tant sols el més ben fet, naturalment que no, però dins les meves possibilitats m'agrada fer-ho, m'hi diverteixo, em relaxa i em suposa un repte per a mi mateixa. De vegades, m'han dit "artista", i tinc molt clar que no ho sóc; valoro massa els artistes per creure'm entre ells. Sóc, més aviat, una persona curiosa, que li agrada la fotografia i l'escriptura, la muntanya i la música i que intento compaginar aquestes coses i compartir-ho amb els demés.
Us convido, doncs, a visitar l'exposició i a rellegir la secció del bloc. Espero que us ho passeu tan bé com jo!

11 de maig 2017

Conte: Anas Tasi

—Ostres! Nano! Estic en un bon embolic!
—Què hi fas, aquí?
—Mira, he arribat navegant. Els vents m'han portat fins a aquesta platja. Era nit, no hi veia gaire, he pensat que m'aniria bé reposar.
—I ara què faràs?
—No ho sé! M'han ficat aquesta tanca al voltant. Fins ara he estat vigilat per un cotxe de “mossos”. Et juro que no he fet res!
—Alguna cosa deus haver fet. No tanquen a la gent per què si! Com et dius?
—Anas. Anas Tasi. Ostres! M'han pres la barca, m'han fotut aquesta túnica baldera,... No tinc gaires forces per sortir. Tu podries fer alguna cosa?
—No sé. Vaig a buscar la mare.
—Sobretot, que no he fet res! Et dic que no he fet res! Perquè em mires amb aquesta cara de badoc?
—La mare diu que agafen als dolents, als que roben o volen pegar als altres. Que si ets bo no et passa mai res.
—Petit mocós! No em creuràs, oi? No sé ni on sóc: on és això?
—El meu poble! Però que no saps a on has anat? D'on véns, tu, tan despistat!
—Vinc de travessar el mar. Vaig sortir fa uns dies, amb la meva barca. M'ha costat arribar a veure terra! Allà a la tribu no m'hi podia quedar més: no tenia feina, no tenia menjar. Ens van dir que ens ocuparien el país i en matarien uns quants...
—Apa! La mare diu que aquestes coses només passen a les pel·lícules!
—Tu saps si aquí trobaria feina?
—La mare treballa.
—Vols anar a buscar ta mare d'una vegada, noi?!
—Ara no puc. La senyo s'enfadaria si marxo. Ara és hora d'estar amb els nens de la classe!
—No et fot. Arribo a terra, m'enxampen. Trobo un galifardeu i només fa cas de la mare i la senyo! Però, que no veus com estic? Què no em vols ajudar?
—La mare diu que s'ha d'ajudar a tothom.
—La mare té raó, nen. Jo, ara, sóc aquest tothom. Abans no torni el cotxe de mossos!
—Però no puc marxar; la senyo s'enfadaria.
—I la senyo no ho diu que s'ha d'ajudar tothom?
—mmmmm..... Sí, sí que ho diu. Diu que ens hem de portar bé i ser amics, compartir les coses i no barallar-nos i ajudar als que no tenen res.
—Ho veus! Jo no tinc res... Ajuda'm a saltar.
—D'acord. Però anirem a veure la senyo, eh!
—Sí, sí, és clar! Així que pugui sortir d'aquí.
—Mira, és fàcil, t'obro la tanca. Ja em pots seguir.
—No em puc moure! Les cames no m'obeeixen! Ai! Què em passa?
—No ploris home, que ets gran! Va mou-te!
—Que no puc, que no puc!! Sembla que estigui clavat a la sorra!
—Au, va! Anas! Fes un salt!
—Aviat ho dius, tu, això! Que et dic que estic clavat.
—Nens! A veure, tots aquí! Deixarem els nostres dimoniets al costat del dimoni gran i el dimecres a la nit els cremaran a tots. Au! Poseu-los bé!

—Senyo! L'Anas no pot sortir. No el cremaran oi?
—Quines coses dius, Pere. Au, va, maco! Vés amb els altres. A jugar!

07 de maig 2017

Badalona: un dimoni refugiat

Ja hem acollit un refugiat! 
La ciutat de Badalona ha fet el gran pas d'acollir les persones que han vingut d'altres països i que necessiten refugi per la seva condició. El primer en arribar ha estat un dimoni vestit amb una túnica plena de fullam del seu país d'origen. Amb els quatre dits que li queden d'una mà, aguanta el que sembla una torxa. El vaixell que l'ha fet arribar a la platja de Badalona reivindica la llibertat, el dret a no tenir més murs, el fet que cap persona és il·legal. Llàstima que aquests dies no pugui sortir de la platja on està, talment un camp, envoltat de murs: la paret on descansa, el mar al darrere, les balles que el volten, la via del tren, els murs de les cases. Molt em temo que el pobre home acabarà malament. Tot i així, pot assaborir un xic de llibertat: el sol que li surt pel darrere i la posta sobre les muntanyes del davant; la gent que corre o camina per aquesta part del passeig, les bicicletes que van i venen,... No patiu, no sortirà, està custodiat nit i dia!
La gent li fa visites, i els nens li porten somriures. De fet, tots ens sentim refugiats. El cuidem, l'admirem i l'observem de la vora i de lluny, el saludem quan anem a buscar el tren i li parlem asseguts còmodament en un bar tot prenent un vermut amb la calma de la mar. Aquest mar que l'ha aixoplugat.
Jo l'he anat a veure; m'ha semblat que era l'Anas Tasi, vingut, potser, de terres africanes, tot i que ha perdut una mica de color amb la travessia que ha hagut de suportar; ara és roig de la calor!, del sol que li toca a la cara!, com si estigués una mica cremat abans de temps.
Després d'ell, han anat arribat nous refugiats "dimoniets". Tots dins la tanca. El volten i li donen suport i esperen. Què esperen? Potser a marxar! Potser una nit, malgrat la vigilància, saltaran la tanca tots plegats, creuaran la via del tren, es passejaran per la Rambla barrejats amb les persones de la ciutat; els seus esperits s'enlairaran i, talment esteles d'oració voleiant amb el vent, aconseguiran arribar fins la lluna i les estrelles d'aquest cel mediterrani, en un suprem esforç de posseir la llibertat. Els focs i els petards els acompanyaran.