Nou curs

M'avanço uns dies, però no gaires. Escric abans que comencin els articles, opinions, propagandes i tertúlies d'un nou curs, entenent-ho com el nou curs escolar, o sigui, de les escoles, dels mestres i professors i dels pares que deixen de tenir el problema de les seves criatures rondant per casa.

D'aquí dos dies entrem al setembre tot i que aquest any cau en diumenge. Això vol dir que el dia dos de setembre iniciaran l'activitat els mestres i demés col·lectius afins a l'ensenyament: serveis educatius, tallers extraescolars de tot tipus, inspectors i administratius (encara que fan unes vacances una mica diferents, però l'activitat forta els comença el dia ú de setembre).

Recordo que l'acabament de vacances era una mica traumàtic perquè veies un curs llarg, sempre molt llarg i el primer que feies era mirar l'agenda i el calendari: quantes festes?, quants ponts, com de llarg el segon trimestre? —el primer trimestre ja sabies que tenia i té quatre mesos—, quines festes tradicionals hi ha: que si la castanyada, que si el Nadal, el Carnestoltes, la setmana cultural, les colònies, el Sant Jordi...?,  com cau la setmana santa, com cau Sant Joan? i... el dimoni a la platja!

El mateix deuen fer les famílies condemnades, no pel Departament d'Ensenyament, si no per la societat i el nostre ritme tan fora de lloc, pels horaris incompatibles. I cada any es torna a parlar de canviar els horaris escolars pel tema de la "conciliació familiar". Malament si hem de parlar de conciliació només pels horaris d'escola! Altrament jo posaria el focus en els horaris laborals i els horaris de la vida quotidiana, en general.

Què és això d'obrir botigues a les 10h del matí i tancar-les a les 21h del vespre? Com s'entén que haguem d'anar a concerts i teatres a les 21h de la nit sortint-ne a les 23h o 24h, amb l'inconvenient del transport públic per als que no són de la capital? perquè en determinats llocs de treball i empreses es fa un horari de 9h a 14h i de 15h a 19h? i en d'altres de 8h a 15h? (El primer és el que feia jo, amb una hora entremig per dinar que no era mai real).

I un nou curs i una nova carregada als horaris, vacances, festes dels nens i mestres. I sembla que parlant-ne al setembre i posant el crit al cel i fent tertúlies d'experts se soluciona el tema tot sol... fins el proper setembre.

És el mes també d'encetar llibres nous, cada any nous malgrat els intents de socialització del material escolar, malgrat les promeses (bastant maldestres en algunes ocasions i en determinades ciutats que no esmentaré) de fer gratuït el material per a tots els alumnes. I qui diu llibres diu xandalls, uniformes els qui encara en porten, bates per la plàstica, bossetes per l'esmorzar i un reguitzell de material imprescindible per a fer un bon curs.

Un altre curs buscant entreteniments o reforços fora d'escola. Al costat de casa tornarem a sentir els que van al taller de música i, possiblement, engrandirem la col·lecció de pilotetes i avions de paper caiguts al badiu en les batalles més increïbles, tot acompanyat-ho amb crits que possibiliten l'afonia dels molts possibles i futurs músics, n'estic segura! I qui no fa música, que malgrat tot crec que és una bona opció, fa anglès o pintura o treballa la memòria als infants de sis anys.

I que us haig de dir de l'eterna discussió sobre els deures: deures a casa, a l'escola? molts o pocs?, cada dia?, per què deures si el que aconsegueixen és que les mares o pares són els que treballen?, si no s'ensenya a l'escola perquè s'ha d'aprendre a casa...?, i un sense fi de drames i opinions diverses. No donaré la meva opinió, ho deixo pels especialistes en educació.

I això fixant-nos només en el problema de les famílies perquè si comencem a parlar d'escoles i professionals també ho tenim molt dur. Cada escola tindrà la plantilla complerta el dia 1, o sigui, hi seran tots els professors que calen al seu lloc de treball, s'haurà de fer algun altra tipus de projecte, informes, currículum i un llarg etcètera administratiu aquest curs, arribaran tots els especialistes de les assignatures més deixades de l'administració, podran estrenar locals els que encara són en barracons...?

I, en tot cas, deixem per un altre dia el tema de Secundària i la Post-Obligatòria, perquè ens embolicaríem massa!

I els serveis educatius? (La meva deformació professional) Tindran el personal que es necessita, hauran de tornar a canviar models, dictàmens, informes...? Hauran de tornar a reivindicar el seu lloc dins les escoles i dins el Departament?, es farà cas del seu assessorament —pel que foren creats!— de les seves orientacions a uns i altres en diferents àmbits o continuaran amb la consideració d'entrepà per part de tothom?

Sé que només he posat interrogants (n'hi ha més, eh! però no ho vull fer exhaustiu) que per altra banda són els mateixos de cada any, però com que no he vist mai ningú decidit a resoldre'ls...

També penso i ho dic fermament que l'educació no és només tot això encara que la seva resolució podria influenciar decididament en el benestar de les criatures, especialistes, famílies i públic en general.

L'educació és tota una altra cosa però no deu ser un debat que interessi a ningú. Quina societat volem fer?, quins valors volem traspassar...?

Be, només em queda constatar que jo també he caigut en el parany i en parlo ara.

Només em queda dir: qui dia passa anys empeny.

Només em queda desitjar que sigui un bon curs per a tothom i si no es parla d'educació potser millor, voldrà dir que no hi ha més problemes, ni vagues ni reivindicacions forassenyades per a la resta de la societat.

Societat que hauria d'entendre algun dia que també és educativa i que l'educació és cosa de tots i totes.

Au, alumnes! Endavant i cap al 2019-2020, 2020-2021 i el...!

Sincerament, poseu-hi tots i totes, des dels professionals als especialistes, des del Departament a les famílies i sobre tot vosaltres nens i nenes, nois i noies, moltes ganes i molta il·lusió. Molta sort!

Boix

BOIX (Buxus Sempervirens) 

He quedat una mica esparverada de l'estat del boix a la zona propera a Vidrà. I no perquè sigui la zona, sino perquè sembla que arreu de Catalunya podem trobar-hi el mateix: boixos menjats i secs per una larva que fa la seva feina, per una plaga de l'eruga defoliadora que està entrant amb força a tot el territori. La Cydalima perspectalis és una espècie invasora d'origen asiàtic que pot arrasar zones senceres d'aquest arbust tan conegut a les nostres muntanyes.

A la sortida d'aquest agost n'hem vist algunes d'erugues penjant d'un fil dels arbustos, com si fossin teranyines, les fulles seques i arbustos completament pelats. En surt una papallona blanca que els meus amics em deien que havien vist cap al capvespre i que semblava com si nevés una mica pel camí. No sé quin remei hi deu haver ni si s'ha buscat o s'ha trobat, però quan penses en com poden quedar totes les plantes et poses les mans al cap.

Talment com molts pins estan quedant secs a efectes de la processionària que els afecta i que ha deixat boscos sencers en un estat crònic d'extinció com els boscos aprop de la Seu d'Urgell.

Tant debò s'hi trobi remei aviat!

Algunes curiositats sobre la llengua en relació a la paraula BOIX:

«una de les accepcions de boix és mà de morter, objecte que se sol fer de boix. Una expressió brutal, usada pertot, és anomenar mà de morter el membre viril: doncs sens dubte ve d’ací d’una banda el verb boixar i d’altra banda el nom del boix [=nen] eivissenc, com sigui que és comú reparar especialment en el penis de la criatura…».

                    Diccionari de la Llengua Catalana de Joan Coromines

"A Menorca, un boix és el cilindre de fusta que serveix per arrasar les mesures de gra dels cereals i a Eivissa, en canvi, un boix és un ocell aquàtic però també un nen petit...

A Menorca mateix, antigament, el boix era el cilindre on s'enrotllaven aquells anuncis municipals que es passaven d'un lloc a un altre i per aixo n'ha quedat la dita passar es boix en el sentit de 'murmurar' i 'explicar coses de casa en casa'. A la vegada, a Maó i a Ciutadella, anomenen boix una baldufa grossa. I encara, eixerit com és, el mot designa més coses: el localitzem com una eina plana de fusta de l'ofici dels espardenyers que els serveix per picar les soles i en el dels sabaters que utilitzen un boix per aplanar les costures, o és la maceta dels cistellaires que els ajuda a polir els regruixos dels coves i també el mànec de fusta que allisa la pasta per fer galetes."      

