dimarts, 25 d’agost de 2020

Casa Donya Julia

Una agradable sorpresa a partir del facebook. He recuperat una companya de col·legi de la que no n'havia sabut res més. Ens hem trobat i ens hem reconegut malgrat portar la mascareta posada. Ha tingut una vida moguda, jo més quieta. Ha voltat per diferents llocs de vida, jo no m'he mogut de Badalona. 
S'ha aparellat, ha tingut un fill i ara ja està jubilada, amb el fill anant pel món i la parella fent la seva vida, en aquests moments quan i com pot perquè és director escènic d'òperes; jo ni parella, ni projectes de parella, ni fills, però coincidim amb la jubilació. Ella es pensava trobar una dona casada amb fills i néts, ja veus! Els pares són morts, els meus també. Li ha agradat la música, l'escriptura i, sobretot, el teatre que va fer uns quants anys i amb tot això sí que hem anat coincidint en més o menys mesura o intensitat. 
Cap de les dues hem destacat en res, però. Ens ha agradat aprendre i saber coses i ser una mica tastaolletes en tot. 
Recordo els dies de col·legi. Anàvem al col·legi, nosaltres, de fet, anàvem "al col·legit". 
Concretant més, anàvem a Casa Doña Julia; i Doña Julia, així, amb la "ñ" i sense accent. L'accent ja el posava la Donya. Una dona de caràcter, de molt de caràcter, que et feia mitja por i molta impressió quan veies que s'acostava cap a tu amb un caminar ràpid i decidit i sempre te n'esperaves una esbroncada; els crits se sentien per totes les classes. Malgrat això, penso que va ser una de les millors pedagogues del seu temps, poc valorada per l'època que passàvem. 
Una escolaritat avançada, encara que sense punt de comparança amb les escoles més "actives", tipus Montessori o Escola de Bosc, però, en ple franquisme, un alè de diferència. Totes les nenes, totes, fèiem ballet en lloc de gimnàs, sense pagar ni hores extres ni permanències. No vaig fer gimnàs fins que no vaig començar el batxillerat. Llavors, era una assignatura "oficial" i anàvem al local de la "Sección Femenina" amb uns bombatxos. Recordo que, al batxillerat era obligat fer l'assignatura de "Formación del Espirítu Nacional" i teníem la Berta, de Falange i una altra dona —la veig i no recordo el nom— que em va suspendre per haver dibuixat una senyera al final de la llibreta: "Señora Comas, se nota mucho; usted és família de las Fornagueras que van a las monjas, verdad?" El meu mig somriure seductor no va servir de res.
També ballàvem a l'Esbart Joan Rigall, creat pel mateix Sr. Rigall i dansàvem a Sant Josep i al Circol Catòlic i al Palau de la Música i a Montserrat i per tot Catalunya. Érem una bona colla i ho recordo sempre amb gran plaer i satisfacció. Rèiem tot donant voltes al pati amb el Ball de Gitanes i el Ball de Cintes i el ball del Contrapàs Xinxina que sempre comandava l'Angulo. El de Sant Ferriol, l'Hereu Riera..., tots amb la seva escenografia i els passos de memòria, seguint el ritme sense estalonar-se. I els dansaires: El Lluís Farrés, en Querol, la Seranova, la Blancaflor, les Nieto, les Bultó, el i la Teixidó, les Munells i les Verdiell, l'Albert Aguilar, la Mellado i la Bastida i la Forteza, en Felip, en Ribalta..., i el meu germà perdent sempre l'espardenya.
Fèiem els Pastorets a Sant Josep, jo fent de pastora que havia de dir: Sara! (aquí acabava el meu monòleg) i deia: Sada! (amb un filet de veu). I el pessebre vivent, jo d'angelet. I recitals de poesia que sempre sortia a recitar-ne i m'havien encastar el micròfon a la boca per a que em sentissin; i festes al pati, aquell pati que de petits ens semblava tan gran i en realitat no ho és gaire. L'associació d'exalumnes era molt activa, amb el Sr. Rodon al capdavant i un floret de famílies benpensants, els Famades, els Verdiell, els Munells, els Solers, els Formentí i els Villalmanzo entre elles. I moltes més. Hi havia hagut molt bon rotllo, la veritat, però sempre en destacaven unes per sobre de les altres.
Naturalment fèiem l'escolaritat en castellà tal com estava manat. Però fora de les lectures dels llibres i els deures, es parlava en català a totes hores: a classe i al pati. Jo crec que el tema de la immersió estava superat, és clar que els catalans érem majoria, segurament.
Fèiem classe de religió amb un "padre carmelita" que venia expressament. De tant en tant, el superior, el consiliari del col·legi, el Pare Carmel. També va venir un temps el Pare Joaquim, gros i famós a tot Badalona, pobre home, que quan ens confessava ens renyava si anàvem poc decorosos a la platja. I el darrer, el Padre Javier, jove i dinàmic, d'aquells que preveies que potser no acabaria la seva vida al convent.
