Racons de la Garrotxa

Sant Aniol de Finestres és un petit nucli situat en un paratge realment deliciós. Als peus de la Serra de Finestres, l'església destaca en el petit conjunt de cases que la volten. lloc tranquil, és un punt ideal per a les sortides per la zona, sobretot cap a Santa Maria de Finestres encimbellat dalt del cingle de la serra del mateix nom. La Garrotxa és una zona humida el que confereix al paratge una verdor sempre present; en temps de tardor, els rogencs i ocres li donen una nota de color celebrat pels pintors, fotògrafs i excursionistes

Endinsant-nos cap a la Vall de Bianya trobem Sant Pere Despuig, situat al centre de l'altiplà que separa les rieres de Santa Llúcia de Puigmal i de Santa Margarida. L'església, romànica però molt modificada per les reformes que s'hi han fet domina sobre un puig. El poble és mencionat l'any 858, quan és cedit al monestir de Riudaura. L'any 964, el bisbe de Girona Arnulf consagrà l'església de Sant Pere Despuig. En aquest poble residia l'antiga família dels Bianya, a la masia anomenada la Torre de Sant Pere (o la Torre de Bianya), que més endavant va passar a la família Corona. De fet, fou gràcies a la família Bianya que s'aixecà l'església.

Continuant per la zona, destaca Sant Martí de Capsec, ubicada als peus de la Serra de Malforat, va pertànyer durant molt de temps al Monestir de Camprodón. El lloc és encisador i l'edifici de l'església un dels més bonics de la Vall de Bianya. Cal donar-li la volta completa i admirar les seves pedres i el campanar que ens parlen des del segle XII. S'hi arriba des del nucli de Llocalou per la carretera de Capsec, travessant un terreny de masies ben cuidades. En alguns trams es poden trobar els cartells de la "Ruta de les Pairelies i ermites de la Vall de Bianya", un paisatge rural que travessa camps, ermites, boscos i masies majestuoses, que es pot fer a peu un dia de tardor assolellat, per admirar, a més a més, els arbres que perden les fulles, els grocs i tots els colors torrats.

Inserides a l'Inventari d'Esglésies Romàniques totes elles, també podem visitar Sant Martí del Clot o de Tornadissa, romànica i modificada arran dels terratrèmols del segle XV, amb un absis semicircular que va sofrir una reforma important al segle XVIII li dóna un aspecte totalment diferent del que et pots esperar d'un absis romànic. Val a dir que resulta realment curiós. A la porta d'entrada hi ha una inscripció que recorda els terratrèmols: "Com la present església destruïda per raó dita terratrèmol, l'any MCCCCXXVIII, los prohoms de la parròquia tornares la dita obra, l'any MCCCCXXXVIII".

Una ruta per gaudir, doncs, del paisatge, de llocs poc freqüentats, de la tranquil·litat i del passeig reposat. 

En definitiva, de la tardor sense presses.

Palmera

 

PALMERA (Aracaceae palmae)

Palmera darrera el balcó; en despertar

Per a la memòria de Guerau de Liost

 

La nit, amb la profunda fuga
dels seus ocells damunt tes branques    

vers un dolç orient de blanques 

aurores, no t’ha fet poruga 

ni menys necessària al meu cor, 

palmera, columna fidel 

sobre qui pesa el primer cel 

que m’és tornat, quan súbit mor   

el déu dels somnis que em tenia, 

i em trobo, nàufrag, no sé on
del temps i de la melangia; 

però hi ets, noble forma, hi són  

tos raigs contra el dia  

—oh quiet triomf d’un pensament perfecte

Carles Riba, Tres suites

                           

Els Gorgs del Tenes i Sant Miquel del Fai

 Una matinal per estirar les cames, amb quasi passeig pels gorgs del Tenes i una pujada forta però curta cap a Sant Miquel del Fai

A l'entrada de Riells del Fai es pot deixar el cotxe en un descampat reconvertit en pàrquing. Pocs cotxes hi ha avui a part dels nostres.

Travessem la carretera i engeguem a caminar per la pista que ens porta a la Font de la Pineda, amb un magnífic plataner al ben mig del camí; pujant unes escales trobaríem el restaurant La Pineda. Pel davant de la font sense rajar, hi corre el riu Tenes en un paratge ombrívol, saltejant pedres i escorrent-se entremig de rocs. Els troncs dels arbres s'hi atansen i s'hi emmirallen. Continuem el camí recte, la pista esdevé corriol que segueix el curs del Tenes pel marge esquerre i podem trobar el Gorg d'en Jeroni, d'una bellesa plàcida. La llum del sol juga a través del brancatge dels arbres que continuen abocant les seves fulles i els tronc cap a l'aigua i s'hi reflecteixen amb una transparència remugada pel moviment del riu. El lloc és idíl·lic. Un petit saltant d'aigua permet fer fotografies a plaer, tot transformant l'aigua en escuma. Encara anem una mica més enllà per trobar algun petit gorg mig amagat.

Tornem enrere per remuntar fins a l'antic Molí de la Madella, amb la seva masia i els horts que l'envolten. Veiem la vall que en seguit fins ara: a la nostra dreta queden els cingles de Perer, amb unes roques rosades. Passada la masia el camí es bifurca i prenem el de l'esquerra per les cases de Madella. Ara som per damunt del riu però sense perdre'l de vista. Fins a la Central Hodroelèctrica ja abandonada ens anem acostant al marge alçat per seguir el curs de l'aigua i els gorgs que es van succeint amb algun saltant d'aigua més. Avui, deu ser un bon dia perquè no hi trobem ningú en tot el camí. L'atmosfera, després del vent d'ahir és neta i el cel blau. Encara ens acompanyen algunes flors grogues.

Arribem a la central Hidrolèctrica, punt final del passeig que un cartell ens permet fer avui. Haurem de tornar en un altre moment per continuar fins el Gorg d'en Manelet. Aprofitem per fer un mós i tirem enrere fins a l'encreuament amb el camí que hem deixat abans a la nostra dreta. Aquí sí que uns excursionistes, grans, a pas calmat, ens passen pel davant.

Pugem, doncs, primer per un tros empedrat i més tard ja per camí costerut. Als nostres peus queda el riu, i els cingles es van abaixant. Mentre pugem veiem el fons de la vall amb l'edifici de Sant Miquel, observatori, guaita i sentinella del lloc. Cal remuntar uns esglaons una mica pesats de camada, avui humits, però que permeten guanyar alçada. Davant nostre, a l'esquerra, ja veiem la cascada, el Salt del Tenes, en les seves diferents fases de baixada. Com més amunt millor la podem dominar: l'aigua i el verdet de les pedres es barregen, en un tallat de rocam erosionat per l'aigua.

Al cap de poc, arribem a Sant Miquel del Fai. Decepció: tancat per restauració. Sort que la pujada tenia els seus atractius, perquè si no, fa una mica de ràbia. Ja ens estranyava no haver trobat ningú! Aquells tres homes deuen haver fet una altra ruta perquè no se'ls veu pas.

Estem una estona xerrant de la infantesa i com de concorregut era Sant Miquel llavors, fa molts i molts anys, quan ja hi pujàvem a peu des de Riells. Feia temps que no pujava a peu fins aquí, jo! (i la veritat, és que m'ha costat: la mica de calor del migdia encara es fa sentir).

Tornem doncs cap avall vigilant en el tram més humit i desfem tot el camí fins a arribar als cotxes altra vegada.