Esports

Ara que ja som al darrer dia d'aquest mes de febrer tan llarg —vint-i-nou dies!— d'un any de traspàs  i que estic fent repòs obligatori pel meu mal peu, us haig de dir que no he estat mai gaire esportista, parlant així seriosament.

Tot i que sí que sempre m'he mogut, que diuen.

Al col·legi  les nenes no fèiem gimnàs com els nens que feien les taules gimnàstiques, allò de córrer pel pati —que gran ens semblava, llavors, el pati!— i fer exercici de braços i cames al toc del xiulet del Sr. Gol. Nosaltres fèiem ballet clàssic. Sí, totes, totes fèiem ballet i a finals de curs ho representàvem al teatre de Sant Josep. Jo, que era una nena —encara ho sóc—callada i tímida i poc llançada, no tenia mai el primer paper, sempre "del montón";

només una sola vegada vaig ser la protagonista del vall, amb la Srta. Roser Duran. També fèiem classes de piano i de cosir que no m'agradava gens, això de punxar-me els dits amb l'agulla, no poder mai enfilar el fil a la primera; fins i tot em va sortir una durícia al dit del mig. Sort que, al batxillerat, la nota del fet de cosir era la mitjana entre l'assignatura de labors i la música, fins i tot als exàmens, i aprovava sempre gràcies al 9 en música!

Vaig formar part, també, d'un equip de basquet que es va muntar una temporada. Anàvem a entrenar al pati de la Rectoria de Santa Maria o a la pista del Círcol i no se'm donava malament del tot.

Ja de ben petita també vaig ballar danses catalanes a l'esbart dansaire Joan Rigall, que havia vingut a col·legi, on assajàvem. Penso que "Donya Julia", la directora, la Júlia Minguell, era de les mestres més avançades del seu temps. Vaig marxar de l'esbart quan van deixar l'escola per anar a l'Institut, però recordo aquelles ballades i aquella època com una de les coses que més m'ha agradat fer.

Pel que fa al ball, i ja quan anava a la Facultat, vaig anar alguns anys a fer Gimnàstica Jazz i Claqué al Sac de Danses, a Sarrià, amb en Font. M'ho vaig passar molt bé! A l'estiu muntava un "stage" a Menorca, una setmana intensiva de balls i danses de tota mena, des de dansa contemporània a claqué, des de dansa africana a expressió corporal. 

I durant una temporada vaig anar a gimnàs a la Unió Gimnàstica, allà on ara és el local de l'Orfeó Badaloní. Hi feia espatlleres i plinton i voltaretes al dret i al revés i anelles. Sempre m'ha agradat el gimnàs una mica dinàmic, més que el dels aparells estàtics d'ara. Però no he estat mai una bona gimnàstica, no era maldestra del tot i tenia força flexibilitat per arribar a terra des de peu dret o obrir les cames, asseguda, ben eixarrancada o anar baixant amb cames ben obertes fins a arribar quasi a terra. He anat a altres llocs de gimnàs, al carrer de les Flors, al gimnàs Xaiga de la Maria Rosa i després quan es va traslladar a Miquel Servet. Plegava de treballar a l'EAP i acabava de fer la jornada amb uns exercicis que em relaxaven. Uns dies al seu gimnàs i uns dies a pintura amb l'Ortuño.

Quan se'm va fer pesada la tornada a casa em vaig canviar al gimnàs del carrer d'en Prim, al costat de casa, amb el Sr. Melcior. 

Després he estat uns anys que se'm feia carregós anar-hi i ara m'he tornat a apuntar, però haig de buscar una altra cosa.

Però els esports que he fet, si se'n pot dir esports, han estat l'esquí i la bicicleta.

Vaig aprendre a esquiar de gran, amb trenta anys a l'esquena, amb la UEC i els cursos que feia el, Narcís Cases a La Molina, començant a la Pista Llarga, aixecant-nos a les quatre de la matinada per agafar l'autocar que sortia de la Gran Via. No he passat mai de la "cunya"!, ni em vaig atrevir en pistes negres, i només a alguna vermella i parant-me cada dos per tres per deixar passar la gent que em venia al darrere tot rabent. Així i tot, i estant parada, se'm va tirar una noia a sobre i vaig tornar amb el peu enguixat! Però hi vam anar força a esquiar!, i m'agradaven les muntanyes blanques i l'horitzó de crestes retallades en un cel blau en un dia de sol amb aquella atmosfera neta i l'aire fresc que et revifava d'una setmana treballant amb problemes.

M'havia agradat molt anar a Port del Compte, una estació familiar de gent solsonina i manresana i algunes vegades a Andorra, a Pal.

Vaig canviar l'esquí alpí per l'esquí de fons i en vaig gaudir molt. Sense fer grans coses, eh! Només el fet d'anar caminant pel mig del bosc ja era un paler. Tothom m'avançava, però a mi m'ha agradat contemplar la natura sense presses, parar-me i fer fotos, respirar l'aire de muntanya i fixar-me en les petjades que deixen els animals a la neu. No he entès mai la pressa que té la gent quan va com esperitat, corrent amb els esquís. De fet, a mi sempre m'ha impressionat una mica la velocitat.

Però no ens penséssim!, vaig participar dos cops a la Marxa Nòrdica de Tuixén-Lavansa! Encara ara penso com em vaig atrevir! La segona vegada vaig fer equip amb la meva neboda gran que llavors devia tenir uns deu anys i vaig arribar l'última! Es va decebre una mica amb mi, és clar. Potser des de llavors que em diu poca cosa!

Les pistes de Tuixén són una meravella! Si es va fins a Prat Llong, tens el Pedraforca nevat al davant i tota la serralada del Cadí, pots veure les pistes de l'Estivella de Port del Compte i, quan tornes al refugi que ha estat tancat tants anys, pots veure tota la serralada dels Pirineus d'Andorra. Havíem rigut tot tirant-nos amb les nenes pel tallafocs i no poder parar fins a la xarxa de protecció de davant del bar. Elles sí que han sigut i són unes bones esportistes!

I em queda la bicicleta. La BTT que he tingut durant molts anys, una Orbea lila que ara ja em feia anar una mica massa ajupida i els ronyons dels més de seixanta-cinc ja es ressentien, però vam anar per l'Empordà, a Palau-Sator, per les muntanyes de les Gavarres, pels voltants de Sabadell i la Mola, per Formentera, per Lavansa i per la Conreria i Canyet. Sense gaires presses. I per Badalona, fins al Masnou o fins al Fòrum, remuntant el riu Besòs o pels carrers de la ciutat, això sí, per la calçada, mai per la vorera, anant a treballar a Maregassa o a Can Barriga, a l'Alexandre Galí amb aquella pujada del Màgic que vaig aconseguir d'una tirada o fins a l'Eugeni d'Ors passant per la platja i l'antic pont de la Cros. Ara ja en tinc una d'elèctrica, de ciutat, de passeig, però que un tou de grava m'ha fet desar, de moment, al rebost.
Els esports d'aigua, però, no han sigut mai el meu fort. Les caminades, sí, de ben petita, però les deixem per a un altre escrit. Us comentaré les sortides a muntanya, a la Conreria i a Núria i a Falgars o Sant Jaume de Frontanyà, l'època dels escoltes a l'agrupament Sant Jaume, o amb l'esplai de Sant Roc, les excursions amb la UEC i les que encara faig amb el CEC, les que faig sola trescant pels camins coneguts o nous amb un llibre o més modernament amb un "track", que els temps canvien i ens hem de modernitzar. La muntanya, que quan estàs amb el peu enlaire, s'enyora.

Dimecres de cendra: Quaresma

Jo crec, que a hores d'ara ja hi ha poca gent que recorda el dimecres de cendra, popularment conegut com a dia de la sardina. Després de les disbauxes i excessos del Carnaval començava un període, segons l'església catòlica, d'abstinència, fins a arribar a la Pasqua. Recordaven, si no ho he oblidat, els quaranta dies de jesús en el desert, en un procés, que en diuen avui en dia, de meditació, reflexió i dejuni fins que va tornar a entrar a Jerusalem a lloms d'un ruc.

