31 d’octubre 2017

República Catalana?

Jo m'he perdut molt. Ara parlem com si res d'eleccions autonòmiques. No les vam fer fa dos anys? No va sortir una opció que tenia un mandat? No hem fet un referèndum? No hi ha gent empresonada i castigada? No és va declarar la República Catalana divendres passat? (fa tres dies justets!). Ho dec haver somiat. M'he despertat després d'un cap de setmana i sento que tothom parla d'eleccions autonòmiques; comencem a fer campanya com si res, m'ensarronen 20 missatges de whatsapp, tots iguals, intentant-me explicar que les eleccions seran una meravella, que seran com si fossin un referèndum i que el 22 de desembre tot Europa ens reconeixerà i tots serem feliços i menjarem anissos.
Hem acceptat "la ley" que ens imposen i ara, macos, cap a casa que ja sortirem al carrer quan hi hagi eleccions autonòmiques. I ho hem fet en un temps rècord! Figura't en un cap de setmana s'ha diluït tot i tots correm a posicionar-nos per anar a les urnes convocades pel govern que fins ara hem dit que no era el nostre! Segurament no dec estar al cas, segurament se m'escapa algun fil (o molts!).

Entenc que el govern i el seu president siguin fora del país. El que no entenc és aquesta dependència de les eleccions autonòmiques. 
Entenc que ningú esperi assegut que el vinguin a buscar pres. El que no entenc és que no s'hagués pensat (o si?).
Entenc que no s'expliqui tot per no ensenyar la jugada. El que no entenc és la "comèdia" viscuda.
En aquests moments, i em dol, em sento manipulada per tothom: govern català i español, associacions i entitats. Ja em passarà, segur! D'això se'n refien! Tots!
I em tornaran a dir que vagi a votar que, ara sí, és la decisiva; em tornaran a dir que surti l'11 de setembre, que, ara sí, és la decisiva!... I tal dia farà un any!

Tant de bo m'equivoqui! Ho espero!

Sabeu que us dic: no m'envieu més missatges, per favor!, no penso mirar notícies ni seguir debats per la tele perquè, a part de cobrar, la majoria no saben què diuen.
Jo tornaré a somiar.
Somiaré que encara som una República, lliure, catalana, democràtica. Amb dificultats, sí. Reivindicant allò que creiem just: una vida decent per a tothom, una distribució més equitativa de la riquesa, un sostre i unes condicions mínimes de confort, una educació inclusiva on tots ens sentim part d'una mateixa societat: nens i nenes, discapacitats i intel·lectualment dotats, gent amb més sort i gent amb no tanta; cadascú des de l'esforç i des de les seves idees, possibilitats i capacitats. Somiaré un món on es pugui viure sense violència, amb respecte per a tothom. Somiaré un país on em pugui expressar en la meva llengua, on pugui llegir i anar al cinema i viatjar en el meu idioma.
Somiaré un país on la meva cultura i la meva identitat no siguin trepitjades ni escarnides.
Somiaré un mon internacional amb mirada catalana.
He cregut en la revolució dels somriures però, se m'han escapat llàgrimes.
He cregut en una esperança de pau però, he vist violència.
He cregut en aquest món però, m'he sentit fora d'eixe mon.
He cregut en la política però, m'he refermat en la meva opinió fora dels partits.
He cregut que les paraules deien pensaments però em refermo en el llenguatge del silenci.
Tanmateix, pel record d'aquells que ja no hi són, pel record dels que havien somiat com jo, pel desig de tanta gent al carrer, per l'esperança dels que vindran: continuaré somiant!
Pels anys que em queden, per un país que encara vull lliure i nostre: tornaré a somiar!
  
Bona castanyada a tothom!
Au, jovent! Via Fora! Via fora sometent!
Que la prudència no ens faci traïdors!

17 d’octubre 2017

11 d’octubre 2017

El meu germà

Avui el meu germà fa anys! Ahir els va fer, també, la meva reneboda. 10 i 11 d'octubre. Llàstima!, per poc no fem una tercera celebració de país. Ja n'he parlat, de vegades, del meu germà. Va néixer a Badalona, a la mateixa clínica que jo, avui ja desapareguda. Vam créixer junts. 
De petit, jo me'n feia càrrec quan la mare era a treballar o arribava tard o havia de sortir a comprar o anava a la perruqueria...
Passàvem el temps jugant com totes les criatures. A cao-boys, que en dèiem llavors; crec recordar que ell era el cao i jo l'indi. Jugàvem a pilota al pati de rajoles blanques i vermelles del carrer Anton Romeu (sí, el de l'Òptica) i ens barallàvem com qualsevol parella de germans. De vegades, jo jugava sola, no amb nines, no, jugava a fer històries i parlava sola al pati fent tots els papers de l'auca que m'inventava. Recordo que, quan me n'adonava, ell i la mama estaven rient de mi darrere els vidres. També reien de les meves capacitats visuals i auditives! Jo no sentia bé (ara encara menys!) ni veia cap creu dalt d'una muntanya (ara també em costa!). Ell s'aprenia les lliçons de l'escola només d'estar a classe i escoltar i podia tocar qualsevol peça de piano d'oïda; jo havia d'estudiar hores i hores i em feia ràbia.
En Jaume, va decidir marxar a fer vida de pagès i ha viscut a diferents llocs de la geografia catalana: Avinyó, el Solsonès, Lavansa, el Priorat. Ha treballat en una editorial, ha fet de paleta i de guardabosc, ha estat al lloguer d'esquís d'una estació d'esquí de fons, ha anat molts anys de veremes, i a la cirera i al préssec; ha tingut sempre un hort que ha estat la seva vida. Ha tingut fins i tot oliveres! Jo no m'he mogut de lloc. Això sí, hem anat junts a buscar bolets i li he cuidat l'hort moltes vegades quan ell era fora. S'ha casat i ha tingut filles i néts; com molta gent, ara, està divorciat. Jo sempre he conservat la solteria. Ni millor ni pitjor. Tan sols diferents, per camins diversos. Ara ja estem tots dos a la mateixa casa de Badalona.
La mama se l'estimava molt a en Jaume; i en patia. L'anàvem a visitar sovint, a veure què necessitava. Però ell ha tirat endavant amb el que li agradava.
Penso que és una bona persona, amb les seves coses, és clar! I continuem tenint cura un de l'altre. Ara s'encarrega del pati, que això de les plantes i la terra sempre li ha tirat i fins i tot fa allò que no m'agrada a mi: cuinar!
Crec que hi està una mica bé a Badalona encara que, segur, li agradaria més ser a muntanya on els horitzons són més amples i saps quan surt el sol i quan es pon. I veus com passen les estacions, i pots admirar les nits de lluna i les nits estelades. I pots abrigar-te a l'hivern i sortir a prendre el sol a l'estiu, sota un arbre. Li ha agradat el camp i els animals, ha tingut gossos i gats i ovelles.
Avui, doncs, moltes felicitats Jaume, per molts anys! o al menys per uns quants més encara, encara que no desitgis arribar als vuitanta.
Cuida't germanet!