15 de maig 2019

CRETA

Creta és per davant de tot història. Palaus i runes de la civilització minoica, llegendes i mites de déus, laberints i raptes. El tros de terra on reposa Zeus. Creta és cultura.
Creta és també paisatge, oliveres, mar blau turquesa transparent, muntanyes fins i tot nevades, pobles petits amb carrerons per a passejar-hi amb calma, una illa que es troba en un creuament de camins entre l'orient i l'occident, entre el passat i el futur; Creta és Grècia, amb cels blaus aire net i llum, molta llum.
Creta és, i d'això n'estan molt orgullosos els cretencs, el naixement i el bressol d'Europa; Creta és esperança malgrat les dificultats del mon modern.
Creta és religió ortodoxa present en cada poble i en cada persona, però també l'exemple que poden conviure mesquites i esglésies i cultes diferents.
Uns dies a Creta ens donen la perspectiva de segles i segles d'història de la humanitat. El lloc on te n'adones que vens de lluny, on descobreixes que l'home, com a gènere humanoide, pot arribar a fer i pensar per si mateix i en bé dels altres. On saps que tot està ja descobert i que, si més no dóna la sensació, que potser en temps dels nostres avant-passats es tenia en compte la mesura humana.
L'arribada a Creta es fa per Iràklio, capital de l'illa. Els carrers bullen de gent i els cafès estan plens. És una ciutat que no ha pogut conservar el nucli històric a rel dels terratrèmols que l'han sacsejada i de les conquestes de pobles que hi van posar els peus: els otomans, els fenicis, els turcs, els venecians..., si be cada un d'ells hi ha deixat la seva empremta i ha fet dels cretencs el que són.
Iràklio és el Museu arqueològic guardant els tresors de la cultura minoica. Senzillament fantàstic! La finesa de la seva ceràmica reflectida en gerres, càntirs, atuells diferents, tasses de cafè i estatuetes, ens deixa, certament, bocabadats. I les joies d'or, les capsetes de perfums i tot allò quotidià que s'ha trobat als palaus i a les necròpolis.
Des d'Iràklio ens podem arribar fins al Palau de Knosos, excavat en gran part i per acabar d'excavar en molta part. Knosos era una ciutat gran amb les cases, el palau, els magatzems..., fundada per Minos que la va transformar en la seva residència. Fou habitada des del V mil·lenni aC sent el palau més important de l'illa amb una extensió d'uns vint-i-un metres quadrats. Aquí regnà el rei Minos que va encarregar construir un laberint a Dédalos, on el minotaure, meitat home i meitat toro quedaria atrapat per sempre. El rei Minos oferia a l'home toro vides humanes com a sacrifici, però l'heroi Teseo mata a la bestia i aconsegueix sortir del laberint gràcies a l'ajuda de la deessa Ariadna i el seu fil màgic.
A pocs quilòmetres d'Iràklio, descansant en el vessant d'una muntanya que dóna a la costa, hi trobem Gournia, la ciutat minoica millor conservada i poc visitada. Realment, érem els únics passejants entre els murs de les cases i vam poder gaudir plàcidament amb les explicacions de la nostra guia, la Despina, i l'arqueòloga que ens acompanya en aquest viatge, la Núria R.
El nom de les excavacions el rep de les petites cisternes que es troben al costat de cada casa i que servien per a donar l'aliment als animals domèstics, les "gournies", aquí molt presents. La seva ocupació es remunta a l'any 3000 aC, però les restes que hi podem veure fan referència al 1500 aC. Una visita del tot recomanable!
Si agafem un vaixell des d'Elounda ens podem acostar a l'illa d'Spinalonga. Una antiga fortalesa veneciana i una de les obres d'enginyeria militar més aconseguides. Avui completament derruïda i deshabitada, va servir de defensa de la costa cretenca cap allà el segle XVI i, més tard, d'Hospital de leprosos.
Avui podem recórrer els seus carrers entre herbes i flors de primavera que li confereixen una àuria misteriosa i podem endevinar la vida dels militars confinats a l'illa i dels malalts que, probablement, veurien acabar les seves vides.
