14 de juny 2019

Jardí Botànic de Montjuïc

El juny és un bon moment per a fer una visita cultural al Jardí Botànic de Montjuïc.
Carxofa
Aquesta vegada, amb el CEC i el nostre vocal o voluntari que també és voluntari del Jardí Botànic i per tant, hem tingut algunes consideracions de més que cal agrair, hem visitat el Jardí Botànic Històric i el més clàssic. Que podria dir més que recomanar-vos la visitat de tots dos! I si teniu la sort d'anar amb el Joaquín, encara millor.
He pujat a peu des de Plaça Espanya; bé, a pau i ajudats per la mecànica, que està molt bé d'arribar fins dalt amb les escales que avui han funcionat totes!
Noguera alada de Rehder
Hem gaudit de la visita al Jardí Botànic veient les espècies que estan en conservació, l'hort que tenen a la masia i un recorregut ombrejat que et transportava més enllà de Barcelona. La història del Jardí arrenca de l'Exposició Universal de Barcelona del 1929, quan Francesc Cambó encarrega a Forestier el disseny dels jardins. Al 1930 Pius Font i Quer, eminent botànic del que encara avui en dia no s'ha superat la seva enciclopèdia "El Dioscórides renovado", Editorial labor, on aficionats i professionals hi trobem les referències botàniques, va començar a reunir una col·lecció notable de plantes endèmiques i rares provinents de la Península Ibèrica, les Illes Balears i el Marroc. 
Ficus
Prosopis chilensis
El Jardí Botànic Històric de Barcelona s'inaugura el juliol de 1941. En aquests moments, tot un equip de voluntaris fan les feines de neteja, conservació i plantació de noves plantes.
Hi podem trobar la Noguera alada de Rehder, declarat arbre d'interès local per l'Ajuntament de Barcelona el 1994 que fa 26m d'alçària amb una edat de 100 anys; hi trobem el Freixe i d'altres espècies d'arbres. A l'hort, ens meravellen els cards i les carxofes i totes les plantes remeieres des de la menta, passat pel fonoll, la lavanda, l'espígol i la marialluïsa entre d'altres.
Artemisa de Muntanya
Convolvurus cneorum
Una mica més amunt de la muntanya, per darrere de l'Estadi Olímpic hi trobem el Jardí Botànic. El seu espai està repartit entre diferents àmbits: Califòrnia, Austràlia,, Sud-Àfrica, Nord-Àfrica, Xile, Illes Canàries, Mediterrani Oriental i Mediterrani Occidental.
Fa bo de passejar-s'hi sense presses.
Podem recordar plantes conegudes i podem aprendre'n moltes. cada planta amb el seu cartell amb el nom científic, el nom català, castellà i anglès, la zona i hàbitat d'on prové i algunes característiques que la fan especial.
Gazania rigens
Card
Allà, ens embadoquem amb l'Alyxia ruscifolia d'Austràlia, el Ficus rubiginosa que permet que puguem fer-nos fotos a sota d'ell, una gran capçada per a un gran grup; la curiositat dels fruits de la Banksia integrifolia; els plomalls de la Xanthorrhoea glauca; el Prosopis chilensis o Garrofer xilè; la Quillaja saponaria xilena; la Parkinsonia aculeata de Mèxic; o la senzilla petúnia.
A Nord-Amèrica hi hem trobat l'Artemisa de Muntanya; al Nord-Àfrica el Convolvurus cneorum; a l'Àfrica del Sud, la Gazania rigens que s'assembla a la nostra margarida.
Cerverina
I a casa nostra: el magraner, el card, la cerverina i les varietats de roure.
Magraner
Hem tingut el plaer, gràcies als voluntaris, de verure l'expossició de bonsais que només està oberta el dies de festa i hem tingut una molt classe sobre aquest tipus de cultiu que meravella a alguns i fa arronsa el nas a d'altres. Però la xerrada ha estat instructiva i molt interessant.
Hem sabut aprofitar el dia.
Bonsai Bunganvil·lia
I contents, tot sabent més coses de les plantes i, en definitiva, de la natura, baixem d'aquesta petita muntanya tant propera i, de vegades, tant desconeguda, on hi ha racons i raconets per poder-los assaborir tots els dies de l'any.
Gràcies per aquesta oportunitat!

