Blocaire

Tinc un bloc des del 2010. Una companya de feina que en aquelles dates estava fent una llicència d'estudis m'hi va animar. I vaig començar una mica per ajudar-la tot mantenint "converses" sobre temes pedagògics que ella encetava al bloc; d'aquesta manera, ella podia demostrar que el seu bloc estava actiu i hi tenia gent interessada i jo vaig començar a trobar-hi gust.

El vaig dissenyar una mica intuïtivament, però sembla que m'hi trobo còmode amb la disposició d'escrits, fotografies i referències a d'altres blocs que m'interessen perquè, no l'he tocat gaire tot i que, de vegades, he provat altres dissenys més dinàmics o més "moderns" que, al final, no m'han agradat i he continuat amb el mateix.

Calia buscar un nom i em van sorgir varies preguntes: l'havia de fer monotemàtic com el pedagògic de la Pilar?, hi havia d'escriure cada dia?, quins apartats s'haurien de contemplar?, quina disposició dels escrits, la lletra, el color; quins "gadgets"?

No sóc una persona massa especialista en res i vaig pensar que una cosa molt especialitzada, sobre un tema monogràfic, m'exigiria molt i potser no sabria com tirar endavant. Sempre m'he considerat una tastaolletes, m'agrada la diversitat i la flexibilitat en les coses, de molt bona voluntat però un xic anàrquica i dispersa.

D'aquí rau el nom del bloc: Cal Sac. Un sac on es poden posar diferents coses, uns objectes que poden ser fets de diferents materials; en un sac hi pot cabre de tot. Un nom que em permetia un joc de paraules i que em recordava la història que corria per casa sobre l'avantpassat que tocava el sac de gemecs a les festes majors i nom de referència de casa els meus avis, una incidència que m'acostava als orígens de la família i a una de les meves aficions, la música.

I n'estic contenta amb el nom, fàcil de recordar, gens ampul·lós ni intel·lectual, d'estar per casa, vaja!

I vaig començar a escriure "articles" acompanyats de fotografies que faig jo mateixa. Ja veieu, moltes coses en un sol espai: la música, la fotografia, l'escriptura. I en vaig fer les parts temàtiques: la música, les lletres, la muntanya, el buidar el pap, la pedagogia, els viatges..., cadascuna amb una frase feta sobre la paraula sac.

I encara el vaig mantenint, el bloc.

I, de vegades, em pregunto perquè. Què ho fa que vagis escrivint en "públic", jo que sóc tan callada i amant d'explicar poques coses.

D'adolescent escrivia "un diari", com moltes nenes. Un diari secret! Que ningú podia llegir i que s'amagava sota el coixí o a l'escriptori amb una clau que es guardava en un calaix. Sé que la meva mare el llegia, és clar!, com totes les mares. Però no me'n deia res i jo deixava fer també sense dir res.

Però ara, als temps de les xarxes i la Internet i el Google que ho sap tot, la gent "em" llegeix. No només això, si no que, no sempre, només alguns escrits, els publico al facebook per a tenir més lectors, perquè em fa llàstima haver fet l'esforç d'escriure i que quedi molt secret.

Si que hi ha entrades que les comparteixo amb gent de manera expressa com les que faig després d'una sortida de muntanya o d'un viatge o d'alguna activitat col·lectiva, però moltes són temes meus, com les del sac de les golfes i tanmateix les escric com si formessin part del secret d'un diari d'adolescent.

De vegades penso que n'hi ha tanta d'informació a les xarxes que ningú pararà en el meu bloc.

No sé si el tema de fer pública aquest tipus d'activitat pot obeir a un cert narcisisme, a unes ganes d'explicar per escrit el que molts cops no he pogut o volgut dir a viva veu. Una necessitat que la gent t'escolti?, una necessitat que la gent et valori?, una necessitat d'autocomplaença?, un hàbit per no deixar d'escriure?

Sí que acostumo a escriure a raig, quan se m'acut alguna cosa o quan considero "important" deixar una opinió d'algun fet o activitat ja sigui personal o dels temps que vivim; ocupo així un temps que és plaent per a mi. Ho faig pel plaer? ho faig per mi? ho faig pels altres? De fet, tinc alguns i algunes lectores fidels que inclús m'escriuen comentaris i m'animen i perden un temps preciós llegint-me i pensant-me. Els i les ho agreixo molt perquè la majoria m'han fet pujar l'autoestima.

He comptat 464 escrits, cadascun amb el seu rànquing que lidera el Rotllo de Montgat, tot i que no és el més reeixit, però si que ha significat l'interès de tot un poble. Hi ha mesos amb més inspiració que d'altres; hi ha anys amb més entrades que d'altres, però la tònica ha estat força regular.

De fet, sembla que encara en tingui necessitat tot i no haver pogut trobar  cap resposta sobre les preguntes que m'he fet. No sé, igual passarà. Mentrestant, continuaré escrivint quan em plagui ni que sigui per donar-me satisfacció a mi mateix.

Gràcies a tots i a totes les que em llegiu; sense vosaltres segurament ja hauria acabat.