Tot retornant cap a l'hotel, mereix una parada la visita a un poble amb encant: Agios Nikolaus. Els iots reposen a l'aigua cristal·lina, el mar comunica amb un llac d'aigua dolça i els cafès estan, avui, tranquils. Ens imaginem el poble en ple mes d'agost; no és difícil preveure que no deus poder seure a cap terrassa!
Màlia, és un altra dels jaciments arqueològics que mereix una visita. En el sol de tarda fa de bo passejar-s'hi i descobrir el palau on es va trobar una de les joies més maques de l'antiguitat: el penjoll de l'abella d'or de Màlia. Cal vigilar el terreny irregular que trepitgem que ens ha valgut un petit ensurt d'una companya, però les ànsies de conèixer i admirar aquesta cultura ens porten a continuar endavant entremig d'àmfores i escales i pedres que, malgrat la vida aturada que traspuen, encara poden fer germinar les roselles.
Gortina ens rep per ensenyar-nos les seves lleis. En una plataforma geogràfica, amb un teatre i enmig de columnes, les lleis de Gortina són un codi dels més extensos que es coneixen de l'antiguitat. Es tracta d'una compilació de lleis disperses que ens parlen de lleis antigues sobre la família, els ciutadans lliures, els esclaus domèstics i els serfs: els vincles, les garanties, les herències i els canvis socials ja redactats al segle V aC.
Constatem, doncs, que som hereus d'aquestes cultures i civilitzacions que van viure segles i segles abans que nosaltres!
Queden també en peu les runes de la Basílica de Sant Titus, aquell apòstol al que anaven dedicades les cartes apostòliques que escrivia Sant Pau i que llegim encara avui en dia.
Diu Joan Amades que a Catalunya, Titus era patró dels menuts i desnerits. Era tan petit que vivia sota una cadira, resultant l'espai que hi havia entre les quatre potes prou gran per a ell, com indicava la dita: "Valga'm sant Aleix sota l'escala i sant Tet (Titus) sota la cadira".
Festos és grandiós. Fou un dels principals centres de la civilització minoica i la més rica i poderosa ciutat del sud de Creta. Festos, fill d'Heracli, va emigrar a Creta i fundà la ciutat. És aquí on es va trobar el Disc de Festos que està exposat al Museu Arqueològic d'Iraklio. Una inscripció de "segells jeroglífics" en una successió espiral cap al centre del disc que continua sent un misteri per als arqueòlegs.
L'escriptura de la cultura minoica es divideix en Lineal A, una primera època, i Lineal B. Tanmateix, alguns signes del disc, similars als signes de l'escriptura lineal que s'ha trobat en tauletes de fang, el situa, segons els experts, com una obra no minoica si no anterior, a l'obra d'un poble ciclàdic i a finals de l'edat del bronze.
Tenim un merescut descans de tanta història a Matala, poble hipi dels anys seixanta i setanta que ens ofereix les seves aigües blau turquesa, el peix, el sol, la platja encara deserta de turistes i les coves prehistòriques on hi van viure fins no fa gaire els mateixos hipis i que, ja des de temps remots, servien de sepultura excavada a la roca. És fascinant una volta pel lloc, pujar i entrar a les coves, vigilant, això si, els nostres passos.
Per una moment deixem els minoics i entrem al cristianisme ortodox visitant el Monestir d'Arkadi a vint quilòmetres de Rethmino. Aquest monestir es troba a la muntanya sagrada d'Ida on, segons la mitologia, Zeus es va criar. Va ser construït en època veneciana, destruït pels turcs i reconstruït posteriorment.
Es va convertir en el símbol de la llibertat i el sacrifici cretenc en temps de l'assetjament de les tropes otomanes quan quinze mil turcs i trenta canons van acabar amb 964 "rebels" en el seu interior. Homes i dones amb els seus fills van resistir, però els turcs van escometre amb tots els que es trobaven per davant. Finalment, les dones i infants van preferir fer esclatar el polvorí abans que rendir-se als seus invasors. El monestir és avui un santuari nacional en honor a la resistència de Creta, i cada 8 de novembre s'hi commemora la tragèdia.
Però, retornem als nostres amics minoics.