06 de juny 2019

Argelaga

ARGELAGA (Genista scorpius)

«La generació de ma mare, les dones que van nàixer i viure bona cosa d’anys a l’horta o al secà, que havien de fer feines a la casa i al camp, que pouaven l’aigua per a beure i cuinar cada dia, que anaven a comprar a la plaça, que preparaven l’olla i l’arròs, que escorxaven el pollastre, que munyien la cabra, que replegaven els ous del galliner, que fenyien pa, que feien els dolços per a les festes, que criaven els fills, que tenien cura dels pares, que netejaven i endreçaven la casa i el corral, que cosien i sargien la roba, que collien verdures i fruites de sol a sol, i que les arranjaven i venien al mercat, que donaven menjar al bestiar, que no els hi permetien saber de lletra, que havien de suportar un paper secundari, al servei del marit i dels altres barons… fou una generació de dones fortes, digna de reconeixement i estima, tot i que no en van tenir cap de les dues, sinó una vida d’esclaves que no li la desitge a ningú.»


Llibre : Argelagues, Gemma Ruiz Palà 
 Ed Proa                         

04 de juny 2019

Santuari de Núria

És bonic anar fent anys. És un moment com especial, sobretot, si es fan números una mica rodons. Aquest any ja he posat el 5 darrere el 6; és allò del "més gran de..." que tant veus a llocs com cinemes, museus, teatres..., bé, als teatres no tant!
És bonic fer-los en bona companyia, retrobar familiars i amics per un dia.
I és bonic celebrar-ho amb amigues tot fent alguna cosa diferent.
És bonic pujar al Santuari de Núria; on, si no, et pots sentir més amunt en anys i en esperit?
En un dia laborable del mes de juny, Núria està a mig gas. Però a mi m'agrada aquesta pau, aquesta tranquil·litat, poder passejar sense presses, sadollar-te de verd i d'aigua i recórrer els llocs més assequibles de la vall.
És el que hem fet quatre noies que ens podem permetre pujar-hi un dilluns qualsevol.
Després de fer alguna cua de sortida de Mollet, hem arribat a Ribes i hem anat bescanviar els bonus per bitllets per a tres de nosaltres: 50% en el preu del bitllet si s'hi puja un dilluns, oferta vàlida fins a l'agost! La nostra Núria, naturalment, s'estalvia aquest 50% i tot!
Un esmorzar a Ribes tot esperant el cremallera i una sorpresa per a la "de més de...": un pastís de galetes amb fotografies d'excursions i sortides. Està per menjar-se'l! I una làmina d'aquarel·la feta per una companya del CEC: senzillament genial.
Amb aquests bons presagis que el dia anirà bé, enfilem mecànica i lentament la muntanya amb el cremallera. En arribar, fem servir "els ous" per arribar fins al Refugi del Pic d'Àliga i ens hi estem una estona parant el vent i la fresqueta. Quan sóc aquí sempre recordo les primeres vacances quan jo tenia cinc anys i aquell tall al genoll en una tarda de tempesta de llamps i trons, pujant pel dret, la mama amb en Jaume a l'esquena i jo anar obrint camí. Si alguna vegada hi pugeu i teniu temps, no deixeu de fer el camí dels Enginyers, fins les Pedrisses; i si disposeu de més temps, arribeu-vos a Coma de Vaca (amb bon temps) o al Pic d'Àliga i el Torreneules. Viureu la solitud i la natura en tot el seu esplendor.
Hem baixat a peu i ens hem encaminat fins l'ermita de Sant Gil, la Font de Sant Gil i la Creu d'en Riba. Des d'aquest mirador sobre el Santuari i sobre la Vall de Ribes dominem l'olla de Núria: el Finestrelles, la Vall d'Eyna, el Noufonts, el Noucreus i el Pic de l'Àliga per sobre del Refugi. Els núvols van tapant les muntanyes, però la temperatura és bona.
Hem fet el passeig donant la volta al llac, tranquil i lliure de barques i ens hem embadocat en unes flors grogues que pinten de color la seva riba.
Ara ja toca anar a veure la Mare de Déu! Pujar al cambril i baixar-ne per trobar l'olla i la campana. 
Totes hi hem ficat el cap varies vegades, que això de tenir anys fa que hagis de demanar uns quants favors. Tocar la campana amb gràcia i amb entusiasme, no fos cas que la propera vegada ens costi una mica més agenollar-nos al reclinatori.
Hem sortit contentes i cap a l'hotel a dinar!
Un dinar de bufet, que allò de que et serveixin a taula ja està més que superat; nosaltres encara podem portar-nos els plats! Tot regat amb xampany, o amb cava que es diu ara. Un parell de postres, que unes de soles són massa poc i cap a la cafeteria a fer un cafè i un licor de Núria no sense abans passar per la sala de l'Estatut per recordar on som com a país.
I ja només ens queda fer una volta per la tenda, anar als lavabos i tornar a agafar el cremallera de baixada amb una mica de retard, que ja se sap que la puntualitat és cada vegada més escadussera. Una última mirada sobre el llac i sobre unes daines que creuen la via, abans de passar el túnel i un pensar que tornarem a pujar juntes o cadascuna pel seu costat.
De nou a Ribes entrem al cotxe amb els regals: el pastís i les cireres i micacos de Montgat que viatjaran cap a Badalona després de passejar-se per Núria, on d'aquí un parell d'anys hi trobarem un micaquer. No us dic el lloc; a veure si el sabreu trobar.
La tornada és agradable, plena de projectes per aquests mesos d'estiu en els que totes viatjarem als Dolomites per torns.
Moltes gràcies, noies, per la companyia i per voler celebrar els "més de..." amb una Núria a Núria!