No, no era, no havia sigut mai, ni és ara una escola religiosa. Era fruit del temps i del fet que la Donya Julia havia tingut dos germans carmelites assassinats a la guerra civil. D'aquí li ve el nom d''Escola Nen Jesús de Praga que ha perdurat en el temps tot i que tothom la coneixia per Casa Donya Julia. Celebràvem el primer divendres de mes anant als "Padres" a confessar i a missa i quan tornàvem a col·legi esmorzàvem al pati, crec recordar que xocolata desfeta i passàvem el matí jugant perquè no valia la pena fer classe. Això i les flors del mes de maig, el mes de María, que sí que cantàvem allò de "...con flores a María que nuestra madre es". 
Hi vaig fer la comunió amb el col·legi, als Padres, jo darrere de tot on anaven les altes, amb la Monpel i la Corbera; ha, ha, ha!, ara em ficarien a primeríssima fila!
Sempre més he recordat el dia de Santa Júlia, el 22 de maig. Festa grossa tot el dia al patí i fins entrat el vespre amb les famílies i alumnes. Les revetlles ballant al pati que organitzaven els pares exalumnes. I la Festa de Nadal.
Ara que, no tot eren festes. Hi havia l'estudi, les diferents mestres començant per la Senyoreta Maria, de la que vaig aprendre bona part del francès que m'ha quedat; la Teresa Duran, la Carme Pérez i la Lourdes Estévez que van marxar totes tres per fundar l'Escola Jungfrau; la Senyoreta Magdalena, la de la classe dels caganers i la senyoreta Álvarez amb la cartilla Palau que tant ha perdurat; la Conxita que vivia al carrer Sant Josep i va marxar a Alemanya a donar classes als espanyols emigrats; la Teresa i la Roser Duran, que ens feia el ballet i ens acompanyaven a casa al meu germà i a mi, baixant la riera, nosaltres arrossegant els peus i jugant amb les fulles seques dels plataners a la tardor; fins que ens els van tallar. La Formentí que ens feia tocar piano i la Senyoreta Cecília que ens feia cosir i no va aconseguir mai que enfilés bé i d'un sol cop una agulla ni que deixés la roba neta de suor! Ah!, i la senyoreta Cristina que em feia repetir i escriure cent vegades "dado", i encara dic "daro", però li agradaven les meves redaccions i no tenia en compte el grapat de faltes d'ortografia que hi feia, tot vermell, ni la mala lletra, que ni jo entenia quan m'ho feia repetir, però que creia que era original. I el mestre de dibuix, el senyor Rotger que més d'una carpeta de dibuixos m'havia tirat per terra i em comparava amb la meva companya Cristina Jaime; ella va fer Belles Arts. Jo, malgrat les faltes, la cal·ligrafia i el "daro" vaig tirar cap a lletres, perquè no em vaig atrevir a fer-ho passar malament als profes de mates.
Les matemàtiques sempre entravessades, que sort que de gran em vaig dedicar a fer reeducacions a nens amb problemes i així en vaig aprendre una mica jo, tot i que no em vaig estar d'assessorar a la mare del Salvador que li comprés una calculadora, quan van sortir, que no valia la pena fer-lo patir més. Jo, ara, sempre consulto la del mòbil!
Records que et vénen al cap amb el retrobament de l'Olga. No puc dir que siguin records d'haver-m'ho passat molt bé, jo —callada, prudent, tímida, sense gosar aixecar la veu, que fins i tot en el joc manava sempre la Nuri V— potser tampoc malament del tot. Penso que mentre ho vivia, més aviat tenia ganes que passés. Ara, amb la distància del temps, m'ho miro amb nostàlgia, però no sé si m'agradaria tornar-ho a viure. Sempre amb ganes de fer alguna cosa bé i no atrevint-m'hi mai. Sempre amb ganes de participar amb els altres i no donant mai el primer pas; sempre sentint-me al marge, no si perquè hi era, ho volien o jo no podia ser igual. Sempre amb la sensació que sobro a tot arreu i amb qualsevol grup.
O sigui, que els records que en tinc no són per tirar coets al vent enyorant aquella etapa. Però sempre he viscut més del passat i ara el passat ja és bastant gran i té molt de bagatge, encara que no gaire original per part meva. Ens creiem que avancem, però no canviem tant.
Què ho deu fer que et queden situacions tan gravades a la ment de quan ets petita i ara no recordo que va passar ahir?
Segur que a Donya Julia se li hagués acudit alguna cosa en la situació actual. O potser no.

Cap comentari:

Publica un comentari