La necropolis minoica d'Armeni. El jaciment ubicat a les proximitats del poble d'Armeni. Va començar a excavar-se el 1969, però encara s'hi fan treballs. Se'ns apareix com un terreny foradat, com un formatge, però interessantíssim. Forats de varis metres de profunditat de parets llises, de túnels que van a parar a cambres mortuòries on es dipositaven els cadàvers. Hi ha unes dues-centes tombes i en queden per descobrir!
Les necròpolis, els morts, ens ajuden a entendre la vida. A partir del seu estudi podem saber què menjaven, amb quins animals convivien, quines plantes cultivaven, com vestien; podem saber com eren, com vivien i les causes de la mort.
Rethmino és un poble important de la costa nord de Creta, bulliciós, a redós de les muntanyes per la part del sud i del mar que l'uneix amb la península grega. Els carrerons atapeïts de restaurants i terrasses, de cases venecianes i turques, exponents de les diferents civilitzacions que han ocupat l'illa. Una volta pels carrers ens obliga a mirar amunt per a veure millor la construcció de les cases. Al mig del poble el minaret de la mesquita, la font veneciana i el far dels navegants.
La nostra darrera destinació és Hanià, o Chanià, pronunciada amb una h suau i aspirada. Va ser durant poc temps la capital de l'illa i avui és un poble turístic per excel·lència. La serralada de les Muntanyes Blanques, encara colgades de neu, amb unes alçades que sobrepassen els dos mil metres, la guarden dels vents otomans. Els carrers són un laberint de cafeteries i restaurants, de tendes de moda que ens recorden Cadaqués, de gent deambulant amb placidesa, com nosaltres que ens anem embadocant a cada cantonada, a cada joieria, a cada tenda "xic" i a cada basar d'esponges.
Tot i així cal també deixar temps per fer alguna visita: al Museu Arqueològic i al Museu Marítim, per acabar d'entendre la vida del passat, dels minoics que hi van deixar tantes petjades i la vida del futur, dels navegants que busquen nous horitzons.
Una visita al Monestir de Chrissopigi ens fa entreveure la qualitat humana de les monges que el cuiden. Un jardí curull de flors i unes parets pintades amb icones ortodoxes de les que en son autores dins la senzillesa d'una mare abadessa que ens parla en castellà. Les monges són productores de melmelades artesanes, de sabons aromàtics, de mirra i d'icones pintades per elles, allò que els ha donat la fama.
Finalment, el Monestir d'Agia Triada situat a la península d'Akrotiri, construït per famílies venecianes i constituït com a escola teològica amb el seu màxim esplendor al segle XIX. Aquí, podem degustar l'oli de tantes oliveres com ens hem trobat, la melmelada de taronja, el vinagre i el vi de les vinyes i ens enduem el lot de productes del país que faran les delícies dels de casa.
De retorn a Hanià s'ha de copsar la posta de sol enllà del far, el cel encès i roig, la fresca de la marinada. Al vespre s'encenen els llums de les terrasses que es reflecteixen a l'aigua de la badia, el far giravolta, els restaurants ens ofereixen marisc i vi grec.
Hem descobert una civilització, hem descobert una illa que està entre l'orient i l'occident, una illa del tot grega i som conscients que ens ha quedat encara molt per descobrir, per entendre el nostre present a partir del seu passat i posar esperances de futur.
Hem navegat, hem vist quantitat d'oliveres, hem fotografiat les muntanyes nevades, hem recorregut els carrerons dels pobles actuals i ens hem entès amb els minoics. Ha estat un plaer.



05 de maig 2019

Messies participatiu i Pau Casals

Avui hem fet festa de cants però no de jornada musical.
Amb les companyes i companys de l'Associació Messies Participatiu hem gaudit d'un dia esplèndid pel Vendrell, tot fent la Ruta Pau Casals. Hem homenatjat d'aquesta manera un dels músics més importants i més estimats de casa nostra.
Hem recorregut els carrers i places de la vila guiats per la Carlota, ànima i puntal de l'Escola Municipal de Música del Vendrell que ha estat en tot moment al nostre servei. L'escola de música és un local gran, lluminós i agradable amb tots els avenços tecnològics més adients per a passar de la millor manera vetllades musicals i concerts i per iniciar i formar als infants i adults en la formació i aprenentatge de la música. La Carlota ens ha sabut encomanar la seva passió per la feina ben feta i per al seu poble. Segur que El Vendrell mereix una parada i fonda dels millors músics i cantaires!