02 de juny 2019

Estepa negra

ESTEPA NEGRA (Cistus monspeliensis)
Montnegre, Maresme, 2016

«Tot el camí hem estat acompanyats per la verdor i per la brotada de les flors: l'estepa blanca amb les seves corol·les rosades i l'estepa negre amb la blancor dels seus pètals; el bruc amb les flors a vessar; la prematura ginesta, el romaní curull de les seves petites i perfumades tiges florides. Els arbres resplendien amb el seu verd acabat d'estrenar: alzines, roures, pins i garrics en flor i els cirerers d'arboç amb les cireres encara verdes però que ja anuncien el fruit vermellós que ens alegrarà els dies d'estiu. Tot un jardí i, als nostres peus, les ciutats amb el seu tràfec que, des d'aquí dalt, ens sembla molt llunyà.»

Del Bloc: Cal Sac, Carenejant la serralada de Marina, Núria Comas

01 de juny 2019

Port del Comte

Un dijous lluminós. Ens trobem tots a Solsona, aquesta capital de comarca Seu Diocesana, frontera de la Catalunya Nova i la Catalunya Vella, de carrers estrets amb portalades senyorívoles, amb una pastisseria de renom, una gent alegre que pengen un burro dalt d'un campanar per a que pugui menjar l'herba que treu el cap entre les teules i que tenen uns gegants i gegantes que són tota una família com cal. Sabeu?: el 2020 celebraran el cinquantenari del seu Carnaval; ens hi podríem retrobar i fer una sortida matinal i per la tarda ballar sota els braços dels gegants i intentar que el burro no ens pixi a sobre mentre recorrem els seus carrers. Aquí deixo la proposta!
Enfilem els cotxes per la carretera aèria que ens porta cap a Port del Comte; de mica en mica anem agafant alçada i van quedant als nostres peus la Serra de Busa, el pantà de La Llosa del Cavall i Sant Llorenç de Morunys.
Ens dirigim al pàrquing de l'Estivella avui ja sense neu i sense cotxes: aquí sí que és fàcil l'aparcament!
Comencem a caminar amb un sol radiant i l'aire fresquet tot i que aviat ens veiem obligats a anar-nos traient roba perquè la calor comença a fer acte de presència. Seguim la pista fins La Bòfia. Les bòfies són forats naturals al terra, clots produïts per l'acció de les aigües de la pluja; és un mot que es fa servir principalment a Solsona, Cardona, Súria i la Plana de Vic. Aprofitant el clot, o sigui, la bòfia, s'ha fet servir com a pou de gel en d'altres temps. Avui en dia, està present al mig de la pista d'esquí anomenada el Forat. Un cartell ja una mica gastat ens explica el què és el Forat de la Bòfia. O sigui, el forat Forat.
Anem pujant tot trepitjant l'herba verda i gemada, les gencianes amb un blau elèctric destaquen sobre els brins d'herba, acompanyades dels botons d'or. A poc a poc es van descobrint al nostre voltant altres muntanyes ben properes. Un cop dalt del Cim de les Morreres, la vista ens arriba fins l'horitzó: el Cadí, que fa una setmana encara estava colgat de neu, una perspectiva de la punta del Pedraforca, més ensota la Serra del Verd, cap al sud el Solsonès amb les masies escampades pel seu territori i el pantà de la Llosa que fa tans revolts, amb Sant Llorenç a la seva riba; cap al nord la muntanya de l'Arp, ja a la comarca de l'Alt Urgell, i a ponent, Oliana i les serres del Montsec.
