dimecres, 25 de desembre de 2019

Nadal

Què té aquest dia de Nadal si podria ser un dia qualsevol? Què ens fa esperar-lo cada any des del primer moment que acaba?
És una rutina, un hàbit, una superstició, un ritual?
Què té que cada any ens deixa, per recomemçar una nova esperança, una il·lusió que dura encara no vint-i-quatre hores, que ens retorna a la infància?
Què té aquesta paraula màgica?
És uns sentiments, unes vivències, unes emocions. 
Nadal, naixement, quan la natura es prepara per un renéixer, languidament, sense pressa. Solstici d'hivern, canvi i cami endavant. Si no fos perquè l'església en va canviar les dates, com si creient-se que dominant el temps, dominava la terra; la naturalesa humana per sobre del cicle natural. Tanmateix, la renovació segueix el seu curs, el sol encara volta sense la nostra prepotència. 
"Per Nadal cada ovella a seu corral" diu la tradició de les frases fetes. "Vuelve por Navidad" deia, així en castellà, un anunci televisiu molt celebrat.
Jo, també torno al meu corral, a la meva  casa d'aquesta festa des de fa molts anys. I, aquest dia, després d'esmorzar, surto a comprar el diari i fer una volta amb la màquina penjada al coll, cap a Sant Miquel o cap als Degotalls. Prendre una mica el sol llegint les notícies i veient passar la gent; fer el vermut al bar o a la cel·la, vestir-se bé i estrenar alguna coseta i dinar de Nadal a l'hotel amb cava i torrons.
No he estat mai en una gran taula. De vegades, he pensat com hauria estat tot si hagués tingut més anys a l'avi Jaume i l'àvia Dolors; a la iaia Ascensió, que no va venir mai a casa o al desconegut Pere; al tiet Jordi i al tiet Joan i a la tieta Teresa que van desaparèixer. Al papa, malaguanyat, eh! que ja t'he doblat l'edat i a la mama al seu costat; al germà Jaume, en un dia com aquest que hagués durat uns quants anys més o a d'altres possibles germans i germanes que el temps no va permetre. Una taula parada amb les rialles de tots com les que he vist a l'hotel cada Nadal. De petita m'els mirava, feliços tots ells, criatures i vells, totes les edats representades. I els tenia molta enveja.
No ho he fet mai jo, això d'anar d'una casa a l'altra: aquest anys els tinc tots a casa, em diu algú; quina llauna, aguantar la família aquestes dates, diuen uns altres. I jo que penso: això vol dir que en teniu, de familia o de gent. Però m'ho callo i no dic res.
Quina sort que tens, tu, que vas sola i t'agrada estar sola a tot arreu; i també callo i dono qualsevol excusa, i m'ho empasso i dic alguna facecia. Quan es va morir la mama algú de la família em va convidar i sempre he dit que no: vaig a Montserrat jo. I em miren de dalt a baix, família i amigues, ah! és clar, com que a tu t'agrada... I torno a callar. Però, on haig d'anar i amb qui si en vida d'ella tothom ens va deixar sols. I em desperto després d'haver cantat a la Vetlla i la Missa del gall, ara ja sola, i una mica de ressopó amb torrons i xampany a la cel·la i una autofoto de record, recordant... I compro el diari i passejo pels Degotalls. 
Després de dinar a besar la Mare de Déu i una estona al Cambril on vaig fer la comunió i recordo...
I quan es fa fosc, vaig a veure els llums, les llumetes que en dic jo, dels pobles de sota la muntanya. I els cotxes com cuques de llum, de tant en tant, el tren com una oruga entre túnel i túnel. Cada vegada s'estenen més els llums, amb el resplandor de Terrassa, de Manresa, de Viladecavalls o de Monistrol. 
I la fosca va envaint la muntanya, tot queda quiet i en calma, esperant una nova albada. 
I ja ha passat Nadal. I espero el següent com si alguna cosa màgica hagués de succeir.
I tanmateix, m'estimo el meu Nadal i la muntanya que m'acull. Els cants dels monjos, que cada vegada n'hi ha menys; el concert dels escolans que agafen vacances el migdia de Nadal; la cel·la, ara estudi per una persona, al segon pis, que ja l'he fet casa meva; les caminades tranquil·les i la lectura lenta deixant passar el dia. I quan arriba la nit, tot calla; s'encenen els llums i algú passeja a poc a poc, de vegades amb un gos, i et reconcilies amb el brogit i escoltes la natura, amb boira o pluja o vent o una pau latent. 
Quan baixo de la muntanya ja penso en tornar-hi, encara que sigui jo amb mi mateixa, perquè aquest ritual em fa sentir viva i em fa adonar que jo, malgrat tot, també tinc un Nadal. 

Cap comentari:

Publica un comentari