L' Ermita de Sant Sebastià i Els Vigatans

Finals de setembre i encara ens dura la calor. Avui, amb un cel blau i net, un sol insistent sobre els nostres caps i la nostra pell i una bona marxa per terres d'Osona, hem recorregut un xic més aquest país, trepitjant camins i aprenent història. Aquella història que, durant tants i tants anys, ens van amagar a molts de nosaltres.

L'objectiu ha estat pujar fins l'ermita de Sant Sebastià des de Santa Eulàlia de Riuprimer i conèixer de primera mà el lloc i els fets del Pacte dels Vigatans que va permetre l'ajut dels anglesos en la guerra de Successió entre Borbons i Àustries. A l'interior de l'ermita una exposició ens recorda els fets; al defora, una figures plantades a l'era ens fan reviure cada un dels personatges, la seva intervenció i el seu final.

La caminada comença travessant camps adobats, blat de moro ben gemat i granges en plena activitat. No encarem els 300m de pujada a l'ermita pel dret, si no que anem faldejant i superant el desnivell, passant per les Casetes d'en Botei, indret acollidor i despoblat on una pedra amb inscripció sobre un dels portals, ens podria parlar, encara, d'històries antigues.

Sant Sebastià és un bon mirador sobre bona part de la comarca osonenca: la plana, amb la boirina importada de Barcelona que es queda per sobre d'aquestes terres, el Montseny que s'aixeca altiu, els cingles de Tavertet i les carreteres que travessen el pla. El lloc ofereix fresca i ombra. 

En aquest indret enlairat, difícil de pujar-hi antigament, es va durar a terme el Pacte anomenat dels Vigatans, acord establert el 17 de maig de 1705 entre diverses personalitats de la petita noblesa vigatana, coneguts popularment com a Vigatans per ser de la Vegueria de Vic, aplegats a l'ermita i pel qual s'atorgaven poders i es comissionaven per negociar un tractat d'aliança amb Anglaterra per tal d'aconseguir ajuda militar contra Felip V de Castella i respecte cap a Carles III i les lleis catalanes. A canvi, els catalans es conjuraven a facilitar el desembarcament de tropes a la costa catalana i a alçar els Miquelets comandats per Josep Moragues. 

Un mes després els comissionats es reunien a Gènova per signar el Tractat de Gènova amb el representant de la reina Anna d'Anglaterra. La història que segueix ja la sabem molts de nosaltres: els anglesos desembarcaren a la costa catalana, més específicament a Montgat on, cada onze de setembre, recorden els fets revivint-los mitjançant una representació dramatitzada. 

Fou una guerra de Successió entre les potències europees. Havent de marxar Carles III cap al seu país per fer-se càrrec de la corona austrohongaresa, veient els anglesos el perill que això comportava amb una potència al nord d'Europa i al sud regida pel mateix rei, el Pacte i el Tractat esdevingueren paper mullat i abandonaren als catalans a les represalies dels borbons més enllà de tres segles.

Baixem per un corriol força pendent amb els ànims encesos, avui 20 de setembre de 2018, quan recordem que encara estem vivint les conseqüències d'aquella guerra perduda; malgrat tot, això ens esperona a voler seguir sent un país en llibertat.

Continuem per camins i pistes amb l'astre rei a sobre, amb una sensació de dolorosa calor; passem per un bosc al que agraïm l'ombra, tot recollint algun bolet. Travessem rieres i tanques on donem a conèixer les nostres habilitats físiques d'equilibri i coordinació motriu i caminem sota el que deu ser l'últim sol d'estiu, amb ganes de fer un mos i reposar. No sé si nosaltres haguéssim resistit el setge del setembre de fa més de tres segles!

Ens trobem amb unes vaques que estaven molt tranquil·les, totes agrupades fent rotllana. Crec que ens han tingut enveja i, talment com dos ramats paral·lels, fent un tros de camí junts. 

Després de passar per Sant Joan Galí arribem a un espai ombrejat a Sentfores, dit popularment La Guixa, on podem dinar sentint el murmuri d'un petit rierol, estirar-nos a l'herbei i descansar els peus traient el ventre de penes, com se sol dir.

Al cap d'uns quatre quilometres més tornem a entrar a Santa Eulàlia de Riuprimer tenint l'ermita al damunt nostre. S'imposa un pacte secret entre tots: entrem decidits al bar i acabem asseguts a les taules de fusta amb una "clara" ben fresca al davant, tot fent projectes de més caminades.