No és que jo sigui molt religiosa ni molt catòlica —a més, no vaig anar mai a col·legi de monges— però m'agradava la història sagrada perquè eren contes i històries en les quals podies fer volar la imaginació i, amb l'afegit, que treia sempre "sobresalients".

Recordo que a l'escola, "al col·legit", celebràvem el dijous gras anant a menjar la truita als pins de Can Montal i el dimecres de cendra, vulgarment conegut com a "dia de l'enterrament de la sardina", anàvem a la platja.

A partir d'aquí, començava la Quaresma, que també volia dir bunyols de pastisseria els dimecres i divendres, de Can Ventura o de Can Bertran, peix els divendres, bacallà que fa anys i panys que anava molt més econòmic que ara. Fins a arribar a Setmana Santa, els dijous i divendres sant d'ofici i anant a visitar "monuments" fets amb les palmes i palmons del dia de Rams. El diumenge de Pasqua la Mona i el dilluns festa d'escola. La setmana Santa també implicava música religiosa a la ràdio i pel·lícules exemplars als cines: "Moisès", "Benhur", "Marcelino pan y vino" o "Fray Escoba" o el reguitzell de pel·lícules de romans. Naturalment així, en castellà. Bé, ara si aneu al cine, us adonareu que en aquest sector no hem canviat gaire!

Les processons es feien per tot arreu. El Divendres Sant sortia la de Sant Josep que passava per davant de casa, al carrer Anton Romeu i recordo que posàvem una fusta amb unes bombetes forrades amb paper de seda de color lila a la finestra del carrer i un domàs al balcó. Tothom en silenci. La banda tocant una melodia ben coneguda a so de trompetes i timbals seguint un ritme regular. De vegades anàvem a veure la processó a la carretera, davant de Can Fornaguera, ara enderrocat per la nova plaça Pompeu Fabra, no sé si el divendres o un altre dia. A mi m'agradaven els romans o "estaferms": tots marcant el pas al mateix temps i clavant la llança a terra amb un bon cop; m'impressionava el Judes que anava al davant, amb uns ulls de boig, fent sonar i passant-se d'una mà a l'altra la bossa dels diners traïdors, caminant d'un cantó a l'altre del carrer com si anés begut. Sé que els Fornaguera, la majoria d'ells molt religiosos, eren els encarregats del pas de la verge dels Dolors. Algun any, hi havia anat la meva mare i tot a la processó, amb una "peineta" i un "sefino" o mantellina negra, tota elegant. Val a dir que poques vegades, però.

La processó més famosa a Badalona era i és la de dijous Sant, pels voltants de Santa Maria: la del "Silenci", aquella que es canta allò de "La Figa": "Jesús i memòria de Nostre Senyor, i l'escolà responia: la figa!".

El dijous sant a ofici i el divendres sant també, als Padres, o sigui, als carmelites. Eren llargs els oficis! N'hi havia un que rentaven els peus als qui feien d'apòstols. Els Sants estaven tapats amb draps de color lila i el capellà es posava l'estola del mateix color, que  l'havia portat tot el temps de Quaresma i el canviava el dissabte de Glòria. El "padre" Joaquim et confessava i crec que tots els de llavors el recordem sermonejant-nos en si havíem anat a la platja i havíem vist "carn" pecaminosa, que, potser molts de nosaltres, no sabíem ni què volia dir.

O la processó de Corpus, quan hi anàvem els que havíem fet la comunió i fèiem estores de flors al carrer anant a buscar ginesta a la Conreria.

Records d'infant, quan, jugant al pati de casa, sentia la ràdio dels veïns amb l'Elena Francis donant consells, el Duo Dinámico cantant cançons i la música sacra cada setmana. Nosaltres, a casa, ja posàvem "Cançó d'Amor i de Guerra", sardanes com la Santa Espina o música clàssica d'en Pau Casals.

No crec que ara, ningú segueixi gaire aquest tema de la quaresma ni les processons a no ser per una moda turística que ha perdut els orígens dels esdeveniments.

I tornant a la sardina, la pobra sardina que ha passat dies de glòria i dies de pena quan es van ficar en les malures del peix blau, crec que ja no deu ser ni enterrada, ni escurada a no ser per les sardinades que es fan a la costa en dies d'estiu.

Llavors, sentíem i teníem consciència del pas del temps gràcies a les festivitats que un any darrere l'altre anaven succeint-se sempre igual: Nadal, Reis, el dia dels burros i "borregos", la Candelera, la Quaresma, la Palma, la Mona, el Dimoni, la Segona Pasqua, la Festa Major i els diumenges de l'any. A Sant Josep, a Santa Maria o als Padres. Les festes, els menjars, les fruites... es donaven al seu temps i et senyalaven el pas dels dies i les hores. Què és això de menjar maduixes al gener?, o que les mones estiguin als aparadors un mes abans de Pasqua?, o que puguis menjar torrons tot l'any, si vols?

No sé, no sóc tradicional en el sentit tradicionalista de la paraula o del concepte, però crec que està bé una certa rutina que t'estructura el temps, et dóna una referència i t'ajuda a organitzar-te la vida. Ja diuen, que "l'home" és un animal de costums.

Apa, doncs!, encetem un temps de contenció, de mesura i de reflexió que ja ens convé.

 Bona Quaresma i fins a la Pasqua!

Carnaval de Solsona: 50 anys!

Diumenge de Carnaval. Diumenge de disbauxa. Arriba el Sr. Carnestoltes a molts pobles i ciutats, entre ells, a Platja d'Aro, a Vilanova i la Geltrú, i a Sitges d'entre els més anomenats. I a Solsona. El carnaval de Solsona sempre ha estat el meu preferit i no és que hagi conegut tots els carnavals que es fan en el nostre país. Però, m'he quedat amb el de Solsona, el dels rucs!

Una setmana que les diferents colles que acompanyen a cada gegant fan de les seves, des de carreres de llits per la baixada des de la Plaça Major lliscant pel pendent del  carrer Sant Miquel fins al Portal del Pont, a balls per les places i a la penjada del ruc a la Torre de les Hores del carrer del Castell. Un ruc que pixa sobre la gent que passa per sota, lligat pel coll, pobre bèstia, dia i nit, remullant a tothom que passa. Conten que en un any de sequera, un home que portava un ruc va veure que al teulat de la torre hi sortien unes herbes i amb el seu afany de donar-li menjar, el va penjar amb una corda perquè arribés als brins verds i pogués afartar-se. El ruc va quedar escanyat i dels nervis, es posà a pixar! No sé si el ruc va arribar a baixar sa i estalvi, però els solsonins encara recorden aquella facècia!

És de veure com guarneixen els carrers segons el tema de l'any: escombraries penjades de punta a punta de balcons, o cadires de vímet o xumets o el que se'ls acut cada vegada amb més enginy. S'ha de mirar amunt amb un somriure i uns ulls esbatanats per la sorpresa.

I els gegants que son la delícia de tots. Uns gegants gens encarcarats, fins i tot diria que molt humans, La nena del xumet a la boca i la còfia al cap; el rei amb corona i mig geperut, amb una cara d'estar per sobre de tot; el boxejador amb guants i tot; la nena de les trenes rosses i el somriure forçat; la matrona amb aquella davantera tan prominent: el noble que va a cavall de l'escuder; el ruc dempeus, ja baixat de la torre, el guerrer amb el cavall de cartó... Tots ells amb els braços pengim-penjam, llargs i flexibles, que ocupen força espai. Quan es posen a donar voltes i voltes sobre si mateixos en aquells carrers estrets de la vila emmurallada, t'has d'ajupir, no et vingui un cop de puny a la cara!

I les bèsties que es passegen amb elegància: el mussol i el drac i la guita. I els nans que els acompanyes. I les comparses, i els joves amb la camisa catalana, que els solsonins son del morro fort.

