21 de març 2018

SRI LANKA I

 Sri Lanka és un nom que convida a somiar. No en va, es va canviar l'antiga Ceilán per Sri Lanka, més poètic, més oriental, amb més aromes, com els que traspuen d'aquesta illa verda i gemada, amb una vegetació exuberant i amb una població sempre disposada a somriure al vianant que passa pel seu costat.
Una petita volta et dóna idea de com pot ser de diferent i a la vegada igual la vida d'altres llocs remots i allunyats dels nostres hàbits i els nostres esquemes. Un viatge és un aprenentatge.
I, aquesta vegada, n'hem fet forces d'aprenentatges! Organitzat per la Carme —una remeiera i entesa en plantes i cremes naturals, com un viatge-taller— ens hem aplegat catorze catalans i dos bascos en una experiència i un recorregut admirables, així com en unes vivències de tots plegats que recordarem molt de temps.
Sri Lanka recorda molt la Índia: un mateix estil de vida, però, jo crec, una mica més "ordenat" o així m'ho ha semblat tot i que ja uns anys que vaig anar a la Índia. La seva proximitat a aquell país ha fet que se l'anomenés "la llàgrima de la Índia". Conserva, encara, estils de vida anglesa: cases colonials i uniformes de les criatures que van a escola: tots blancs amb corbates diferenciades de colors segons cada escola. Semblen feliços els nens i nenes d'Sri Lanka, sempre a punt per posar-se davant d'una càmera, sempre saludant amb un good morning, o mirant de lluny, amb aquells ullassos, i fent el gest amb la mà. Destaquen en el paisatge verd, amb el vestit blanc i la pell morena!
La natura és generosa a Sri Lanka. Olors d'espècies per tot arreu; la terra ja s'ha impregnat de tots els aromes: te, pebre, canyella, cacau, claus, coriandre, vainilla, curri...
Hem començat la ruta a Negombo, situat al nord de Colombo, la capital de l'illa, i hem seguit l'itinerari de monestirs i coves dedicats a Buda. De fet, cada poble i llogarret té una imatge o un altar de Buda. Són religiosos, o espirituals, o agraïts a la creació. Fantàstiques les coves del Temple de Dambulla amb 153 escultures de Buda, i estàtues de reis, de déus i deesses. A la primera cova, una estàtua de Buda ajagut de catorze metres de llargada.
Són un element destacable de l'illa, els seus temples, amb uns Budes amatents sempre a la pregària dels fidels, a la corrua d'escoles, nens i nenes vestides de blanc que hi accedeixen i a la fe de la gent que peregrina per les estances dels temples oferint flors —frangipanni, flor de lotus, jasmí, nenúfars— i ajuntant les mans amb devoció.
A Anuradhapura, les gegantines Dàgobes i la figuera sagrada (Bo en cingalès) més antiga del món, amb més de dos mil tres-cents anys d'antiguitat ens han fet sentir petits.
Emocionant la visita al Temple de la Dent de Buda, un dels més importants de l'illa. Les ofrenes i el fervor de la gent ens han corprès. I hi hem fet també la nostra d'ofrena: uns llaços grocs i una pancarta demanant la llibertat per als presos polítics de Catalunya i unes oracions del lama en una de les capelles tot pregant per a la bona solució del nostre país.
Impressionant la fortalesa de Sigiriya, construïda al segle IV per un rei que volia aïllar-se del món i, després d'assassinar al pare i al germà es va recloure dalt d'un roc enorme per a que ningú el pogués atacar. La culpabilitat ens fa fer coses impensables: el rei es va refugiar dalt de tot d'una immensa roca, tenia un estany amb les concubines banyant-se davant d'ell i tota la selva als seus peus; llàstima que si volia sortir havia de baixar uns 900 esglaons per la paret del rocam i, naturalment, tornar-los a pujar si anaven mal dades! Hem pujat tots les 900 escales que hi ha i hem dinat a dalt de tot admirant la selva, també als nostres peus.
Però no només hem vist temples. Ens hem fet el càrrec de com viuen i de com vivien els cingalesos tot visitant alguna casa de camp on hi hem arribat amb carros tirats per bous i on ens han convidat a provar el seu menjar i el seu beure fets amb el sempre present coco.
De tornada, un passeig relaxant amb barca i una correguda amb el tu-tu, el taxi nacional!