Port del Comte és una serra petita, molt propera a Barcelona, amb unes alçades modestes, però amb un encant de serra que sobreviu als estius més calorosos i a les ventades, a la neu que, algun any, fa la delícia dels esquiadors; una serra sempre present en aquesta avant-sala del Pirineu. Un rocam en els seus punts culminants, una gespa verda si ha tingut la sort de la pluja, amb uns companys més famosos que la mateixa serra, el Cadí i el Pedraforca i al lluny Montserrat. Un referent per a la gent del Solsonès i de l'Alt Urgell, un hàbitat per als pocs isards que encara corrent pel pedruscall; una serra poc coneguda pels caminadors, un paratge massa ple d'esquiadors quan l'hivern és generós.
El massís es caracteritza per les formes suaus i arrodonides, destacant-hi el Pedró dels Quatre Batlles, la Tossa Pelada, el Vulturó, el Tossal de l'Estivella i el Puig de Morreres visible des de tot arreu.
He estat buscant referències sobre aquest massís i només trobo entrades que parlen de l'estació d'esquí; un al·licient per a la comarca, sí, però una pèrdua per a la gent excursionista que hi va poc. M'he mogut uns quants anys per aquests voltants i us puc dir que sempre m'he trobat amb ben poca gent!
Al mig del prat de Baciers un monòlit aixecat el 1977 ens recorda en Pau Serra Forn, en Pauet. Gairebé ningú en fa cas fora de la gent de la contrada.
En Pau Serra comprà la muntanya de Port del Comte als Ducs de Medinaceli a la dècada dels cinquanta. El Club d'Esquí Port del Comte hi féu activitats des del 1959 al 1963 tot i no tenir-hi cap instal·lació de neu. Al 1970 Ramon Montanyà i tres socis més compren la muntanya al Pau Serra i es comença a gestar l'estació d'esquí que es comença a construir el 1971-1972. El 1973 s'organitza el "Descens de les Morreres" obert a tothom. Això significà el naixement del Club d'Esquí Solsona.
Als prats de Baciers hi podem trobar encara el Refugi o Xalet de La Bòfia edificat per en pau Serra als anys quaranta i, en aquests moments en un estat ruïnós deplorable: és aquí on molts solsonins es van iniciar en la pràctica de l'esquí.
En Pau projectà també la construcció d'un hotel aprop del refugi, però una denúncia de la Jefatura del Distrito Forestal de Lérida en va paralitzar la construcció fins que el 2012 s'enderrocà.
Si voleu pujar-hi en cotxe ho heu de fer en un 4x4 des de la pista que surt del Coll de Jou i podeu anar a petar a l'Estivella. Us recomano que conduïu lentament, sense destorbar el bestiar que hi sol haver-hi, que us pareu a Baciers i camineu una mica pel prat i, si podeu, us arribeu fins el Pedró del Quatre batlles per admirar el paisatge en una angle de 360 graus.
Avui, les parets d'un xalet convertit en segona residència i construït sobre un forat de trumfos (les patates del Solsonès), ens serveixen per a reposar-hi l'esquena a l'hora de menjar.
Descansats. iniciem la baixada dient l'últim adéu als prats del Port, a la Bòfia, als isards que han passat davant nostre i al Morreres sempre visible amb el "parapeto" que hi senyoreja.
La pista ens torna a dur a la zona de l'Estivella. El cel es complica i anem veient com uns núvols grisosos ens tapen el sol tot i que no creiem que pronostiquin pluja.
Escurcem tot davallant per un caminoi entre pi roig i herba de les berrugues i arribem als cotxes altra vegada amb sol. Ja ho té això la muntanya!
Al cap de poc ens tornem a retrobar a Solsona per a fer l'acomiadament de la jornada després d'una excursió que ha agradat a tothom!