Messies participatiu 2018

Després que la Fundació La Caixa hagi renunciat a tornar a organitzar el Messies Participatiu que es feia a Barcelona des del 1995, s'ha constituït l'Associació Messies Participatiu amb més de 450 cantaires aficionats amb l'objectiu que Barcelona i, a partir del proper any Catalunya, puguin continuar gaudint del concert en les festes nadalenques.

La Caixa ha donat poques explicacions o cap explicació; gairebé allò de "passar la torxa a d'altres entitats més musicals", "ja són molts anys"... La veritat és que, indagant, hem arribat a creure esbrinar, que l'any passat no els va agradar gaire,  ja que molts cantaires portàvem llaços grocs, mocadors grocs i, fins i tot, ens havíem fet un llaç groc de paper que tapava la contraportada de la partitura. La Caixa, aquest any, continua organitzant el Messies a Madrid, Granada, Sevilla, Bilbao, Tenerife, Màlaga, La Coruña, Valladolid...

Però, mira, potser ens han fet un favor! A mal temps, bona cara. A grans tempestats, grans solucions. I, no es pot negar, que el poble català sap treure pans de les pedres!

Doncs, es fa el Messies Participatiu el dia 27 de desembre a l'Auditori, als qui agraïm l'oportunitat que ens han donat de la continuïtat d'aquest concert. Com he dit, som 450 cantaires, dirigits per Edmond Colomer —un gust!— amb la participació de la coral Cantiga i l'Orquestra de Cambra de Granollers amb Mireia Tarragó: soprano, Víctor Jiménez: contratenor, Roger Padullés: tenor, Josep Ramon Olivé: baríton.

Entrades exhaurides ja fa unes setmanes!

L'associació preveiem que el Nadal del 2019 puguem fer-lo a Barcelona i a d'altres llocs de Catalunya.

Com a cantaire i sòcia, un agraïment a les persones de la Junta que amb esforços i moltes il·lusions han tirat endavant el projecte.

Ara que estem a la recta final, puc dir, que ha estat un plaer participar-hi. L'esforç de tota la massa coral, la professionalitat de l'Edmon Colomer i la dedicació dels preparadors i pianistes donaran els seus fruits. Tots hi hem posat moltes il·lusions i esperances! Serà un concert ben nostre i esperem gaudir-lo!

També puc informar que el dia 29 de desembre es farà el concert del Messies a la presó de LLedoners sota la direcció d'Alfred Cañamero. Avui, som ja més de 300 cantaires que hi participarem. Comencem, doncs, a estendre'ns pel territori.

A nivell personal dono les gràcies al Jordi Turull per fer-nos arribar una carta d'agraïment i ànims per a tots plegats: ho necessitem!

Sabem que l'Auditori estarà ple; esperem que Lledoners ressoni amb les notes de Haendel. Esperem gaudir-ne! Esperem escampar la música entre reixes.

Sabem que la música ens fa més humans! Traspassa fronteres i agermana a la gent de bona voluntat.

NADAL 2018

Espero que totes i tots tingueu un bon Nadal i el passeu tal i com us agrada o pugueu passar-lo, que no sempre es fa el que es vol si no el que es pot.

BONES FESTES!

BHUTAN: regne de l'Himalaia (V)

La Vall de Haa és una vall poc visitada però encantadora. Situada al sud-oest de Thimphu, la carretera travessa pobles i paratges idíl·lics, tenint les muntanyes que toquen al Tibet que li fan de capçalera. Ens enfilem seguint el curs del riu Ha Chhu: camps d'arròs en terrasses, prats amb els bitxos estesos al terra, de cara al sol, li confereixen uns tons vermellosos al paisatge, cases de pagès amb la fusta preparada per a l'estufa i la calefacció que, segur, necessiten a l'hivern, gent passejant pels llogarrets i una vegetació de pins i avets conformen un indret de pau i de repòs.

Avui és l'aniversari del quart rei, el pare del que està al poder en aquests moments. SI el cinquè rei és admirat, el quart rei és quasi
idolatrat; la gent se l'estima i celebra la seva onomàstica sense que hi hagi, però, festa oficial (com aquí, vaja!).

