Ara
que encetem la primavera amb la gran explosió de flors, saludem el mes
d'abril i ho fem recordant la gran florida dels lliris blaus de Cal
Julià que em donaven tanta alegria quan arribava a la casa. No us
penseu, en vaig agafar uns quants i me'ls vaig plantar al pati de casa i
cada any per aquesta època m'oferixen el blau de vellut que tornen a
recordar-me la Vall de Lavansa. De fet, han viatjat una mica aquests
lliris; ja venien de Timoneda, l'altra lloc que guardo sempre dins meu.També em van donar la possibilitat de guanyar un primer premi de fotografia al Concurs fotogràfic de Plantes medicinals Vinca pervinca del barri del Clot.
Una flor que em porta molts records i molts somriures.
LLIRI
BLAU (Iris
germanica)
Fa molts, molts anys, en un país llunyà
hi havia un rei que tenia tres fills. El sobirà, que era just i bo, va
emmalaltir un dia i els metges i apotecaris no sabien què fer per a
curar-lo.
El darrer en ser consultat li va dir al rei quina seria la solució:
—Majestat, només vos podreu curar si algú vos porta per olorar la flor del lliri blau.
Com que per tot el regne no se’n trobava cap, el rei va convocar els seus tres fills i els digué:
—Fills meus, sabeu que a tots tres vos
vull per igual, i encara no tinc decidit a qui anomenar per
substituir-me. Però ara tindré la solució per a la tria. Aquell de
vosaltres que aconseguisca i em duga la flor del lliri blau serà el meu
hereu.
Dels tres fills, el major era tan vanitós
com destrellatat, el mitjà tan peresós com golafre, i tan sols el
tercer era un bon xicot.
Tots tres abandonaren el regne en dies
successius, i cadascun, en passar per un racó del camí es van trobar una
velleta que els demanà un tros de pa per calmar la fam que la rossegava
per dins.
Els dos primers es van negar a
compartir-ne ni tan sols un petit mos, però el tercer es va apiadar i li
va donar la meitat de la seua coca.
La fada, que això era la velleta, va premiar el bon cor del menut amb la indicació d’on podria trobar la flor del lliri blau.
Quan tornava tot content per poder
oferir-la a son pare i curar-lo, els germans el van descobrir i el
major, ple de ràbia pel triomf de qui considera amb menys drets per a la
successió, el va voler ofegar colgant-lo en la vora arenosa d’un riuet
junt a un canyar. I ho va fer malgrat el desgrat del segon, que no volia
ser còmplice d’aquella malifeta tot i que, per por al seu germà major
va decidir no denunciar-lo.
Aprofitant que el major no mirava, el
segon germà va agafar una canya alta i grossa, va perforar els nusos i
la va clavar en l’arena perquè el menor poguera respirar.
Amb la flor en el seu poder, el primogènit es va presentar davant son pare i li la va oferir.
Però en el moment en què el pare anava a agafar-la se sentí la veu de la flor que deia:
—No és aquesta la mà de qui ha trobat la flor.
Tan astorat com intrigat, el pare va
demanar explicacions alhora que recuperava la salut. I preocupat per
l’absència del menut va decidir eixir a cercar-lo, tot portant amb ell
la flor del lliriblau.
Mentrestant, un pastor que per allí va
passar va trobar la canya clavada en l’arena, va tallar-ne un tros i
se’n va fer una flauta.
En passar la comitiva reial pel costat del
canyar es va sentir el so de l’instrument. Però en apropar-se el germà
major la música es va transformar en una veu que cantava:
Passa, passa, mal germà
Passa, passa i no em nomenes
Que m’has mort en riu d’arenes
Per la flor del lliri blau.
El rei, que ho va sentir, va indicar al
segon fill que fera el mateix camí, i ara la flauta cantà de nou, tot i
que amb una petita modificació:
Passa, passa, bon germà
Passa, passa i em nomenes
Que no m’has mort en riu d’arenes
Per la flor del lliri blau.
El rei va manar que excavaren aquell lloc i van aconseguir traure, miraculosament viu, el benjamí de la família.
En assabentar-se del que hi havia, el rei va manar desterrar el major, va perdonar el mitjà i va fer hereu el germà menut.
Per
la Flor del lliri Blau, Poema
simfònic de Joaquin
Rodrigo Llegenda valenciana
ens put a tija de
boixac,
del llençol que
t’amortalla,
el primer record de
mi,