La visita a la casa nadiua de Pau Casals ha estat interessantíssima. En un tros ínfim de carrer s'hi van trobar dos grans artistes de Catalunya: Pau Casals, músic i Àngel Guimerà, escriptor que té la casa nadiu ben bé al costat de la de la família Casals.
La noia que ens ha explicat la vida de la família Casals i la del mateix "Pablito" ho ha fet amb una passió desbordant i amb una estimació cap al mestre que s'ha traslluït en cada una de les seves paraules; amb gent així, El Vendrell pot ser i és el bressol millor que poden tenir els artistes! 
A la casa s'hi guarden els records d'infantesa del Pau Casals i els primers instruments que va tenir com la carbasseta que va fer servir per iniciar-se en el món musical: una carabassa, una corda i una voluntat de ferro feren d'aquell nen el més gran violoncel·lista de tots els temps. Carrera que va quedar truncada, com tantes d'altres!, a rel de la guerra civil i que obligà al Pau a exiliar-se, primer a Prada del Conflent i més tard a Puerto Rico. Però deixem això per a més endavant.
A l'església parroquial es guarda encara i sona meravellosament bé l'orgue que ja havia tocat el pare de Pau Casals i ell mateix. El seu organista actual, Jonatan Carbó, és un amant de l'orgue. Ens ha explicat tots els secrets dels tubs i manxes que conformen l'instrument, la seva història, els seus registres i pedals. I ens ha fet un petit concert amb nosaltres al costat de l'orgue. Concert que hem acabat amb les notes de l'Al·leluia de Haendel com no podia ser d'una altra manera.
Avui, al Vendrell, tot traspuava música: places on hi havia infants aprenent a tocar timbals, comparses que feien el seguici amb trompetes, flautes i gralles, amb els nens i nenes darrere i amb els adults seguint el compàs, preparació d'escenaris per a la música..., des de dalt el campanar, el Tobies, l'àngel de l'església i company estimat de tots els vendrellencs, s'ho mirava giravoltant sobre si mateix; crec que des de baix l'hi hem vist l'esbós d'un somriure!
Seguidament un passeig per la platja de Sant Salvador, encara buida de turistes però amb una calma de mar platejada i sorra daurada que ens ha agradat.
Dinar de germanor al restaurant el Xaloquell no sense beneir la taula a càrrec d'un dels pocs tenor que hem tingut avui.
Després, visita a la casa de Pau Casals a Sant Salvador.
El seu recorregut a Prada del Conflent on va iniciar els concerts del Festival de Prada, el seu itinerari cap a Puerto Rico, la seva constància en reivindicar la pau al món i la presència de Catalunya per tot on anava. El concert a la Casa Blanca, la relació amb la Marta i els músics que l'anaven a veure, l'enyorança de Catalunya i el discurs que va fer en rebre la Medalla de la Pau de les Nacions Unides. Els nostres sentiments i emocions a flor de pell. No per molt sabuda aquesta història ens deixa d'emocionar. La seva senzillesa, el seu coratge i els seus valors en la creença d'un món en pau i un respecte cap al seu país ens haurien d'esperonar a tots plegats en la situació actual.
Hem passejat pel jardí tot ell amb aroma de la rosa Pau Casals, ben blanca, ben lluminosa.
I hem acabat la jornada escoltant un concert de cel·lo que ens ha donat Francesc Minguella de Sant Llorenç del Penedès. Amb una copa de cava a la mà, amb el teló de fons del mar que va agermanar Catalunya i Puerto Rico, en Francesc ens ha fet un itinerari per la història de l'instrument des del barroc fins a la música contemporània tot tocant petites peces que han fet la nostra delícia de melòmans i cantaires.
Ha estat doncs, una jornada musico-cultural molt agradable i ben organitzada per la Junta de l'Associació a qui regraciem el seu esforç per tirar endavant aquest projecte que ens il·lusiona a tots i totes.
Esperem tenir més jornades com aquesta i, per descomptat, esperem fer algun concert a l'Auditori de l'Escola de Música!

03 de maig 2019

Castell de Boixadors

Certament un lloc poc conegut per a la majoria de nosaltres, el Castell de Boixadors. Un itinerari de primavera amb els marges florits, els camps de blat ben verds i el temps insegur fins l'últim moment.