Parem al poble de Bitekha, perdut a les muntanyes. Celebren l'aniversari fent un torneig de tir a l'arc, l'esport nacional. Dos grups de nois, uns enfront dels altres, separats per una fondària del terreny, disparen les fletxes d'ambdós costats en el que ens sembla una bona i llarga distància. I ho celebren amb crits tot fent rotllana com si fossin els jugadors de rugbi quan es preparen per a parar la pilota. És un espectacle seguit per una part de la població i per a nosaltres mateixos durant una bona estona. Fem un tomb pels carrers i les tendes obertes; els nens corren amb alegria pels carrerons, els bitxos i pebrotets vermells penjant de les finestres de les cases i assecant-se a les entrades i a les eres, la gent gran mirant-s'ho amb la tranquil·litat de tenir-ho tot fet. La caminada és relaxant després de les hores que passem asseguts a l'autocar. Tot és color, tot és moviment, tot és vida.

Ens acomiadem d'una nena de cabells negres sedosos i el seu germà petit després d'ensenyar-los-hi les fotos que hem fet; els nois del tir a l'arc no han acabat de jugar, però a nosaltres encara ens queda un tros de carretera per arribar a Haa on fem nit en una casa particular amb habitacions i una bona estufa de llenya al mig del menjador on ens escalfem mans i peus.

Fem una caminada de tarda fins un dzong, travessant un riu per un llarg pont penjat amb banderoles d'oració a cada costat, saludem els habitats d'un petit poble a l'altre banda i passem per entremig de les seves cases fetes de pedra i de tova i baixem per un caminoi que segueix un rierol fins un bosc de bedolls.
Alguns de nosaltres hem de saltar un mur de pedra per tornar a travessar el riu, els més agosarats fan una marrada per a trobar un camí millor però, finalment, s'han d'enfilar per uns rocs que pengen sobre el riu: ningú cau. Al vespre sopem la sopa de cada dia ben calenta i ens fem fregues a les mans davant l'estufa de llenya.
L'endemà, en un dia esplèndid, encara podem dir l'últim adéu a aquestes muntanyes. Visitem el dzong amb els monjos acabats de llevar que es disposen a començar els seus rictus, les escultures de caps de lleó a les parets i l'encens que crema en petites llànties.

Pugem el que serà el darrer pas entre muntanyes: el Chele La de 3988m. La boira i els núvols blancs que cobreixen els grans cims com un mantell, es va obrint a poc a poc i anem veient les puntes nevades en un mar de muntanyes immens. Hi ha moments que no podem deixar de mirar; no en sabem els noms, però ens hi trobem dalt! La fresca ens envolta, el vent fa voleiar les banderoles inscrites amb les oracions i ens deixem portar pel somni d'haver fet el cim.
Descendim una forta pendent fins a Paro. Als voltants de la ciutat els camps d'arròs ja dallats. L'hotel amb camins que ens dirigeixen cap a les habitacions externes, al davant els llums a mitja cinglera del monestir de Takshang (Niu del Tigre) que pujarem demà. A Paro s'ha de visitar el Museu Nacional amb la seva interessant col·lecció de màscares i thangkhas. No hem pogut presenciar cap festa, la festa grossa de Paro la fan a finals de novembre, però les imatges i els vídeos ens donen una idea del que són els balls tradicionals amb els homes vestits d'animals —dracs, lleons...,— i les bellíssimes màscares. Ha de ser un goig per a la vista i pels sentits!

