Castells de Selmella i Saburella

Una sortida molt maca i desconeguda per molts de nosaltres, recorrent paisatges de la comarca de la Conca de Barberà i l'Alt Camp. Comentàvem tot caminant que tenim tendència gairebé sempre a anar cap al nord, i en canvi, les comarques del sud de Catalunya ens ofereixen uns racons ben agradables. Una geologia més dura, un paisatge més agrest, una terra més seca on plantes i homes han de maldar per sobreviure, però, en general, uns horitzons més amples, un descans de bicicletes i..., un punt de calor més acusat quan s'acosta l'estiu.

Ens hem arribat a Vallespinosa, quatre cases i una església romànica al terme de Pontils, ja passat Santa Coloma de Queralt. Vallespinosa sembla un poble d'estiueig, allà on els de la comarca poden tenir-hi una casa de pedra i hi poden passar temporades de relax. També té el seu castell, a la part alta del poble que queda arrecerat als seus peus per sentir-se ben defensats quan anaven mal dades. Va pertànyer a la família Cervelló. El 1357 Arnau de Cervelló comprà a Pere el Cerimoniós el mer i mixt imperi i tota la jurisdicció d’aquest lloc i terme. A l’època moderna n'ostentaven la senyoria els Biure. El castell de Vallespinosa fou saquejat i destruït al començament del 1648. Els Biure tingueren el castell i el lloc fins a l’extinció de les senyories. (Web de l'Ajuntament de Pontils)

Un cop dalt el castell, del que en queden molt poques restes, la base d'una torre i un tros de muralla, cal agafar un camí que surt pel darrere en ascens. La vegetació mediterrània de pins i mates de garric, fins a arribar a un encreuament de camins, dalt d'un coll. Un descans a peu de camps de blat verd en els que destaca el toc vermellós de les roselles o badabadocs en algunes contrades. A partir d'aquí anem carenejant per un d'aquests petits corriols que tant ens agraden. El garric ens va privant, de tant en tant, el pas i ens obliga, en molts moments, a aixecar els pals per no quedar-nos atrapats i esgarrinxats amb les fulles petites però punxants. Davant nostre una vista enllà, de boscos i alguns molins de vent tan presents a les comarques del sud (que no a les de prop de la capital).

El caminoi dóna la volta fins a arribar a un camp de cirerers per sota del Castell de Selmella, situat ja a la comarca de l'Alt Camp; actualment pertany al municipi del Pont d'Armentera. Ficat entre roques, devia ser una fortalesa inexpugnable. Les pedres del castell es confonen amb les roques; encara es pot distingir la torre i alguna paret amb les espitlleres. Propietat, també, de la família Cervelló, els Armengol i els barons de Rocafort fins el segle XIX. Cal grimpar una mica per pujar i baixar i per desplaçar-se pel recinte, entre rocs i runa, però des d'aquí dalt s'està airejat i amb bones vistes. Sota el castell, les runes del poble de Selmella, destacant el campanar de l'església. El poble és citat al llibre "Els pobles perduts. 30 indrets oblidats de Catalunya" de Xavier Cortadellas i Judit Pujadó; Isabel Olesti en fa una petita ressenya: "El que queda de les cases, situades sota el castell, és ara una ruïna i moltes herbes, alguna paret arrebossada d'heura... La que es conserva més bé és cal Tous... El pare del Josep Gallard era un dels fills de cal Tous i recorda que li explicava que els diumenges i els dies de festa baixaven al mas Figueres a ballar amb un acordionista… El Josep explica com es va ensorrar el poble i com el rector de Pont va vendre les teules de l'església romànica de Sant Llorenç..."

Si no heu llegit el llibre, no us el perdeu; descobrireu una altra Catalunya ja perduda.

Deixem, doncs, el poble i la seva vida amagada i seguim una pista que careneja pel solei i que de mica en mica va agafant més pendent de baixada. Cal vigilar les relliscades per terra una mica erosionat. Ens acompanyen les mates d'estepa blanca en flor i els botons grocs de la sempreviva ben gemada i amb uns quants estadants volàtils que els van traient el suc dolç. Uns quants gossos ens saluden i confirmen que no som de mal fiar i un pastor busca un parell de cabres, tot en un paratge tranquil.

A mig camí de baixada s'albiren ja les torres del Castell de Saburella, dues torres que semblen nius d'àliga que estiguessin posats en un petit turó, amb una altra torre al costat bastant més moderna i poc fotogènica, uns pals encreuats que porten els fils de l'electricitat. Les torres destaquen enmig de la zona boscosa que les envolta, els camps de sota, d'un verd pàl·lid es confonen amb l'aigua com si fos un miratge i les parets negres presenten un aspecte tètric mentre tenen ficat a sobre mateix un núvol que no les deixa, i que dóna una impressió de lloc tenebrós.

Hi arribem a poc a poc i entrem al recinte tot passant per sota la torre "major" que ens fa sentir més petits. Ens ensenyorim del castell i busquem les ombres de les seves sales a cel ras. Trobem els companys que ens han avançat i entre rocs i troncs d'arbres que es pensaven que eren els amos del lloc, obrim carmanyoles i cantimplores.

Després del refrigeri, tot i la mandra d'alguns i la calor d'altres, cal anar tornant i trobar nous camins que ens facin més plaent la baixada. Descendim fins la masia abandonada de Cal  Mandil, que ens ha fet molta gràcia el nom, per les reminiscències que associem amb algun primat i continuar pista sota el sol. Algú s'asseu així que pot, algú s'ho agafa amb calma; tots una mica assedegats. La visió d'una pista sota un sol torrador ens espanta, però tenim el goig de comprovar que no l'hem de seguir. En canvi, n'agafem una més ombrejada que a poc a poc i com més s'acosta a la riera més humida es nota la vegetació i el fet de caminar es fa més agradable sentint els ocells de primera hora de tarda.

La troballa d'una font, a tocar ja del poble de Vallespinosa ens alegra a tots. Omplim cantimplores i gots a pleret i no deixaríem de beure aigua, però recordem que també existeixen altres begudes tant o més cobejades en aquests moments i fem els darrers metres fins el poble que continua tranquil.

Hem conegut una bona contrada.