                        Romi Porredon,  Associació d'Amics de Sant Magí

 

"Actualment les roses i les tulipes viatgen amb avió amb temperatura i humitat controlades per sensors electrònics, però ja pocs saben que l'heura simbolitza amistat, les roses blanques sigil, el boix determinació malgrat el sofriment i les margarides xicotetes "ho pensaré"   

                      Juan V. Botella Del Bloc: Espores, la veu del botànic

Vidrà i el seu baró

Una sortida fins a Vidrà per visitar uns amics que hi han llogat una casa m'ha fet retornar als temps del baró de Vidrà.

Vidrà és un petit poble al que s'hi arriba des de Sant Quirze de Besora i Santa Maria de Besora, un nucli arremolinat al voltant de l'església, lloc privilegiat per als excursionistes i, en d'altres temps, lloc d'estiuejants de senyors de Barcelona.

N'havíem fet varies de sortides a Vidrà amb els de la UEC i alguna amb el CEC, però ara feia temps que no hi anava. S'hi arriba molt més prest ara a Vidrà; es podria dir que fins a Sant Quirze és quasi una autopista i, a partir d'aquí, trobem la carretera de revolts, la de sempre, la que s'agreix encara perquè et transporta als temps de la infantesa i la joventut. Punt de sortides força interessants cap al Santuari de Bellmunt o cap a la Serra del Bufadors de Beví, itinerari que hem seguit avui, un dia calorós d'agost.

La pujada l'hem fet lentament per gaudir del paisatge i perquè el sol picava de valent i no admetia més presses. Un cop dalt la serra s'obre cap a l'horitzó i la vista s'eixample cap a la vall i les muntanyes encara boscoses; cap a Santa Maria de Besora i el seu encimbellat castell i cap al castell de Llaers per l'altra vessant. Si hi aneu carenejant notareu de tant en tant l'aire que passa d'un cantó a l'altra i us hi estareu uns minuts per assaborir-lo en un dia com avui.

Els Bufadors són unes escletxes a la muntanya per on surt un corrent d'aire que si bufa fort es pot sentir el soroll. Avui no l'hem sentit, però si que hem notat a estones el corrent d'aire i feia bo d'observar el paisatge arrepenjats a la roca.

Tot sec, molt sec. Amb els boixos que feien pena. La papallona dels boixos ha arribat a la zona i molts d'ells comencen o estan ja del tot conquerits per les larves que es van menjant els brot tendres fins a arribar a destruir tota la planta; fins i tot n'hem vist algun penjant enmig del corriol! En un país amb una vegetació de boix molt escampada, no sé què farem quan veiem els resultats d'aquesta plaga que comença i que ja està estesa per arreu.

Hem fet el descens per un camí de drecera, costerut, en el que t'has d'anar agafant a les herbes i troncs de boix, vigilant on poses els peus i hem arribat a la pista que ens ha retornat al punt de partida. Des de baix es contempla la Serra i les diferents possibilitats d'accés i de camins a resseguir.

Com que la gana ja aprestava ens hem arribat fins a l'Hostal de la Serra de Llaers on, en un ambient familiar i de bona cuina, hem fet un mos. Tota la casa traspua els aires del segle XIX: els menjadors, l'entrada, la cuina, la llar de foc i d'altres sales. L'era, vigilada per uns quants gossos fermats, té unes vistes excelses sobre la vall, davant per davant de la Serra de Bufadors. S'hi respira calma i tranquil·litat. Avui ple per ser un dissabte d'agost, m'imagino el lloc en altres èpoques de l'any i en altres èpoques de la història.

I tot plegat m'ha fet recordar el Baró de Vidrà, aquell general carlí, mig arrauxat i mig sanguinari que tinc com a parent i que va fer desferres per aquestes terres.

