divendres, 25 de desembre de 2020

Nadal i Montserrat

Les campanes sonen ja a les set del matí i, tot i l'hora, estic contenta de sentir-les. Hi ha hagut molts anys que m'ho havien d'explicar per què, mig sorda i amb un son profund, tocaven sense que jo en fes cabal. Tornen a tocar cap a quarts de nou. És un batec alegre, perdurable, com de crit cap al cel, com de joia esclatant. Tenen un so característic les campanes aquí dalt. Sembla que et parlin i que et recordin que ja som al matí de Nadal. Durant anys. El 25 de desembre.

Una mica d'esmorzar a la cel·la. Ja no cal baixar a buscar el diari —de fet, aquest any no cal ni escoltar les notícies que fa mesos que són les mateixes, monogràficament i insistent—, després ja comparem el calendari Serra d'Or i una mica d'aigua a la botiga que, per fi, està oberta aquests dies, després de tant de temps de passar amb quatre engrunes que tenien de supervivència.

Mires per la finestra cap a la plaça, on poca gent s'hi mou. Mateixa vista, mateixa cel·la. No hi ha l'arbre gros, gros, que hi havia al mig; la reforma de la plaça se l'ha endut. L'alberg Abat Oliva, nou de l'any passat, amb poques finestres obertes; tants anys que esperava el seu torn de rehabilitació, aquest edifici del davant! Vestir-se i sortir al carrer i la passejada cap als Degotalls, amb la màquina i el llibre que passejo cada dia i no obro perquè tinc feina en caminar, observar, fer fotos, parar i mirar el Pirineu nevat i recordar tantes passejades d'un dia de Nadal entremig de totes aquestes verges, les velles i les noves, que també n'hi ha. Passejades ara ja en solitari, com aquest dia calmat, recordant gent i anys passats, fent llista dels que ens trobàvem pel camí i ja no tornaran. Sembla que Nadal és un dia per fer llista, per mirar enrere i esperar el demà.

Seure prop de les pageses, al sol. Avui no es pot fer, d'aquí no res ja tindrem un aparcament soterrat.

Mudar-se una mica, que el dia s'ho val i anar al Cisneros a dinar amb una ampolla de mig de Juvé$Camps, amb alguns cambrers coneguts i d'altres de recordats. Agafar la Nadala que ja fa uns anys no fa el maître que tenien i pensar entre bombolla i bombolla que ja fa cinquanta-sis anys que puges a Montserrat per Nadal. 56! N'hi ha hagut tres que he fallat: el 1962 que la mare va canviar de feina; el 2010 que ja no vam poder pujar juntes i el 2014 que em va agafar un nus a la gola i vaig anar a Poblet. El 2015 vaig tornar i espero, si més no, poder-ne celebrar 60! Si aquest any el virus no m'ho ha privat, crec que podré aconseguir-ho.

Després de dinar una visita a la Moreneta i a la cel·la a descansar: escoltar música, llegir, mirar una pel·lícula..., esperant que es faci una mica fosc per tornar a sortir i anar a mirar els llums del món real de baix: els llums fugissers dels cotxes de la carretera, l'últim xiulet del tren anat cap a Martorell o Manresa, veure pobles i poblets amb llums, el cel encalmat, les estrelles brillar en la foscor, el perfil de la muntanya a les fosques i algun cotxe que marxa deixant una estela de llum de fars.

Tornar a la cel·la, la mateixa de fa uns anys, talment com qui torna a casa. Mirar per la finestra el poc moviment de la nit del dia de Nadal. I recollir-se.

Aquest, amb poques variants, ha estat el meu Nadal de sempre. No hi ha hagut mai problemes de comensals a taula, ni això de les bombolles que polítics, sanitaris i periodistes han posat tan de moda. Això és el que ha creat la diferència aquest any, si hi penso bé. Tanta com n'hi ha de gent sola, tanta com n'hi ha de gent que no vol celebrar Nadal, tanta com n'hi ha que el celebra cada any com vol o com pot i, sembla, que tothom hagi fet sempre el mateix que diuen les ments ben pensants. Ho saben que hi ha gent diferent? Sembla que tothom estigui obligat a ser una colla de bombolles —abans eren nuclis familiars— a seure més de quinze en una taula, a fer xerinola i riure. Sentint periodistes i polítics, sobretot, et sents com una cosa rara, com un ésser que no és d'aquest món. Ho saben que a còpia de repetir la mateixa tonada hi ha gent que es pot sentir ferida, adolorida, estranya o rabiosa? Ho saben que hi ha tants Nadal com persones? I que no tothom ha de fer el mateix?

Jo, estic contenta amb el meu Nadal. Me l'he fet meu, només meu, de ningú altre. Pujo ja uns dies abans i camino per aquestes muntanyes i recordo el passat i faig projectes de futur. Munto un pessebre a la cel·la amb una mica de galzeran i porto algun torró i bec xampany, aquest sí amb bombolles. Com un nou recomençament. Nadal interior i interioritzat. Una necessitat. M'he preguntat sovint per què pujo, que hi trobo si tot plegat és un dia normal, si tot plegat passa tan de pressa i ja és hora de baixar. 
Per què aquesta il·lusió de pujar cada any? No ho sé, encara no ho he esbrinat; potser pujo per això, per una necessitat d'estar amb mi i amb els meus aquí dalt. Vint-i-quatre hores passen aviat i cal esperar un altre any per tornar, no a Montserrat, sinó a Montserrat per Nadal.

 

 

 

Es va fent fosc. Els estels i la nit m'esperen. I els llums de la plana. I la boira que puja a poc a poc per deixar pas a un altre dia esclatant, de bons desitjos i de positivitat i d'un futur a l'abast de tothom.

Cap comentari:

Publica un comentari