dissabte, 22 de juliol de 2017

Selva Negra (I)

País d'ondulacions suaus. Turons i muntanyes clapejades de verd i arbres altissims; cases amb les teulades que poden tocar terra amb balcons i finestres florits. Sol i núvols,  núvols i sol,  amb ruixats de tarda. Això és l'entrada a la Selva Negra.
Camins i itineraris per a tots els gustos; a cada racó una pista ben delimitada.  La majoria de gent amb bicicleta tot i que també molta a peu: famílies,  parelles, gent gran, grups de jovent i persones individuals.
Passar per entremig d'aquests boscos, segons com, impresiona una mica. Faigs enormes que a contrallum ofereixen un color de verd resplendent que contrasta amb el verd més fosc dels avets i els pins negres. El sotabosc generós i exuberant: fulles grandioses com les de la pota cavall, que supera el meu peu; falgueres ufanoses i flors que són la delícia d'abelles i papallones. Troncs caiguts i corcats per la humitat, grossos, plens de verdet i bolets de soca. De tant en tant, algun rierol, pocs,  i algun llac però no gaires. La Selva Negra guarda l'humitat de les pluges, no tant de l'aigua del subsòl.
I el silenci. El que et corpren més,  és el silenci dels boscos, amb algun cant d'ocell. I, sobretot,  el silenci de la gent. Parlen fluix, fluixet, entre murmuris,  cosa que a mi no em va gaire bé. No s'els sent quasi. Sort que no els puc entendre quan s'em dirigeixen i amb un "I don't understand" ho puc donar per acabat perquè,  em seria difícil seguir una conversa amb un to agradable per la meva oïda.  Tot és silenci? No!  Els nens, no. Els nens i nenes són iguals a tot arreu: xerren pels descosits, pregunten amb obsessió,  juguen cridant i fan rebequeries.
Turisme en aquestes dates poc: algun suís,  algun frances,  i alemanys; alemanys i tot en alemany.
Primeres impressions d'una zona que no et deixa indiferent.

dimarts, 11 de juliol de 2017

Val de Echo

Uns dies a Echo, la vall pirinenca aragonesa més occidental,  a tocar ja del Roncal navarrès.  Cims escarpats,  avets, faigs grandiosos, un sotabosc net, uns pobles disseminats i unes camins que, sempre en pendent, t'enlairen cap als cims.
Echo és un poble agradable, amb cases de solera i portals guardats de les facècies de les bruixes amb amulets i carlines. Passejar pels seus carrers empedrats et  transporta calma i et parla del temps. Eminentment agrícola,  recorda encara l'època dels maquis i dels contrabandistes que passaven des d'aquí cap a França, a la veïna vall de Lescun.
Cal visitar l'antic Monestir de Siresa,  a dos quilòmetres de Echo. Auster,  sense que se'n sàpiga exactament l'estil arquitectònic però amb molts elements romànics.  Destaca el Crist devallat de fusta i la imponent nau central.
Vall habitada ja en temps megalítics, conserva un tram de la calçada romana  que travessa el congost de La  Boca de los Infiernos,  enmig de faigs i cingleres.
La Selva de Oza,  una vall oberta on els avets i els faigs s' enlairen fins a buscar la llum del sol.
Valls plenes de camins i sendes, pics i "ibones". Podeu pujar fins al refugi de Gabardito i continuar fins al refugi de Dios Te Salve i d'aquí, entre prats verds fins al refugi de Lizara; remuntar la Selva de Oza, primer per pista i després per corriol fins al pic del Castiello d'Acer de 2384m; recórrer la vall de Guarrinza fins el Salto de Achar i, tot passant per Aguas Tuertas, aneu fins  l'ibon d'Estanés. Feu d'altres passejades més tranquil·les amb un llibre sota el braç,  en aquest mes ple de flors: cards, lliris blaus, botons d'or, esbarzer, malva...
Si encara us queda temps,  arribeu - vos a  Ansó,  passegeu pel poble i preneu una cervesa a la plaça i no deixeu d'anar a la vall de Zuriza,  tocant a Navarra, fins al refugi i les pistes d'esquí de fons de Linza: un paradís de verdor i rierols.
Una setmana molt recomanable.