Estic segura que el General Francesc Savalls i Massot va hostatjar-se en aquest hostal, situat al mig del pas de les seves facècies obligades per la guerra. De fet, no gaire lluny de l'Hostal, sota el Castell de LLaers i a l'extrem d'un prat, mig oblidat i poc vistós, hi ha el monòlit o panteó dedicat als setanta-cinc carrabiners lliberals afusellats per les ordres del meu general. El fet succeí el 1874, a la Tercera Guerra Carlina i el 1879 s'erigí el monument en honor als afusellats.

El meu general, Baró de Vidrà, també va ser Marquès d'Alpens. Però així com a Alpens hi té un monument i una placa que ho recorden, a Vidrà no en saben gairebé res, tot i que hi va fer una de les accions més sanguinàries del seu temps.

Molt s'ha escrit sobre Savalls i no seré jo qui en descobreixi la seva personalitat; el podeu trobar per tot arreu. De fet, és com un tiet per a mi. Fill de Joan Savalls Badeia, l'avi de la meva rebesàvia, coronel carlí que morí en una emboscada a La Foradada, prop de Sant Quirze de Besora. Jo soc descendent de la Caterina Savalls i Massot casada amb en Josep Puigrubí, però com que la personalitat del Francesc és tan forta, ha eclipsat la Caterina, que per altra part era una dona i al mateix temps, sembla ser, el coronel Puigrubí, del seu Estat Major, del qual en trobo un rastre mínim, situat en terres de Torelló. La família es va exiliar a França, més arruïnada que altra cosa, i a Itàlia, al Piemont; diuen que algun d'ells va servir com a zuaus de la guàrdia Pontifícia. 

Part de la família va retornar a Catalunya tot i que el Francesc va morir a Niça sembla ser que regentant una tenda de vins. Naturalment, sense els títols nobiliaris que els reis Borbons es van encarregar de derogar a tots els carlistes!

Aquest estiu encara he anat a veure la casa pairal a La Pera on he trobat un descendent d'un altre germà del Francesc, amb el que hem coincidit que el general era un personatge ben tocat per la tramuntana.

Ja veieu si dóna de si una sortida a Vidrà!

Amb aquests amics vam estar recordant altres viatges, el seu a Alaska i el meu a Canadà i el comú que vam fer a Sri Lanka fa un parell d'anys. Res a veure amb els temps convulsos del segle XIX i les guerres carlistes. Una volta pel poble, una vista de masies com Cal Cavaller i tornada cap a casa tot parant-me al coll de Vidrà, a la sortida, per admirar el mar de muntanyes sota una posta de sol d'un dia d'agost.

De ben segur que tornarem per aquestes terres, fins i tot m'han quedat ganes de sojornar a l'Hostal de la Serra de Llaers i visitar el seu castell i albirar al meu voltant la història, curiosa i feta anècdota del Baró de Vidrà.

Bloc i blocs

L'altra dia parlava jo del sentit de tenir un bloc. I avui he llegit un article que ha sortit a l'ARA sobre els bloggers, el que jo en dic blocaires, que no sé que està millor dit, ara que utilitzem tantes paraules i expressions en anglès que et fan ballar el cap. Ves si no és més senzill fer-ho en català si ets un català; i més per allò de no perdre l'idioma, que després diuen que som pocs catalanoparlants. Ni a castellanoparlants arribem!, que si introdueixes paraules en anglès vol dir que estas a la page!

Parla l'article dels bloggers de viatges de luxe. O sigui, hi ha gent que fa viatges de luxe en super hotels, en països exòtics o no tant i els posen al seu bloc, amb recomanacions de viatge, amb orientacions i amb indicacions de sortides, hotels i gastronomia. N'hi ha que ho han començat per "hobby" i n'hi ha que la feina els hi ha encaminat. Fan el viatge, a Singapur, Bangkok, Bali o Indonèsia, s'allotgen als millors hotels i en proven les excel·lències, spa inclòs, i escriuen al bloc les seves opinions. Fins i tot n'hi ha un que troba al·lucinant  viatjar amb motxilla!

Resulta que tenen milers de lectors i de fans, que ls grans cadenes insereixen anuncis al seu bloc i que, amb el que guanyen, aconsegueixen seguir viatjant. Algú es queixa que no dóna beneficis però que et permet viatjar sense despeses!

Se m'acut que, d'entrada, deus tenir un capital inicial per a començar un viatge d'aquesta mena; o potser no.

