Via del Nicolau

No, no és una via de carrer d'un poble qualsevol. Tampoc és una via de tren d'aquelles d'una companyia estatal que tantes vegades fa que els trens descarrilin. És, senzillament, un itinerari per terres del Berguedà, de l'Alt Berguedà, una via enmig de la natura que en els temps que la fusta anava cara, servia per a transportar-la des dels boscos de Bagà i Sant Joan de l'Avellanet fins a Guardiola de Berguedà (antigament de Berga) i des d'allí cap a la serradora.

El camí, molt agradable de seguir, és una antiga via ferroviària que es va començar a construir el 1914 promoguda per Tomàs Nicolau i Prieto propietari de la serradora de Berga. Va estar molts anys en estat d'abandonament, quan el bosc va anar perdent la capacitat econòmica i l'ofici de serrador va anar desapareixent de mica en mica. El 2009 es va recuperar com a camí "turístic" apte per a tots els caminadors.

És un camí planer i en lleuger descens que té uns quants al·licients que el fan especialment recomanable per a una passejada matinal o de tarda. Podrem transitar per un pont penjat, travessar túnels i, sobretot, admirar el paisatge i els boscos.

Comença a l'àrea de lleure de Sant Joan de l'Avellanet on s'hi accedeix des de la carretera que va de Bagà a Gisclareny. Abans d'iniciar el camí, cal una visita a l'església romànica de Sant Joan que forma part de l'inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situada en un entorn envoltat de muntanyes, amb la boira que es va aixecant en aquest dia d'un hivern primaveral, és un lloc tranquil on hi podem aparcar els cotxes. Abans, però, hem de tenir en compte que n'haurem deixat un altre al final de l'itinerari, ja que la ruta és lineal.

Comencem en descens per un corriol de bon passar, seguint un barranc a la nostra esquerra i més enllà baixa paral·lela a nosaltres la carretera per la qual hem pujat. Dalt la muntanya s'albira la carretera aèria de Coll de Pal, per la vall, entremig dels arbres despullats, masies i granges. El dia es va aclarint fins a deixar un cel blau i una atmosfera neta. Ens acompanya el pi roig, les fulles de l'herba fetgera i les flors dels avellaners que pengen de les branques talment arracades de perles grogues; si fóssim nenes, ens les posaríem penjant de les orelles i aniríem totes cofoies pel camí.

Al cap d'una estona ens trobem amb un pont penjat que salva un tall de muntanya. El pont és llarg i ple d'instruccions de pas que ens prenem seriosament. Un a un, una darrera l'altra, el seguim fins al final per goig de fotògrafs tant a la sortida com a l'arribada. Ningú ha fet un mal pas i anem endavant tot parant en uns petits miradors que ens ofereixen la vista de l'altra banda i del tros de terra blanquinosa i erosionada que anem passant.

De seguit veiem l'entrada del primer túnel excavat a la muntanya. El sòl de color de ciment igual que la muntanya ens ofereix els seus estrats de roca erosionada que té per barret un bosc esclarissat. El fangueig ens fa mirar on posem els peus i traiem les llanternes que ens permetran caminar sense caure ni rascar-nos les mans amb les parets irregulars.

Dins, continuem recordant els nostres dies d'infants, quan jugàvem a trens tot fent el soroll característic de la màquina i del xiulet, comentem els nostres jocs de carrer i a l'aire lliure i cadascú de nosaltres es transporta a aquells temps que la mà amb el dit gros aixecat era una pistola i el salt alternant els peus, picant-te el llom i corrent endavant volia dir que anaves a cavall.

Al segon túnel, una mica més llarg, ens fa venir a la ment el tren de carbó que anava fins a la Pobla, amb aquell fum negre que ens empassàvem i que ens feia cridar: un túnel per així abaixar de seguit les finestres i treure els mocadors de roba per tapar-nos el nas. Ara en diuen el tren dels llacs o dels Pirineus, és turístic i no fa fum. Encara no he entès del tot el nom que li han posat: no hi ha gaires llacs al seu recorregut i acaba força abans d'arribar als Pirineus.

Al cap d'una estona, ens trobem amb una part de les vies del trenet que baixava la llenya i la plataforma on s'hi carregaven els troncs per baixar-los del bosc de Gisclareny fins a Berga. De baixada anava sola en descens, segurament amb un llenyataire que accionava el fre quan convenia; de pujada, els "mulos" l'arrossegaven. Tot un temps i una manera de fer que ha desaparegut als nostres dies carregats de velocitat i presses, d'immediateses i poca espera, de màquines i robots, moltes vegades distant de la mesura humana.

Ens anem acostant a Bagà, vila d'un passat medieval que encara conserva pels seus carrers estrets i la seva plaça porxada, fidels encara a Galceran de Pinós i al Rescat de les Donzelles, entrada del Parc Natural Cadí-Moixeró i mantenint la tradició de la Fia-Faia o baixada de torxes la Nit de Nadal.

El corriol acaba a l'àrea de lleure i continuem per un tros de carretera. De seguida uns pals indicadors ens fan reprendre el camí cap a l'esquerra per anar baixant cap a Guardiola.

Una mica abans d'entrar-hi, cal desviar-se per un sender costerut que ens porta davant del Monestir de Sant Llorenç prop de Bagà (és el nom oficial encara que estigui més a prop de Guardiola) Durant molts segles abandonat, s'ha restaurat amb èxit i ofereix visites durant tot l'any a més dels festivals de música que s'hi celebren. Una bona cloenda per a un itinerari ben conservat.

Per acabar, un bon dinar al Bar Cadí, el de tota la vida, quan els cotxes i els autocars travessaven per dins de Guardiola i era parada obligatòria per esmorzar o dinar si pujaves cap al Berguedà. Ara hi ha un altre túnel, el del Moixeró o mal anomenat Cadí, que no es travessa amb mulos, que et permet arribar a Andorra o la Cerdanya d'una manera ràpida, encara que a la baixada les caravanes s'eternitzin i el peatge faci la mateixa feina que feien els burots. Ara hi ha una flamant carretera que ja no passa per dins dels pobles i no cal parar-se.

Ara hi ha en venda moltes cases.