Castelladral: balmes, tines i concert romànic

Un diumenge ben aprofitat, el darrer festiu de maig. Una volta ben maca  per aquest Bages més encimbellat, amb  calor de dia i amb tempesta de tarda. i tot plegat, aprofitant el Cicle de concerts organitzat pels Amics de l'Art Romànic del Bages en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya. El seu XI cicle que es desenvolupa en quatre llocs de la comarca:  Priorat de Santa Maria de Riubregós, Sant Miquel de Castelladral, Sant Martí de Torruella i Santa Maria d'Horta d'Avinyó. 

De bon matí, amb un cel ennuvolat inicio la caminada des de Santa Miquel de Castelladral. Un petit corriol de baixada, entre romaní i arbusts, pins, alzines i roures, ens porta a la balma de Comaposada. Balma d'uns 55 metres d'amplada i una alçada mitjana d'uns 2 metres que ocupa tota una vessant del llit de la riera de Tordell. La veritat és que sorprèn la seva grandària, un aixopluc en cas de mal temps. Sembla que havia estat ocupada per les restes que queden de la construcció de parets i estances. El lloc ombrívol convida al repòs.  

Es torna a remuntar fins la pista que hem davallat per arribar-hi i caminem entre pins que ja deixen passar la llum del sol que a poc a poc ha anat ensenyorint-se del cel. Travessem camps de blat que comença a rossejar amb els punts vermells de les roselles que els donen un toc de color, en un paisatge força relaxant. S'albira sempre l'horitzó, en una baixada constant. Al cap d'una estona ens trobem  amb una edificació curiosa i força ben conservada: les Tines de Can Reixes, excavades a la roca i la seva premsa. Una construcció ben curiosa i que ens parla del passat vinícola de la comarca abans de la fil·loxera. 

El Bages és una terra lligada a les vinyes des del segle XVI, i d’uns anys ençà, els vins que s’hi elaboren han aconseguit el segell de qualitat de la denominació d’origen (DO) Pla de Bages. La varietat autòctona de raïm de la comarca és la picapoll, que dona un vi blanc afruitat d’aroma fresca i d’una textura i una personalitat esplèndides. En un clima mediterrani de muntanya, trobem un territori  esquitxat de petites barraques de vinya fetes de pedra seca i enormes tines amagades  a les muntanyes. Servien per fer vi a tocar de la mateixa vinya, ja que el transport del raïm era molt complicat i costós. Els cellers que hi ha escampats arreu donen fe de la producció actual de vi. Tot un món per redescobrir. 

Can Reixes és avui una masia ben derruïda que, a fe de veure les tines que tenia per a la mateixa producció de vi, havia de ser una masia ben important. Continuem baixant la pista i ens trobem amb un altre tema ben curiós. 

En un camp on reposen les bales de palla, destaquen, al darrere seu, unes pedres grosses. Si ens hi acostem i pugem dalt, podrem veure la Tomba de Vilamorós, una tomba antropomorfa excavada sobre la roca mateixa, avui una mica coberta d'aigua. Sembla que data de l'època medieval.  

Ara el camí planeja entre camps i veient a l'horitzó la muntanya de Montserrat, fins que arribem a l'ermita romànica de Santa Maria de les Esglésies. Els segles XIIII-XIV apareix esmentada com una propietat del Monestir de Sant Llorenç prop Bagà que hi va organitzar una comunitat de monges. Alguns  autors creuen que fou advocada a Sant Maties. Al segle IX l'església "Ecclesias Clavatas", apareix dins els béns de Ripoll, lligada a Sant Cugat del Racó. L'any 1326 l'abat del Monestir de Sant Llorenç prop Bagà, Guillem Savila, vengué la batllia i el mas de les Esglésies, per 2000 sous. Avui és un paratge solitari amb una masia al costat on el gos fa guàrdia. 

A l'altre cantó del camp i pujant un corriol desemboquem a Sant Cugat del Racó, una església romànica imponent situada dalt d'un planell. Em recorda molt Sant Jaume de Frontanyà. Sant Cugat del Racó consta d'un petit nucli on hi trobem l'església i algunes cases, però majoritàriament està constituït per nombrosos masos dispersos. La tranquil·litat és absoluta. 

El lloc apareix documentat el 925 quan el comte Miró de Cerdanya féu testament, i cedí, entre altres deixes, al monestir de Santa. Maria de Ripoll el seu alou que diuen "Ecclesias Clavatas". El 1835 fou víctima de la desamortització, moment en què deixà de pertànyer al monestir de Ripoll. Actualment, a pesar de diferents parèntesis, funciona com a parròquia. 

A partir d'aquí el camí comença a pujar fort per retornar a Castelladral. La calor i l'hora de sol fan més feixuga la pujada entre rocs d'aquells que has d'alçar les cames per remuntar-los; l'escalfor de terra es fa ben present i arriba altre cop als peus de Castelladral desitjant que refresqui! 

Un bon dinar al restaurant Alberg de Castelladral i, per fer una mica de temps fins l'hora del concert, m'arribo fins el Monestir de Serrateix amb el cotxe. No recordo pas si hi havia estat, però el monestir també és digne d'admiració. És una antiga abadia benedictina, avui reconvertida en parròquia, pertanyent al municipi de Viver-Serrateix a la comarca del Berguedà. S'hi conserven les restes, des del temps de la fundació, dels sants màrtirs de Serrateix: el sant patró Urbici de Nocito i els màrtirs Víctor, Zenó i Felícola de Serrateix. Entrant a la nau principal, a l'esquerra, hi ha el sepulcre gòtic de Ponç de Vilaró, el qual tradicionalment s'ha cregut que era del comte Oliva Cabreta. Avui, diumenge tarda, està tancat. Penso que hauré de fer una visita que bé valdrà la pena. Amb uns núvols ben negres que s'acosten i el vent desfermat, retorno cap a l'església de Castelladral. 

Abans del concert una visita guiada inclosa que la pluja no deixa fer. S'ha desfermat la tempesta! Acabem les explicacions dins l'església.  

I comença el concert: el multiinstrumentista valencià Efrén López i les veus de Glòria i d'Alba Asensi que s'hi uneixen amb l'arpa, el llaüt i els instruments de música antiga ofereixen un concert medieval fantàstic. Enveja de veus! Enveja de simpatia per part dels tres músics! Un gaudi ! Un plaer sentint com plou al defora! En acabar, corredisses cap al cotxe, que no serveix massa de res el paraigua! I tornada cap a casa ben satisfeta del diumenge!