És, com si diguéssim, que anessis a una casa rural de luxe, semblant al Cal Paller de Padrinàs, Vall de Lavansa. Penjada en un espadat que fa molt aventurer, amb un camí asfaltat només per a ells quan els altres encara no teníem carretera i la gent del poble encara no tenia aigua corrent, amb uns espais de relax amb fanalets i màrfegues blanques, amb cavalls rondant per allà —les vaques no, que les pugen cap a Sangonelles per a que no se senti tant la ferum—, amb hamaques per gronxar-s'hi i admirar la posta de sol —que, d'altra banda, és la mateixa que jo veia des de Cal Julià— i amb vistes a tota la vall.

I pel sol fet d'esmentar-ho, els del Cal Paller (que també són la casa bona de Padrinàs i alcalde de la vall), et donessin quelcom per publicar el seu anunci al bloc i que cada vegada que tenen uns estadants a la casa gràcies al bloc, t'entrés una petita comissió a les arques del tresor personal que et permetés anar-hi a passar el cap de setmana sense fer-hi cap despesa, o sigui, estada pagada.

No sé en realitat si això funciona així, tal com ho dic. Més que res, ès que jo he fet alguna entrada de bloc de les que s'ha aprofitat gent: els viatges d'Sri Lanka que estan penjats a la pàgina web de la persona que els organitza, algun altra viatge que he passat a l'agència de viatges corresponent amb la que anat per si volia aprofitar-ho, a nivell més local les sortides del CEC del dijous i encara el Rotllo de Montgat fent propaganda del municipi, el seu Ajuntament i la seva necessitat de conservar-ho. I en cap d'aquestes situacions la gent "afectada" m'ha proposat res, ja no diem a nivell econòmic ni d'altra tipus; no he viatjat a Sri Lanka ni a cap d'altra país amb les despeses pagades, no m'han donant el carnet de sòcia del CEC gratuït, no he estat cap cap de setmana a Cal Paller (comptant que els acabo de fer propaganda!) ni he menjat llagostins o gambes o sípia sense haver-ho de comprar.

Sí, sí, hi ha una altra utilitat del bloc de la que no en sóc prou conscient: fer negoci.

De fet, no ha estat mai la meva intenció perquè, entre d'altres coses, no considero que jo escrigui tan bé ni sigui tan genial, però, és que no he tingut ni l'oportunitat de considerar-ho o dir que no. No se m'han acumulat pas les ofertes i això que hi ha gent que m'alaba a cor que vols!

Què es deu haver de fer? Tenir algun amic o amiga periodista, ser militant d'algun partit amb gràcia  —perquè no de tots, és clar!— posar un escrit al facebook cada dia (de fet, quan els penjo al facebook el nombre de lectors puja considerablement), fer alguna cosa genial que no faci ningú més —que ja en queda poques i crec que arribo tard— o connectar amb empreses publicitàries, agències de viatges, entitats culturals —ai, aquestes no que no tenen prou pressupost ni subvencions!— i "saber" vendre el producte?

Si algú em llegeix aquest escrit i se li acut alguna idea, pagaré al comptat i ofereixo un 10% dels beneficis; en tot cas, en podem parlar!

M'avinc a dialogar i cercar un acord.

En benefici de tothom; també en el meu.

Blocaire

Tinc un bloc des del 2010. Una companya de feina que en aquelles dates estava fent una llicència d'estudis m'hi va animar. I vaig començar una mica per ajudar-la tot mantenint "converses" sobre temes pedagògics que ella encetava al bloc; d'aquesta manera, ella podia demostrar que el seu bloc estava actiu i hi tenia gent interessada i jo vaig començar a trobar-hi gust.

El vaig dissenyar una mica intuïtivament, però sembla que m'hi trobo còmode amb la disposició d'escrits, fotografies i referències a d'altres blocs que m'interessen perquè, no l'he tocat gaire tot i que, de vegades, he provat altres dissenys més dinàmics o més "moderns" que, al final, no m'han agradat i he continuat amb el mateix.

Calia buscar un nom i em van sorgir varies preguntes: l'havia de fer monotemàtic com el pedagògic de la Pilar?, hi havia d'escriure cada dia?, quins apartats s'haurien de contemplar?, quina disposició dels escrits, la lletra, el color; quins "gadgets"?