—Nois, noies! Avui haurem d'anar lleugerets que a les quatre de la tarda comencen les pluges!
Amb aquest ànim, encetem el camí, amb sol i núvol i força xafogor. Deixem els cotxes a Sant Pere de l'Arç, un petit llogarret aprop de Calaf. La població depèn de Calonge de Segarra a la comarca de l'Anoia. L'església romànica data del 1038, petita i senzilla amb l'absis rodó i el campanar d'espadanya. No podem visitar l'interior on sembla que hi ha un retaule interessant. Per darrere de l'absis comencem el camí entremig d'una plana conreada, suau i agradable que convida al relax tot i que no ens podem entretenir gaire.
La pista va fent pujades i baixades seguint els turons que envolten aquest paisatge entre l'Anoia i la Segarra. Destaquen els camps de colze totalment vestits de groc, un groc, que, per sort, encara podem contemplar a la natura; un groc tacat per punts vermells de les roselles que hi treuen el cap i que també ens contemplen des dels marges. La ravenissa, l'herba blava i el lli ofereixen els seus colors blanc i blau. Els arbusts com la pomerola i l'arç amb les seves flors també blanques i els frares, aquesta planta paràsita que sembla uns espàrrecs més grossos i de to granat, la farigola i el romaní, acaben de conferir a la zona l'aroma de la primavera i l'alegria del caminant.
Passem per la Fortesa, un petit nucli que forma part del municipi de Sant Pere Sallavinera, a l'altiplà de Calaf. Hi destaca la casa pairal de Can Ribalta, masia restaurada al 1760 i que senyoreja els camps del voltant. Al cap de poc arribem a l'aeròdrom projectat fa un temps en aquesta zona. Les instal·lacions estan ja malmeses. Sembla que no va ser autoritzat per les autoritats del moment adduint defectes de forma en la presentació del projecte i en l'impacte ambiental. No sabem si hagués estat millor o no hagués calgut fer-lo, però d'impactes ambientals n'hem vist molts al llarg de la nostra geografia i quan han servit uns interessos determinats l'impacte no ha tingut ressò i s'ha tirat endavant. Qui sap si hagués estat un revulsiu econòmic per a la comarca o hagués estat una empresa més al servei d'uns pocs!
El que fins ara eren camps es va transformant en bosc de pins i el camí és més ombrejat. Tot i que el sol no és fort, agraïm aquesta ombra que ens permet iniciar la pujada fins el Castell de Boixadors que albirem dalt d'un turó, defensant tota la comarca.
Ja des de lluny imposa per la seva grandària, destacant-se'n la torre i l'església del costat. Es veu ben conservat i al arribar sabem que està en procés de restauració; una tanca ens priva d'entrar-hi i fer-hi un tomb. Encimbellat a 848m sobre el nivell del mar, té una posició privilegiada com a defensa i guaita de l'altiplà de Calaf, ubicat en una cruïlla de camins entre les valls del Cardener i el Segre. El dia d'avui que, cada vegada va sent més nuvolat, amb l'aspror de la pedra, li confereixen un aspecte de castell imponent i important, d'aquells mig tenebrosos que t'obliguen a pensar bé la seva conquesta.
Tot i així, el lloc és agradable i un bon espai per al descans.
Va ser declarat Bé d'Interès Cultural el 1949 i cedit a l'Ajuntament de Sant Pere de Sallavinera; des del 1971 la Diputació de Barcelona hi ha fet diverses campanyes de restauració.
Fem el camí de tornada per corriols enmig de la frondosa vegetació i per camins careners que ens permeten albirar tota la plana i els turons que s'aixequen als voltants. La pista davalla en una forta baixada per la que anem apuntalant els pals fins a travessar el que hauria estat un veritable fangar si ja hagués començat a ploure; a defecte d'aigua ens haurem d'espolsar les botes.
Arribem a Sant Pere de l'Arç sense pluja, ni un espurneig, cosa que agraïm del tot.
Parada obligatòria a Calaf, no per fer-hi el mercat, si no per acabar la jornada amb una cervesa o una clara i unes patates i encetar el camí de tornada cap a la gran ciutat. Enyorarem aquesta calma.