divendres, 7 de juliol de 2017

El Montardo

Un repte important, aquesta vegada. Una sortida per Era Val d'Aran amb uns dies magnífics, cels blaus i serens, lluminositat, cercle de muntanyes i aire rejovenidor. Una volta per la Vall d'Aran sempre és agradable.
Arribats a Arties, seguim una pista amb cotxe fins el Pont de Ressec. Continuem la pista a peu fins el Pont de Rius i accedim en forta pendent, entre faigs, roures i avets, falgueres i flors variades fins al Refugi de Restanca. Un circ d'origen glacial tancat pel mateix llac de Restanca a 2010m d'alçada. Una volta pel llac, una refrescada de peus en les aigües gelades que baixen de les neus del Bessiberri i un sopar en aquest entorn admirable, retornen les forces.
L'endemà, tornem a calçar botes i proveïm la motxilla i ens disposem a pujar al Montardo de 2833m, el cim més alt de la Val. Després de la primera pendent arribem a l'Estany de Cap de Port (2235m), envoltat pel Circ dera Restanca, amb unes aigües transparents i cristal·lines i uns quants marcòlics pel voltant, grocs i ufanosos, ensenyant els seus pistils a les abelles; una alegria per als ulls!
Ens toca fer una mica més de pujada entre un rocam exasperant en molts moments. Hem d'anar alerta d'on posem pals i peus ja que qualsevol descuit ens pot passar factura. El sol crema i el cansament comença a treure el nas, però la nostra ànsia d'arribar més amunt no ens atura.
Després del Coll d'Olla Crestada (2475m), arribem a l'Estany Monges en un paratge magnífic! El cel blau s'emmiralla en l'estany, el circ de muntanyes s'obre i nosaltres vessem de satisfacció pel dia i pel tros aconseguit. Uns rètols ens indiquen diferents variants: cap al Refugi de Colomers a dues hores, cap al Refugi de Joan Ventosa i Calvell a una hora. Montardo: una hora trenta.
Anem tenint la companyia de la Lucia i el seu pare, una nena valenciana d'uns deu anys, valenta com ella sola.
Continuem pujant per un caminoi que es perd entre rocs; ens falta el darrer tram per a aconseguir el Coll del Montardo. Les cames prenen una mica de descans mentre travessem el Clot i les Basses del Montardo i ens atrevim amb el darrer esforç.
Assolim el Montardo, 2833m. Tot el Pirineu al nostra voltant: al davant, el Bessiberri; un xic a l'esquerra el Circ de Colomers; a baix Baqueira, la vall d'Arties; al fons les muntanyes del Pirineu francès, el Vignemale, el Tuc de Molières, La Maladeta. Els Estanys de Restanca, els Estanys de Mar. Per sobre el cel; a l'alçada dels nostres nassos els pics i crestes de les muntanyes; a sota, les valls. Estem emocionats: hem aconseguit la nostra fita, a les nostres edats! L'esforç ha valgut la pena. Reca una mica de marxar! Ens fem les fotos de rigor i ens emplenem els ulls de tanta majestuositat per recordar-la sempre! Però, ara, toca baixar, mirant bé on posem els peus i com funcionen els genolls.
La davallada s'ha de fer a poc a poc i fixant-se bé en el camí perquè si no, es pot fer alguna marrada no gaire agradable. Tornem a passar el bellíssim Estany Monges i l'Estany de Cap de Port i arribem al Refugi Restanca on recollim els paquets que hi havíem deixat per continuar tirant avall. Avui estarà ple, el refugi; ens adonem que hi ha molts francesos caminant per aquestes muntanyes i parelles que segueixen la Ruta dels Carros de Foc.
Mengem una mica i arribem al cotxe satisfets de la jornada. Ens allotgem al Refugi Juli Soler Santaló, del CEC, a Salardú, on ens acull la Idoia amb la seva simpatia i bon fer.
El següent dia fem turisme per Bossòst, Canejan i Sant Joan de Toran i recordem, tots i cadascú de nosaltres, altres dies passats, altres èpoques en les que havíem fet, també, tantes coses, amb amics i amb família. Pugem un tros cap a les Mines de Liat i dinem entre muntanyes al Refugi Honeria, un lloc idíl·lic. Agafem una pista apte per a 4x4 per a tornar cap a Les, enmig de boscos d'avets, alts i espigats, troncs centenaris i riuets entre roques plenes de molsa. Que n'havia fet, jo, d'aquests camins!: "Quan vegis que el cotxe pateix, tira enrere. Vigila!".
Per la tarda ens arribem a l'Artiga de Lin, i els Uelhs deth Joeu, paisatge encara admirable, amb un doll d'aigua impressionant.
El tercer dia, cansament ja oblidat, ens endinsem per la Vall de Ruda, verda i suau, com un mantell rivetejat pels avets. Deixem el cotxe al fons de la vall i ens tornem a enfilar cap als Llacs de Saboredo, en un jorn que torna a ser magnífic. Rierols, riuets, saltants d'aigua, flors, gespa, el camí fa de bon caminar i tenim l'esperança d'arribar-hi tot i que, de vegades, sembla que ens ho van posant més distant.
Refugi de Saboredo a 2310m, en un cercle de muntanyes preciós, amb els llacs que li confereixen un aire agrest i suau alhora; un entorn molt especial. Sempre els havia vist al mapa de l'Alpina aquests llacs i quan havia visitat la vall mirava amunt i em deia: "un altre dia". Doncs hi hem arribat tots tres! Des d'aquí podríem seguir cap a Cavallers, cap a Ratera, cap al Llong,... Tenim el pic de Ratera davant nostra i una colla de noies i nois carregats amb les motxilles que nosaltres havíem carregat en temps passats, disposats a fer la travessa.
Han estat uns dies d'alta muntanya que recordarem en temps futurs, segur! Hem acomplert els somnis i ens enduem amb nosaltres l'emoció d'un repte aconseguit, l'estimació per la natura i les ganes de continuar vivint aquestes experiències en bona companyia. El marcòlic groc, flor emblemàtica d'una altra vall pirinenca (la Vall de Núria), segur que ens obrirà camí.