A la nit, sopem còmodament en una casa i assistim a un concert de música i danses tradicionals al voltant d'un foc de camp tot prenent un licor semblant al marc de cava ("orujo") i un vi de préssec que ens escalfa i ens retorna a temps passats.
La pujada al Takshang és feixuga. El camí puja per un terreny semblant als camins del Maresme, una sorra o sauló amb el s'ha d'anar en compte de no relliscar. De tant en tant, cal parar-se per deixar passar els ases que pugen a la gent que no s'atreveix a caminar. Però, creieu-me, és millor anar a peu: els cavalls i cavalls sempre tenen tendència d'anar pel precipici i la cara de la gent que hi anava muntada no era de gaire confiança amb l'animal, més aviat de patiment.
El camí és ombrívol i es pot fer bé anant ben calçats. Es pot prendre te o cafè i galetes al bar mirador que es troba al davant del monestir, a l'altra cantó del sifon que haurem de baixar i pujar, i xarrupar tot contemplant-lo en companyia d'una parella de gats que hi estan plàcidament instal·lats. Les flors taronges i grogues li donen un toc de color.
No s'hi ha d'anar amb presses fins al monestir; més val anar-se aturant i contemplar el paisatge, agafar aire i estar amatent als que pugen i baixen. La caminada és agradable. Tota la muntanya està plena de petits monestirs que es poden visitar en un recorregut circular, però, en aquesta primera pujada, més val anar directe al monestir principal. Trobem un tram d'escales que s'han de baixar (ai! quan tornem!) i per un petit pont amb un saltant d'aigua, iniciem l'últim tram de pujada amb uns esglaons desiguals. Al mirador, la vista no es cansa, els pulmons reposen i l'emoció d'haver-hi arribat és extrema.
Un sense fi d'estances i passadissos ens parlen de la grandària del recinte penjat a l'espadat a 3100m d'alçada, un sense fi de treure's i posar-se sabates per anar entrant i sortint, un sense fi de Budes, un sense fi d'emocions i pregàries. Hi deixo, a la cova on va meditar el guru Rimpotxe, fundador de l'escola tibetana Nyigma, el mocador groc que he portat durant tot el viatge en senyal de pregària i de desig d'un món millor a casa nostre.
Baixem els quasi mil metres de desnivell que hem pujat, escales incloses. Hem estat en un dels monestirs més importants del país.
A Paro, les darreres compres intentant gastar la moneda local, fora dels quatre bitllets que ens serviran de record. Busquem allò que no hem trobat, cerquem alguna "ganga", comprem aquell objecte que ens servirà per pensar en el Bhutan quan siguem a casa tot i que no sapiguem on posar-lo. Però, de tant en tant, hem de fer de turistes. Algú aprofitar per fer un tomb pel poble, descobrir els carrers amagats i anar acabant "el carret de fotos" que ens farà reviure el viatge entre muntatge i muntatge, llibre de Hoffman inclòs.
El darrer dzong que visitem és el de Paro, on ens rep el ministre d'agricultura en el seu despatx ple de les imatges reials. Vesteix el trajo tradicional, mitjons llargs, faldilla de quadres escocesos, una camisa oberta i creuada sobre el cos dels mateixos quadres que la faldilla amb les mànigues amples i girades de color blanc i un mocador gros creuat d'esquerra a dreta, amb una xapa amb la cara del cinquè rei; potser nosaltres, quan arribem, el trobarem a faltar!
Tornem cap a la Índia baixant i giravoltant els últims revolts de carretera darrera de camions, la última parada de pic-nic, l'últim debat a l'autocar tot aprofitant els kilòmetres que ens queden. I fem la darrera nit a Phuentsoling, la ciutat fronterera amb l'Estat de Bengala.
L'endemà encara tenim un bon recorregut per terres índies amb un paisatge ben diferent: camps de te, boirina, i pobles ben desendreçats que ens colpeixen fortament!
El viatge ha estat fantàstic en molts sentits; pels paisatges, pel bon temps, per la coneixença d'un país fins fa poc misteriós i secret, per l'aprenentatge de la seva cultura i els seus costums, per poder constatar que encara hi ha espais al planeta que són verds i frondosos, pels bhutanesos mateixos, per la gent del grup viatger que hem meditat, debatut i parlat amb respecte uns dels altres, acceptant les diferents opinions i punts de vista.
Si aneu mai al Bhutan, recordeu els quatre pilars de la felicitat i feu-se'ls vostres com a viatgers:

• conservació del medi ambient, no cal dir-ho, conserva i respectar la natura, que vol dir no arrancar flors ni branques d'arbres ni pedres del camí.
• sustentació en una economia sostenible, és a dir, no cal fer despeses innecessàries per endur-se'n tot allò que es veu.
• educació, o sigui, respectar costums, llengua, maneres de fer. No tenir la màquina o el mòbil enganxat a l'ull per anar fent fotos a tothom; són persones. A nosaltres, a casa nostra, tampoc ens agradaria.
• Un bon govern, una bona organització, un saber estar, un escoltar i un intentar comprendre.