Tots conflueixen a la plaça on arriba el carnestoltes amb el seu seguici, tot l'Ajuntament en pes: l'alcalde amb la vara i la dona mirant a tothom per sobre l'espatlla, el guàrdia civil, i el bisbe a primer terme i els regidors darrere. Pugen a la tarima preparada i el Rei Carnestoltes engega el discurs; un discurs satíric fent mofa i reivindicant els fets més notables del municipi. Tothom riu i fa cops de cap confirmant les afirmacions del rei. Quan acaba, grans aplaudiments pel testament i testimoni que ha deixat i marxen altra vegada cofois mentre la música del carnaval sona pels altaveus, l'Àguila balla i les serpentines i paperets cobreixen els pentinats de la gent.

I a la nit tornen a donar la volta, alguns anys amb la gelor de l'ambient i d'altres més temperats; la gent caminant com un de sol pels carrers, sense portar la contrària, que no pots, has d'anar seguint el corrent que et porta i que t'escalfa. Des del Portal del Pont fins al Portal del Castell.

De dia, val la pena visitar Solsona. Uns carrers que encara conserven les seves portalades senyorials amb els escuts a moltes façanes, amb el sabor de poble que no ha deixat de ser, entrar a la pastisseria de Can Massana que fa olor de coca de croissant, travessar el carrer Major, donar una volta per la plaça de Sant Joan amb la font monumental al mig, entrar a la catedral.a oir el bisbe de torn, tot recordant el bisbe Deig, i sortir a la plaça del Camp on s'hi ballen sardanes o al carrer Vallfred des d'on es veu el Port del Comte mig nevat.

El Carnaval és el meu preferit, també la ciutat de Solsona com a capital de comarca; d'una comarca, el Solsonès, de cases i masies escampades, sense gaires nuclis importants de població, terra de pagesos, de camps, de boscos, amb el Cardener que banya els seus camins i amb el Port del Comte i la Serra del Verd de capçalera.

Les ermites mig abandonades, l'aire net i el pas lent de les hores. Les postes de sol per sobre les muntanyes, la plana i els camps verds o a punt de segar.

I Timoneda, Santa Eulàlia de Timoneda, encimbellada en un turó esguardant la plana amb Montserrat al fons; una església preromànica amb la seva rectoria i el cementiri blanc; la llar de foc, el llum de butà i l'aigua del pou. Un hort conreat pel meu germà i una bassa d'on treies l'aigua amb una bomba. I una gossa, la Bruixa, que et venia a rebre cada cop que sentia de lluny el cotxe que arribava i ens acompanyava fins a la casa enmig de festes i carícies. Disset anys d'una estada que encara conservo ben endins.

Solsonins i solsonines no deixeu mai de fer el vostre carnaval! Aquest any en compliu cinquanta. Aviat està dit això de 50 anys! Moltes felicitats per aquest cinquantenari, bufeu espelmes, canteu i balleu al so dels passos dels gegants bojos i al voltant de l'àliga i feu-ne 50 més! I demostreu que els pobles també saben gaudir de la festa com els que més i fer país.
M'ha agradat recordar-vos en aquest escrit número 500 del meu bloc.

Moltes gràcies per l'esforç de tots durant tots aquests anys!

Avui brindarem amb vosaltres!

Carnaval de Niça

Ara que ja hem arribat a Carnaval, recordo l'anada d'un cap de setmana llarg a Niça, un dels llocs que celebren el Carnaval d'una manera particular.
L'allotjament a l'Hotel Solara, petit i senzill, però familiar i molt ben situat permet passejar-se pel centre històric de Niça, pel Passeig dels Anglesos i per la zona més dinàmica de bars, restaurants i bullici. Fins i tot hi ha al costat una sabateria especialitzada en abarques de Menorca.
El Carnaval comença el cap de setmana abans de dijous gras i arriba fins al cap de setmana següent.

Al migdia del primer dissabte hi ha la Rua de la Batalla de les Flors: unes carrosses florides, unes bandes de música i un home entretenint a la gent durant el temps que dura l'espera, amb crits i donant instruccions en un francès perfectament xerrameca, en podríem dir, per alçar-se dels seients, o aixecar les mans de bàndol a bàndol de les tribunes, com si es tractés del joc "d'estribord guanya bavor" i saludant les diferents nacionalitats —la catalana encara no— que omplen carrers i places. La Rua és llarga, les noies ben guarnides i amb uns cossos de bon veure somriuen tothora. La gent gaudeix de l'espectacle sota un sol primaveral.

