dissabte, 19 d’agost de 2017

El viatge

Quin sentit té un viatge? Què et mou a viatjar? Es fa per desig de nous coneixements, per plaer de relació amb altra gent, altres cultures? T'hi porta les ganes de tenir experiències noves, vivències diferents? Es fa en companyia, es fa sol? Permet fer una reflexió interior a manera de viatge amb un mateix i amb els pensaments?
Si més no, tothom en parla del viatge, de viatjar, sobretot a l'estiu.
I quan en tornes, refàs la vida?, mires la rutina d'una altra manera?, apliques aquells nous conceptes i comprensions que s'han adquirit?
El viatge és arribar a un objectiu final?, és un camí per si mateix?
La majoria de viatgers es miren fotografies, s'expliquen anècdotes, recorden hotels i menjars i conviden als amics a sopars per anar-n'he parlant durant unes setmanes. I després... s'espera, es prepara i planifica el viatge de l'any següent.
Aquest estiu, a mi m'ha vingut de gust fer un viatge. En part per conèixer llocs nous, en part per reviure llocs i fets coneguts. Per recordar d'altres estius, a la manera que els fèiem. He agafat cotxe, tenda, motxilla, botes i pals. He fet un recorregut i he fet estada en alguns llocs; he fet turisme cultural i he fet muntanya. I ho he fet jo sola, per gust, per necessitat, per records i per sentir-me a mi mateixa.
N'he gaudit, molt!
He estat una setmana a la Val de Echo. Feia temps que volia conèixer la Selva de Oza. Ens n'havia parlat el pare Carles, caputxí d'Igualada, aquells estius que vam coincidir a Montgrony i Falgars, a les darreries dels anys seixanta, quan anàvem a passar uns dies a una fonda. Per aquells anys, hi arribàvem a peu després d'un viatge de cotxes de línia (amb els horaris del Viajero). De dia caminàvem, de nit jugàvem al menjador amb la gent que hi era: el joc de les mentides, el joc de les penyores, el joc del telèfon... i cantàvem i explicàvem contes. No hi havia televisió i tots forjàvem una amistat que durava uns anys en els que ens escrivíem cartes.
He fet travessia de França, per les carreteres ben senyalitzades però sense copilot. L'he enyorat la meva copilot i he pensat molt en ella: ens hem explicat secrets i hem continuat celebrant les diades que celebràvem. A França he coincidit amb el Tour, tota una nova experiència de desviaments de rutes i de gent amuntegada a les carreteres per a veure passar els ciclistes com en una exhalació.
Després d'una petita incursió a Heidelberg per visitar la meva neboda alemanya, he parat a la Selva Negra. No hi havia estat mai a la Selva, tan sols de passada, i l'he coneguda sota el sol i sota la pluja, pujant turons verds i caminant sota els avets, donant la volta als llacs i fent visites en cotxe quan el temps no permetia altra cosa. M'ha agradat la Selva Negra: la tranquil·litat, el ritme pausat, el seure en un banc a llegir i el córrer a aixoplugar-me.
He continuat cap a Baviera. Els castells del rei, mal anomenat boig, que s'alcen entre muntanyes i llacs. I els turistes de totes les parts del món, però sobretot, orientals, així en general, que és difícil saber-ne l'origen. No sé si estava boig, si malalt, però m'ha fet venir ganes d'escoltar la música de Wagner; ha de ser tota una experiència sentir Lonengrin i les Walquiries mirant pels finestrals cap a les muntanyes, entre aquelles quatre parets plenes de les llegendes que evoquen i tancar els ulls per endinsar-se en un món d'una altra època.
I Suïssa! La Jungfrau, els passos entre muntanyes que toquen al cel! La baixada a peu des de Mürren que feia tants anys que havia quedat aparcada! I m'he sentit bé baixant el camí abrupte entre rierols i herbei. Records de viatges d'uns anys que, amb la tenda i el cotxe, ens plantàvem per tot arreu i descobríem camins i ens perdíem per allà on el desig ens portava. No he pogut pujar al Cerví amb tren ni baixar-ne a peu, però sí que he anat a Zermatt en un dia de pluja abundant. Sempre ha de quedar alguna cosa pendent per a tornar!
He parat a Chamonix on he estat tres dies acampada. Recordant, també, els amics que ja no hi són (la Montserrat i el Fredi), els riures i les caminades, l'amistat i la companyia perdurable dels que encara ens veiem (la Carme, la Teresa, la Joana, la Leila) Està igual Chamonix i el casalot on vam fer-hi estada cap allà als anys vuitanta! Tampoc he pogut fer l'Agulla de Midi ni el Montblanc, però he voltat pel Parc de les Agulles Rojes veient els escaladors com s'enfilaven a la roca entre la boira baixa. Tens una mica la sensació que ets a casa i que hi pots tornar en qualsevol moment.
I per acomiadar-me: La Camarga. Quants records també! Acampant per lliure a la platja cap allà els anys setanta, amb en Jaume i la seva parella. No és bona època per veure-hi els ocells migrant, ni per a trobar-hi calma, però un passeig pels seus pobles, les maresmes, l'espai obert i la llum mediterrània és un bon acabament de viatge.
Que n'he tret? Passar cinc setmanes voltant? Viure enyorances? Fer la meva? Donar la raó als que diuen: caram!, no pares! i vas sola?
Propiciar que d'altres diguin que tenen enveja i així sentir-me diferent?
Sí, n'he tret tot això i més coses. N'he tret el gust pel viatge, el sentir-me formant part de la natura i de la humanitat, el poder mirar sense traves, el poder mesurar les meves forces d'ara tot encetant una vellesa que la vull viva, fins i tot el confirmar que tinc amics i amigues que es preocupen de mi; n'he tret, també, la tornada a casa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada