Sant Llorenç

Avui, 10 d'agost. Sant Llorenç. Diuen que és un dels dies més calorosos de l'any; de moment, a aquesta hora no s'està malament.

Sempre ha tingut un significat especial Sant Llorenç, al llarg de quasi tota la meva vida. Celebrant Sant Llorenç durant seixanta anys justos, sense cap Llorenç a casa, però allà on fóssim fèiem per manera de celebrar-ho i fer present la teva imatge convertida, des de fa molts anys en una estrella: "És la primera que surt en les nits estelades". I jo m'ho creia i continuo creient-m'ho per aquella necessitat de tenir un pare. I t'he saludat moltes nits, papa, i hem parlat i t'he explicat com m'anava, què em sortia bé i que no, els meus desitjos i les meves fantasies. Ha estat un acte de fe, a cegues, però t'he tingut sempre. 

He aixecat els ulls al cel, en un dia d'agost com el d'avui, des de Falgars i des de Sant Jaume, i des d'allà on estigués de viatge, des de Timoneda i des de Cal Julià,i, ara, des de casa. I et regalo un somriure i et faig l'ullet i quedem mirant-nos una estona, plàcidament, amb complicitat compartida.

Seixanta anys sense defallir, papa!

No ho puc explicar gaire a ningú perquè ens pensarien que no estic bé, però tu i jo sabem que no és cert i que s'hi creus en una cosa, igual es compleix. Què és si no la fe, creure, de vegades, en el que sembla impossible, a cegues, perquè vols.

No tan sols ens trobem aquesta nit, no. Ens veiem moltes d'altres, d'estiu i hivern o de primavera o tardor.

Però el dia d'avui té una altra màgia; és un punt de retrobament, tan anhelat! I faig una mica de festa. Ho vam fer sempre amb la mama. Si estàvem de viatge les dues, el 10 d'agost dinàvem en un restaurant o ens compràvem un bon gelat o fèiem alguna cosa diferent, en aquells temps que sortir de viatge era contar cada nit les pessetes que ens quedàvem i si en tindríem prou. Cada nit, menys la nit de Sant Llorenç. I si jo era en algun lloc amb d'altre gent també ho he celebrat, amb una cervesa, un gelat o qualsevol cosa que signifiqués un punt i apart.

Avui, tinc una ampolla de xampany a la nevera.

Una de les coses que he agraït sempre a la mama ha estat aquesta volguda presència, aquest no caure en l'oblit d'un pare pels seus fills. No només explicant-ne facècies i anècdotes o mirant-ne fotografies en blanc i negre, si no en coses tangibles i en un pensament de presència continuada. I això, m'ha fet feliç. Ara uns hi tinc a tots dos dins meu. I això em fa feliç.

Quan era adolescent escrivia un diari, talment com ara el bloc, i te'l dedicava, recordes? "Estimat papa:"

No sé com hagués estat la vida amb tu a casa, sempre m'he preguntat si tot hagués estat igual o què hauria canviat, o si jo seria la mateixa.

Et recordo encara els migdies de diumenge arribant amb un tortell a la mà o venint-me a buscar a col·legi amb la moto, o traient-me una espina que se m'havia clavat a la gorja després de menjar peix, dormint en aquella casa de Sant Adrià (la de Badalona no la vas poder estrenar). Tot plegat poca cosa.

Encara guardo l'estoig amb les xeringues i un paquet remullat de cigarrets fets a mà amb el paper per embolicar i algunes cartes que la mama volia cremar i "vaig salvar" (encara no les he llegit). Tot plegat poca cosa.

La mama deia que en Jaume se t'assemblava, sobretot la part dels llavis —deia, tot buscant semblances. Tot plegat, poca cosa.

Ens hem quedat sempre amb un sentiment de pèrdua d'alguna cosa extraordinària. Vas ser un bon amant i un bon marit i un bon pare. Però tot plegat, poca cosa. 

Hem omplert l'absència amb l'estimació i amb el record i la teva presència ho ha acaparat tot. Tot plegat, una gran sort!

Be, noi, felicitats! Avui brindarem!

Ens continuem veient, eh! Continuarem somniant i creient que tot és possible. que la realitat i la fantasia estan dividides per una fina ratlla de fe i d'esperança. Crec que ha valgut la pena! Fins sempre, papa! T'estimo.