22 de gener 2020

Carrer Anton Romeu

PLUJA

Aires de pluja a la ciutat
la vella puja dalt del terrat

Com una orquestra portant el compàs el llamp: la flauta; el tro: el contrabaix

I les parelles en els portals
mouen les parpelles com dos pardals


En els bassals d'aigua, botes i nens ficats,
que ara ja arriben els refredats.
Fa hores que plou i res no es mou,
la pluja que cau
ens diu adéu-siau.

Aires de pluja a la ciutat
la dona despenja roba del terrat, 
que s'ha ben xopat!
Núria Comas (datat el 1980) 

Aquests dies, he recordat aquest poema; feia poemes, jo! Què agosarada! El vaig fer, recordo, un dia de tardor que vaig sortir al portal de casa a mirar com plovia. La casa del carrer Anton Romeu, Mossèn Anton, Reverend Anton Romeu... que ha tingut diferents formes del mateix nom; devia ser segons el pobre mossèn era classificat en bé de l'església.
Era, i és, un carrer tranquil. En aquells temps amb pocs cotxes que transitaven. Va ser el carrer de la meva infantesa i la meva joventut.
Recordo que davant hi vivien els avis de la Immaculada i l'Assumpta i elles venien cada quinze dies a veure'ls. Llavors ens feien una visita i ens posàvem al "cuarto" dels jocs a jugar; jocs que estaven desats en aquell armari enorme, amb les portes que no encaixaven i amb els calaixos grossos que costaven d'obrir. Un armari que havia sigut de la tia Lola, ja tia de la meva àvia. De vegades, sortíem al carrer a jugar a corda: una nena a cada vorera i saltàvem sobre les llambordes; quan venia un cotxe cridàvem: Que ve un cotxe! i plegàvem la corda esperant que passés. O jugàvem a pilota amb el meu germà.
No hi havia gaires criatures en el meu tros de carrer. Al pis de sobre de casa, al segon segona, les Arcas. La Montse, de la meva edat i la seva germana Dolors, més gran; la que anava per pianista i quan van deixar el pis per anar a viure a millor, se'l volia quedar tot per tocar el piano i jo havia de tocar al menjador! El pare venia números de la ONCE a la cantonada del carrer de Mar amb la plaça de l'Ajuntament, i se'l sentia sempre quan baixava l'escala amb el ritme descompassat de la seva cama de fusta guanyada per la metralla d'una guerra.
A la casa de la cantonada amb el carrer Marina hi vivia la Mercè amb el marit i el fill, en Pere, molt més petit que nosaltres. La Mercè ho sabia tot del veïnat, sempre estava al portal controlant qui passava. Ells feien festa grossa per la revetlla de Sant Pere, quan el fill tirava tots els petards que nosaltres no arribàvem a superar per Sant Joan.
Al costat de casa hi vivia l'Ester amb el marit, però no tenien fills i a l'altra cantó en Pasqual amb la Catalina i la seva germana força sorda, la Maria; aquí tampoc hi havia canalla; la seva filla, l'Antònia ja era tota una senyoreta extremada que festejava darrere la porta de fusta. La Catalina encara tenia el safareig amb lliris que sortien de la pared d'on queia aigua com si fos una font, un veritable badiu.
Més tard van venir els "Massarrons" que cuidaven i engreixaven el gall per Nadal i sentíem cantar unes quantes setmanes abans des de la terrassa del primer segona.
Al primer primera, l'Angelita, ja gran, amb el seu fill Bernardo que es va casar i van tenir un fill que no els feia gaire cas i no es cansaven mai d'avisar-lo per a qualsevol cosa: "Chordi!" No se que se'n deu haver fet de tots ells; potser el Chordi ja s'ha catalanitzat del tot el nom, o no.
Dalt de tot, al segon primera, l'Anita amb el seu pare, el senyor Chamorro que havia estat el primer llogater dels pisos que havia construït el meu besavi paleta i mestra d'obres. Sempre ens explicava: "Tu bisabuelo venia aquí cuando acababa de trabajar y, a la luz de una vela, iba construyendo esta casa!". Al senyor Chamorro li agradaven les cames del meu germà "Las pantorrillas del Kubala".
Era trist, però, el carrer Anton Romeu. A la meva mare, que enyorava el carrer d'en Prim, no li agradava gaire. Tot i així tenia els seus avantatges: a dos minuts de l'estació del tren. 
Quan anàvem a col·legi pujàvem la riera arrossegant els peus, jo agafada de la mà de la Madrona i el meu germà anant a les seves, que no aguantava cap mà, tot fent voleiar amb les nostres passes les fulles caigudes dels plataners.
I també hi havia coses que ens feien il·lusió: la processó de Corpus amb el meu germà vestit d'escolà i jo de comunió.  Dies abans anàvem a Canyet a buscar ginesta i compràvem clavells i tots fèiem una estora de flors i posàvem llums a la finestra. Passava la processó del Divendres Sant de l'església de Sant Josep amb el pare Ayza (el de la immaculada i l'Assumpta), de portant de la creu.
També hi havia la passada de Sant Antoni, i quan acabaven de passar recollíem els fems per adobar les plantes del badiu.
Sí, era un carrer tranquil, espectador dels i les treballadores de Can Casacoberta als torns de nit i matinada, amb la sirena que marcava el pas del temps. Conscient, també, dels pas dels trens que amb el so del seu xiulet presagiaven pluja i temporal. Recaptador de fums, carbonet negre sobre llençols blancs i de productes químics que venien de la Cros i de les industries del carrer Industria; espectador dels vaixells que ancoraven al pont del petroli i ens regalaven la seva putrefacta olor de gasoil i de gas.
Ara que hem convertit el pont en atracció turística, no deixo de pensar en el que vam ensumar llavors i com de vius estem, no tots, però Déu n'hi do, que ni allò ni la fumigació del lloc on treballava han acabat amb mi: serà que ja estic immunitzada?
Ja veieu quins records que he encadellat amb l'excusa d'un dia de pluja!
Un dia que, endemés, hem dit adéu a una companya de feina, tota il·lusió, tota ànims, tota esperança en un futur millor pels nostres infants i joves.
Que Déu ens conservi els records i les esperances, la infantesa i els objectius d'un mon millor.
Uns records emotius d'un passat recent. O no?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada