31 de desembre 2020

31 de desembre de 2020

Bé, ja hem arribat al que, convencionalment per a la nostra cultura occidental, és l'últim dia de l'any. Que tal com ens pensem ser el centre de la humanitat, creiem que demà tothom serà l'any 2021, però, com tantes coses, no és pas veritat!

Ara és l'hora que s'estila fer balanç de l'any que ha passat i demanar els millors desitjos per l'any que començarà. I, crec que hem d'enfocar-ho en aspectes positius, que, de fet, són els que ajuden a avançar.

Ens hem adonat tots plegats, que no som infal·libles, depenem de la natura i de la vida de tota cosa que té vida, que podem estar malalts i que ens podem morir, només faltaria! Buscant el remei que pensem tenir de l'eterna joventut o de la vida eterna en aquest planeta, hem descurat que tot és possible i al començament no ens crèiem que s'esdevingués una cosa com la que hem viscut aquest any. Benvingut l'aprenentatge, perquè potser —només potser, perquè diuen que l'home és l'únic ser que ensopega dos cops, o molts, amb la mateixa pedra— aprendrem a ser més senzills, més modestos, més en comunió amb la natura, més animals humans.

I aquesta situació, a efectes pràctics, i malgrat la mort en moltes famílies, ens ha d'ensenyar a viure.

Jo crec que hem après que podem estar alguns dies a casa, molts de nosaltres sols i gaudir de nosaltres mateixos, del plaer de les coses comunes que vèiem cada dia i a les que no donàvem importància. Hem après a parar una mica, a no anar fent coses sempre i això ens ha de permetre pensar, llegir, escoltar música o no fer res, que també és un gaudi! Hem après el valor de l'amistat i de la comunicació, que no per tenir moltes eines al nostre abast, estem més comunicats amb el món exterior. Hem après que no per molta informació estem millor informats i que ens poden dir, si volen, el que sigui, amb estadístiques, amb números i percentatges que, naturalment, homes i dones de la massa, no podem analitzar ni corroborar. Per tant, descreguts la majoria com som, hem après a creure el que diuen i a tenir fe, la fe que tenim per "obligació". Hem après a fer cas i també, perquè no, a no tenir opinió pròpia, que ja n'hi ha uns altres que opinen i s'ocupen "del nostre benestar".

Situant-nos en el terreny més de la "polis", hem après a escoltar discursos buits de paraules i que les fases i les recomanacions fluctuen segons els interessos del moment. Hem pogut passar de la fase 0 a la 1 fent una parada a la 0,5 i passar de la 2 a la 3 en vint-i-quatre hores perquè s'acostava l'equinocci d'estiu. Hem après que ens poden obrir i tancar per dies, per hores, per municipis i per comarques; i per zones sanitàries!

I crec que tot això té avantatges! S'ha fet evident, al meu entendre, que no anem cap a cap independència, ni tan sols cap a cap autonomia, ni de lluny al federalisme! Gestionem engrunes, i som mal gestors o uns gestors que, infinitat de vegades, no tenim res a gestionar i anem fent la viu-viu per dir que fem alguna cosa. A tots nivells: el municipal, l'autonòmic i l'estatal i, m'atreviria a dir, l'europeu.


Hem après que cadascú s'ha de gestionar la seva pròpia vida i és així com ha de ser.

A part d'això, i d'una manera més pràctica, hem après a fer servir el zoom, el meet, el classroom, el jitsi, i tantes altres eines informàtiques que, tot i tenir les seves avantatges, ens faran més autistes i, sobretot, més mesells. N'hem fet una pila de reunions així! I hem descobert que no val la pena desplaçar-se expressament per fer una reunió, ni per decidir coses, que malaguanyades les dietes que s'han cobrat fins ara. Hem après que, en algunes ocasions, podem treballar des de casa. Hem après tossudament que, si et desplaces per anar a treballar, no tens cap restricció al metro o al tren o a l'autobús, però no et pots moure del teu carrer i has de conservar la distància reglamentada encara que visquis en un poble perdut del Pirineu que està quedant deshabitat.

I hem après que les coses es decideixen des d'un despatx d'una urbs metropolitana sense tenir en compte una infinitat de situacions diferents. Tots som iguals a l'hora de les normes, no pas a l'hora dels repartiments ni de les condicions de vida que et permetin viure al mig de la muntanya si vols.

Hem après que hi ha virus que tenen hores marcades d'activitats i, també, que són més presents en segons quines activitats: no cal anar a teatres ni a concerts ni a corals ni a associacions culturals que ja estiguin implementades com una veritable xarxa de persones que tenen objectius comuns. Que et pots passejar pel Portal de l'Àngel, per exemple, amb quantitat de gent caminant al teu costat, però que has de pujar al Puig de Sant Antoni al Baix Penedès en grups de sis persones amb motxilla guardant una distància de dos metres entre l'un i l'altre.

I no vull que, amb aquest escrit, penseu que estic criticant les autoritats i especialistes sanitaris, ni polítics ni periodístics, que crec, de veritat, que tothom ha fet i fa el que pot i el que sap; però... Sempre hi ha un però, oi? Podeu pensar-hi cadascun de vosaltres i descobrir els "però". Naturalment, podeu també tenir la vostra opinió, propera o allunyada de la meva, cadascú segons la seva experiència, les seves vivències i les seves "utopies".

Ho deixo per a vosaltres seguir analitzant la situació. Només he volgut fer un tast des de la meva visió personal en determinades coses. Un balanç positiu perquè, malgrat tot el que pugueu pensar, jo penso que és positiu. A mi, tot plegat, m'ha donat més forces, m'ha fet creure una mica més en mi mateixa, que és una cosa que sempre m'ha costat, i m'ha fet veure que hi ha una vida més enllà dels altres que se l'ha de gestionar cadascú.

Pel 2021 desitjo continuar aprenent en diferents camps d'aprenentatge i això és el que us desitjo a tots. I continuaré el temps d'espera en una utopia que impliqui la independència per a mi i per al meu país.

Que tinguem sort i que ens la treballem!



25 de desembre 2020

Nadal i Montserrat

Les campanes sonen ja a les set del matí i, tot i l'hora, estic contenta de sentir-les. Hi ha hagut molts anys que m'ho havien d'explicar per què, mig sorda i amb un son profund, tocaven sense que jo en fes cabal. Tornen a tocar cap a quarts de nou. És un batec alegre, perdurable, com de crit cap al cel, com de joia esclatant. Tenen un so característic les campanes aquí dalt. Sembla que et parlin i que et recordin que ja som al matí de Nadal. Durant anys. El 25 de desembre.

Una mica d'esmorzar a la cel·la. Ja no cal baixar a buscar el diari —de fet, aquest any no cal ni escoltar les notícies que fa mesos que són les mateixes, monogràficament i insistent—, després ja comparem el calendari Serra d'Or i una mica d'aigua a la botiga que, per fi, està oberta aquests dies, després de tant de temps de passar amb quatre engrunes que tenien de supervivència.

Mires per la finestra cap a la plaça, on poca gent s'hi mou. Mateixa vista, mateixa cel·la. No hi ha l'arbre gros, gros, que hi havia al mig; la reforma de la plaça se l'ha endut. L'alberg Abat Oliva, nou de l'any passat, amb poques finestres obertes; tants anys que esperava el seu torn de rehabilitació, aquest edifici del davant! Vestir-se i sortir al carrer i la passejada cap als Degotalls, amb la màquina i el llibre que passejo cada dia i no obro perquè tinc feina en caminar, observar, fer fotos, parar i mirar el Pirineu nevat i recordar tantes passejades d'un dia de Nadal entremig de totes aquestes verges, les velles i les noves, que també n'hi ha. Passejades ara ja en solitari, com aquest dia calmat, recordant gent i anys passats, fent llista dels que ens trobàvem pel camí i ja no tornaran. Sembla que Nadal és un dia per fer llista, per mirar enrere i esperar el demà.

Seure prop de les pageses, al sol. Avui no es pot fer, d'aquí no res ja tindrem un aparcament soterrat.

Mudar-se una mica, que el dia s'ho val i anar al Cisneros a dinar amb una ampolla de mig de Juvé$Camps, amb alguns cambrers coneguts i d'altres de recordats. Agafar la Nadala que ja fa uns anys no fa el maître que tenien i pensar entre bombolla i bombolla que ja fa cinquanta-sis anys que puges a Montserrat per Nadal. 56! N'hi ha hagut tres que he fallat: el 1962 que la mare va canviar de feina; el 2010 que ja no vam poder pujar juntes i el 2014 que em va agafar un nus a la gola i vaig anar a Poblet. El 2015 vaig tornar i espero, si més no, poder-ne celebrar 60! Si aquest any el virus no m'ho ha privat, crec que podré aconseguir-ho.

Després de dinar una visita a la Moreneta i a la cel·la a descansar: escoltar música, llegir, mirar una pel·lícula..., esperant que es faci una mica fosc per tornar a sortir i anar a mirar els llums del món real de baix: els llums fugissers dels cotxes de la carretera, l'últim xiulet del tren anat cap a Martorell o Manresa, veure pobles i poblets amb llums, el cel encalmat, les estrelles brillar en la foscor, el perfil de la muntanya a les fosques i algun cotxe que marxa deixant una estela de llum de fars.

Tornar a la cel·la, la mateixa de fa uns anys, talment com qui torna a casa. Mirar per la finestra el poc moviment de la nit del dia de Nadal. I recollir-se.

Aquest, amb poques variants, ha estat el meu Nadal de sempre. No hi ha hagut mai problemes de comensals a taula, ni això de les bombolles que polítics, sanitaris i periodistes han posat tan de moda. Això és el que ha creat la diferència aquest any, si hi penso bé. Tanta com n'hi ha de gent sola, tanta com n'hi ha de gent que no vol celebrar Nadal, tanta com n'hi ha que el celebra cada any com vol o com pot i, sembla, que tothom hagi fet sempre el mateix que diuen les ments ben pensants. Ho saben que hi ha gent diferent? Sembla que tothom estigui obligat a ser una colla de bombolles —abans eren nuclis familiars— a seure més de quinze en una taula, a fer xerinola i riure. Sentint periodistes i polítics, sobretot, et sents com una cosa rara, com un ésser que no és d'aquest món. Ho saben que a còpia de repetir la mateixa tonada hi ha gent que es pot sentir ferida, adolorida, estranya o rabiosa? Ho saben que hi ha tants Nadal com persones? I que no tothom ha de fer el mateix?

Jo, estic contenta amb el meu Nadal. Me l'he fet meu, només meu, de ningú altre. Pujo ja uns dies abans i camino per aquestes muntanyes i recordo el passat i faig projectes de futur. Munto un pessebre a la cel·la amb una mica de galzeran i porto algun torró i bec xampany, aquest sí amb bombolles. Com un nou recomençament. Nadal interior i interioritzat. Una necessitat. M'he preguntat sovint per què pujo, que hi trobo si tot plegat és un dia normal, si tot plegat passa tan de pressa i ja és hora de baixar. 
Per què aquesta il·lusió de pujar cada any? No ho sé, encara no ho he esbrinat; potser pujo per això, per una necessitat d'estar amb mi i amb els meus aquí dalt. Vint-i-quatre hores passen aviat i cal esperar un altre any per tornar, no a Montserrat, sinó a Montserrat per Nadal.

 

 

 

Es va fent fosc. Els estels i la nit m'esperen. I els llums de la plana. I la boira que puja a poc a poc per deixar pas a un altre dia esclatant, de bons desitjos i de positivitat i d'un futur a l'abast de tothom.

23 de desembre 2020

Passejada pel Congost del Cairat

No, jo tampoc havia sentit mai anomenar el Congost del Cairat. I resulta que ho tenim ben a prop. Aprofitant la meva pujada anual nadalenca cap a Montserrat, em va encuriosir el nom i abans de fer la muntanya santa ho he volgut conèixer. Tampoc m'havia passejat mai per l'espai de La Puda, l'antic Balneari avui en dia derruït, ruïnós, "grafititzat" i deixat de la mà de Déu. Veient els edificis penses que devia ser una bona estada prendre les aigües i refer la salut sota mateix de Montserrat i amb el Llobregat als seus peus.

Ara, les estances estan buides i has de vigilar on poses els peus per no ensorrar-te o mirar bé que cap biga a mig caure ho faci sobre el teu cap. El lloc, però, encara conserva un cert "glamur": una avinguda de plataners et guien fins a l'entrada, la porta principal conserva l'estructura del que devia ser, el forat de l'ascensor, negre i rovellat i els jardins posteriors amb una vegetació que ha crescut a la seva voluntat.

El Balneari de la Puda, La Puda de Montserrat, és un edifici que està inclòs en l'inventari del Patrimoni arquitectònic de Catalunya, malgrat el seu estat. Situat a la mateixa riba del Llobregat, des del segle XVIII hi brollaven aigües sulfuroses; encara brollen tot i que ara van a parar al riu. Construït a partir del 1829 ha sofert també diferents embats de les riuades que ha tingut el Llobregat. El seu moment d'esplendor va ser a finals del segle XIX i començaments del segle XX, quan es posà de moda entre la burgesia barcelonina anar a prendre les aigües. Es va tancar el 1958 i el 1971 patí destrosses per una crescuda del riu. Hi va haver un intent, cap al 1980 de reconstruir-lo i fer-ne un hotel, però el propietari va acabar venent-lo a l'Ajuntament d'Olesa.

Un cop deixat el balneari, cal encetar un camí que, passant pel seu darrere, ens porta cap al Congost. De fet, és un tros de GR que ens duria cap a Montserrat passant per Monistrol. Ens trobem amb una pujada sempre amb la muntanya al davant i seguidament es baixa entre matolls de romaní florit i pins replantats cap a la llera del riu. El camí esdevé fangós per la humitat que s'hi concentra i alguna pluja que deu haver caigut i encara no ha assecat. Quan s'arriba al trencant de Cal Tobella, se segueix el corriol que baixa a l'esquerra i el tros canvia totalment: bassals i fang entre canyissar, unes canyes altes, crec que força més que les que hi ha a prop de casa.

El riu, baixa verdós, tranquil, plàcid, sense fer remor. Els troncs secs dels arbres hi aboquen les seves branques. Els pollancres despullats i altius drecen les branques enlaire talment braços que busquin la claror. La vegetació es fa més exuberant. Una petita font raja entre l'herba del pou i construeix un rierol. No diríeu mai que esteu tan a prop de llocs civilitzats si no fos pel soroll somort i constant de la carretera de l'altra cantó, la que va de Martorell a Manresa. És un plaer relaxant caminar per aquí. De vegades, no cal fer gaires quilòmetres, ni pujar pics, ni anar esperitat per trobar racons plaents, per gaudir reposadament de la natura, parant per conèixer les plantes, per gaudir del contrallum de troncs agermanats amb el sol, en definitiva, per donar-se un gust de caminada.

El camí arriba fins a sota del pont de l'aeri de Montserrat i continua bé cap a Monistrol, bé cap a Montserrat, bé cap a Sant Salvador de les Espases remuntant la Serra del Cairat. Ho deixo per a una altra ocasió i torno pel mateix lloc, donant l'esquena a Montserrat, amb el sol de cara i les branques jugant amb la llum. Més endavant torno a tenir la companyia del romaní als marges del camí. A l'altra riba del riu, un pescador tirant la canya i el seu gos fent salts d'alegria.

Una excursió senzilla i no per això menys encantadora. Arribada altra cop a La Puda, agafo el cotxe i marxo cap a l'estació del cremallera per passar Nadal, com cada any i per cinquanta-sisena vegada!

21 de desembre 2020

Bon Nadal

 

Us voldria desitjar,


amb l’escorça de l’arbre,


amb la llum del capvespre,


amb la pols dels camins,


amb la gebrada dels camps,


amb l’aigua de la font,


amb el groc de la ginesta,


amb les mans de l’amistat,


amb el treball de la gent,


amb els rocs de la muntanya,


amb el pas del temps,


amb placidesa de vida,


amb l’enyor del demà,


amb la música i els cants,





BON NADAL, 2020

 

Núria Comas Fornaguera

19 de desembre 2020

Amb el Sac a la Motxilla

Aquest és un recull que m’ha fet molta il·lusió.

Tenim un país amb una riquesa paisatgística, arquitectònica i cultural de primer ordre. I la millor manera de conèixer el territori és seguint els seus camins, pistes i corriols; pujant i baixant valls, travessant pobles i descansant a les seves places. Descobrint racons, llegint-ne la història o històries, xerrant amb la gent i caminant sola o en companyia. És així com s’arriba a estimar.

Les sortides o excursions són fetes amb excursionistes de centres (UEC, CEC, CEB), amb amics i amigues de motxilla o anant sola. No són totes les que he fet. N’he triat algunes des del 2015 fins al setembre del 2020. 

Veureu que no cal pujar pics per dir que es va a muntanya; segur que, a cada lloc, hi ha sortides interessant, algunes planeres, d’altres amb més pujades i baixades, però totes les que consten en aquest volum són assequibles a tothom. Només cal tenir interès en saber, en conèixer, en admirar el paisatge, calçar-se botes, motxilla a l’esquena, agafar pals i sortir.

La majoria de sortides són a Catalunya, tot i que n’he inclòs algunes per l’Estat Espanyol.

No espereu trobar dades tècniques de les sortides. No és el plantejament. El llibre no vol ser un recull d’itineraris del wikibloc, ni oferir el trac de l’itinerari, ni donar alçades o quilòmetres o nombre de passes fetes. Tan sols és la meva col·laboració al món de la muntanya, les meves impressions, la meva visió dels llocs i les meves vivències. Penso que, també d’aquesta manera, es pot encomanar la passió per la muntanya i, si algú dels que ho llegiu, li agafa la curiositat, la motivació o el desig de posar-s’hi, ja em donaré per ben pagada.

Com us he dit, he inclòs algun viatge fora de terres catalanes. No tots els que he fet, que, potser, qui sap, necessitarien una altra publicació. Però si una mostra, perquè els camins, moltes vegades, ens porten cap enllà, a conèixer altres terres. 

He volgut incloure en aquest recull uns llocs emblemàtics per mi, pel que han suposat de descoberta de la natura i als que us convido a fer una visita sigui caminant sigui fent turisme: Santa Eulàlia de Timoneda i la Vall de La Vansa. Llocs als quals he deixat una part de la meva vida i que m’acompanyen en el meu caminar.

Apa, doncs! Calceu-vos les botes, agafeu la motxilla i, si cal, no us deixeu el sac, ni el barret, ni la capelina, per si de cas, porteu els pals i poseu-vos a caminar.

Que gaudiu força dels camins!

18 de desembre 2020

El pont de l'Afrau

He retornat al Solsonès, aquesta terra de masies escampades, de boscos i pinassa, de camps, de rierols i de tresors ben amagats com el Pont de l'Afrau.

L'itinerari comença a Solsona mateix en el punt de l'aiguabarreig del riu Negre amb el barranc de Pallarès, en direcció a la Cabana d'en Geli. Anem resseguint la ciutat pel marge de l'aigua, en un passeig de plataners al costat sempre del riu Negre que, aquí, és un rierol. De seguit arribem a la Font del Corb i continuem per un bosc de ribera —plataners, cirerers, roures i pinassa— lluny del tràfec solsoní. El camí planer, els arbres despullats i les fulles marronoses per terra conviden al relaxament i l'aire fresc del matí eixample els pulmons. Tot el camí està molt ben senyalitzat dirigint-nos sempre cap al pont amb cartells i fustes que marquen la ruta. Anem travessant el rierol i rierols endinsant-nos a la rasa de Cirera en un paratge i una vegetació cada vegada més exuberant i un terra més humit, a voltes fangós. La molsa, en alguns llocs gratada per mans humanes i per petjades de senglar, els esbarzers i les gavarreres punxen si les encares de cop, el garric vol enlairar-se com una petita alzina, els arbres de pinassa ocupen tot el terreny.

De cop, entre pins majestuosos, s'alça l'estructura del Pont de l'Afrau, imponent. Et sents petita sota dels arcs; et preguntes com ho han fet, més ben dit, com ho van fer al segle XVIII per bastir aquestes arcades. El caminoi que seguim passa ben bé per sota i podem veure tota la seva grandària i els seus fonaments: perfectament conservat. La infraestructura monumental, de 27 metres d’alçària, data del segle XVIII i conduïa l’aigua de Lladurs fins a  la ciutat de Solsona. arbres i pont formen un conjunt que jo diria que no poden passar l'un sense l'altre, es complementen i s'acaronen tot competint per quin és més alt i arriba més aviat fins al cel. Podem continuar el camí en una pujada que desemboca en una pista més ampla i anem cap a la dreta. Al cap de poc, en una petita esplanada, podem veure la base del pont a la nostra alçada i acostar-nos-hi per mirar cap a baix on érem abans. La veritat és que fa impressió! No recomano pas que intenteu passar-hi encara que no tingueu vertigen, crec que seria arriscat i perillós caure daltabaix de tanta alçada.

Anem enrere la pista i tornem a baixar fins a arribar sota mateix del pont. Hem de creuar el torrent i trobem un camí que puja dret per l'altre vessant entre pins, molsa i humitat tot resseguint les marques o pilons de fusta que van assenyalant els diferents corriols per on hem de caminar. Sortim del bosc i ens trobem amb la granja de Cal Billot. A partir d'aquí, deixem els corriols i agafem la pista que desemboca en una carretera de veïns. A la dreta deixem Can Prat i continuem per la carretera poc transitada, baixant ja cap a la ciutat. A l'altura de Can Pallargues podem triar l'itinerari a seguir: o bé per la carretera, o bé baixar una pista amb grava que ens torna a portar a la Font del Corb. Des de Can Pallargues podem veure, entre boires i núvols, la sempre present muntanya de Port del Comte, els camps i les masies escampades dels voltants i fins i tot, al lluny, el Castell de LLadurs.

Prenem la pista que baixa i tornem a la riera. Fem un passeig fins a arribar altre cop al cotxe. Com a final de jornada, ara que el cel s'aclareix, pugem cap a Timoneda. Aquí dalt el cel blavíssim, el sol de tarda amb una lluminositat coneguda. M'arribo al camí de Palou i torno cap a les alzines per dinar de motxilla tot recordant els temps de Timoneda, les tardes trenqui-les d'hivern, les torrades a la llar de foc i la mirada posada en aquest horitzó que no s'acaba.

Ara sí que puc començar les festes de Nadal!