20 de març 2018

Eivissa

Un plaer voltar per aquesta petita illa del Mediterrani, traspuant calma en tots els racons. Cases blanques i esglésies blanques destaquen en el verd del paisatge i en el blau intens del mar.
Aquesta vegada, m'he calçat botes i he agafat pals per pujar a alguns dels turons que dominen l'illa, en una terra una mica assedegada d'aigua, passant per cales d'aigua transparent i parant als pobles que segueixen una vida encalmada. 
Al mes de febrer, amb els camps verds, ja despunten les flors, sobretot els canaris (oxalis pest-caprae) que s'obren amb el sol i s'ajeuen a la posta.
Caminant gairebé sola per aquests corriols pedregosos, m'he amarat de sol i de pensaments que m'han acompanyat i he reposat a les cales ara buides de gent. Segur que a l'estiu tot això es deu veure ben diferent, amb el bullici dels estiuejants, els jocs de les criatures fent castells de sorra i els banyistes refrescant-se. Ara, les barques estant avarades a port, els restaurants són espaiosos i la sorra deserta.
No tot és calma, però. A Eivissa mateix i a Santa Eulària, es deixa sentir el tràfec dels cotxes entrant i sortint de la ciutat; molts i molts cotxes per tot arreu. He sentit per la radio, aquests dies, que el govern balear vol restringir l'entrada de cotxes a l'illa ja que la flota se'ls quintuplica els mesos d'estiu: més de dos mil cotxes de lloguer, entre els que es passegen per l'illa i els que van de camí a Formentera!
Agraeixo, veritablement, haver vingut en aquesta època, ara que la meva situació de "parada" m'ho permet!
He "enganxat" les festes de Santa Eulària i les desfilades del Carnaval. Passades de carrossa festives que denuncien alguns aspectes de la vida quotidiana dels pobles de l'illa i polítics que també en surten mal parats, tal com s'espera aquests dies de rauxa. Fins i tot alguna al·legoria a la situació catalana confrontant-la amb la necessitat d'independència dels joves respecte a la casa dels pares.
M'han agradat els pobles, Sant Joan, Sant Llorenç, Santa Gertrudis, Sant Miquel, Sant Mateu i Santa Eulària, m'ha agradat el sabor de la terra, el regust d'aigua salada, les figueres amb les branques desmaiades cap al terra, la vista des del Puig de'n Missa, des del Puig de ses Terrets i des de Sa Talaîa, el punt més alt de l'illa. I el "Dalt Vila" de la mateixa Eivissa, amb els seus carrerons estrets resseguits sota la pluja.
Una illa per a tornar-hi, vaja!

17 de març 2018

Aiguafreda de Dalt

Hem començat el dia amb núvols, però a poc a poc s'ha anat eixorivint i a l'hora de dinar ja hem tingut un sol radiant i una atmosfera ben neta.
Després d'esmorzar a Aiguafreda, hem iniciat el camí per una pista ben traçada que surt del carrer Avençó, amb una pendent constant entre pins i matolls; les flors encara són escadusseres tot i que al llarg del camí, sobretot a prop de la riera, ja ha florit l'herba fetgera.
Passem per masies tancades però arreglades com Casanova de Sant Miquel, ara cuidat per la Diputació i per masies abandonades i desfetes per les inclemències del temps i la fugida dels seus habitants com la de Can Casanovas o Can Serra de l'Arca. Veient el lloc i la casa, avui en dia, delerosos tots nosaltres, gent de ciutat, de tenir un repòs tranquil a muntanya, se'ns fa estrany que la gent n'hagi marxat. Quan veus una casa abandonada sempre penses en la vida que hi havia hagut antany, en el treball de la gent,  el anar i venir traginant eines i animals, els dies plujosos, les gelades i el sol, el dependre del temps per a les collites,... Una vida dura la del camp i la muntanya, amb uns camins moltes vegades intransitables i amb ben poques comoditats. Una vida d'esforç i de supervivència. És clar que, nosaltres, gent del segle XXI, acostumem a idealitzar-ho i ja ens veiem prenent el sol i admirant el paisatge de la plana sota nostre. La veritat, és que sap greu veure aquestes cases mig derruïdes i el terreny despoblat quan pensem en la multitud que som "allà baix".
En un moment de la pista, després de fer "el plàtan" veient el Tagamanent davant nostre, davallem un corriol i ens endinsem uns cinquanta metres per veure el dolmen de Cruïlles i tot seguit la Font Fresca, bon lloc, segur, per descansar a l'estiu. Al cap de poc, anem a sortir a Aiguafreda de Dalt. Magnífic lloc i magnífiques vistes.
Sant Martí d'Aiguafreda de Dalt va ser el centre i parròquia del municipi d'Aiguafreda fins al segle XVI. El 2014 es va iniciar el projecte de recuperació del conjunt declarat Bé Cultural d'Interès Local. Aquest projecte inclou la recerca històrica i arqueològica i un estudi del pla de millora de l'entorn, i ha estat molt reivindicat pels aiguafredencs i aiguafredenques. 
Dinem tot prenent el sol de finals d'hivern i continuem davallant per la pista fins a arribar a la Masia de la Frau, on viu l'escultor Paco Ballesteros, un lloc ple d'escultures a l'entorn d'un drac de Sant Jordi que ens dóna la benvinguda. Agafem el corriol que en una forta pendent ens porta fins la Riera de Martinet i el Gorg de la Sort. Paratge idíl·lic amb el saltant d'aigua i el rierol que s'escorre i el pontet que el travessa. Seguim paral·lels a la riera fins a la Font dels Enamorats, ja a l'entrada d'Aiguafreda.
Ha estat una sortida molt agradable, assequible a tothom i que ens ha fet gaudir d'un bon dia, dins el Parc del Montseny, a prop de casa i en un lloc desconegut per a molts de nosaltres; de vegades, no cal anar a cercar grans coses lluny; aquí també tenim bons racons per a poder gaudir-ne!