Tot viatge és un aprenentatge. Tot aprenentatge es pot aplicar tant a casa com fora de casa. El més important: respectar, escoltar, aprendre, intercanviar experiències i maneres de viure amb nosaltres mateixos, els nostres veïns i la gent de fora. Cada col·lectivitat lluita per la seva supervivència en un marc de llibertat d'expressió i de sentir-se formant part d'aquesta terra. El mocador groc que vaig deixar deia tot això.
És el meu desig per a futurs viatges.

BHUTAN: Regne de l'Himalaia (IV)

El pas de Yotang La de 3425m ens porta a la Vall de Trongsa. Des del Pas podem veure ja les altes muntanyes de l'Himalaia a l'horitzó.
Les Muntanyes Negres ens saluden a la llunyania i les banderoles d'oració de tots colors ens donen la benvinguda. Tots desitgem trobar-nos dalt les crestes un xic nevades, però sabem que hem de continuar el nostre viatge.

El dzong de Trongsa és la major fortalesa del Bhutan, ubicat en un dels emplaçaments més espectaculars i estratègics del país. No es poden fer fotografies a l'interior dels dzongs per respecte als monjos que hi fan oracions i a la cerimònia mateixa, talment ho demanen totes les religions. Les pintures, els frescos, els sostres i les imatges continuen sent una admiració per a nosaltres. Els dzongs consten d'un pati d'entrada on hi conflueixen tots els edificis que el composen, on pots veure el anar i venir dels lames, molts d'ells amb el mòbil a la mà signe dels nous temps de modernitat. La fusta ben treballada i les sabates a l'exterior de cada recinte: un descalçar-se i calçar-se permanent! Recorrem passadissos i patis interiors, pugem i baixem escales, fem ofrenes i coneixem la seva història: respectem la seva fe.

Altra vegada de camí, seguim les giragonses de la sinuosa carretera per fer una parada a l'estupa budista tibetana de Chendebji Chorten en un paratge idíl·lic; les seves parets blanques, els ulls observant-nos des dels quatre punts cardinals, el prat que l'envolta i el rierol que baixa amb impetuosa aigua fan del lloc una zona molt agradable en aquest dia tan blau.

Tornem a pujar giravoltant. Sort que les que ens maregem aguantem els revolts amb l'emoció del viatge!

Travessem el Pas Pele La de 3420m; davant nostre un sense fi de muntanyes, unes alçades que ja comencen a ser importants, una mica de les neus eternes, un gust per a la vista. Els arbres amb líquens penjant de les branques, una solitud que ens acompanya.

Al davallar, arribem a la Vall de Phobjikha, una petita gran Suïssa. Avets, prats i cases disseminades; un lloc que van marcar amb la seva petjada els primers  europeus que van arribar, suïssos i alemanys, pasturant vaques i fabricant formatge. Fem una caminada de tarda a través dels boscos i de la vall que s'estén davant nostre, en un indret que ens recorda el Pirineu. Les gralles han arribat en la seva emigració des del Tibet tot buscant zones més càlides; les banderoles d'oració llueixen en el contrallum de la tarda, la posta de sol es fa evident i la fresca augmenta.
El lloc, amb els seus rierols formant una sèrie d'aiguamolls, és corprenedor i transmet una pau encisadora, una tranquil·litat adient per al caminant. Ni un pal de llum, ni una torre d'electricitat, tot està soterrat per a poder conservar l'encant, el medi ambient portat fins al seu extrem.