No sóc una persona massa especialista en res i vaig pensar que una cosa molt especialitzada, sobre un tema monogràfic, m'exigiria molt i potser no sabria com tirar endavant. Sempre m'he considerat una tastaolletes, m'agrada la diversitat i la flexibilitat en les coses, de molt bona voluntat però un xic anàrquica i dispersa.

D'aquí rau el nom del bloc: Cal Sac. Un sac on es poden posar diferents coses, uns objectes que poden ser fets de diferents materials; en un sac hi pot cabre de tot. Un nom que em permetia un joc de paraules i que em recordava la història que corria per casa sobre l'avantpassat que tocava el sac de gemecs a les festes majors i nom de referència de casa els meus avis, una incidència que m'acostava als orígens de la família i a una de les meves aficions, la música.

I n'estic contenta amb el nom, fàcil de recordar, gens ampul·lós ni intel·lectual, d'estar per casa, vaja!

I vaig començar a escriure "articles" acompanyats de fotografies que faig jo mateixa. Ja veieu, moltes coses en un sol espai: la música, la fotografia, l'escriptura. I en vaig fer les parts temàtiques: la música, les lletres, la muntanya, el buidar el pap, la pedagogia, els viatges..., cadascuna amb una frase feta sobre la paraula sac.

I encara el vaig mantenint, el bloc.

I, de vegades, em pregunto perquè. Què ho fa que vagis escrivint en "públic", jo que sóc tan callada i amant d'explicar poques coses.

D'adolescent escrivia "un diari", com moltes nenes. Un diari secret! Que ningú podia llegir i que s'amagava sota el coixí o a l'escriptori amb una clau que es guardava en un calaix. Sé que la meva mare el llegia, és clar!, com totes les mares. Però no me'n deia res i jo deixava fer també sense dir res.

Però ara, als temps de les xarxes i la Internet i el Google que ho sap tot, la gent "em" llegeix. No només això, si no que, no sempre, només alguns escrits, els publico al facebook per a tenir més lectors, perquè em fa llàstima haver fet l'esforç d'escriure i que quedi molt secret.

Si que hi ha entrades que les comparteixo amb gent de manera expressa com les que faig després d'una sortida de muntanya o d'un viatge o d'alguna activitat col·lectiva, però moltes són temes meus, com les del sac de les golfes i tanmateix les escric com si formessin part del secret d'un diari d'adolescent.

De vegades penso que n'hi ha tanta d'informació a les xarxes que ningú pararà en el meu bloc.

No sé si el tema de fer pública aquest tipus d'activitat pot obeir a un cert narcisisme, a unes ganes d'explicar per escrit el que molts cops no he pogut o volgut dir a viva veu. Una necessitat que la gent t'escolti?, una necessitat que la gent et valori?, una necessitat d'autocomplaença?, un hàbit per no deixar d'escriure?

Sí que acostumo a escriure a raig, quan se m'acut alguna cosa o quan considero "important" deixar una opinió d'algun fet o activitat ja sigui personal o dels temps que vivim; ocupo així un temps que és plaent per a mi. Ho faig pel plaer? ho faig per mi? ho faig pels altres? De fet, tinc alguns i algunes lectores fidels que inclús m'escriuen comentaris i m'animen i perden un temps preciós llegint-me i pensant-me. Els i les ho agreixo molt perquè la majoria m'han fet pujar l'autoestima.

He comptat 464 escrits, cadascun amb el seu rànquing que lidera el Rotllo de Montgat, tot i que no és el més reeixit, però si que ha significat l'interès de tot un poble. Hi ha mesos amb més inspiració que d'altres; hi ha anys amb més entrades que d'altres, però la tònica ha estat força regular.

De fet, sembla que encara en tingui necessitat tot i no haver pogut trobar  cap resposta sobre les preguntes que m'he fet. No sé, igual passarà. Mentrestant, continuaré escrivint quan em plagui ni que sigui per donar-me satisfacció a mi mateix.

Gràcies a tots i a totes les que em llegiu; sense vosaltres segurament ja hauria acabat.