A la nit, la Rua ha perdut ja les flors però les carrosses estan ben il·luminades i es tornen a passejar pel Passeig dels Anglesos entre policies i gendarmes amb metralleta —que tothom recorda l'atemptat que hi va haver un catorze de juliol—, gent fent fotos amb els mòbils i colles de joves, i no tan joves, mirant-s'ho amb la il·lusió a la cara. Carrosses on nens i nenes acompanyen el ritme de la música sens parar, al·legòriques a fets que depenen del tema del carnestoltes de cada any, talment recorden les falles valencianes. Ben fetes i molt expressives, t'hi quedes bocabadat. No recordo haver vist mai una rua com la de Niça.

Però Niça és més que un Carnaval. Els carrers estrets de la Niça antiga, al voltant de la catedral, amb botigues maques i llocs per menjar de tota mena. Les cases a banda i banda de carrer quasi es toquen, les façanes grogoses en general, amb aquelles finestres totes semblants i els porticons de persiana pintats de blau o verd, alguns amb roba penjada per eixugar-se al sol, sobretot, les que estan més amunt, que el sol hi toca. A peu de carrer és difícil que hi arribi a través dels tendals.

Recordo el Palau Lascarís amb una exposició de "Música d'aquì", així en idioma "provençal niçois" només en el títol i amb alguna referència a la seva peculiaritat en la introducció de l'exposició. Explica que la llengua popular és el niçois, que forma part de les llengües d'Òc, però que, contràriament al provençal conserva trets arcaics del provençal i una certa influència d'origen italià. 

L'exposició sobre instruments de música tradicional del Comtat de Niça aplega violes, acordions diatònics i cromàtics, flautes i clarinets, mandolines, algun piano mecànic i algun altre instrument curiós com el "mirliton" i les "vespes". En una pantalla es pot sentir alguna cançó, aquesta vegada sí en occità, o niçois. El catàleg que guardo de l'exposició és força interessant i explica des de la construcció dels instruments fins a les festes i aplecs que es feien antigament. També val la pena per donar un cop d'ull a un palau majestuós per dins que encara conserva aquell sabor d'antic.

Niça és també una ciutat de museus. Cal una visita al Museu Matisse i al Museu Chagall així com, si es té temps, al Museu d'Art Modern.

També és del tot recomanable passejar-se per algun cementiri, encara que sembli que no toca. Al cementiri del Monestir de Cimiez, plagat de tombes sumptuoses, hi ha la tomba d'en Matisse i d'altres personatges locals importants. I des del cementiri del Chateaux, dalt d'un turó, es tenen unes vistes fantàstiques de la ciutat i del mar i es pot fer un recorregut pel seu perímetre entre tombes i mausoleus històrics.

Al Parc del Chateaux és possible fer un agradable passeig entre pins i flors, veure la ciutat als teus peus i descobrir la punta dels Alps marítims nevats en aquesta època. La pujada amb un ascensor s'agraeix i la baixada per camins serpentejants que desemboquen al port.

I, per descomptat, no es pot deixar de passejar pel Passeig dels Anglesos, centre d'esbarjo dels ciutadans de Niça, admirant els hotels i cases luxoses, el Casino modern —l'antic va ser destrossat per l'aviació alemanya i només en queden quatre fonaments de ciment a l'aigua, semblant al pantalà trencat de Badalona—, les terrasses i la gent asseguda a prop de l'aigua o a les cadires del passeig, llegint o fent anar els mòbils.

I, encara té un altre al·licient, Niça: va ser el darrer lloc que va veure en vida el meu parent tocat per la tramuntana, en Francesc Savalls i Massot, que després de regentar una botiga de vins i de viure a la Villa Alpens del barri de la Caucade, reposa en algun nínxol d'algun dels cementiris de la ciutat.
A l'acta de la seva defunció hi consta: Francesc Savalls Massot, exgeneral i Marquès d'Alpens, 19 de novembre de 1885. Ja ho veieu, fins a la tomba va ser marquès! El tema de la Baronia de Vidrà no li devia fer tant el pes!