L'endemà al matí, continuem el passeig per la vall, al petit poble de Gangtey, d'una tranquil·litat corprenedora a aquestes hores matinals. Al dzong de Gangtey els monjos surten de les seves cel·les i es disposen a esmorzar, els corbs esperen amb paciència, els gossos prenen el sol pacíficament ajaguts i algun gat es mira la muntanya tot reposant a l'ampit de la finestra.
Al Pas de Lowa La de 3360m les muntanyes es van encadenant unes a altres; pedres, banderoles i neu juguen entre ells. L'horitzó s'eixample.
Tornem a baixar fins arribar a la vall del riu Puna Tsang Chhu, d'un color blau cel, en una terra una mica més seca, amb camps llaurats en terrasses i fem una parada a Lobesa per a visitar el Chimi Lhakhang, el temple de la fertilitat. Construït el 1499 en un petit turó davant del poble, s'hi accedeix per un corriol enmig de camps i banderoles i una pujada sorrenca. Drukpa Kunley fou conegut com el "Diví Boig", o també com "El Sant de les 5000 dones", treballà hores i hores per a difondre la il·luminació a través d'una vida sexual força activa, visquen enmig del vi, de les dones i de la poesia.
El fal·lus es va convertir en el seu símbol i significa la fertilitat i el poder de la il·luminació als que segueixen les ensenyances de Drupa Kunley. Degut a això, el pene és un signe de benaurança a tot el país i se'l coneix com el "Raig Flamejant del Saber". Trobareu tendes on venen fal·lus i és present a moltes façanes com a signe de bona sort.
Continuem el recorregut fins a la vall de Punakha on ens rep el seu majestuós dzong emmirallat sobre el riu Mo Chhu, o riu Mare, i el Pho Chhu, o riu Pare. Devastat antigament pel foc i per sismes, avui està totalment restaurat i ens mostra el seu esplendor. Punakha fou la capital del Bhutan fins al 1955 que es va traslladar a Thimphu, Està situada a 1575m d'altitud, a l'oest del país, en el camí que va cap al Tibet, en una amplia vall plena d'arrossars.
Al contrari del que podríem pensar d'una religió o filosofia com el budisme en que tot respira ioga, pau i serenitat, els temples representen, en les seves pintures, als guardians ferotges de gurus i budes havent-hi escenes de total agressivitat i dolor amb cossos esquarterats budells fora de lloc, sang i fetge.

La carretera ens porta fins al Pas de Dochu La a 3140m. Una de les millors panoràmiques de l'Himalaia amb muntanyes de més de 7500m d'altitud. No sabem on mirar i podem fer fotos a cor que vols sense cansar-nos d'admirar el paisatge i intentar descobrir en el punt d'orientació el nom de les muntanyes nevades que veiem. Ens podem passejar entre els 108 "Chortens" construïts per la reina mare del Bhutan, Ashi Dorji Wangmo, per a commemorar la victòria de l'exercit bhutanès sobre l'exercit d'Assam en una històrica batalla l'any 2003. Dins de cada "chorten" hi ha les relíquies religioses en honor als difunts.

Tornem a descendir entre giragonses de carretera fins a Thimphu, capital del país, moderna i allargada seguint el recorregut del Thimphu Chhu. Els carrers bullen de gent i de cotxes, feia dies que no en trobàvem tants! Un immens Buda domina tota la vall, des del mont Kuensel Phodrang, protegint els habitants de Thimphu i tot el Bhutan.
A l'oficina de Correus, per un mòdic preu, pots imprimir una fotografia personal, escriure una postal i enviar-la amb el segell que porta la teva imatge. Arriba a destí, us ho asseguro, tard, això sí, però arriba!
Una volta pel mercat ens dóna idea del que estem menjant aquests dies: arrossos de tot tipus, col-i-flors, mongetes, tomàquets, cols, pebrots, i d'altres verdures i fruites; peix assecat que encara no hem provat; tot amanit d'espècies. Tota una gamma de colors i passadissos on ens perdem buscant aquella imatge que després ensenyarem a casa. Sempre és alliçonador voltar pels mercats dels diferents països on es viatja, signe de cultura gastronòmica i econòmica del país.
Hem parlat sempre dels lames en masculí però també hi ha temples de dones lames, com al Thangtong Dewachen Nunnery. Són menys en quantitat però igual de corprenedors, amb una sensibilitat i emoció religiosa talment els seus homòlegs masculins.
En una visita a la reserva d'animals n'hi podem veure un de molt rar: un cos de vaca i un cap de cabra, el takin, l'animal nacional del Bhutan.
Al Memorial Chorten de Thimphu, també conegut com a Thimphu Chorten, ens embadoquem observant els tibetans fent les seves pregàries donant voltes al chorten, sempre en el sentit de les agulles del rellotge, amb els molinets a la mà. Nosaltres seguim respectant els seus costums i les seves creences i fem també algunes voltes conjuntament amb ells. Mai està de més pregar en comunitat encara que cadascú pregui al seu déu, a la natura, o a allò en el que cregui.