La Productora del Bòrax

Ara feia dies que no hi havia passat. Vaig veient canvis cada vegada que hi arribo, això que ha estat molts anys en el mateix estat. Qui ho diria, que ha desaparegut tot!

To allò que durant anys i anys va formar part de la nostra vida. Els fums, els nervis, les emprenyades, les històries que es donen en qualsevol empresa. Perquè, durant molts anys, va existir la fàbrica:

Productora del Bòrax y Artículos Químicos S.A. (La Veu de Catalunya, 5 gener 1936, pàgina 7) O sigui, "la Bòrax". De fet, ha estat, crec, l'últim terreny a ser edificat; fins i tot darrere de la Cros que tenia al costat! Quan he passat per allà i continuava feta un erm, he pensat que tot el terra devia estar infectat i afectat. Ara ja no, des de fa pocs mesos, s'alcen uns pisos nous. Una piseria arran de mar, amb vistes i tot, amb una filera de palmeres pel davant i envoltada de verd, talment un petit jardí que mai va ser.

El 1988, a casa, vam deixar la Bòrax; ens en vam acomiadar amb una celebració que vam fer uns quants dies! No va durar gaire la fàbrica. Em sembla recordar que no va arribar a veure el 2000. Al cap de poc temps de marxar-ne —que feliç la mare!— van traslladar la fàbrica a Castelló, o això és el que van dir llavors.

Es van acabar les corredisses dels migdies, el menjar ràpid sense quasi mastegar, anar a buscar la furgoneta a l'estació —i quan la perdies, caminar tot Eduard Maristany, carrer llarg, trist, brut, solitari, gris, molt gris; o esperar que la filla la portés fins allà amb el cotxe, quan en va tenir!— les hores esperades del tallat a mig matí al bar de la fàbrica amb el bon home de Santa Coloma atenent-te amb aquell afecte que va demostrar sempre; les picades amb els superiors del despatx, les bromes dels homes de la fàbrica, perquè menys tu i la del laboratori, tots els altres eren homes; suportar els camions carregats i descarregats, el soroll de la FECSA i les pudors de la fàbrica CROS. No vam agafar més malalties perquè Déu no va voler; hem sigut dones fortes, a casa meva. Ni fums, ni químiques ni fumigacions ens afecten (i no diguem els virus moderns!):

" Los terrenos donde se han encontrado los restos están en la calle de Eduard Maristany, y la Agencia de Residuos ha informado de que contienen arsénico en un grado "295 veces superior a los niveles genéricos de referencia" y una cantidad de hidrocarburos "900 veces" superior a lo permitido, señala el propio informe. En la zona estuvo ubicada en su día la fábrica Bórax."  (El País, 12 maig 2005)

Les pallisses de reunions sindicals, d'uns homes que tenien més que nosaltres tot i acabats d'arribar. Tu en furgoneta i ells en cotxe acabat d'estrenar; tu a casa i ells fent-se la torreta a còpia de baixes i hores extres que no podien fer. Els setmanals, amb aquelles llistes plenes de noms dels treballadors de la fàbrica que jo i en Jaume ajudàvem a fer de tant en tant; jo no, però en Jaume se'ls va arribar a saber de memòria, amb el sorollet de la calculadora que es teclejava, igual que la màquina d'escriure verda, portàtil, amb paper negre entre full i full o el típex que em feia posar nerviosa quan s'havia d'aplicar. Temps passats! I oblidats així que vam puguer; no ens va costar gaire, de tant com esperàvem de marxar-ne!

Després, tot silenci. Va parar la Bòrax, i la CROS i la FECSA i totes les indústries dels voltants. Van "arreglar el front marítim" amb una successió de piseries a primera línia de mar. Fins i tot van arreglar clavegueres i brutícia de l'aigua! Hi han plantat unes quantes palmeres al davant, allà on, ja llavors, hi havia la platja nudista que els homes els agradava d'acostar-s'hi. Els homes. Recordo l'Hidalgo, el "sindicalero" i el Garcia, que va ser un temps el meu mecànic de l'R5 que portava al Masnou on vivia ell. El company del bar que ens va convidar al casament de la seva filla i el vam anar a veure al Singuerlín i em va trucar un temps després preguntant per la "señora Montserrat"; i la dona del laboratori que ja no en recordo els noms. El Serra, que també vam anar de casament, i que li vas aconsellar que marxés d'aquell forat; i el que seria el gendre de l'Estapé. I el Rodri i el Massot i el Ruiz i l'Estapé, companys de furgoneta i de despatx i aquell noi jovenet, últim a entrar que em va venir a veure un dia, també buscant, ara ja, "la senyora Montserrat" I el Sr. Duran, que aquest era un senyor. Després el "jefe" va ser en Torres: ja no era un senyor! Els Duran van viure molt de temps a la torreta que hi havia a l'entrada de la fàbrica, després es van poder traslladar al carrer Sant Isidre, darrere de casa nostra. A la torre hi havia una palmera per senyalitzar on començava la fàbrica. 

La palmera encara hi és. Els homes han passat i els maldecaps també. Els teus companys ja no hi són; tu tampoc. I jo vaig passejant fins allà, sobretot amb bicicleta. I m'agrada passar-hi els dies de cada dia, les jornades laborals. Dono la volta al que aviat seran pisos per estrenar i els faig una botifarra ben grossa, en honor als morts.

A casa encara tenim alguna pedra del mineral.

I alguna gorra groga amb l'emblema de la fàbrica: una tartana arrossegada per un tir de vint mules.