21 de novembre 2020

Sant Pere de Graudescales

Sant Pere de Graudescales és una església romànica situada a la petita i bonica Valldora o Vall d'Ora, sota els cingles de la Serra de Busa i a llevant del riu d'Aigua d'Ora, pertanyent al nucli de Navés a la comarca del Solsonès. Sembla que és l'únic edifici que resta d'un antic monestir de monjos benedictins que no queda clar si hi van viure. Al segle X, el prevere Magnulf començà a edificar una església. El 960 el bisbe Guisad fundà el monestir benedictí tot i que hi continuà visquent una comunitat de canonges; el 1270 passà a ser parròquia i després fou abandonada durant molts segles fins que el 1900 desaparegué el culte. L'església actual ha estat restaurada els anys vuitanta del segle XX. Està declarada com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

S'hi pot accedir des de la carretera que va de Sant Llorenç de Morunys a Berga, en el terme de Llinars, des del Pont d'Espingard sobre l'Aigua d'Ora, al límit amb el Berguedà. Des d'allí surt una pista apta per 4x4 que baixa fins al riu i, travessat aquest, cap a Sant Pere.
Aquesta vegada, però, ens hem decidit per remuntar la petita, bonica i delicada vall de Vall d'Ora, En una època de tardor tardana, quan els arbres caducifolis ja han deixat els colors groguencs i prenen els marronosos de les últimes fulles abans de caure per passar l'hivern, però amb una majestuositat de paisatge i de natura. En un matí clar, amb un cel blavíssim i una temperatura que acompanya ja caminar, fora de les xafogors i calors de l'estiu.

Deixo el cotxe al pàrquing del costat de l'Ecomuseu de la Vall d'Ora, allà on un plafó ens explica la història de liberals i carlins per aquestes terres, sota la Serra de Busa. Des d'aquí podríem remuntar les Escales de Busa i arribar-nos fins al Pla i la Presó de Busa testimoni de diversos fets històrics començant per la Guerra del Francès. Però no pujarem a Busa, tot i que és una sortida pendent i que tinc moltes ganes de tornar a fer. Avui, el meu objectiu és Sant Pere de Graudescales on he calculat que fa com uns trenta anys que no he tornat.

 La zona de Vall d'Ora és encantadora, amb les cases disseminades en aquest pla, amb els cingles i espadats que les protegeixen. El sol fa lluir el rocam i l'aire és net. Deixo enrere l'ermita de Sant Lleí, prop del Museu i segueixo la pista. Al cap d'un tros, un desviament a la dreta ens porta a la font de la que no en sé el nom, però que raja fort amb un bon broc, arran de terra i d'un rierol que vessa les aigües al riu d'Aigua d'Ora. Tornats enrere, continuem la pista entre pi roig, molses i algun boix grèvol, amb els espadats de Busa a la nostra esquerra. 

  El camí és suau i adequat per anar admirant aquesta serra i deixar-se portar per la bellesa del paisatge. Al cap d'un tros, ens desviem cap a l'esquerra. La pista segueix recta cap a Llinars. Aquí, tenim una petita dificultat: el pont fet de taulons per travessar el riu per sobre d'un saltant d'aigua, està trencat. Queden una part dels taulons i les dues bigues que l'aguanten de costat a costat, pel que cal fer equilibris, intentar no mirar l'aigua ni pensar a relliscar. Després de mirar-m'ho algunes vegades, decideixo buscar un pas per passar el riu trepitjant l'aigua en lloc d'anar aèria: crec que, d'aquesta  manera em mullaré menys! Trobo un petit corriol que baixa cap al riu entre esbarzers que vaig apartant dels peus, braços i cap amb els pals i arribo a la llera del riu. Sense pensar-m'ho més, camino per sobre l'aigua intentant mullar el mínim les botes i arribo a l'altre costat sense més problemes: mullena salvada i botes que han resistit!

Al cap de poc de seguir la pista s'arriba a Sant Pere. Acollidor i tranquil. Cal donar la volta a tota l'església per admirar l'edifici que es dreça davant vostra, cal fer fotos de prop i de lluny i cal reposar als seus murs. Per l'espiell de la porta es pot veure l'interior, amb barrots, però sense vidre, et permet fer fotografies i tot! L'església, tot i que més petita, recorda molt la de Sant Jaume de Frontanyà, una altra joia del romànic.

 Camino per alguns corriols del voltant per veure si tinc sort amb els bolets i trobo uns pocs fredolics que fan il·lusió. Dino la meva truita de ceba a les escales de la que fóra la porta d'entrada antiga i prenc el sol de tardor, tot sense presses. Després d'aquest suculent àpat, baixo fins el riu. El sol ja va de posta i li confereix unes llums de tarda magnífiques que reflecteixen sobre l'aigua. Cap avall, el riu s'eixample; arriba del nord després de passar un estret rocós que recorda algun tram de la Ribera Salada.

Satisfeta del dia, enceto el camí de tornada, torno a travessar el riu per la llera i per sota els esbarzers i desfaig la pista tot mirant els marges del camí per si trobo algun bolet més.

  Arribo al cotxe i aprenc una mica més d'història   amb la Batalla de Valldora, aquella en la que fou ferit Guifré el Pilós i que li valgué l'escut de les quatre barres. Un monument i cartell ens recorda tal fet: "La Vall d'Ora ha estat identificada com una de les possibles localitzacions del castell d'Aura on va morir Guifré el Pilós en batalla contra Llop Ibn Muhammad, senyor musulmà de Lleida durant la ràtzia de 897."

Ja no queda res més per fer avui; sí que em dic a mi mateixa que no esperaré trenta anys a tornar: la tardor vinent provarem de pujar a Busa i baixar per Sant Pere.

2 comentaris: