CAL SAC

Festa del Badiu

2012-01-31T22:46:00.000+01:00

HOLA! Tinc una mica abandonat aquest bloc.

La veritat és que no sé massa com posar-m'hi però ahir vaig trobar una noia amb la que hem coincidit a molts llocs i m'ha dit que havia trobat el meu bloc i li semblava interessant. Caram! sempre em quedo parada que algú m'ho digui. Tinc la sensació que escric per mi i que he penjat aquelles coses que m'han motivat, preocupat o fet viure.... però que algú s'hagi parat al bloc de Cal Sac i a més a més l'hagi investigat i l'hagi trobat interessant, em meravella!

Aquesta noia la conec des dels temps de l'escoltisme. Una bona companya, amiga i referent per a tota una determinada gent en el camp de l'escoltisme i en el camp educatiu i psicològic. De fet, les meves primeres passes en el món professional van ser gràcies a ella, amb les reeducacions al carrer Sant Joan de la Creu, a Badalona. M'ha comunicat que aquest any es celebra el cinquantenari de la Festa del Badiu! 50 anys!! De seguida he pensat que jo en tinc 57 i en faré 58! O sigui, que jo en tenia 8 i estava en les llistes d'espera per entrar a l'agrupament Sant Jaume-Rosa Busqué!!

Quins bons records!! Això que penso que mentre es viuen, no ens acabem d'adonar del que estem vivim i és el pas dels anys els que et fan reviure una història a la que no donaves importància. Sempre havia envejat a la meva mare quan ens explicava les coses que havia fet i havia viscut de jove: el teatre, la joventut carmelitana, la família, la colla d'amics, el "col·legit"... i pensava que jo mai no podria recordar res semblant perquè jo no vivia res interessant. I ara, enyoro tant aquells temps! Deu ser cosa que una es va fent vella!!

Avui m'ha tornat a trucar i hauré de buscar a les golfes els records fets pols desats en unes maletes velles, espolsar-los i reviure'ls entre plors... segur!

Estic en un moment de la meva vida en el que encara estic paint un dol... de tantes coses passades.... de tants records que tornen i ni tant sols m'esperava.... i no sé com continuar i com encetar una etapa nova... i em fa una mica de basarda!, de quedar-me ancorada en aquest passat que quan era present em va passar de llarg. I vull fer un futur... però com i perquè? Potser també estic en una realitat a la que ara no valoro i d'aquí uns anys.... si en queden gaires.... recordaré amb enyor.

Perdoneu l'abocada, espero que no gaire gent ho llegeixi... però avui n'he tingut ganes.

Buscaré a les golfes i espero que em serveixi per crear un demà..... no per a gaire gent, tant sols per mi.

Concert de Nadal de l'Orfeó La Lira - l'agenda de l'ENS

2012-01-06T11:55:00.000+01:00

Concert de Nadal de l'Orfeó La Lira - l'agenda de l'ENS

NADAL 2011

2011-12-21T00:41:00.000+01:00

La mare explica un conte alsseus petits,

Conte fet d’esperança isomnis i neguits.

Els infants miren embadalits

Arbres i pastors i reis illums de colors.

L’estel brilla en la foscor,

Una llàgrima esdevé un plor.

En elplor de la mare i per la mare

S’esdevé Nadal cada dia dinsel cor.

La mare retorna feta desig

La mare retorna feta cançó.

L’estel es perd a l’horitzó
La nit i el silenci hoembolcalla tot

La cel·la

2011-11-21T00:52:00.000+01:00

Un raig de sol entra per la petita finestra i li acarona el rostre. Sospira profundament i obre els ulls amb la mirada perduda enllà, a través d’aquelles parets grises i greixoses. No sap el temps que ha passat; pensa que pot ser molt, o no tant.

Poc a poc s’incorpora amb l’esforç de tots els ossos, amb la tensió de tots els muscles. S’aixeca lentament i estira els braços cap als costats amb insistència; vol refermar així el seu propi espai vital. Es tranquil·litza quan les puntes dels dits toquen la llisa i gèlida pedra, escrostonada en alguns punts, plena tota ella de gargots esborrats per la humitat, però d’una fidelitat extremada cap a totes aquelles mans que han anat passant i deixant el seu apassionament.

Fa una passa, una altra, fins a quatre: sí, aquell habitacle encara conserva les mides justes per sentir-se viu, per sentir-se posseïdor d’una agilitat entrenada dia a dia, segon a segon. Aquest és el moment de la seva existència actual que més agraeix: se sent viu, se sent “jo”.

Fa temps que és allà, engarjolat, ell, que necessitava sempre espais oberts, camps que es perdien en l’horitzó.

Remira el seu espai per a confirmar que tot és allà, que res ha canviat: la paret gravada amb dibuixos, paraules, frases i ratlles d'altres estadants que, com ell, hi van deixar la seva petjada. Mira el sostre d'on penja una bombeta sense pàmpol, plena de pols, amb una llum trista que serveix tant sols per enfocar el jaç amb un somier amb un parell de ferros penjant que té al damunt una màrfega ratada, bruta i vella que li serveix de matalàs en les seves nits de pors i fantasmes. Al terra un bol abonyegat amb les últimes gotes d'aigua i a l'esquerra de la porta, on el mur fa cantonada, un forat per a sadollar les seves necessitats.

Torna a mirar cap a la finestra on encara hi ha la teranyina penjant entre barrot i barrot i l'aranya que la va fent dia a dia, sense defallir.

Escolta el soroll cada cop més proper del forrellat, el grinyol de cada porta, l’arrossegament de passes al seu voltant. Dintre de poc, es veurà immers en la multitud, els braços enganxats al cos, sentint el frec a frec de la seva espatlla amb l’altre, tot baixant l’escala marcant el pas i estalonant al del davant, en un intent de coordinar els moviments que el portaran al menjador.

Allà, farà aquella cua interminable veient l’esquena i el clatell del davant, avançant lentament amb l’objectiu posat en un fred cafè i un tros de pa mal acompanyat de formatge.

Després, a la ennegrida taula, assegut compartint el cul d’una cadira mig coixa i atrotinada, mastegarà amb rutina aquell trist àpat, sense saber exactament si és ell el que menja. Exhalarà l’alè dels seus companys i sentirà el xarrup de tants cafès beguts al mateix temps.

El molesta enormement aquest moment; de fet, el molesta la seva existència quotidiana compartida amb tots aquells homes disputant-se un pam, aquell amuntegament de cossos, aquelles olors i aquells sorolls constants de crits i renecs, aquell sentir-se observat. Ni tant sols quan els deixen al pati cimentat i polsós pot moure’s: no pot mai donar la volta sencera al recinte; tothom camina en va, entrecreuant-se, a empentes per assaborir un bocí d’aire i de llibertat.

Després vindrà el moment del treball forçat, intentant actuar mecànicament i ajustant el ritme del seu cos, ja baldat, en una seqüència d'accions que l'alliberen de pensar, concentrant-se en el pujar i baixar de la vàlvula per no mirar als ulls de cap rostre humà en una espera inacabable per retornar a la cel·la, petita, bruta, però estimada amb el pas dels anys.

Quan retorna a la cel·la se sent alliberat en aquell espai quadrat i conta les passes, mira al sostre, jeu conformat i tanca els ulls, esperant que la nit passi, somniant en un demà.

Demà, un raig de sol entrarà per la petita finestra i li acaronarà el rostre mentre un ocell, fora d’aquelles parets grises i greixoses, refilarà un cant. Els seus ulls ja no s’obriran, però el seu desig de llibertat, emprendrà el vol.

Enric Garriga Trullolls

2011-11-18T08:51:00.001+01:00

Gràcies, amic, pel teu compromís, per la teva dedicació i per l'acollida que sempre vas fer a tothom. Avui Catalunya i Occitània estan de dol. Ens vas ensenyar a estimar els nostres germans occitans i, juntament amb ells, desitjar i lluitar per camins de llibertat. Continuarem pujant al Port de Salau en acte d'agermanament i continuarem sommiant pels nostres pobles lliures. A reveure.

La Castanyera

2011-11-13T20:46:00.000+01:00

Estava asseguda escoltant el crepitar de les flames, la seva mirada perduda en el més enllà, en els seus records d’una vida ja passada, no sabia si amb ganes de retrobar-la.

Les campanes de l’església tocaven a morts.

El fum de la llar li entelava els ulls i els aclucà; amb la mà plena de sutge es fregà el rostre i agafà l’espantall per avivar el foc.

Amb les parpelles closes retornà al seu pensament els dies viscuts amb el Sebastià, el marit, el company, ara a punt de ser enterrat.

Posaren la parada al xamfrà del carrer Estret i l’Avinguda dels Plataners; quan va ser?. El temps que passa pot esborrar la memòria; diria, sense por de no equivocar-se massa, que tenien uns vint-i-cinc anys i tota la vida per endavant. Aprengueren aviat a fer la brasa, a escalfar les castanyes i els moniatos i a fer aquelles paperines de paper d’estrassa amb papers de diari i embolicaven castanyes i moniatos ja fets, per a que conservessin l’escalfor que agradava tant als clients. Oh! I quins clients, cada dia hi anava més gent a la parada!. La llauna foradada cremava des del matí al vespre i a voltes era ben tard que tancaven.

Recorda encara al Senyor Montcal. Si, tot un senyor! S’acostava a poc a poc, amb les mans a les butxaques i només amb un gest de la cara assenyalava les castanyes i amb la seva veu greu deia: dues dotzenes, castanyera. Quan dec?- I marxava tant a poc a poc com havia arribat, pujant-se el coll de l’abric i ficant la paperina a la butxaca.

I el Manel? Era un noi rialler, el Manel. Amb la boina sempre mig torta i aquelles gambades que semblava que trepitjava raïm a cada passa; el cigarret als llavis i uns ulls que miraven a tot arreu. Al Manel li agradaven els moniatos i sempre se’n feia posar mitja dotzena, ben torradets, deia, que seran per la canalla, això atipa i els tinc callats una estona.

I la petita Maria, que literalment arrossegava a sa mare, i el Joanet amb la cartera a l’esquena sortint de l’escola, que era més grossa que no pas ell; i aquell que li deien el Xato perquè tenia un nas aixafat d’un cop de porta i el Mano que es parava amb la vespa; i el..... Tants personatges, tanta gent, cadascun amb les seves expressions, els seus gestos, les seves paraules i els seus silencis.

Aquella cantonada li agradava i quan el vent feia voleiar les fulles marronoses caigudes dels arbres, el Sebastià es divertia mirant les dones intentant que les faldilles es quedessin al seu lloc i quan el vent aconseguia alçar-ne alguna, aquells esgarips de femella el feien riure a cor que vols. El Sebastià, puro apagat a la boca, reia i reia, que era un home amb un riure fàcil i encomanadís.

El Sebastià ja no riu, ara. I què farà ella? De moment, s’està a la vora del foc sense ni esma d’anar a l’església. El foc, ja brasa ja flama vigorosa l’ha acompanyada sempre.

Després vingueren els nois. En tingueren cinc de ben espigats: el Jordi, la Pepeta, en Vicenç, la Carme i la Maria, pobreta, la Maria que no va fer ni els tres anys, que un mal vent se la va emportar, tan petita, tan fràgil. La nina dels ulls del Sebastià. Quan eren tots petits i ella i el Sebastià anaven cofois pel Passeig, la gent es girava a mirar-los: Guoita!- deien- talment els fills de les castanyes!

Però què hi podien fer ells si això era la seva vida i el seu aliment....

Ara, mirant encara el xerricar de les flames, pensa en tota una vida; tota una vida al voltant de les castanyes. Oh! Tenen els seus secrets, les castanyes. Aquests, ja comencen quan les vas a buscar al bosc. Cal que sigui un dia ni massa fred ni massa càlid, portar un bon pal, si pot ser fet de boix, i cercar aquells arbres de fulla grossa i grogosa. Triar bé els castanyers, mirar bé els fruits de l’arbre, fer caure les boles punxegudes i intentar no fer-se mal ni clavar-se les punxes. “Triar aquelles mig obertes que amaguen el tresor “; això li deia la mare quan va començar a anar al Montseny amb ella i això repetia ella al Sebastià i als fills anys més tard. Mirar bé al terra, que amb el fullam i l’aspecte marronós es poden confondre i omplir cistelles!

Després ve la feina laboriosa de treure’n la carcassa, de mullar-les i fer-ne un tall , finalment preparar el foc i la brasa. Ah! La brasa. En això si que era un artista el Sebastià, Déu el tingui en la glòria!... Se li van escapar unes llàgrimes pel marit mort i a punt de ser enterrat.

Va ser un dia que el marit tornà mig baldat, ja era tard i va picar la porta d’una manera estranya, com si li faltés força, tan vigorós que era. El Vicenç va obrir i es va sentir un cop fort, com si algú hagués caigut desmaiat, desplomat. Què havia passat? El Vicenç la va anar a acuitar: Mare!, mare!.... el pare està!.... el pare!, ... mare! I ella va deixar la roba i la planxa: Valga’m Déu! Sebastià! Sebastià!!! Com podia ser que se’l trobés en aquell estat?

El Vicenç, pobre, no sabia quina cara fer-hi i va anar a cercar son germà, en Jordi, el gran, que no ha perdut encara aquell aspecte cerimoniós. Alt i prim i colrat pel sol... o per la brasa del foc? El Jordi va obrir uns ulls grossos, tot ell vermell i acalorat i tant gran com era es posà a plorar.

Encara recorda com quan era xic, una flama se li va endur mig rostre i quedà així, cremat.

S’hi va acostar la Pepeta, amb aquell xerric de veu. La Pepeta no ha parlat mai: tant sols uns sons guturals semblants al soroll de les castanyes torrant-se al foc: pet, pet, peeeeeet, peppet.....

La Carme també arribà corrent, esverada, sempre esverada! La Carme feia les paperines de paper d’estrassa millor que ningú i amb aquell nervi que no la deixava mai, girava moniatos, omplia les paperines i feia un somriure a la gent. La Carme, cabells rossos de fregall i pell morena, es casà amb un animal d’home que la deixà prenyada a la primera cantonada mentre l’hivern entrava pel carrer Estret. Ara tenia ja una bona canallada, tots fent paperines de paper.

Però el Vicenç va resultar ser el més entregat, el més amatent, sempre vigilant a son pare. Ell va ser qui primer s’adonà del canvi del Sebastià, un canvi lent però seguit que acabà com acabà sense que cap d’ells s’ho hagués pogut imaginar mai.

De primer els cabells se li anaren tornant més rossencs i la panxa més prominent, la pell marronosa. Com canvia el marit de la castanyera!- deien pel carrer. Però ella no en feu cabal tan dedicada com estava a anar torrant castanyes al braser.

Després li anaren sortint com unes punxes per tot el cos. Això si que fou un espant! - Ai! Sebastià!!, quin mal vent ens ha tornat a agafar!. Hem d’anar al metge, Sebastià!- I el Sebastià se’n reia: no dona, no, ja passarà! Però no passà i les punxetes li anaren cobrint la panxa, els peus, les cames, braços i mans. Be hem de fer alguna cosa, Sebastià!

Però cap metge no s’ho explicava, no hi havia cap referència, cap cas clínic on assessorar-se, cap coneixença d’aquell mal. Consultaren a diferents hospitals i fins i tot pensaren en anar a l’estranger. –Jo us ajudaré, pare- deia convençut el Vicenç. Però amb el sou de les castanyes no n’hi ha prou per a fer grans despeses i poc a poc el Sebastià s’anà quedant a casa, embolicat en un cos ple de punxes, talment una bola, talment un eriçó. La mirada perdura, abstreta, només mirant-se les brases i el foc.

Va anar perdent la mobilitat, li havíem de donar el menjar a la boca i no podia ni mastegar, va perdre la parla i cada vegada era més rodó. Fins que va agafar aquella forma tant increïble, que ningú s’ho sabia explicar. Els nois estaven plorosos tot el dia, però seguien torrant castanyes i atenent el negoci. I va passar la tardor, i l’hivern i tornà a arribar la primavera i l’estiu i el Sebastià cada cop més rodonet i més punxegut i d’un color de pa moreno torrat.

Respirant amb molta dificultat, fins que ja no pogué respirar més....

Ara toquen a morts! I unes llàgrimes li corren galta avall quan pensa amb la conversa que ha tingut amb el rector.

- Això no es pot enterrar en terra sagrada – li ha dit

- Mossèn, per l’amor de Déu, és el Sebastià, cada diumenge venia a l’església, era un home de bé!

- No, no! Això no és un home! Això és un fenomen estrany, això és una....

- Calleu! No us vull sentir. No teniu pietat!

I van estar-se hores per arribar a un acord.

- No l’enterrarem en terra sagrada, a això que n’hi dieu el Sebastià. Però, no us preocupeu els fills i vós, tocarem les campanes que sonin a morts. Avui, dia dels difunts, pregarem per tots.

El Vicenç va agafar l’aixada i va fer un sot al defora de la casa. La Pepeta vinga cridar, el Jordi no ha volgut ni tant sols ser-hi a prop, la Carme ha perdut el senderi i va fent paperines per tenir al magatzem, per demà.

I ella, ella s’ha quedat a la llar de foc, mirant les flames i escoltant les campanades.

El Vicenç ha fet el sot sota el castanyer i hi ha enterrat son pare. El Sebastià, una castanya humana, reposa al seu lloc.

Primer Premi Concurs Fotografia Badalona Modernista

2011-11-12T18:28:00.001+01:00

Gràcies a tots i totes els que veu votar la foto del 1r Concurs de fotografia Badalona Modernista organitzat per la Drogueria Can Boter. És un detall de la Casa Pavillard situada al xamfrà de Martí Pujol amb Mossen Antón Romeu. És una casa que he vist tota la vida; vaig viure la meva infantesa al carrer Mossèn Antòn Romeu, un carrer silenciós, trist i melancòlic que guarda els records més preuats dels meus jocs, les meves il·lusions i les meves llàgrimes de petita. Hi vaig anar a viure al 4 anys i en vaig marxar als 29. Haviem d'anar-hi a viure tota la família: la mare, el pare, el meu germà i jo, però vem estrenar la casa sense el meu pare. Cada dia, quan anava a col·legi a Casa Donya Julia, passava per davant de la casa Pavillard sense ser conscient en aquell temps, de la seva importància ni del tresor que significava per a la ciutat. No ha estat fins ben gran que la vaig descobrir. Aquest és el meu petit homenatge a aquells temps d'infantesa, de pors, d'esperances, d'esperes i de records ara que la meva mare ja no hi és. Aquest premi, ha significat molt per a mi, no tant pel seu valor econòmic si no pel seu valor sentimental en uns moments en que encara enyoro aquells dies passats.

Gràcies a tots!

La Casa Pavillard està considerada l'obra més representativa de l'arquitectura de Joan Amigó i, per extensió, del modernisme badaloní. Va ser edificada el 1906 per a residència de l'industrial Enric Pavillard, gerent de la fàbrica Lorilleux. Va ser declarada monument històricoartístic el 1981. Està projectada amb dos cossos juxtaposats que enllacen, en façana, amb una tribuna poligonal de ferro i vitralls policroms. És força interessant el forjat de les baranes, obra del manyà Puig, conegut com el manyà sord. L'acabat del parament és d'estuc amb imitació de carreus i esgrafiats florals recorrent les obertures i sota el ràfec molt pronunciat del cos principal.

Una joia del modernisme badaloní.

Aniversari ECOM

2011-10-20T01:43:00.000+02:00

FELICITATS, ECOM!!

Badalona Modernista

2011-10-20T01:30:00.000+02:00

Casa Prat

Ca l'Escanyaralets

Un bell recorregut per la Badalona Modernista. Una passejada pels seus carrers i places tot alçant la mirada per observar l'arquitectura i aquells detalls decoratius de façanes, balcons, finestres i reixes. Arquitectes que van deixar la seva obra a la ciutat encara que no sigui una obra tan coneguda com la de Barcelona però que val la pena admirar. Tants anys de viure aquí i de cop t'adones que moltes coses ni les coneixes ni les veus. Exemples d'un temps passat que perdura: en són una bona mostra la casa Gallent, ca l'Amigó, Ca l'Escanyaralets, la casa León le-Prevoust, la Casa Matamala, Can Pepus, la Casa Prat o la Casa Planas entre moltes altres. Algunes més conegudes com la casa Pavillard i d'altres més desapercebudes com la Casa Pau Rodon o la Casa Badia.

Can Tanet

Una bona manera de conèixer Badalona

Casa Gallent

El joc de les autopistes

2011-10-12T01:14:00.000+02:00

O com anar menys lluny per més diners.

O com anar més lluny per menys diners.

O com ser enredats i pagar el beure

O com set talosos i, a sobre, criticats

Bon viatge!!!!!!!

365 Contes

2011-09-28T18:34:00.000+02:00

Durant 1 any, 365 dies, un centenar de persones vem participar al bloc 365 contes i vem anar publicant contes fins arribar als 365. L'ànima del Bloc, la Mònica, en va tenir cura i hi va esmerçar hores i hores. la intenció era la seva publicació en un llibre que els recollís. Tot i que la proposta la va fer una editorial, sembla que allò que s'havia acordat no ha pogut ser i, de moment, no s'ha pògut editar. Era una iniciativa magnífica que partia de la voluntat, en primer lloc de la blocaire i de tots els que vem participar-hi amb il·lusió i desinterès. És llàtima que iniciatives d'aquestes, per altra banda premiades com a blog, no es puguin acabar. Sembla que el món editorial és un món complexe al que no pots accedir si no estàs introduit o no coneixes algú de bona mà; llàtima, com tantes altres iniciatives ciutadanes, populars i voluntaries.

Hem encetat un camí a través del Facebook, on us podeu fer amics dels contaires.

Esperem que això no mermi les il·lusions, l'esforç i la tenacitat dels escriptors i dels lectors. Potser ara que sembla que es farà una llei per enaltir els valors d'aquest país, podrem comptar amb l'esforç, la voluntat, la solidaritat, l'empenta a iniciatives d'aquesta mena.

Podeu trobar l'enllaç del bloc i llegir els contes:

http://365contes.blogspot.com/
També podeu fer-vos amics al facebook: http://www.facebook.com/profile.php?id=100002976471018&sk=info

Els Gorgs de Campdevànol

2011-09-28T18:20:00.000+02:00

Un itinerari preciós, molt ben senyalitzat i molt relaxant.

Des de Campdevànol s'arriba fins la Font de Querol i a partir d'allà es segueix l'itinerari dels Gorgs passant pels Gorgs de: La Cabana, La Tosca, l'Olla, la Bauma, Del Forat, Colomer Petit i Colomer. Es travessen boscos de pi, prats i caminois de boixos i es passa pel Mirador per tenir una extensa vista de la Serra de Catllaràs i l'ermita de Montgrony.

El Nou Messies

2011-09-18T21:09:00.001+02:00

Un grup d'estudiants actuant com a monjos amb vot de silenci

"cantant" l'Halleluia.

Port de Salau. Agost 2011

2011-09-16T23:28:00.000+02:00

XXIV Pujada al Port de Salau en un dia boirós i amb fred de ple hivern. Tanmateix, els catalans i els occitans vem retrobar-nos al Port, amb música i danses occitanes i parlaments i amb el formatge occità i el vi català a gust de tothom. Llàstima que el dia, el fred i la boira ens va fer marxar d'hora. aquest any vaig començar el camí a peu però la pluja de primera hora va fer que acceptés l'oferiment d'un petit Panda igualadí per fer la primera part de la pujada, fins on no poden continuar els cotxes. El darrer tram, boira amunt, recordant les altres pujades quan hi vem anar amb la meva mare i les meves nebodes. Les capellines van ser l'uniforme dels agosarats. Un cop dalt, tothom arrecerat a les restes de les construccions que havien de ser un "funicular". arribats els de la part d'occitània va haver-hi música, parlaments, formatge i vi per a tothom. Vem trobar a faltar l'Enric Garriga Trullolls, ànima perseverant del CAOC. El descens va ser tot a peu, amb tranquil·litat. De retorn un petit passeig per Esterri i fins l'any vinent esperant que el temps ens permeti ser més.

Proposta a Albiol

2011-09-16T20:58:00.000+02:00

Proposta de banc als carrers de Badalona Es pot fer planter de tomaqueres, enciams, cebetes i alls tendres, pèsols nans i herbes aromàtiques. Si cal també s'hi poden posar cactus per assegurar que ningú segui ni ho faci malbé. La pedra és fàcil: s'enderroca alguna casa i llestos! Amb l'aigua ja ho tenim una mica més complicat, però aquests camions que passen pel carrer i tiren "la neteja" de les voreres als portals de les cases que troben, poden descarregar als bancs. Els cartellets són opcionals. Jo crec que faria maco, no?!

La Diada i Pau Casals

2011-09-11T00:17:00.000+02:00

Bona diada CATALANS!!!

Hola de nou

2011-09-05T17:00:00.000+02:00

Ja tornem a ser-hi. La rutina ha tornat amb l'inici de setembre i com cada curs ens mirem les festes i els caps de setmana que vindran amb enyor de futur. Aviat recordarem amb nostàlgia les "vacances" com un parèntesi de la vida quotidiana, tot i que hauria de formar part, també, de la nostra quotidianitat. Ara repensem no només la feina si no també allò que podem fer quan en sortim per que ens ompli una altra rutina disfressant-la de lleure i de motivacions "extres"; és l'hora dels propòsits de gimnàs, d'idiomes, o més ben dit, no sé perquè, de repassar l'anglès com si les vacances ens haguessin fet adonar de la nostra poca habilitat quan es necessita sortir a fora. També mirem cursos i cursets presencials i telemàtics per anar omplint el temps que ens queda al plegar i abans de sopar: tot plegat, potser, intentar omplir la buidor d'unes hores que res ens apressa, sense donar descans, com si darrera d'una cosa n'hi hagués d'anar una altra forçosament. Hauríem d'aprendre a donar temps al temps, n'hauriem de saber perdre una mica de temps i vagarejar, i passejar, i fruir del dia que ja s'escurça i de les hores lànguides d'abans d'anar a dormir.

Aquests dies, torna a parlar-se d'educació i ensenyament. Sembla que és un tema que ens interessa especialment als acabaments de curs i als començaments; la resta de l'any no és un tema de massa debat a no ser que hi hagi alguna vaga anunciada. I es parla d'horaris, de calendaris, però no s'entra en cap tema pedagògic ni en cap debat que pugui compartir tota la societat. De tant en tant, això si, surt altra vegada la situació del català a l'escola i hi esmercem notícies, desencants, debats a la radio i a la tele, per intentar comprendre com tres famílies poden amb tot un país.

Doncs, continuarem anotant impressions en aquest sac i esperant compartir opinions.

Que tingueu un bon curs i seguiu amb la il·lusió de la feina ben feta; la il·lusió que ens ha de portar a un altra demà on no calgui ja parlar de les hores ni dels recursos, un demà on puguem ser amos i mestresses de casa nostra.

Endavant!

De nou cridem Independència

2011-07-09T23:00:00.000+02:00

Hem tornat a cridar i cridarem tantes vegades com faci falta: Independència!! Perquè som un país, perquè ens mereixem ser nosaltres mateixos amb les nostres virtuds i defectes, oberts a tots els pobles eprò essent nosaltres. Perquè cada casa ha de llaurar sa terra, tant si som pobres com rics, no només perquè ens espolien si no per dignitat, per deixar de ser un país ocupat i per ser lliures per expressar la nostra manera de ser.

http://www.ara.cat/politica/Arrenca-manifestacio-Pel-nostre-independencia_0_514149069.html

No hem sigut tants, però on eren tots els que contesten les enquestes i són independents sobre el paper? On tots els que van cridar el juliol passat? Hi havia molta jovenalla i he pensat que era bò: ells ho haurien de veure i ells són els que han de treballar més per aconseguir-ho; nosaltres els ajudarem i els animarem, però ara ja s'han de posar al davant.

Gràcies a l'Heribert Barrera pel seu parlament, per la seva coherència de pensament i per ser-hi, també cridant. Gràcies al Dr. Broggi i a l'Oriol Domènech, pel seu itinerari i les seves paraules. Continuarem cridant!: In, In DE, IN DE PEN DÈN CIA

Premi Fotografia: Lliri Blau

2011-06-18T21:01:00.000+02:00

Avui he recollit el Primer Premi de Fotografia del XIII Concurs Vinca Pervinca organitzat per Maria Casas a la seva tenda d'herboristeria del Clot.

M'ha agradat molt que la fotografia premiada fós la del Lliri Blau (Iris Germanica). És una planta i una flor que li tinc especial carinyo. La vaig descobrir fa anys als voltants de Timoneda i quan vaig haver de marxar d'allà me'n vaig endur unes quantes arrels que tinc plantades a casa i a la caseta de La Vansa, als peus del Cadí. N'hi ha per tot arreu, ara! I quan és l'època de floració, cap a l'abril, i arribo allà amb el cotxe, em fa una alegria immensa veure les flors que alegren els marges de la casa; fins i tot m'emociona!

Segons la Viquipèdia, el Lliri Blau té una gran eficàcia contra l'asma, la bronquitis, la tos, el vòmit i les nàusees. És un diürètic d'efecte segur i el suc de la rel s'utilitza com a purgant.

És molt usat en homeopatia per tractar els mals de cap.

Però alerta!: mai s’ha de superar la dosi recomanada. En estat fresc pot provocar gastroenteritis i vòmits, i rarament pot comportar dermatitis per contacte o neuràlgies facials. El furfural és irritant i pot actuar sobre les mucoses comportant mal de cap, plor dels ulls, injecció conjuntival i irritació de la gola.

El compost iridina és hepatotòxic en humans.

Tot i les nombroses virtuts que els Antics donaven al rizoma de l' Iris germànica, encara més accentuades pels farmacològics medievals, en la actualitat s'ha anat prescindint del seu ús fins a quedar- se reduït a la perfumeria i a la licoreria.

Antigament s'emprava per proporcionar benestar a les genives inflamades dels nens durant la sortida de les dents. També s'utilitza, per exemple per la confecció de pols per a cosmètics i dentífrics.

Ens consten molts usos d’aquesta espècie durant el Renaixement. Segons el Discòrides, aquesta espècie tenia la facultat de provocar son i curar els recargolaments d’estómac. Begudes amb vinagre socorrien a les persones que havien estat mossegades per una serp, i begudes amb vi provocaven a les dones la menstruació. Si es coïa feia créixer la carn a les fístules i a les nafres. Les arrels untades amb mel a través de la via vaginal de la dona facilitaven el part. Aplicada amb vinagre i oli rosat creien que anava bé pel mal de cap.

En un estudi s’ha trobat que 2 components de l’espècie Iris germanica tenen activitat immunomodulant, és a dir, que produeixen canvis en el sistema immunitari del cos. Una activa la funció que fa aquest sistema mentre que l’altre la suprimeix.

Cultiu: a ple sol i a l'ombra. Admet qualsevol tipus de terreny però s'adapta millor a llocs rocosos. Després de la floració es retiren els talls secs.

A final d'hivern es renten les fulles seques i residus que hi hagi entre els rizomes. Després de l'adaptació no necessita pràcticament ser regada, excepte en casos de sequera que els regs han de ser profunds i espaiats.

Festa La Lira

2011-06-07T23:47:00.000+02:00

Ahir es va fer la Festa dels Cantaires de L'Orfeó La Lira i es va portar a terme un homenatge a l'Antoni de la Riva, president de l'Orfeó durant molts anys i que ara no ens pot acompanyar en les cantades. La seva dona, la Núria, el va acompanyar en tot moment. Va ser una festa de germanor i d'alegria i tots la vem gaudir molt amb les actuacions de la Glòria, el Wences, el Joan, la Dolors i la Teresa, els acudits de la Mercè i la guitarra del Pep i el grup Fabba que ens van deleitar amb un concert de rock.

Ah! i el menjar, super bo i per a tots els gustos!! L'any vinent ho repetirem!!!

L'Orfeó La Lira és una massa coral d'uns 50 cantaires dirigits pel Carles Grèbol. i fundada el 1977. El repertori és extens i abarca diferents estils, des de cançons tradicionals catalanes fins a cançons del Renaixement i Sardanes, cançons d'autors catalans i nadales. La seu social és a l'entranyable barri de Sant Andreu de Barcelona. Ha portat les seves cançons per tota la geografia catalana, l'estat espanyol i l'estranger. Ha cantat a l'Ajuntament i ha participat en actes institucionals de la Generalitat de Catalunya.

Ara ens estem preparant per anar a la Provence, el cap de setmana de Pasqua. Esperem fer unes bones cantades i passar-ho molt bé; les ganes i l'esforç de tots hi és!

Records de Badalona

2011-06-01T00:40:00.000+02:00

http://www.youtube.com/watch?v=dxwVWQIJ7W4&feature=share

Està igual però amb les palmeres una mica més crescudetes, menys barques per no dir que no en queda quasi cap, més gent a la platja i menys restaurants i "xiringuitus", però segueix passant el tren, encara que el seu xiulet ja no assenyala el temps que farà: pitava d'una manera especial quan havia de ploure! Continua sent un lloc per anar a passejar i dels pocs llocs que es poden ensenyar de la ciutat. De joves feiem "rambles" passejant de punta a punta amb una paperina de paper d'estrassa amb les patates fregides comprades al Marisa; les noies miravem els nois i els nois a les noies amb aquell mig somriure entre vergonyós i tímid i arribavem a casa dient-nos: m'ha mirat!!

Els diumenges al matí, sardanes i les tardes d'estiu una orxata del Filloll, que també ha deixat de ser, on ara hi ha un Burguer

Però els nens continuen jugant a la Rambla i l'endemà de Reis estrenen les bicis i els patins. Records d'una Badalona passada i que entre tots hem d'anar renovant i construint.

Inclusió encara

2011-05-13T23:36:00.000+02:00

Els darrers dies han anat apareixen articles i comentaris sobre el tema de la inclusió a rel d'una carta i queixa de l'Associació "Los padres de Alex" envers el treball d'orientació dels EAP. És interessant llegir la resposta que des de l'Associació Catalana de Professionals d'EAP s'ha fet i també la resposta que dóna un professional d'aquests equips en el sentit de la defensa no només dels EAP si no també dels centres d'educació especial als nostres temps i, en definitiva, en pro de la inclusió. http://www.acpeap.cat/noticias_detalle.php?id=232

No és un tema fàcil el de la inclusió ni un tema tancat però s'ha fet un llarg camí entre tots encara que quedi molt per recórrer. I en aquest camí, no hi ha d'haver només l'escola, hi ha d'haver tota la societat: mares, pares, mestres, professionals i especialistes, Departament i gent del carrer, perquè si la inclusió s'ha de conquerir és tasca de tots el treballar en aquest sentit. Què vol dir escola inclusiva quan la mateixa societat no s'ho planteja? Tal com diu l'autor de la carta, els professionals , les escoles i les famílies estan fent un gran esforç i moltes vegades es troben sols.

Gràcies Manel per aquesta resposta!

Itinerari Turons i Jardins de Barcelona

2011-05-11T20:05:00.000+02:00

Una bona i nova manera de descobrir Barcelona és seguir un itinerari que va enllaçant els turons i parcs de Barcelona. Això és el que vem fer amb la sessió d'Història del CEC el diumenge passat.

Vem começar al Parc de les Aigües on és curiós de veure una figuera centenària, seguim pels jardins d'Hiroshima i pujem pel carrer Francesc Alegre fins el Parc del Guinardó, veritable pulmó de Barcelona. És agradable passejar entre la seva massa boscosa i anar devallant per la part històrica fins a la plaça del Nen de la Rutlla des d'ón tornarem a remuntar fins a arribar al carrer Marià Lavernia i des d'aquí accedir al Turó de la Rovira, on hi ha els restes de les bateries antiaèries de la guerra, que posteriorment van ocupar les barraques. La veritat és que s'ha de felicitar l'Ajuntament per l'endreça que han fet a la zona, senyalitzant el camí i posant plafons que recorden l'evolució de la vida a les barraques. És digne de veure.

Baixant el turó creuem el pont de Mülhlberg que permet enllaçar els barris del Guinardó i el Carmel per sobre d'una antiga pedrera que van ocupar les barraques els anys 50 i 60.

Continuem baixant passant pels Jardins de Juan Ponce i pujem al turó del Carmel, únic turó de la ciutat no urbanitzat. No hi ha camins, hi ha una estora de flors.

Tornant a baixar, ens podem arribar fins el Parc Güell i entrar a la part forestal deixant enrera la part més turística. Passem per la font de Sant Salvador i baixant pel carrer torrent del Remei pujem al Parc de la Creueta del Coll on hi ha un llac que a l'estiu servei de platja urbana.

Pel carrer Mare de Déu del Coll s'arriba a la casa Josefa Marsans, actualment alberg de Joventut de la Generalitat i ens desviem pel carrer Mare de Déu dels Reis per veure els Jardins Maria Baldó.

Creuant el viaducte de Vallcarca pujem fins els Jardins de Portolà i de baixada els Jardins Mercè Rodoreda i els Jardins Manuel Blancafort fins l'Avinguda de Vallcarca on acabem la caminada.

Ha estat un grat descobriment.

Dimoni 2011 Badalona

2011-05-05T23:56:00.000+02:00

Ja tenim dimoni!

El cremarem el vespre del dia 10 i amb ell ens emportarem tots els fantasmes de l'any, totes les pors, totes les angúnies, tots els pesars. Obrirem nous camins a la primavera, als desitjos, a les esperances i il·lusions, a un nou esdevenir que esperem millor. El foc purifica, diuen. Com sempre l'hem plantat a la platja, a la sorra, i així veu el pas dels badalonins per la Rambla, sent el xiulet del tren i espera els nens de les escoles per a que li portin els dimoniets que li facin companyia.

Aquest any l'hem vestit de petroli i fumant un gros cigar: molt adient als temps que vivim; La crisi i les prohibicions. Avui quan he fet la foto, m'he adonat, però, que al seu darrera es veuen les ximeneies de la Fecsa: mare de Déu del fum que treien i del que treuen encara!

Està tot cofoi, amb el mar al darrera que el bressola amb el soroll somort de les ones i alguns coloms que picotejen els restes que el mar devora i deixa a la sorra; avui en dia ja es veuen poques gavines.

El sol el besa amb les últimes llums a la cara i el desperta escalfant-li l'esquena.

Dimarts serà foc, guspires, llum i enyorança.

que tingueu una bona cremada!!!

El primer lipdub per la llengua

2011-04-29T23:44:00.000+02:00

El primer lipdub per la llengua

El Drac de les Roses Vermelles

2011-04-21T08:39:00.001+02:00

Va sortir de la cova disposat a canviar el que durant tants anys semblava que estava comdemnat a fer. No acabava de fer-se’n el càrrec que sempre li toqués el mateix paper en aquella història. Havia reflexionat, meditat, analitzat i rumiat fins a l’extrem, què el portava a anar repetint allò any rere any. Ell era un bon jan i potser per això l’havien engalipat, s’hi havia avesat, s’hi havia “prestat”, com aquell qui diu, no havia sabut dir que no.

Però, després de tot aquell temps, creia que ja era hora de posar les coses al seu lloc i capgirar el destí: aniria a parlamentar, això sempre es veia amb bons ulls, però si no li feien cas hauria de passar a l’acció i demostrar que hi havia un altre guió possible.

Ja no es menjaria a ningú. De fet, li feia basarda només de pensar que pogués ser real ; ell, un vegetarià nat. I en aquella història resulta que s’empassava, no només insectes i animals, si no fins i tot persones i.... princeses!, i a més a més innocents!

Li feien treure foc a cada passa, ell que tanta por tenia de cremar-se o tant sols de socarrimar-se. Sempre havia pensat que fóra millor treure aigua i així ho havia comentat, però no li havien fet mai cas. L’aigua rega les plantes i les flors i, amb la que hauria tret, hagués pogut fer pujar el cabdal dels rius i els humans no haurien tingut tanta por de la sequera.

I finalment, no estava d’acord a ser el que sempre es morís i a sobre amb una espasa clavada al cor i rajant sang. Ell s’atemoria amb la sang, li venia una basca que feia que es desmaiés i no podia mai veure el final de la història. I, què caram!, també tenia dret a que se li fes un petó, sobre tot, pensant que sempre triaven les noies més boniques del poble per fer de princeses. El seu cor anava accelerat quan les veia. Però el fatxenda del príncep, que sempre era un noi un pèl presumit, li clavava l’espasa i li posava el peu a sobre; n’hi havia hagut més d’un que s’ho havia cregut de veritat i li havia aixafat ben bé la ungla.

Tot això, havia de canviar i n’estava decidit.

Ell seria el bo.

“ En un país on tots els animals es coneixien i eren amics, hi governava un drac amb pau i harmonia. Però un bon dia va aparèixer un humà amb una eina nova que aviat provocà el terror per tot arreu on passava. Aquella arma l’acompanyava sempre i cada vegada que veia un ocell, un isard o un conill, mirava per un forat i empenyia amb el dit un ferret fins que d’allà en sortia foc. Totes les criatures morien i, no tenint-ne prou amb això, se les menjava després d’haver-les pelat i brasejat. Un bon dia va agafar una drac i la va portar a una cova on la va deixar tancada.

L’havia de salvar!!. Va cridar a les formigues i a les abelles i un cop arribats a la cova van envoltar a l’humà: les formigues per terra, les abelles al cap. L’humà s’escandalitzà i començà a cridar amb uns forts esgarips, fent voleiar les mans a tort i a dret fins que l’arma li caigué a terra i, cames ajudeu-me !, marxà corrents d’aquell lloc per no tornar més. El drac entrà a la cova i féu un petó a la que jeia allà per despertar-la. Ella, encara mig emboirada, es veié lliure i de tant d’agraïment es posà a plorar amb unes llàgrimes grosses que en caure a terra es convertien en roses perfumades.

Des d’aquell dia, visqueren feliços al país del Drac de les Roses Vermelles.”

Creieu que el van deixar seguir aquest guió?

Consulta per la independència

2011-04-11T17:05:00.000+02:00

Crec que ha estat una jornada esperençadora. A l'Eixample s'han vist cues a les meses electorals; el dia assoleiat acompanyava i la Coral Poble que Canta ha amenitzat la jornada conjuntament amb d'altres músics amb els que hem compartit les cantades.

Gràcies als directors Jordi llobet i Eva Martínez per fer-ho possible.

S'han interpretat les cançons de sempre referides a l'enaltiment patriota, però quin país no té cançons per acompanyar aquestes ocasions?.

Només recordar que ens tornarem a trobar tots plegats el dimecres 13 a les 17h davant el Parlament de Catalunya per a fer sentir altra vegada la nostra veu i arribar així dins l'hemicicle per a "inspirar" els polítics.

Gràcies

2011-03-16T22:39:00.000+01:00

Gràcies a tots els que m'heu donat suport. Em sento afortunada de tenir tanta gent que hi pensa i la meva mare n'estaria molt contenta.

14 de març de 2011

2011-03-14T23:48:00.000+01:00

Mama, et voldria dir tantes coses i no sé com. Te n'has anat silenciosament.

Hem fet tantes coses juntes! I ens n'has ensenyat tantes...

Hem passat tots aquests anys, des de la nostra infantesa, la de'n Jaume i meva, fins ara elaborant els records que ens faran viure una mica més, a cadascú de la nostra manera.

Però aquests records ens faran companyia. Pensarem en la teva generositat, en la teva preocupació per nosaltres i en la teva il·lusió per les teves nétes.

Pensarem en la teva entrega a la família, en la música, en el valor que donaves a l'amistat, en el cant, en la muntanya, en aquell afany de sortir i de conèixer coses, en la teva lluita en els moments difícils, en el teu treball, amb penes però sense abandonar mai, en allò que et feia ser tu mateixa, independent; treies força d'on no n'hi havia i quan jo ja m'ofegava tu em donaves l'esperit per continuar.
Pensarem en el teu amor a Catalunya, de la que vas seguir molts del seus camins.

Tornarem a Sant Jaume, tornarem a Montserrat, a Timoneda i a Cal Julià i tu hi estaràs present sempre.

Mama, en Jaume, la Maria, la Clara i jo et trobarem molt a faltar. Mama, acompanya'ns sempre

Tretze

Són tretze sospirs de retorn a la terra

dalt del cel llueix una nova estrella

i en les nits d'estiu, d'hivern o primavera

cantarem cançons agombolats per ella.

Tretze

Són tretze sospirs de retorn a la terra.

14 de març de 2011

Les busques del rellotge

2011-03-09T23:08:00.000+01:00

A partir d'un text de Quim Monzó

L’ home blau s’està al cafè, fent anar la cullereta dins d’una tassa de poniol. Se li acosta un home magenta, amb aspecte neguitós.

He de parlar amb vostè. ¿ Puc seure?
Segui.
No sé per on començar
Pel començament
El mes passat vaig seduir la seva dona
¿ La meva dona?
Sí

L’home blau triga quatre segons a contestar

¿Perquè m’ho ve a explicar?
Tinc necessitat de parlar
¿Perquè? ¿L’estima tant que vol viure amb ella? ¿Ella no l’estima i això el neguiteja?
Veurà, miri, no és ben be això
¿És el remordiment, potser?
Ens veiem cada dia. Per un mitjà o per un altre: avui en dia pots connectar amb tothom a tothora. Nosaltres ho fem i...
¿I?
I...la qüestió és que això fa dies que dura. No sé si m’entén.
¿Quan la va conèixer?
Fa un mes i escaig. 38 dies, 4 hores i 13 minuts per a ser exactes. Vostè era a Roma en viatge de negocis

Efectivament, l’home blau va ser a Roma fa un mes i mig.

¿Com ho sap, vostè, que jo era a Roma?
M’ho va dir la seva dona. Compartíem el mateix ordinador a la classe d’informàtica: estava asseguda al meu costat. De seguida vaig tenir coneixement de la seva vida i situació. Amb prou feines em deixava escoltar les instruccions que ens donava el professor. Era un curs d’Internet...prometia ser interessant,... la seva dona va aprendre molt, sobretot a connectar. “S’han de fer contactes”, deia, “...això és el futur...”

Efectivament, la dona va fer un curset d’informàtica aprofitant que l’home blau era a Roma.

¿Què vol, doncs?- diu el blau
Miri, em fa cosa...Ens trobem a les 9 al bar de sota casa seva, quan vostè ja ha marxat a la feina, i prenem un cafè amb llet. A les deu sóc altra vegada al despatx, treballo davant casa seva. M’envia notes per e-mail: una cada 10 minuts. Arribo a casa a les 7 i tinc totes les notes d’e-mail que m’ha enviat durant la jornada.
És molt absorbent
Sí, oi!!!- diu, content, l’home magenta, veient que l’home blau el comprèn
Té ganes de treure-se-la del damunt
És una bona persona, no cregui. Tant delicada, tant atenta, tant predisposada a tot, sempre al cas del que em passa, sap més que jo el que em fa falta, en fi, com li diria...
No el deixa tranquil ni un moment, ¿oi? Si el veu sol, fumant, prenent la fresca, llegint el diari, estudiant, mirant el programa de televisió que més li agrada, el que sigui, immediatament se li estira al damunt i comença a fer-li magarrufes
Veig que no cal que m’allargui gaire, vostè em comprèn. Veurà cal que faci alguna cosa. La factura del telèfon és astronòmica
¿De debò vol treure-se-la del damunt?
Ajudi’m. No sé si ho puc resistir gaire més. Tinc deutes. Al despatx em fan mala cara. Aconselli’m!
Res més fàcil. Faci com jo. Deixi de defugir-la, no s’amagui, sigui amable, tendre, considerat. Estigui més per ella que no pas ella per vostè. Truqui-li, digui-li que l’estima com mai no ha estimat. Prometi-li que li dedicarà la vida sencera. Casi-s’hi.

Inclusió II Les petites coses de cada dia

2011-02-24T01:39:00.000+01:00

Hola Núria:

Torno a ser la mare de l'Edgar. I et volia comentar que estic molt contenta aquests dies: espero que això duri! No sé si han estat massa casualitats, tinc por de “despertar-me” i trobar que tot està igual.

He parlat amb l'inspector del centre i m'ha semblat una persona agradable, que sabia de que li estava parlant, que m'ha escoltat i que m'ha explicat les coses fent-me-les entenedores.

“Em va explicar com funciona el tema de les avaluacions per competències i com realment és complicat elaborar un bon PI dins d’aquesta rigidesa, però també em va dir que tant en el contingut com en la forma es pot flexibilitzar, i que les coses que jo li demanava li semblaven més que raonables: que els objectius siguin ajustats a l’especificitat de l'Edgar; que els criteris d’avaluació no impliquin una “penalització” pel fet de tenir autisme; que provem de fer un PI que ens serveixi per al que queda de primària, fàcil de revisar periòdicament, i que estigui expressat en un llenguatge “positiu”; que contempli objectius comunicatius i de relació funcionals pensant no en edat cronològica ni en competències estàndard sinó en les habilitats de partida –que no se li demani que sigui capaç de revisar un text i millorar-lo, sinó que es proposi com a objectiu de partida aprendre a redactar petits textos a partir d’un treball sistemàtic, per exemple; o que no se li demani que escrigui poesies, sinó que es proposi com objectiu que comenci a entendre el sentit metafòric del llenguatge-; i, sobretot, que fem un PI que no tingui un cost emocional excessiu per l'Edgar ni resulti inassolible per als professionals.

També em va deixar molt parada quan em va dir que durant la seva observació d’avaluació de la tutora havia vist que gestionava bé la classe, però que havia plantejat una activitat de matemàtiques (tema d’euros) en grup que havia estat totalment inadequada per a l'Edgar, tot i tenir en aquell moment el suport de la Núria; em va explicar que li ho havia comentat a la tutora perquè ho tingués en compte. I em va dir que sempre has de plantejar la metodologia en funció dels alumnes que tens i no intentar encaixar els alumnes en una metodologia estàndard

Mira, vaig sortir de la reunió havent-me tret un enorme pes de sobre. Però també pensant que em despertaria i tornaria a ser dilluns al matí...

I, ara, altres coses. L'Edgar va fer la seva primera exposició divendres passat: una exposició d’un tema de MEDI (apa! per començar ben forts!). La va fer amb el suport d’un power point que vam estar preparant ell i jo durant setmanes, amb moooltes imatges i contingut textual molt ben estructurat. La vam assajar molt, la vam ajustar sobre la marxa... El power point final no contenia pràcticament cap text, ho portava tot al cap (l’entonació i els recursos comunicatius eren més naturals així; vam prioritzar que s’expressés com és ell, encara que formalment cometés errors). I el resultat es veu que va ser boJ -. La Núria ens va escriure una nota dient que havia anat molt bé, que havia tingut suport per recordar-li que parlés més a poc a poc o més alt (portava una noteta amb instruccions per a la Núria respecte de les coses que li costaven una mica més), i que havia interactuant amb els companys durant l’exposició JJJ Estem supercontents, però ens fa por què serà el següent que ens demanaran... glups!

L’endemà, dissabte, a la piscina, la monitora ens va estar dient com va de bé la seva adaptació al grup i com ha millorat nedant amb la intervenció del monitor de suportJ I a la tarda vam anar tots quatre a fer de públic del programa de TV3 “El gran dictat”. És un concurs de llengua i ortografia; a l'Edgar i a la Gemma els agrada molt, així que els hi vam portarJ: més de 4 hores allà ficats (amb pauses, per sort), amb la intenció de marxar en el moment que l'Edgar es posés nerviós o no aguantés més. La intenció no es va materialitzar, perquè va aguantar com un campió; de tant en tant li havia de demanar que tornés a seure, que no parlés i que baixés els braços... però amb paciència tot s’arregla J Vam tenir la sort que en un dels programes que van enregistrar un concursant de Badalona es va endur el pot (més de 70.000 euros... el primer des de fa 8 mesos) i va ser molt divertit, perquè la reacció del públic va ser molt espontània i incontrolable i l'Edgar va poder saltar i cridar “Visca! S’ha endut el porquet!”sense problema J El pare ho va gestionar perquè els nens poguessin fer-se una foto amb el presentador, que és molt divertit i peculiar, i així va ser com l'Edgar va preguntar-li com es deia de segon cognom i li va explicar que “crepuscular” vol dir “del vespre”

En fi... tenia ganes d’explicar-te coses xules.

Petonets,”

Els sentiments a l'escola

2011-02-14T13:56:00.000+01:00

M'ha agradat l'article publicat a l'ARAMestres i escrit per l'Enric Roca sobre els sentiments a l'aula. Comenta que a banda de treballar els aprenentatges curriculars, és important i necessari donar cabuda al treball i a l'acolliment dels sentiments dels alumnes, el que se n'ha dit en alguns moments el treball de les emocions, len intel·ligències emocionals. L'apredre valors i actituds com el respecte cap als altres i m'atreviria a dir cap a nosaltres mateixos: entendre als altres, comprendre, i, com deiem en l'anterior missatge en aquest mateix bloc, escoltar i respectar. Cal doncs, una reflexió profunda sobre quin tipus de persona volem contribuir a formar des del sistema educatiu; en molts moments, i pendents dels aspectes curriculars, oblidem aquesta dimensió més humana quan, al fi i al cap estem educant persones que s'hauran de relacionar amb els altres i amb el seu entorn construint una societat més justa.

" No hi ha res més ric pedagògicament que interrompre el programa establert per deixar aflorar el sentiment o sentiments que s’obren pas entre els alumnes en forma de prec, de plor, de crit, de tristesa o d’alegria".

De vegades és necessari parar per escoltar i compartir aquests sentiments, entre tots els companys, fent una tutoria amb l'alumne per a que se senti acollit i tingui la seguretat que malgrat les dificultats, la incertesa i els dubtes, l'entenem i l'acompanyem.

Inclusió

2011-02-12T00:51:00.000+01:00

La mare de l'Edgar em comentava fa poc els seus dubtes i em feia arribar les seva visió sobre la inclusió de nens amb ritmes i estils d'aprenentatge diferents. Comenta, sobre tot, la pertinença d'una adequació curricular individualitzada o el que avui és un Programa Individualitzat pensat per a facilitar l'avaluació curricular respectant els nivells, ritmes, estils i evolució pròpia de cadascú. Per a ella l'adequació curricular significaria el contemplar que el nen no és capaç de treballar en grup sense suport, d'entendre el sentit de la col·laboració, d'intervenir més en les converses col·lectives, de no adequar el seu timbre de veu, ....

Però, que és un PI? Què cal tenir en compte? Un PI, és una Programació Individualitzada que serveix per a que els alumnes que necessiten una adaptació curricular dels objectius, els suports, les metodologies, o els materials, se'ls pugui avaluar segons aquestes necessitats i no segons el curriculum general . Per tant, l'adaptació es fa quan és necessari. Si l'alumne segueix el curriculum ordinari no necessita pas una adaptació. Un PI es va revisant i modificant segons l'avaluació i l'evolució de l'alumne: té un caire flexible i cal que sigui eficient i concret per posar-lo a la pràctica.

Per altra banda, totes les mestres fan (o haurien de fer) adaptacions "ordinaries" amb tots els alumnes: en la presentació de continguts, en l'agrupament, en la temporització, ... sense necessitat de modificar els objectius ni els criteris d'avaluació.

El PI sempre ha de servir per facilitar l'aprenentatge, mai per aturar ni obstruir; és una eina pedagògica que ajuda a entendre a l'alumne i a valorar-lo pel que és capaç de fer encara que no sigui proper al curriculum establert. S'ha de partir del mínims del curriculum de l'etapa, no dels màxims, per que si es parteix dels màxims, la mestra haurà de fer un PI a molts alumnes.

Em comentava també aquesta mare que veu força estressat al seu fill i sempre desitjant que sigui divendres al vespre. Tal com comenta, el nen comença a prendre consciència que li costa molt fer moltes coses que els altres fan de manera natural: conversar, treballar en grup, concentrar-se... I moltes vegades pregunta si tal o qual cosa que no ha fet com esperaven que fes és culpa seva i vol que se li digui en què s’ha equivocat. " Això se’m fa dur. Però alhora em dóna forces per cridar als quatre vents que no està malalt ni és una persona mal dissenyada que calgui corregir: que és perfecte tal i com és, i que només necessita acompanyament, respostes i estratègies per aprendre a saltar els milions de tanques que hi ha al seu camí, mentre els altres caminem per una pista llisa amb la possibilitat fins i tot de tancar els ulls i creuar els primers la línia d’arribada."

Tal com diu ella: "hi ha una inèrcia al sistema educatiu molt difícil de trencar. I que tots, jo la primera, tenim unes mancances terribles a l’hora de posar-nos a les sabates dels altres. Tots compartim que cal un canvi de cultura social, però ens costa integrar aquest canvi a la nostra manera de mirar i de fer. I ens costa veure el valor d’allò que sempre ens han dit que era un handicap, una cosa terrible que s’havia d’intentar arreglar.

Hi ha unes inèrcies a l’escola ordinària (no conec l’escola específica, i en aquest sentit no puc opinar-hi) que són inqüestionables. I no ho són perquè hi hagi cap motiu lògic, ni perquè s’enfonsi el món si no se segueixen, sinó perquè si trenquem aquestes inèrcies, trenquem els nostres esquemes mentals. Ningú no es para a pensar que, quan parlem de la diversitat, si trenques els esquemes, en realitat no passa res dolent però sí que passen moltes coses bones.

L’avaluació per competències de referència s’elabora pensant en el desenvolupament “estàndard”, entenent com a “estàndard” la mitjana del grup majoritari de la població que s’escolaritza en centres ordinaris, i obtenint com a resultat una línia plana la qual, com tu deies, acaba sent un ens abstracte que o el flexibilitzes o ningú no s’hi ajusta. Per als nostres cervellets entrenats durant tota una vida per valorar aquesta línia plana com a una fita, plantejar fer un PI ignorant absolutament l’avaluació per competències de referència, i centrant-te només en les capacitats, necessitats i desitjos de la persona, reconeixent de veritat el valor de la diversitat, és com un terratrèmol intel·lectual i emocional. Perquè... aleshores com avaluarem el “rendiment” i el “desenvolupament” d’aquella persona? No és que el model falli per a les persones “atípiques” (que no ho són tant, perquè no és que n’hi hagi una ni dues a tot el món, precisament); és que el model falla per a tothom.

Potser realment l’escola no està preparada per assolir el que nosaltres demanem a l'Edgar. Potser realment no està preparada per amollar-se a la diversitat. Potser no està preparada per entendre que, com quan no arribes a fer tots els temes del llibre, que hi hagi un alumne a l’aula que no participa activament a les converses col·lectives o no fa un discurs oral coherent, no té cap importància, perquè, en el fons, no passa res, ni cal valorar-ho com un “no progressa prou”. I que simplement, si l’ambient creat al seu voltant és afavoridor i comprensiu, si és respectuós, potser un dia et sorprendrà desenvolupant altres capacitats, al seu ritme, amb o sense ajuda, perquè haurà arribat el moment evolutiu en què podrà fer-ho i en què desitjarà fer-ho. I que si li dones l’oportunitat, si respectes el seu ritme, si simplement l’acompanyes en comptes de triar tu el camí pel qual ha d’anar, podràs respondre les seves necessitats i li podràs donar estratègies per a tot allò que realment sigui important per a ell. Però costa entendre que celebrar l’existència d’altres camins són el veritable èxit educatiu."

Crec que hi ha molta esperança en aquestes paraules.

Tots parlem de diversitat, d'inclusió, de respecte a les diferències,... i per això busquem estratègies, alternatives, "adaptacions" que al final ens porten, sense que ens n'adonem, a fer una continuïtat de la uniformitat per a tothom. Què adaptem i per a què? Adaptació la majoria de vegades vol dir portar a l'altre al meu terreny, que s'acosti a la normativitat, s'adapta des del punt de vista de l'adaptador, i per arribar a unes fites que són les de la majoria. Potser hauriem de pensar en termes diferents, realment acceptar que hi ha nens, persones que aprenen d'una altra manera, que poden tenir altres valors, altres ritmes i altres interessos i que cal respectar-los tal com són.
A part d'això, crec que es demana molt més als alumnes amb diferències (del tipus que siguin) que no als que no es qüestionen res: més esforç més adaptació a l'adaptació, ens els mirem per davant i per darrera,... No és que s'hagin d'espavilar sols: necessiten ajuts, suports, però sobre tot necessiten comprensió, acceptació i tal com diu ella molt bé, acompanyament. Però ens creiem que amb això no fem prou, quan és el tot, i anem planificant, organitzant, adequant programes i curriculums, analitzant les coses molt al detall... i en això els assessors ens sentim "realitzats".Jo penso que hi ha unes paraules i conceptes que hauriem de practicar entre tots: comprensió, acompanyament, espera, escolta, confiança i col·laboració.
Col·laboració entre tots els professionals i col·laboració entre aquests i les famílies. Potser si aprenguéssim a escoltar podriem ajudar més.

Li torno a donar gràcies a aquesta mare per les opinions que comparteix amb mi, perquè em fan reflexionar i amb les que aprenc a entendre millor el fet educatiu i les persones; és un bagatge preciós.

Ho portem dins

2011-02-11T23:44:00.000+01:00

Problemes de conducta: de quí??

2011-02-09T22:50:00.000+01:00

Ja diuen que una imatge val més que mil paraules; però en aquest anunci totes les imatges valen el seu preu en or.
Després enviem els nens a fer diagnòstics, adaptacions, creem estratègies de treball i busquem aules, suports i ajuts....
Realment no hi ha paraules ni comentaris que puguin explicar aquestes conductes.

Mail a la Revista TIME

2011-02-03T23:48:00.000+01:00

Volem ser independents
http://www.vizcaino.cat/blog/2011/email-revista-time-paisos-catalans-volem-ser-independents/
Obriu l'enllaç, llegiu, poseu les vostres dades i envieu la demanda a la revista TIME: Nosaltres, els catalans, també volem un Estat Independent.
El senyor Vizcaino ha aconseguit ja fer arribar més de 5000 sol·licituds als EEUU. Gràcies per la tasca i continuem la denúncia.

Una visita a la Sagrada Família

2011-01-17T01:07:00.000+01:00

SENSE PARAULES.

Una volta pel Besós

2011-01-17T00:52:00.000+01:00

He agafat la bici i la màquiona per fer un tomb. M'he arribat fins el Besós passant per Eduard Maristany, el port, els terrenys del Borax i la Fecsa fins a enllaçar amb el passeig que segueix pel costat del riu, dins la ciutat de Sant Adrià i he anat pujant fins al pont de l'autopista. El genoll no m'ha permès fer gaire cosa més.

He anat fent fotos de la riba. És meravellós que encara es conservin els canyissars i poder veure l'aigua força neta, amb els ocells que hi nadaven plàcidament. M'he creuat molta gent amb bici o fent passeig a peu. La veritat és que Sant Adrià ha sabut dignificar el riu en altra temps tant poc aprofitat. Us recomano una passejada!

Itinerari de les ermites de Badalona

2011-01-11T00:21:00.000+01:00

Ca l'Alemany

Sant Jeroni de la Murtra

Aquestes festes vaig fer una caminada que feia temps que portava de cap. No és que sigui ni llarga ni difícil i el desnivell és molt assequible. La volta pot durar 3h a pas lent i tranquil. Comença quan es deixen les cases quasi adossades a la muntanya de Montigalà, a prop de la creu: encara no sé com les van permetre fer! Si es deixa el cotxe en el carrer sense sortida, comença un camí que es bifurca al cap de poc: cap amunt puja a la creu enmig d'un recorregut de Via Crucis "rociero" que algú a traçat; avall s'arriba quasi al lateral de la B30, passat ja el pont que portaria a la zona comercial de Montigalà. Seguint el camí arribem a les runes de Ca l'Alemany estrategicament posades. S'endevina encara la gran masia que va arribar a ser, amb les arcades de la bassa. Seguint amunt albirem el Monestir de Sant Jeroni de la Murtra al qual hi podem accedir per la dreta o bé per l'esquerra travessant la riera de Sant Jeroni fins a la pista i creu de terme que ens portaria cap a Santa Coloma de Gramenet. Arribats a Sant Jeroni fem una volta. Està tancat i en un estat deporable. Varies veus s'han alçat demanant la seva rehabilitació, però sembla que no arriba. En aquests moments llueixen els horts que l'envolten i que l'Ajuntament concedeix per a que els ciutadans els puguin cuidar i rendabilitzar. Ara ho està fent la família Nadal / Clotes (l'Alfons i la Dolors), ell és parent meu.

Ermita de Sant Onofre

Travessem el camí principal i agafem la pujada cap a l'ermita de Sant Onofre. Encara veig que aguanten força els arbres que es replanten cada any a la Festa de l'Arbre que organitza el Centre Excursionista de Badalona. Un banc serveix de repòs de la pujada i de mirada cap a la ciutat emboirada. Prop de mar es destaquen les tres xemenies de la Fecsa: ma mare hi va treballar 30 anys al costat, entre fums negres i olors i sorolls, i sembla que els de Sant Adrià en volien fer museu!

Ermita de Sant Climent

Tornant a la pista principal que ve del Coll de la Vallensana anem direcció Moncada i arribem a l'ermita de Sant Climent, sola i ferèstega. Des d'aquí es domina el Puig Castellar amb el seu poblat ibèric.

Creu de Montigalà

Agafem un tros de GR per tornar a baixar cap a Sant Jeroni i, seguint la riera un tros ens enfilem ja quasi al davall a la Creu de Montigalà.

Durant el camí he comprobat que és molta la gent que es passeja per tot el recorregut ja sigui a peu, en moto, en bici, passejant el gos o anant amb les criatures a donar un vol.

Torno cap al cotxe i estic contenta d'aquest dia assoleiat.

Vall de Sant Jeroni

Badalona i Sant Adrià

Podeu trobar l'itinerari a la web de l'Ajuntament, apartat de Medi Ambient.

El port de Badalona

2011-01-05T13:00:00.000+01:00

A propòsit d'un article a l'edició de l'Avui/El Punt d'avui sobre el port en el sentit que la gent de badalona havia demanat el port i ara no hi va, cal dir que:

Crec que realment a Badalona hi va haver una oposició important a la realització del port. Era promocionat per l'Ajuntament i una part de població de Badalona i, també d'altres indrets, amb l'afany de tenir el iot amarrat. També el volien els pocs pescadors que quedaven, als que se'ls va prometre unes condicions que no es van fer efectives; només cal revisar ara, en quin lloc del port estan situades les quatre barques que queden. Això juntament a la situació de peatge que vam patir els ciutadans i els veïns, va fer que la població s'anés distanciant de l'obra. També hi ha ajudat: el canal si, el canal no,... l'entorn que, com molt bé descriviu a l'article, sembla més Beirut després del bombardeig que no altra cosa, el pont de la Cros per enllaçar amb la ciutat que fa poc que funciona,... Aquest tipus d'obres o es creen amb totes les infraestructures d'entrada o més val no inagurar-les.

El Cant de la Sibil·la

2010-12-25T01:12:00.001+01:00

El Cant de la Sibil·la des de Mallorca. Patrimoni Immaterial de la Humanitat

BON NADAL!!!

Festa Major de Gràcia

2010-12-23T23:16:00.000+01:00

Fotografies finalistes al Concurs sobre la Festa Major de Gràcia

Ja sé que no és l'època, però aquestes dues fotos han quedat finalistes del concurs que organitza l'associació Festa Major de Gràcia i que té per tema els carrers engalanats del barri durant el mes d'agost.

Es va recollir un diploma d'assistència, un diploma de finalista i un gerro amb un detall floral en l'acte celebrat el 16 de desembre a la seu del Districte de Gràcia. Estava la sala plena. Hi van fer parlaments el president de la Festa Major, el president de l'Arxiu Històric de Gràcia, la Directora General del Departament de Cultura de la Generalitat i el responsable de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona.

Després hi va haver cava.

La veritat és que no havia anat mai a veure els carrers i aquest estiu que em vaig quedar a casa ho vaig aprofitar. Em van agradar molt: el treball de la gent, les hores que hi deuen esmerçar, l'ambient del carrer, la continuïtat d'una tradició,...

Agraeixo al jurat aquesta distinció i ens veiem l'any vinent!

BON NADAL.

2010-12-22T07:54:00.000+01:00

LLUM DE NADAL

Capvespre fred i encalmat,

foc que remou les cendres,

encara somiem la llibertat

Encadenem les passes d'un futur

per camins que ens porten enllà

amb les nostres flames enceses

Tots junts aprenem a forjar
esperances certes d'un demà.

BAETULO

2010-12-21T00:48:00.000+01:00

S'ha tornat a obrir les Termes Romanes i el subsòl de Dalt la Vila. La veritat és que cal felicitar al Museu de Badalona per la tasca feta. En un recorregut per la ciutat romana pots admirar les Termes, els carrers i les dependències que els formaven, els costums i la vida quotidiana dels romans de Baetulo. Un audiovisual virtual et dóna idea exacte de com era la ciutat i l'exposició que hi ha de totes les troballes és molt interessant. Creieu-me, val la pena la visita!! Fan jornada de portes obertes fins el 5 de gener i després hi haurà visites guiades.

He passat un matí de diumenge ben aprofitat. Molt recomenable!!

Més Messies

2010-12-15T00:32:00.000+01:00

Ahir i avui hem cantat el Messies de Haendel. Una experiència emocionant cada any.

Entrevista a El Periodico Dimarts, 14 de desembre del 2010

Secció: Gent corrent per MAURICIO BERNAL

Cantant de coral. És psicopedagoga, canta en el seu temps lliure i cada desembre la seva veu ressona al Palau. Va passar ahir; i passarà avui.

Núria Comas: "A mi cantar amb 400 persones em transporta"

"A la Núria, de petita, la solien deixar a casa de la seva tia, a Badalona, d'on és tota la família, i la tia, que ensenyava música, per distreure-la, feia el que sabia fer millor: fer-li classes. Núria Comas. Foto : ÁLVARO MONGE

-Un personatge clau.

-El personatge clau, diria jo. Tot i que la meva mare era molt aficionada a la música, crec que les tardes amb la meva tia van ser definitives. Fixi's: als 8 anys vaig començar la carrera de piano i a ningú li va passar pel cap que no hagués de ser així. Era natural. La carrera de piano la Núria la va fer al conservatori del Liceu. Va començar als 8 i ho va deixar als 17. Sí: ho va deixar. Però abans, als 15, havia provat una altra cosa: el cant coral.

-Apassionada. De la música.

-Sí, però vaig entrar a la universitat i vaig haver de deixar les dues coses. No només pels estudis, sinó també perquè vaig començar a treballar. No em quedava temps. I vaig estar molt temps apartada de la música.

La Núria va estudiar Pedagogia Terapèutica i es va convertir en psicopedagoga. Sí: ben lluny de la música. Va acabar la carrera, va tenir diverses feines (cap de definitiva) i uns anys després va entrar als Equips d'Assessorament Pedagògic de la Generalitat. I això sí que va ser definitiu.

-¿A què es dedica exactament?

-El que faig, el que fem, vull dir, els meus col·legues i jo... Per no estendre'm: assessorar les escoles sobre els nens amb problemes.

-I cantar cada any al Palau.

-Bé, doncs... Doncs sí.

Al Palau de la Música, cada any des de fa 14 anys, o el que és igual, des que en tenia 42, la Núria hi té un lloc entre 400 o 500 cantants aficionats que la Fundació La Caixa reuneix per als concerts participatius, anomenats així perquè ajunten professionals i amateurs

-¿Un cor de 400? ¿O de 500? Deu ser emocionant, ¿no?

-Aquesta és una de les raons per les quals m'agrada fer-ho: perquè no és fàcil tenir ocasió de cantar amb 400 persones al teu costat. I, és clar, quan pots fer-ho tens una sensació especial... Jo gairebé em transporto una mica. I, a més, El Messies, una obra d'aquest calibre. En una coral som 30 o 40, i no cantem mai El Messies complet, si de cas l'Al·leluia.

-¿Com hi va arribar?

-Doncs miri, he estat en 14 de les 15 edicions, i això perquè de la primera no me'n vaig assabentar. El 97... Sí: aquell any vaig sentir per la ràdio que ho feien i m'hi vaig presentar. Omples un formulari, passes una prova i ja està. És clar... jo és que havia tornat a cantar.

-Expliqui-m'ho.

-Vaig estar allunyada de la música dels 17 als 35 anys. Però llavors, en una de les escoles amb les quals treballàvem, vaig conèixer un professor que a més d'ensenyar dirigia un cor, el cor del centre cultural de Montgat. I allà vaig tornar a cantar.

-¿Ho trobava a faltar?

-Sí, suposo que sí. I volia fer alguna cosa que no fos treballar.

-Expliqui'm com és la vida d'una cantant aficionada de cor. ¿Es queda sempre a la mateixa coral, canvia, s'apunta a diverses...?

-No, no, he estat en diverses. També he cantat al cor de la Unió Excursionista de Catalunya... Perquè, per cert, aquesta és una altra afició meva, caminar... I després a la Coral Mont Tàber, que és la del Centre Excursonista de Catalunya. Després vaig ser a la Coral SOM, de Barcelona, i finalment a l'Orfeó La Lira, de Sant Andreu, que és on canto ara.

-Sempre contralt.

-Sempre, i molt orgullosa de ser-ho. Ho dic perquè hi ha moltes contralts amb ganes de ser sopranos, però jo estic molt a gust amb el meu timbre de veu. A més que és el meu timbre de veu, punt, no hi dono més voltes.

-Deuen cantar en casaments...

-Sí, en casaments, enterraments... Bé, en enterraments molt poc, la veritat, gairebé sempre les funeràries tenen els seus propis cors. Nadal, de fet, és la millor època per als cors, ens criden d'esglésies, de centres cívics, de llars de la tercera edat...

-Bé, doncs molta sort al Palau. ¿Està emocionada?

-Sí... Com li he dit, és un concert especial. Però hi ha una cosa que no li he dit, una raó per la qual m'agrada molt participar-hi, i és que cada any cantem amb una orquestra diferent. Una orquestra professional, vull dir. Aquest any... a veure, deixi'm que ho recordi. ¡Sí! The English Concert. Bé, doncs per a algú que canta en una coral de barri està molt bé. És una experiència. És molt bonic."

Cal dir però, que la persona clau ha estat la meva mare: les anades a concerts, l'abonament al Palau de la Música i després a l'Auditori, el cant coral, la curiositat per les coses i la paciència de portar als seus fills per tot arreu, el tirar endavant amb dificultats i ella sola,... crec que això ha influit enormement en mi, en el meu tarannà i la meva manera de fer.

Tinc altres aficions: l'excursionisme i la muntanya; la fotografia; l'escriptura; els viatges;la genealogía... en un altra moment us en parlaré. Alguna companya em diu "artista". No ho crec, més aviat sóc "curiosa" i m'agrada conèixer diferents manifestacions culturals, lúdiques, artístiques,...

Assajant el Messies

2010-12-10T21:00:00.001+01:00

Acceso a Youtube para Visualizar

15 anys de Messies

2010-12-10T20:57:00.000+01:00

Acceso a Youtube para Visualizar

CAL JULIÀ

2010-12-07T23:15:00.000+01:00

Cal Julià és una petita casa al terme dels Garrics, a la Vall de Lavansa. Una vall un xic perduda, oblidada i tancada pel pas del temps, però on encara s'hi pot respirar aire i veure passar les estacions: l'hivern amb els arbres despullats i les glaçades, el sol que escalfa i algun any, la neu; els colors dels arbres a la tardor i el cistell ple de rovellons, pinetells i llanegues; la brotada de la primavera i la calma de l'estiu amb els ocells que fan el niu a la finestra i la feina de regar els arbres. Tinc el Montsec de Tost al darrera i la muntanya de l'Arp al davant. El terme dels Garrics el formen una gran quantitat de cases de pagès i cortals, la inmensa majoria abandonats: cal Pujals, cal Carló, quatre runes, cal Vinyals, Cal Quelo, cal Secalló.... però encara queda gent a cal Quintona i a cal Cussarell. I naturalment l'Enric, el pastor que s'està a Perabaixa, sense ramat ja per les trifulgues de l'edat però que es resisteix a anar a ciutat. Hi ha poblets de pessebre: Tuixent, Padrinàs, Ossera -formatges, melmelades i herbes- Sisquer i Sorribes que comencen a aixecar el cap. La carretera ja arriba fins Sorribes i aviat la continuaran fins a Montant.

L'ermita de Sant Julià dels Garrics, perduda a la vall, exponent clar del romànic català i que fa pocs anys ha recuperat els retaules a l'altar. I d'altres ermites com Sant Jaume de Montargull, Sant Pere, l'Espluga.

Les festes majors i els aplecs on es retroba la gent per comentar com va l'anyada, les novetats de cada casa i els temps que vivim recordant un passat enyorat i volgudament oblidat.

I gent colrada pel sol i pel treball: Mossèn Ramón, l'Enric, el Mariano, el Cisco i la Conxita infatigables treballadors del Molí de Fòrnols, la Núria d'Ossera, la Suzette vinguda de Suïssa i el Niko l'escultor d'Holanda, l'Eulàlia dedicada als formatges que han agafat renom, també els del Cussarell que es van afincar aquí vinguts de Terrassa, el Ribó amb la màquina amunt i avall.... i els més passavolants com jo mateixa o els de cal Baró, i d'altres que van haver de marxar i tornen cada estiu a la seva terra com els de cal Pomer i els de Perabaixa.

Les caminades per la vall de Lavansa i pels voltants de Tuixent, amb el Cadí sempre present i les banyades al riu Lavansa i al riu Bona, la pujada fins el poble abandonat de Banyeres o fins a Colldarnat,... Tot un món per anar descobrint!

Educat 1x1

2010-11-29T00:52:00.000+01:00

Crec que s'hauria hagut de preveure més. Els ordinadors per si sols no canvien les metodologies, ni les actituds; és veritat que faciliten l'intercanvi, són motivadors pels alumnes i donen al professorat un altre rol diferent al de transmisor de coneixements, li donen un paper més dinàmic i més de conductor; en definitiva, més d'educant. Però cal tenir algunes bases assegurades: l'aprenentatge cooperatiu, el tractament a la diversitat de tots els alumnes, la prioritat en la participació i la comunicació individualitzada, l'ensenyament multinivell,...

Cal encara molt camí per recórrer. Però llàstima que en aquest camí ens trobem moltes vegades amb problemes tècnics que no faciliten les coses, amb improvitzacions i amb passes endavant i endarrera que fan que els docents estiguin un pèl cansats.

Llegiu l'entrevista feta a Jaume Graells, director general d'Educació Bàsica i Batxillerat, al diari ARA

Escola Montigalà

2010-11-20T00:19:00.000+01:00

Noticía al Punt referent a la nova escola en funcionament Montigalà:

" El centre entrarà en funcionament d'aquí a dos anys i per al curs que ve s'instal·larà un altre mòdul prefabricat

La Generalitat diu que d'aquí a pocs mesos començaran les obres d'una escola a Bufalà per estrenar-la el curs vinent

Una de freda i una de calenta. Una cara i una creu, pel que fa a la construcció de noves escoles a Badalona. El Departament d'Educació ha confirmat a l'Ajuntament que el curs que ve la ciutat només podrà estrenar una de les dues escoles d'educació infantil i primària que s'havien de construir al llarg d'aquest any i del que ve per tal que entressin en funcionament llavors. Així, el centre que haurà d'esperar un any més per estrenar les instal·lacions serà l'escola Montigalà, que des del curs passat funciona en mòduls prefabricats a la plaça Manuel Moreno Mauricio. En canvi, l'escola Bufalà II, situada al costat de l'escola Bufalà i que va entrar en funcionament de la mateixa manera i al mateix temps, sí que podrà començar el curs vinent en un edifici definitiu, que es construirà al carrer de la Ciència.

El motiu de la Generalitat per ajornar la construcció d'un dels centres és econòmic, ja que el Departament d'Educació ha preferit esglaonar la inversió necessària per executar tots dos edificis, el cost dels quals és d'uns vuit milions d'euros en total. Així, i tot i que el pressupost per a tots dos projectes està aprovat des del març passat, ara només es farà una despesa, de manera que les obres del centre de Bufalà, que ja estan adjudicades, començaran en breu i s'acabaran abans del setembre de l'any que ve.

D'altra banda, el motiu que ha servit per determinar quina escola tindrà edifici nou l'any que ve i quina no ha estat l'espai. Així, al solar de Bufalà no hi té cabuda cap mòdul prefabricat més, a diferència del que passa a la plaça Moreno Mauricio. Allà, i mentre no es construeixi el nou institut Ventura Gassol i la mateixa escola Montigalà, hi ha espai de sobra. Per això, i per tal que el centre pugui continuar ampliant l'oferta docent tot i que en aquests espais provisionals, per al curs que ve s'hi instal·larà un altre barracó.

L'alegria va per barris

Com era d'esperar, la decisió de la Generalitat ha satisfet i decebut les AMPA de les dues escoles implicades. Així, la secretària de la de Montigalà, Ana Belén Sendarrubias, va manifestar ahir el “descontentament” dels pares perquè s'ha endarrerit “un any més” el termini que esperaven per estrenar l'escola. “Acabarem estant tres anys en uns mòduls molt correctes però que no ofereixen espais addicionals com ara biblioteca, gimnàs o sala d'audiovisuals, que ara ja comencen a ser demanats pels alumnes de primària”, deia Sendarrubias, que també apuntava que, tot i saber que ho tenen magre per fer que la Generalitat reconsideri la decisió, miraran de fer alguna cosa.

En canvi, la seva homòloga a l'escola Bufalà II, Maite Cáceres, va explicar ahir que els pares “ja estan tranquils”, tot i recordar les protestes que han fet perquè se'ls garantís la construcció de l'escola, amb referència a la cassolada que van protagonitzar fa unes setmanes."

Espero que no hagin d'estar 7 anys esperant escola nova tal com va passar al Progrés. Tot i així, veig que s'han de fer cassolades, plantades, tancades, encadenades, treure les pissarres al carrer, i més invents per a que les coses que es prometen, els compromisos adquirits, avancin i s'aconsegueixin. Sòn uns barracons, perdó mòduls, que estan bé, lluminosos i agradables, però amb les desaventatges de comptar des del primer dia del material i la infraestructura adequada tenint en compte que estem treballant amb infants de 3 a 6 anys. I no parlem del descampat que tenen al voltant, carregat de cotxes aparcats, bonys i bassals quan plou. No hi hauria manera de tenir les coses apunt quan es parla d'educació? En canvi, la llar d'infants del costat, Uni Dori, fa goig des del primer dia, com toca.

A l'equip de mestres del Montigalà molta sort i no defalliu!

Trobada amb Haendel

2010-11-13T23:57:00.000+01:00

Benvolguda Anna:

Com ja saps, aquests dies estem assajant el Messies de Haendel que cantarem al Palau per Nadal.

Treballem força; tot va molt bé i som molta gent: uns tres-cents diuen. Els assajos els fem a l’Auditori de Sant Cugat els caps de setmana quinzenals.

Però no és ben be això pel que t’escric. Et voldria explicar el que em va passar l’altra dia ,tot i que sé que estàs molt atrafegada.

Doncs, mira, noia, deixa’m descarregar-me, i creu-me que tot el que et diré és veritat.

Fa quinze dies, un diumenge al matí, ens tocava l’assaig. Vaig entrar a la sala corrent. Com sempre feia tard i em va tocar seure a les darreres files, que no és que m’agradi gaire tot i que té els seus avantatges: surts de seguida cap al lavabo i el bar quan és l’hora de la pausa, pots fer una capcinadeta mentre repeteixen els baixos, perquè els baixos, pobres, sempre els toca doble ració, ja m’entens. Tot i així no te n’enteres gaire, i no et dic segons quina “santa pau” s’et fica al davant . Però el diumenge al matí s’està tant de gust al llit! Be, el que t’anava dient.

El director encara no havia arribat, si ho arribo a saber no corro tant!. La gent xerrava pels descosits i em vaig aposentar còmodament a la butaca amb les cames estirades endavant. Aviat em vaig adonar que al meu costat hi havia una perruca blanca, llarga i estarrufada com aquelles que es portaven al segle XVIII.

Guaita aquest, vaig pensar. Ja són ganes de venir disfressat! N’hi ha cada un pel món!

On vas així?- li vaig preguntar

Llavors es va girar i se’m va quedar mirant atònit, silenciós. El vaig observar. Te’l podria descriure: gros, corpulent, cara rodona, inflat de galtes, selles prominents i nas destacable, entre dos ulls petits i curiosos. Portava casaca de vellut ribetejada d’or; als canells, aquelles puntes aristocràtiques d’abans; pantalons de mitja cama amb mitges blanques i sabates negres de xarol adornades amb una grossa sivella. Les mans rabassudes i els dits coberts d’anells. Aferrava un bastó amb el mànec en forma de cap de cérvol.

Com et dius?
George Friederich Haendel.

Vaig quedar glaçada; em sembla que si en aquell moment em punxen no em treuen sang. Qui m’ho havia de dir! Vaig fregar-me els ulls, però ell seguia allà.

Em va somriure.

-Quin concert fan avui? - em demanà

A partir d’aquest moment vam establir una conversa força interessant. Vaig aprofitar l’avinentesa d’aquesta trobada per a conèixer millor aquest prolífic músic.

Sou famós, heu escrit força i tot tipus de música.
Si, be, ... El pare volia que fos advocat. Però a mi això de les lleis no m’anava; prefereixo les lleis mètriques; contrapunt, un, dos, tres, papam-pa-pa-papapam. Força, grandiositat.

Si, i tant, de fet tot ell traspuava grandiositat.

De petit, ja tocava l’orgue, jo. I més tard vaig ser violí segon de l’orquestra.
Si, se’l considera un virtuós organista.
L’orgue, l’orgue, ah! L’orgue. A Itàlia vaig entusiasmar! Hi havia una bona colleta allà: en Corelli, l’Scarlatti. Ara, jo no em podia estar quiet. Vaig tornar a Alemanya i després Londres. Quin viatge el de Londres!. Vaig arribar ben marejat, nena. No era com ara això de viatjar. T’ho havies de pensar. Mira!, m’agradava allò. Però en Jordi I d’Hannover em va cridar per dirigir la Reial Acadèmia de Música i ...
Oh!, que interessant!
Què dius ara, nena. Allò era massa. No sé quins problemes deu tenir el director d’aquí. Però jo ho havia de fer tot: compondre, dirigir, escollir els cantaires, contractar-los,... i no estaven mai contents. O els semblava massa o massa poc. Em van acabar els nervis.
Però Déu n’hi do com a compositor: òperes, oratoris, cantates, duos, música religiosa, música instrumental....

Vaig veure que estava satisfet del meu interès.

De cop i volta, assenyalant el llibre que jo tenia a la mà, li espurnejaren els ulls, s’arrepenjà a la butaca tirant el cap enrera i recolzant-lo en el respatller, tancà els ulls; cantussejà: and the glory, the glory of the Lord; do, la, mi...re, do, fa, fa, sol, la; altos comencen, s’ajunten sopranos, baixos, tenors, continuen tenors, shall be revealed,... pom, pom,pom, així,... amb precisió: shall be, shall be....

A poc a poc es va anar aixecant tot movent els braços a dreta i esquerra.

Parà, obrí el llibre sense mirar:

for unto us a child is born

Vaig seguir el text i la música que cantussejava:

Realment, t’has passat una mica amb tantes semi-corxees; es fa difícil aquest passatge
Precisió, nena, precisió! Tatatatata, tatatatata. For unto us, For unto us. La Bíblia fou la meva inspiració. Vaig començar el Messies l’agost de 1741. L’estrena va ser apoteòsica; es parlà que era la peça de música més completa que existia. Es van fer 68 audicions. “Vaig creure veure el cel obrir-se i aparèixer Déu davant meu”
Sobte del Messies la simplicitat dels recitatius i la gran brillantor dels cors – vaig dir fent-me l’entesa.

No em sentí, una llàgrima li lliscà per les galtes.

S’aixecà transportat. Tornava a cantussejar, tota la seva expressió era música: ta, tatat, ta, tat, tatatatat.tatatatata.

Li vaig agafar la mà i el vaig acompanyar passadís avall. Es féu un silenci absolut, només trencat per uns petits esglais.

Va pujar dalt l’escenari. Tothom s’aixecà, immòbil, expectant.

Alçà els braços, el bastó com a batuta, el pols segur, el ritme precís:

HALLELUJAH, HALLELUJAH!!!!

LIPDUB - INDEPENDÈNCIA - WORLD RECORD (Official)

2010-10-30T18:29:00.000+02:00

L'escola com espai d'acollida

2010-10-22T11:36:00.000+02:00

"La societat ha avançat molt tècnicament, no es qüestiona res si s'afirma que és científic, però encara s'eviten -o es temen? - els sentiments, es fa molt més emfàsi en els coneixements, en les capacitats i competències. S'eludeix el paper de compromís social com si la responsabilitat només s'hagués de dur a terme a l'escola. La competència tècnica ha impregnat el llenguatge d'objectivitat com si això fos possible en educació, s'ha fomentat la formació individual i competitiva i s'han alçat murs d'incomunicació i d'exclusió.

Malgrat que ara més que mai sabem que un món plural requereix respostes plurals i que aquestes van molt més lluny que els sabers de l'aula. L'escola és molt més que una aula, és un espai i un temps en que es construeixen dia a dia relacions, en el qual allò que realment té valor són les relacions humanes que s'hi produeixen."

Aquest fragment pertany al llibre "Els Marges de la moral. Una mirada ètica a l'educació", obra coordinada per Joan Carles Mèlich i Agnès Boixader. Crec que retrata molt fidelment alguns dels temes candents avui en dia de l'educació. A l'escola i en referència als alumnes i la seva educació, es parla continuament de competències, de capacitats, d'objectius planificables, de criteris específics d'avaluació i potser si que s'oblida - o més aviat es transformen en currículum - tot allò que fa referència als sentiments, les emocions, els valors personals i les relacions socials, no tant sols dels alumnes si no del mateix professorat. Quan, des de l'EAP, donem orientacions per a determinat alumne acostumem a pensar eamb criteris "acadèmics" i crec que hauriem de tenir en compte, també, el posicionament, l'actitud, el pensament del professorat i, en definitiva, la dinàmica i la cultura de l'escola que ha de portar a terme el mal dit "programa".

En una època en la que cada vegada es parla més de pluralitat, diversitat i inclusió, estem potenciant precisament el contrari, fomentem la formació individual i competitiva en la que molts alumnes no tenen lloc encara que estiguin asseguts amb uns companys a l'aula. La inclusió va més enllà de les parets de les aules, de les organitzacions d'escola, de les orientacions dels serveis. La inclusió té a veure amb la condició humana en relació amb el seu entorn.

Dolmen de Ca l'Arenes

2010-10-11T00:58:00.000+02:00

Alzina de Can Ferrerons

Dolmen de Ca l'Arenas

Dissabte passat vem fer una petita sortida amb els amics de Sabadell. Fent honor a l'únic noi i del Maresme vem anar al Corredor. Vem enfilar la carretera des de Dosrius per fer una petita marrada cap a l'Alzina de Can Ferrerons per la pista que porta a Llinars del vallès, un dels arbres monumentals de Catalunya. Remuntada la pista i situats ja al camí del Santuari del Corredor vem baixar un corriol des de Can Miloca fins el Dolmen de ca l'Arenes, ben restaurat i conservat. El dia núvol i el verd dels pins ens va acompanyar. Vem tornar a Can Miloca i d'allà cap al Santuari del Corredor on vem dinar en un ambient agradable.

De tornada, uns cap a Sabadell i d'altres cap a Badalona amb el bon regust d'un dia amb bona companyia.

Badalona i la Cultura

2010-10-07T20:34:00.000+02:00

És fantàstic com cada vegada que anomenem la "crisi", sorgeixen retallades sempre en el mateix sentit. L'Ajuntament de Badalona ha retallat les activitats culturals que es feien per a les escoles i que servien de punt final a tota una feina en el camp de la música i les arts en general. Veieu l'edició del Punt del 7 d'octubre

Senzillament és indignant!. Com si la cultura no formés part de l'educació dels nostres infants i joves. O és que s'havia organitzat per passar el temps? Quin bagatge cultural volem pel futur? En el currículum sempre s'ha tractat de "maries" les temàtiques de música, art, plàstica, dansa,... després senyors, ens queixarem que la gent no va als teatres, ni als concerts. La cultura i l'educació haurien de formar un tot i hauria de formar part de les nostres activitats diaries. O és que només ens referim a la música quan la "baixem" d'Internet? Felicitats als que programen i organitzen amb uns criteris tan clars!

Estem a les beceroles, respecte d'altres països, en l'aprenentatge i la pràctica de la música, els nens i nenes que en volen fer han d'anar a escoles de música fora de l'horari escolar i quan hi ha escoles que aconsegueixen treballar-ho sistemàticament com una activitat de centre dins del curriculum, .... va i tallem les ales. Continuament te n'adones que, en realitat, les coses no han estat ni pensades ni planificades amb criteris pedagògics i quan s'ha de retallar, retallem altra cop el mateix. Com diu el senyor Vicenç al comentari del Punt, no es podien retallar càrrecs de confiança i no projectes que fan d'una ciutat la seva ànima i identitat cultural, educativa i pedagògica?

LA SARSUELA "CANÇÓ D'AMOR I DE GUERRA" - Farandola i Marxa amb cor final

2010-10-07T00:49:00.000+02:00

L'Orfeó La Lira i la Coral de Sant Adrià a la Festa Major de Sant Adrià el 12 de setembre d'aquest any.
Que gaudiu del concert!

Tribut a Raimon

2010-10-05T00:20:00.000+02:00

Aquest diumenge uns 400 cantaires han fet un Tribut a Raimon acompanyats per l'Orquetra Simfònica de Badalona i dirigits per Manel Barea. "Cançons de mare" interpretada per la Coral del Conservatori de Música de Badalona i l'Orfeó La Lira de Sant Andreu van donar el tret de sortida de l'homentage que acabava amb l'obra Tribut a Raimon interpretada per diferents corals de Badalona, Montgat i altres llocs. L'antiga Penya plena de gom a gom feia imprescindible encara els ventalls. Fora, una pantalla gegant permetia seguir l'acte una mica més a la fresca.

Ha estat una diada interessant. Com a cantaire, participar en aquests actes et permet sentir-te part integrant d'un moviment coral de fort arrelament a Catalunya. La figura de Raimon mereix aquest homenatge com també se'l mereixerien altres cantautors i grups que han omplert les nostres vides de cançons i d'anhels de llibertat i ens han ajudat a entendre una mica més aquest país. Valgui també aquest homenatge per tants d'ells, coneguts i no tant coneguts: i d'estils i maneres de fer diferents: els Setze Jutjes, Maria del Mar Bonet i el seu germà, Ovidi Montllor, Guillem de Fack, Maria Lafitte, Ramon Muntaner, Pau Riba, Jaume Arnella, el Grup de Folk, Ara va de bò, els Esquirols, Uc, Falsterbo 3, Glòria, Lluís Llach, Teresa Rebull, Remei Margarit, Delfí Abella, Josep Maria Espinàs, El Pont d'Arcalís, Xesco Boix, ..... A tots ells, als que m'he deixat, i amb tots ells, seguirem cantant!

Fotografia: Francesc Ribot

Valors del Matarranya

2010-10-04T01:36:00.000+02:00

2n premi de fotografia del V Concurs "Valors del Matarranya"

Avui al poble de Ráfales s'han concedit els premis i m'han otorgat el 2n premi per aquest carrer de Valderoures. La gent del Matarranya té moltes ganes de fer coses. El Matarranya és una comarca d'Aragó fronterera amb Catalunya on encara s'hi pot sentir parlar català i que tenen un paisatge i uns pobles que fan de bo conèixer.

L'any passat ja vaig tenir la oportunitat de recollir un premi en el IV Concurs que es va donar al poble de Valdeltormo i la veritat és que en aquelles terres et trobes com a casa.

A reveure i fins el proper any!

L'Eix

2010-09-29T00:10:00.000+02:00

Ha sortit la noticia a tots els diaris del país. La televisió se n'ha fet ressò i el govern n’està força satisfet. Ara queda convèncer els ciutadans dels avantatges que suposa desplaçar-se amb rapidesa utilitzant l’Eix Transversal per travessar Catalunya, per comunicar els pobles i potenciar els recursos turístics de cada comarca; i tot, sense fer malbé el paisatge i tenint en consideració les propostes més ecologistes.

La inauguració ha estat un èxit: tallades de cinta, discursos, salutacions, encaixades de mans, “xupades” de càmera, somriures i bones cares. Fins i tot s’ha permès als primers conductors que arribessin a Sils, dóna’ls-hi la possibilitat d’anar a Lleida on rebrien un diploma signat pel Molt Honorable President com a ciutadans exemplars; se'ls donaria un abonament per a utilitzar els peatges de les autopistes gratis durant un any i rebrien una atenció especial quan fessin servir els serveis de dites autopistes.

En Martí Puig i Valls decidí ser un dels afortunats. Podria passejar-se tot un any per les fires de tots els pobles ben comunicats amb l’Eix, exhibiria el Diploma a la sala d’estar i parlaria de la proesa a tots els amics del poble que li agafarien una enveja terrible. Endemés, podria fer uns bons tecs quan fos necessari.

Agafà el seu Volvo Turbo acabat d’estrenar i que encara relluïa, es presentà a Sils i començà l’itinerari tenint per segur que si més no, arribaria dels primers a la Seu Vella de Lleida.

Tot anava com una seda. El temps l’acompanyava, feia un dia magnífic d’aquells en que no apareix ni un sol núvol i l’atmosfera és neta. El sol brillava amb força. Aquesta vegada l’Alfred l’havia endevinat: no cauria ni una sola gota. Posà el Suplement del diumenge amb el Xavier: només faltaria que també endevinés el concurs i a Lleida l’esperés la safata de pastissos gentilesa de Catalunya Radio. Això ja seria un bon tros de sort!

De cop i volta, tot passant per la zona del Montseny, en un revolt on el sol l’enlluernà, veié una noia que li feia senyal de parar.

Pensant en l’exemplaritat que propagava el diploma, parà. La noia corregué cap al cotxe i li demanà de poder anar cinc quilometres més endavant on havia deixat el seu propi cotxe, un 2 cavalls, amb pana.

En Martí li obrí la porta del darrera i pitjar a fons l’accelerador. Pel retrovisor pogué veure el goig que feia la noia i començaren a xerrar del temps i de la bellesa del paisatge que anaven passant.

La Berta li explicà que era de Cal Serra, que estava més endavant i que havia sortit a buscar bolets. Per aquelles contrades se'n feien molts i cada any en plegava i els conservava o els venia els dies de mercat o a la carretera els diumenges al matí. La conversa era agradable i pogué conèixer el nom de llenegues, fredolics, camagrocs, moixernons i peus de rata.

Al cap dels cinc quilòmetres, en Martí esperava trobar el cotxe avariat, però no n’apareixia cap. Es girà preocupat i quedà atònit quan s’adonà que la Berta no hi era i que al seu lloc sobre el seient del cotxe hi havia un cistellet de rovellons acabats de collir.

Arribà a Lleida sense més entrebancs i aconseguí sortir a les primeres planes dels diaris narrant la proesa que havia realitzat. Tanmateix, no digué res de l’encontre que havia tingut.

Al cap d’un temps i després de moltes investigacions amb els constructors de l’Eix amb els que s’havia fet amic d’ençà d’aquells dia memorable, pogué saber que en aquell mateix punt on havia agafat la noia hi havia hagut una casa de pagès que havien enderrocat al moment que la filla, la Berta, entrava a la casa venint del bosc. Allà havia quedat el cistell de bolets.

AMIGA

2010-09-20T00:41:00.000+02:00

No em captiva, amiga, el so de les paraules teves.

No em captiva, amiga, el somriure dels teus llavis.

Que em captiva la teva mirada

Perduda,

Blava,

Transparent,

Llunyana i propera als altres.

Diuen que una flor no fa estiu,

Diuen que un arbre no fa un bosc.

Però la teva mirada sola, amiga,

La teva,

És un bosc,

És un estiu,

És un riu,

Una tempesta i un bressol

El gran silenci de la nit

Com et parla!

No el sents, amiga, parlar?

Escolta el silenci,

Escolta

Que et convida a ésser tu mateixa,

Que et crida.

No el sents, amiga, cridar?

No t’espantis,

No en fugis

Del silenci;

Escolta’l i deixa’l parlar

Plores? No tinguis por:

És el silenci, amiga, que t’ha embolcallat.

M. Núria Comas Fornaguera, 1975

Memòries d'un Compact Disc

2010-09-17T23:57:00.000+02:00

Bé, ja n’hi ha prou! He decidit quedar-me parat i ben parat. “Do, re, mi, mi, mi, mi, sol, la, si”. Sí, si, hi ha hagut moments esplèndids, moments fins i tot transcendents, emotius, inclús divertits, però ja no puc més, “ Veles e vents amb nom desig s’omplin....”. En aquests moments ja no sé ni qui sóc, ni on vaig, ni que faig; tot jo sóc una giravolta. Una roda sense fi. Voltar, voltar, eternament; vés a qui no el mareja això!.

Encara recordo els meus inicis. Després de néixer, de ser fabricat, em van portar en aquella vitrina que no estava malament: veia passar contínuament gent que es parava a mirar-me. Allò si que era un goig; mai m´he sentit tant admirat. Hi vaig ser-hi una bona temporada,...fins que aquell senyor amb cara de bonifaci que havia passat moltes vegades, es decidí a entrar. “xic, xic, nyarrrr, cloc, pam, pam” . Ai! perdoneu, de tant giravoltar i sonar, de tant en tant em surten aquests sons,...és com si tingués un singlot. Doncs, com us deia, i ho faig per a que quedi constància, que això que he tingut jo no és vida. “ Gracias a la vida que me ha dado tanto”.

Aquell home em portà a casa seva, em traié de la capsa on m’havien ficat i em mirà il·lusionat per davant i per darrera; m’ensenyà a tota la família i amics. Al començament va estar bé. Ell, a les tardes, s’asseia amb la pipa al sofà, em posava una d’aquelles pastilles lluents foradades i m’engegava el botonet; llavors jo començava a sonar i ell tancava els ulls i escoltava amb placidesa. La veritat és que jo estava orgullós i aquella música ... recordo... mi, si, re, sol, la, do,... Clar, ara és difícil de reproduir, però us diré que vaig aprendre molt de Mozart i Bach i Verdi, i Haendel i Mhaler... en fi, va ser una bona època.

Però al cap d’un temps, aquell senyor ja no el vaig veure més i em va agafar una dona que també em necessitava. L’únic és que mentre em feia rodar, aixecava molta pols. Amb ella vaig aprendre a parlar: “ Venim del nord, venim del sud”, “Oh, gavina voladora”, tararam, tararam, “ a la neu algú les va deixar, va deixar,”. Ella m’acompanyava amb la lletra i de vegades s’emocionava i tot.

“ Taraí, tararí, xim, pum, xim, pum”

Un dia , va arribar una noia que es fixà en mi. En mal moment. M’agafava sense miraments i se m’emportava a una habitació on ens tancàvem tots dos. Verge Santa quin terrabastall!. Vinga giravoltar amb aquell soroll que se'm ficava per tot arreu. Pam, pam, rrrrrrrrrrrrrrt, prommmmmmmmp....I ella vinga moure’s amb tot el cos.

Algun cop, la dona d’abans em tornava a engegar i llavors era un bàlsam: “ Nosaltres sabíem d’un únic senyor i veiem com esdevenia...” , “Un himne que sigui un cant...” “ Aigo, aigo, vos demanam...” “ I en Maurici, va escoltant...”

BRRRRRR, PO>Analgvc<.Mnma amnva,m aba, a, lb h h.

Ja està, ja he dit l’última paraula. Ara, que giravolti un altre!.

M’han ficat dins una caixa. M’han deixat tirat al carrer en plena nit. Sento un soroll que s’acosta. Unes mans m’han agafat. Potser tindré una altra oportunitat de vida! Per si de cas, he deixat escrita la meva vivència. Si algú em fa sonar, em sentirà.

NÚRIA

2010-09-08T00:10:00.000+02:00

Verge de la Vall de Núria,voltada de soledats!!

Núria és llum i aire
muntanya i caminar
descans i tranquil·litat

Que tingueu un bon dia
tant les que hi sou
com les que hi penseu!!

1 de setembre: Nou curs, problemes vells

2010-09-02T00:57:00.000+02:00

He llegit el bloc Miozz Mirades de la Dolors Sabater i m'ha interessat l'article sobre el retorn a l'aula. Us poso l'enllaç per a que el llegiu i pogueu fer algun comentari.

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/176456

Estic molt d'acord amb la seva exposició. Part del problema és que no hi ha un rumb i cada x temps se sol canviar de direcció, de ruta i de navegació, de vegades al 100%. El problema rau en que cadascú que arriba a un lloc d'un cert "poder" dóna la sensació que sembla "obligat" a fer alguna cosa, i llavors es promulga un decret, es canvia una normativa, es demana més i més variada paperassa als mestres, es posen suports per treure'ls al cap de no res...!
Avui m'han fet canviar un dictamen d'un alumne derivat a un centre de Barcelona, perquè segons els professionals que hem de fer la orientació, era el més adequat. Però, ai las! no s'havia especificat que la família havia de pagar les despeses de transport, i si la família no paga, l'orientació no val!
Mentre l'administració no funcioni amb criteris pedagògics a més a més dels econòmics (que sembla que són els que valen avui en dia), no crec que ens en surtim.
Hem aconseguit que mestres, equips directius, famílies i serveis educatius estiguin moralment desmotivats i allò que se'n diu "cremats"

Poble que canta

2010-09-02T00:34:00.000+02:00

Poble que canta fa una crida a tots els cantaires que us volgueu afegir el dia 12 a Arenys de Munt en el 1r Aplec per la Independència. Es cantarà al matí i a la tarda; cadascú pot assistir-hi quan pugui. Per més informació aneu a:

http://www.poblequecanta.cat/

Hi ha previstos assajos aquest cap de setmana. En el cartell podeu veure els directors que es faran càrrec de la massa coral.

La FECC dóna suport a l'activitats

Esperem passar-nos-ho molt bé tot cantant!

Festa Major de Badalona

2010-08-13T00:52:00.000+02:00

Els dies 14 i 15 d'Agost és la Festa Major de Badalona; esteu tots i totes convidats.

Programa

Aquesta és la FESTA MAJOR, la de sempre tot i que cada vegada té menys seguidors.

L'altra festa que fem és la FESTA DE SANT ANASTASI, o FESTES DE MAIG, però no és pas la Festa Major. Temps era temps, per l'agost es feia un embalat a la platja per anar a ballar el Ball de Rams. Jo no hi havia anat mai, era petita, però encara recordo l'estructura. Ara s'hi posen les fires i el soroll de les maquinetes i els "caballitos"

Jo feia anys que no estava a la Festa Major, sempre són els dies que la gent aprofita per marxar. Però aquest any em fa il·lusió veure altra vegada els focs a la platja i recórrer els carrers animats.

BONA FESTA MAJOR A TOTES I TOTS!!!!

Capital de la Cultura Catalana??

2010-08-12T16:33:00.000+02:00

Bona la noticia del diari El Punt d'avui. En ple any de la capitalitat de la cultura catalana i a dos dies de la Festa Major, ens permetem el luxe de suspendre l'Escola de Música Tradicional que funcionava a Canyadó des de fa 11 anys. Els gegants ballaran al sò dels crits dels assistents, perquè de gralles potser ja no n'hi haurà... És llastimós que sempre s'acabi retirant ajuts als mateixos temes: la música, la cultura, l'educació,.... I què en farem de tants càrrecs polítics si no tindran res a gestionar?

El cap de setmana vaig ser a Ordino on uns grups, val a dir que no gaires, continuaven amb il·lusió la permanència d'uns instruments que han estat a punt de desaparèixer, i una regidora de cultura, que anava amunt i avall, procurava que la qualitat fós notòria i que la gent participés en la trobada de Buners.

Ens quedem sense cinemes, tenim una biblioteca, la programació de teatre "justeta" (practicament han desaparegut els grups de teatre d'aficionats), la música fa ben poca cosa (ni una sala de concerts, ni el famós auditori), encara que salvem el Conservatori,... Això si, estem esperant el "Corte Inglés"....

Quina pena, badalonins, quina pena!

Trobada de Buners a Ordino

2010-08-11T12:33:00.000+02:00

El cap de setmana 7 i 8 d'agost hi ha hagut la 12a trobada de Buners a Ordino, Andorra. Aquest bloc, que prèn per "leiv motiv" el sac de gemecs, no hi podia faltar. Ha estat una trobada amb els sacs de gemecs força interessant per la qualitat dels grups, i pel paisatge, sempre tan relaxant, d'Andorra quan surts de la parròquia d'Andorra la Vella. El sac de gemecs –que també rep altres noms com buna (a Andorra), xeremia,coixinera, gaita o botella- és la cornamusa pròpia de Catalunya. És un instrument aeròfon que consta d'un bot o sac que s'infla amb el bufador, tres bordons i un grall. El so és produït per llengüetes de canya. Podeu trobar més informació a la Viquipèdia.
També hem pogut sentir el violí, l'acordió, la guitarra i diferents timbals. Igualment hem gaudit amb els instruments tradicionals catalans com el Fiscorn català, la Tarota, el Flabiol, i el Tamborí.

Concert La Lira a Esplugues

2010-07-26T18:53:00.000+02:00

Ressenya del concert que vem fer la Coral a Esplugues al Parc El Pou d'en Fèlix per celebrar el 150 aniversari de la Societat Coral La Coloma d'Esplugues de Llobregat.

En un matí estiuenc es va cantar l'Homenatge al Cant Coral, una sèrie d'obres que comencen per l'O Fortuna del Carmina Burana i passant per trossos d'òperes (Aida, La Traviata, Nabucco,...) i cançons tradicionals catalanes (Muntanyes del Canigó, El Virolai, Boig per tu,...) acaba amb el Cant de la Senyera. Amb la Banda Simfònica de Badalona, la Coral de Sant Adrià del Besòs i la Coral d'homes de l'Anoia sota la batuta de Manuel Barea. Va assajar els cors el director Carles Grèbol.

Diari Digital El Baix Llobregat

BONES VACANCES!!!!

2010-07-16T17:13:00.000+02:00

Avui he començat les vacances. Marxaré alguns dies i d'altres estaré per aquí. No sé si podré anar fent el bloc, de totes maneres us desitjo un bon estiu, fresquet com a mi m'agraden, amb ganes de conèixer coses, de llegir, de relax a la fresca, d'anar pautant lentament els dies i les hores. L'estiu està fet per anar a poc a poc, per saborejar la claror i l'aire, per mirar endarrera i també endavant, per planificar un nou curs, un nou període de temps de vida amb els màxims honors; per escoltar l'aigua i mirar enllà de l'horitzó, per somriure. Per fer fotos i passejar pausadament. Espero que tot això us acompanyi i ens retrobem en el món de colors de la tardor.

Cal Julià dels Garrics, Lavansa

BONES VACANCES A TOTHOM!!!!!!!!!!! Als que les comenceu i als que les espereu, als que les podeu fer i als que us heu de quedar. Que l'estiu sigui un temps de relax, de tranquil·litat i de lentitud.

Requiem de Mozart

2010-07-08T00:35:00.000+02:00

L'esforç de 482 cantaires ha fet possible aquest concert. Tots i totes n'hem gaudit durant els assajos amb l'Elisenda Carrasco, una excel·lent directora, i amb tot l'equip que ha preparat els cantaires vinguts de tot arreu amb il·lusió i moltes ganes.
Excel·lent també la batura del director Victor Pablo Pérez que s'ha mostrat en tot moment comprensiu, esperançador i molt agradable. A tots moltes gràcies per permetre'm participar.
Per veure el treball fet, cliqueu aquí

La Missa de Rèquiem en Re menor (K.626) de Wolfgang Amadeus Mozart va ser composta el 1791. Va ser l'última composició de Mozart i potser una de les seves obres més reconegudes i amb més força, no només pel que fa a la música, sinó també pel debat sobre com una part de l'obra musical es va completar després de la seva mort, i com va ser composta pel seu amic i alumne Franz Xaver Süßmayr. Malgrat això, l'obra va prendre un lloc destacat entre el cànon de les obres de Mozart.

L'obra està escrita per a soprano, contralt, tenor i baix solistes i cor, i orquestra composta per dos corni di bassetto (instrument molt apreciat per Mozart al llarg de la seva carrera), dos fagots, dues trompetes, tres trombons, timbales, violins, viola i baix continu (violoncel, contrabaix i orgue). En el moment de la mort de Mozart, el 5 de desembre de 1791, només tenia complet el moviment inicial (Rèquiem aeternam) en tota la part orquestral i vocal. La següent, el Kyrie (una doble fuga), i la major part de la seqüència (des de Dies Irae fins a Confutatis) estava completa només en la part vocal i el continu (el xifrat de l'orgue), encara que ocasionalment, algunes de les parts orquestrals prominents havien estat breument indicades, com la part del violí del Confutatis i els ponts musicals en el Recordare. L'últim moviment de la seqüència, Lacrimosa, va quedar incompleta després de vuit compassos. Els següents dos moviments de l'Ofertori igualment eren parcials (el Domine Jesu Christe en les parts vocals i el baix continu i l'Hostias en la part vocal).

El 1960 es va descobrir un esbós de la fuga Amen, que conclouria la seqüència posterior a la Lacrimosa.

Mozart va rebre un encàrrec anònim d'escriure el Rèquiem, rebent la meitat del pagament per avançat. Joseph von Eybler va ser un dels primers compositors que va tractar de completar l'obra, treballant des del Dies Irae fins Lacrimosa, però es va veure incapaç de completar la resta.

L'encàrrec va ser atorgat a un altre jove compositor, Franz Xaver Süßmayr, qui va utilitzar aspectes treballats per Eybler en la compleció de l'obra. Süßmayr va afegir la seva pròpia orquestració en els moviments del Dies Irae en endavant, va completar la Lacrimosa, i afegí alguns nous moviments que una obra de Rèquiem normalment incorpora: Sanctus, Benedictus i Agnus Dei. Afegí una secció final, Lux aeterna per adaptar dos moviments que Mozart havia escrit amb diferents paraules, que finalitzaven la missa de Rèquiem. El fet que l'obra acabi amb una recapitulació del primer moviment és una mostra de les característiques de la forma sonata. Mozart no és l'únic compositor que fa això, posteriorment, molts rèquiems repetien el primer moviment al final.

L'obra completa, inicialment escrita per Mozart però acabada per Süßmayr, va ser enviada al Comte Walsegg, datada al 1792.

L'obra es va estrenar a Viena el 2 de gener de 1793 en un concert en benefici de la vídua del músic austríac. El 14 de desembre de 1793 es va tornar a interpretar, durant la missa que commemorava la mort de la dona de Walsegg.

(Text de Viquipèdia)

Requiem de Mozart

2010-07-06T18:43:00.000+02:00

Avui fem l'assaig general: sona de meravella!!
Aquí teniu informació: Requiem de Mozart

Cant de la independència

2010-07-02T20:58:00.000+02:00

ACTE DE SOBIRANIA

2010-06-29T00:37:00.000+02:00

I N D E P E N D È N C I A

ACTE DE SOBIRANIA (Cliqueu)

Carta oberta a les nostres institucions

El Captaire

2010-06-28T16:26:00.001+02:00

Avui és un gran dia!. Per fi se li ha presentat la oportunitat que esperava feia temps. Avui tot canviarà, n'està segur!. Deixarà la seva solitud, anar amunt i avall dels carrers, vagarejant, sense rumb fixe; aquesta existència anodina entre la multitud. La cremor del sol a l'estiu, la gelada de la nit a l'hivern, la pols, el soroll a tothora, les mirades escrutant el seu aspecte i el seu caminar, les aprensions de tanta gent, el sentir-se fruit del temps. És una vida que ha triat i tanmateix... a cops enyora l'escalfor d'una llar, la carícia d'un ésser estimat, la xerrameca circumstancial sobre el temps, la família esperant... la família,...la mare,...

Recorda la mare. Atrafegada amb els fills,cansada del feinejar però sempre amb aquella espurna d'il·lusió a la mirada. Tenien la cabana prop del riu: un riu amb poca aigua i sempre brut per les deixalles d'aquelles indústries que s'arreceraven a la seva riba, però que els proporcionava el mitjà de subsistència. A l'estiu la roba a assecar al defora, penjoll de llençols i samarretes mig foradades voleiant al vent. La mare sempre li deia que no canviaria aquella vida per res: depens del temps, depens del que pots trobar, però ets lliure; la mirada enllà del mar. Les rialles dels germans que omplien el poc espai de la cabana, les corredisses per la sorra i el despertar de l'adolescència amb les banyistes passejant estranyades per allà,...

Aquesta vida, però, se li ha fet feixuga, de mal portar. Ara ja no pot veure el mar ni deixar la roba a assecar. Ara topes sempre amb edificis al mig del pas. Aquests edificis que el pare va començar. Aquell home sorrut, espatlles caigudes i un cigarret a la boca amb la boina de través... Havia arribat buscant el benestar, una vida millor, un lloc on recomençar . Aviat es va adonar que tot requeria un esforç que la vida era dura i el treball s'havia de guanyar a pols.

Ara canviarem!- havia dit el pare- S'ha acabat el vagabundejar. Tindrem una casa amb teulada de veritat i una sala amb un sofà, una cuina de senyors i la tele i... Mare, ja no hauràs de ronsejar. Mare?!

Si veiés això, ara, el pare! Els hotels i els pisos arriben fins al mar, i un gran eix comercial i sales de cinema per triplicat. Segons el batlle, el fòrum de les cultures s'hi instal·larà, ara que els han fet fora a ells, els primers que van arribar,...

Feren la casa, amb d'altres al costat. Altes, que el sol no entrava ni es veia el mar. No pogueren pujar l'ase, ni les gallines, no els deixaren un tros per l'hort; la roba dins costava més d'assecar. A la mare li faltava aire, ella, que veia sempre més enllà. Pobra mare, es va anar apagant; digueren els metges que per una malaltia: ell sap que era per manca de llibertat. I un bon dia ja no s'aixecà.

Per al pare allò va ser un cop molt fort. Les espatlles se li encongiren més, es féu més feixuc el caminar. Van acabar tots els pisos i va haver de plegar: allò el va rematar. Un dia el trobaren al riu, ofegat.

Els germans es van disgregar. Semblava que faltant els pares ja no hi havia nucli familiar. El Paco va tornar a Màlaga, a la casa dels avis, al menys allà podria cultivar el tros de terra i tirar endavant: va conèixer la Loli i es van casar: ara és pare de quatre fills que volen estudiar. La Mari ho ha tingut pitjor; de carrer en carrer, de portal en portal fins que va conèixer en Rafa. Un home que l'ha portat de mal en borràs. S'ha passat mitja vida a la presó, sempre amb la promesa de canviar. La Mari ha continuat la vida de portal en portal per treure els fills endavant.

La Rosi, la petita Rosi... Ha suportat el que no havia aguantat a casa: l'home torna cada dia amb més alcohol que sang; ella va sempre marcada. Aquell rostre tant dolç traspua ara amargor i cansament. Els cops l'han fet esquiva, malhumorada, ella que era la rialla de la mare.

I l'Antonio,... el seu germà preferit, el mirall de petit. Va marxar. Al cap de molts anys va saber que era mort per una baralla amb la bòfia.

Ara, tot això canviarà, deixarà aquesta història, n'està disposat: l'espera una noia.

Cal doncs empolainar-se bé. S'arriba a la font de la placeta i es mulla la cara i les mans; reflecteix el seu rostre en el petit estany i amb la darrera gilette que li queda, amb molta cura, s'afaita bé el borrissol de la cara. Amb la pinta, sense deixar de mirar-se a l'aigua, es pentina els rinxols enredats i negres: no ho fa massa sovint, però avui val la pena!

S'enllustra les sabates amb un drap, es corda el botó de la camisa que li ha planxat la Sra. Pilar, aquesta dona,,,,, que si no fos per ella...., no menjaria mai un plat calent. “Vigila!” li ha dit, “no l'apretis ni poc ni massa!”, “que les dones no volem ser ignorades, però tampoc ens agrada que no ens deixin respirar”..... Esbossa un lleu somriure recordant els consells que li dóna com si fos sa mare. “No te la deixis escapar, per voler córrer massa!”

No, no ho farà, serà prudent, no anirà de pressa, però anirà avançant. Ni poc ni massa.

S'acaba de mirar al mirall i fa els últims retocs al pentinat clenxinat, aquell ble de cabells que sempre va per on vol. S'hi aboca una mica més de colònia: avui no cal estalviar “en gastos”; l'ocasió s'ho mereix!!

Surt amb pas segur i baixa al metro. D'un salt passa la barana i es planta a l'andana. El metro no triga en arribar i es fa lloc a empentes, cuidant “l'arrugament” de l'americana. L'aire és asfixiant i desitja com mai arribar aviat. Surt al carrer, tomba a la dreta i es dirigeix al bar on han quedat. L'ha de reconèixer pels senyals que han acordat: ell, un diari al braç que li ha facilitat el Pep, el seu company de carrer. Ella portarà una flor al cap.

Com va començar tot?, Ara ho recorda pausadament mentre va fent més lent el caminar, cal que no es vegi massa que frisa per arribar i conèixer-la. No s'han vist mai. Un dia el Pep el va enganxar i el va portar fins el locutori amb aquells ordinadors parats i van començar a fer broma, a escriure, a inventar històries de fatxenda per ensarronar les dones. S'ho van passar bé. Es van inventar mil i una històries: que si som arribats de Nova York, que si som uns “senyors” de negoci, que si vivim en un gran casalot,... Tot s'hi valia en l'anonimat! I així, dia a dia, mica en mica, va néixer una amistat.

Es deia, o es feia dir la P. La P. Li recordava la mare, sempre atenta, amb uns grans coneixements, traspuant seguretat. I qui diu “hola” i qui diu “t'he trobat a faltar!” i qui diu “t'estimo, ens hem de veure, ja!”

Tomba el carrer estret i té la porta del bar “La confianza” al davant mateix: fusta resclosida pel temps i les humitats; hi fa un últim traguet i surt cap enfora... cap al futur!I..... allà davant veu una silueta esperant, se li endevina impaciència, va donant voltes a ella mateixa i, de tant en tant, mira el rellotge que porta al canell. S'hi fixa bé: porta una flor al cap. De cop, a mida que la va entrellucant, li sembla reconèixer quelcom de familiar, un estil, una “pose”, un somriure gratuït,.... i es tranquil·litza... ara sap que té vida per endavant, ara endevina que si, segur, tot canviarà!

Se li acosta, li allarga la mà, li fa un somriure d'orella a orella; ni tant sols pot articular cap paraula, tant que havia assajat....!

Ell i la Pilar tenen, junts, un demà.

(Foto: Quadre d'Isidre Nonell, Un captaire a Paris)

A propòsit dels Serveis Educatius

2010-06-21T01:08:00.000+02:00

Sobren comentaris. Però el que encara no entenc és que es pretengui que amb menys personal es prevegui fer més coses: acompanyament 1x1, plans estratègics, plans d'autonomia de centres, assessorament en quantitat de temes, disponibilitat per a qualsevol tasca,...

Es parla de "reubicació" i de supressió de places que retornen als centres educatius i resulta que els centres em comenten que també els treuen personal: on van a parar llavors les places que retornen? Tampoc s'esmenta mai que, pel que sembla, no es cobriran vacants. O sigui, si en un Servei Educatiu retornen 4 persones al centres i es produeixen 1 o algunes vacants, la qüestió es multiplica, no?

També es diu que hem de tenir un perfil flexible, això vol dir que hi hem d'entendre de tot per tal de fer el que sigui?, vol dir que podem anar allà on ens diguin sense tenir en compte especialitats?, vol dir que, a la llarga o a mig termini, algun d'aquests serveis (CRP, ELIC, EAP) pot tendir a desaparèixer perquè els altres que quedin, amb la seva flexibilitat ja podràn en tot?

S'ha de fer l'acollida de nouvinguts, que segons ens diuen tendeixen a disminuir, però qui ho pot afirmar?, els corrents migratoris solen ser poc previsibles tenint en compte la situació dels països d'origen.

I si els nouvinguts disminueixen, no pot ser que estiguin augmentant les famílies d'aquí mateix amb moltes més necessitats i situacions extremes?

I el gran tema de la inclusió?: es necessiten tutors especialitzats, es necessiten, en molts casos auxiliars d'educació especial, es necessiten adaptacions i suports pels alumnes amb necessitats educatives especials i es necessita que els assessors puguin, no només assessorar en el buit, si no que allò que es proposa es porti a terme.

I el tema del treball en xarxa? D'una xarxa que ja no caldrà perquè ens l'estem carregant. La necessària coordinació entre professionals porta temps i vol que hi hagi gent disposada i disponible. És clar, que si cal ser flexible,...

Podeu llegir l'article que publica el Butlletí d'Educació núm. 76 " A propòsit dels Serveis Educatius" del Jaume Graells defensant la politica del Departament: ja em direu què en penseu.

Premi de Fotografia

2010-06-19T12:54:00.000+02:00

Avui he anat a recollir el 2n Premi de Fotografia (Qualitat Botànica) del XII Concurs de Fotografia de Plantes Medicinals Vinca Pervinca, organitzat per Maria Casas, biòloga que té una botiga a la Plaça del Mercat, 22 del Clot. Les fotografies estaran exposades a la botiga fins el 23 de juny i del 26 de juny fins el 4 de juliol al c/ Nou, 11 de Sant Antoni de Vilamajor.

La fotografia premiada és la que porta per títol : Hyoscyamus niger, Jusquiam negre. feta a Lavansa el 2009.

D'aquesta planta també se'n diu Herba Queixalera o Queixals de Vella ja que s'utilitzava per alleugerir el mal de queixal.

Els principis actius del Hyosciamus, vénen donats pels alcaloides iosiamina i la hioscina.

Des de molt antic es coneixen les propietats de la planta, que s’utilitzava per mitigar el dolor i també per alleugerir els patiments de les persones sentenciades a tortura i a mort, ja que no només alleuja el dolor, sinó que també t’indueix en un estat de completa inconsciència. En canvi, per usos rituals o recreatius, els fruits es cremen i se’n respira el vapor que produeixen.

Els seus alcaloides, iosiamina i hioscina, en dosis baixes bloquegen els receptors de l’acetiocolina, deprimint així els impulsos de les terminals nervioses. En dosis elevades en canvi, provoquen una estimulació (euforia), seguida, com sempre, d’una depressió. Antigament, el jusquiam s’utilitzava en casos de còlic, d’hipocondria, bogeria, epilèpsia, neuràlgies i convulsions.
A més a més, les seves fulles fresques, s’aplicaven exteriorment en llagues i petits tumors. En canvi, les fulles seques, es recomanava fumar-les en forma de cigarrets per les malalties de pit, com ara tos, asma... De fet, un altre nom vulgar del jusquiam és el de Tabac bord.
A més, si les fulles eren bullides amb llet, calmaven els dolors reumàtics crònics.

Els seus efectes a nivell els va descriure el famós metge persa Avicena que va viure entre el 980 i el 1037 : “ Els que la mengen surten del sentit, creuen que els estan pegant, tartamudegen i renillen com cavalls”. “Senten una pressió en el cap, la sensació de que algú els està tancant les parpelles per la força, la vista se’ls hi torna poc clara, la forma dels objectes es distorsiona, i es presenten les al·lucinacions visuals més estranyes. Amb freqüència, la intoxicació està acompanyada d’al·lucinacions gustatives i olfactives. El somni, interromput per les al·lucinacions, acaba amb una forta borratxera”. Es diu que les bruixes en prenien pels seus estats al·lucinatoris.

També en va parlar Luis Otero, en el seu llibre Las Plantas alucinógenas: El beleño produce una sensación de gran ligereza, parece que uno pierde peso, sintiéndose tan ingrávido que uno acaba creyendo que se eleva por los aires, lo mismo que la bruja volando sobre su escoba. Así como la belladona provoca furia y violencia, no raramente acompañadas de carcajadas delirantes, el beleño es más tranquilo, y el intoxicado busca la calma e, incluso, trata de dormir.

El que està comprovat, és que després de l’administració del jusquiam, augmenta el ritme cardíac i la temperatura corporal, les pupil·les es dilaten i generalment s’observa somnolència i sequedat bocal.

Aquesta planta també està present en la literatura, de fet, el pare de Hamlet, va morir emmetzinat per jusquiam negre.

La famosa crisi

2010-06-16T23:55:00.000+02:00

Conferència d'Arcadi Oliveres

A part de saludar altra vegada el meu volgut amic Arcadi, amb el que fa ja uns quants anys vem treballar junts per la pau i la solidaritat, en el marc de les trobades i rutes de joves de Pax Christi, he viscut una d'aquells xerrades que no sé si m'ha agradat escoltar. La veritat és que penses, si no fos que no s'ha de pensar, que és millor viure en la ignorància o indocumentació ja que això t'estalvia el coneixement de mecanismes, injusticies i falsedats en les que ens tenen immersos els poders politics i econòmics d'aquí i de fora. Com deia l'Arcadi en acabar: no us penseu, de democràcia, res de res, de res. Fa fredat com uns quants pocs poden manipular les coses de tal manera que uns altres, molts, visquem continuament en el parany. Llegiu-vos la coferència que val la pena! Cliqueu sobre el nom de l'Arcadi i la trobareu. Encara haurem de cridar allò de: poble aixeca't i digues PROU!
Per saber més de l'Arcadi

La conya marinera

2010-06-15T23:27:00.000+02:00

Programa del diumenge 20 de juny. Cliqueu per veure el programa sencer Badalona glosa, al barri Manresà.

El Manresà és un barri de Badalona, a l'extrem nord, tocant ja porta per porta amb Montgat. Crec que és un barri força oblidat, no sé si tothom el coneix; hi passes més per anar a Tiana i Montgat que per acostar-t'hi, això que té l'aigua i la platja a tocar els peus. No hi ha serveis, unes quantes industries cada cop més escadusseres i unes portes velles, amb un asfaltat de carretera (la NacionalI) força deficient que tot i anar-lo adobant sempre sembla que estigui igual. No se'n parla del Manresà, a mi sempre m'ha semblat lluny, apartat, ni d'aquí ni d'allà. Té l'encant de passar-hi anant en bici per la part del passeig tocant a mar i seure una estona a la sorra, mirant l'horitzó; a la dreta els ulls arriben a les tres xemeneies de Sant Adrià, a l'esquerre al Túnel de Montgat. Se sent xiular el tren.

El 20 de juny és una bona ocasió per viure'l més d'aprop

Cap a la independència

2010-06-13T01:27:00.000+02:00

Amb la Coral Poble que canta a la Manifestació per a l'autoderteminació del poble català. I som molts més dels que ells volen i diuen.

Hola, Francesc, amic.

2010-06-11T00:05:00.000+02:00

Hola Francesc:

Se'ns fa difícil fer aquest escrit, el voldríem haver deixat per més endavant, per molt més endavant, per aquells moments que ens haguéssim pogut retrobar tranquil·lament mirant el cel, amunt, molt amunt, tot veient passar els avions i explicar-nos els records, les vivències, les anècdotes, els pesars i les bromes d'una vida de treball compartit, per reviure les il·lusions que han marcat la nostra tasca en la creença de que un món millor passava per l'educació dels nostres infants i joves.

Volem recordar el pas per l'EAP i els Serveis Educatius amb la teva disponibilitat a tothora fins al punt de deixar la teva pròpia feina per ajudar sempre als teus companys. Tu estaves present quan se't necessitava i amb paciència, sense presses, en actitud d'escolta tenies temps per als demés..

Recordem la teva actitud positiva cap a les coses sempre relativitzant els propis problemes, pèrdues o dolor per fer que els altres ens trobéssim bé. Mai conflictes, mai un no.

Home de Secundària que amb els anys vas arribar fins al cicle infantil. Noi que ens ha dirigit amb serenor i amic de tots.

Et recordem com a pare orgullós parlant sempre amb tendresa dels teus fills, sempre amatent als seus canvis i a la seva creixença. Abocat a la teva família, als teus amics de la colla. Amb tu vam aprendre a estimar Mataró.

I sobretot tenim present, les ànsies de viure, de provar sempre coses noves: de la música, de volar, de la fotografia, dels avenços en la tècnica, de la informàtica: just com un nen amb sabates noves.

Com ens han fet arribar els companys dels SE Vallès Oriental “ Les paraules no poden omplir el buit que deixen les persones”

I recollint les paraules dels mestres de l'Artur Martorell: “Quan la mort ens arriba, el record ens fa viure per sempre”.

Francesc, sempre estaràs amb nosaltres:

Estimo aquest silenci i aquesta hora
i més ara que em gronxa fins perdre'm
en el record de tu
que mai no m'abandona

(Del poema “Aquest silenci” de Martí Pol)

Digueu-me quin prodigi
fa la tarda tan dolça
i tan intensa alhora,
i a quin prat o quin núvol
he d’adscriure el meu goig,
perquè em sé perdurable
en les coses que em volten,
i sé que algú, en el temps,
servarà el meu record.

(Del llibre “Paraules al vent” de Martí Pol)

De les teves companyes de l'EAP, a 10 de juny del 2010

Quatre minuts

2010-06-01T01:15:00.000+02:00

Avui han passat per la 2 de la televisió la pel·lícula "Quatre Minuts": una jove tancada a la presó i amb una habilitat extraordinària per a tocar el piano és ajudada per la mestra de música i fa la seva actuació en un concurs, davant un auditori que s'aixeca en pes del seient ovacionant-la abans de retornar a la presó. M'ha semblat una interpretació extraordinària i un vistuosisme pianístic exepcional! Enllaça també amb la violència, en el com a partir de les propies aptituds que algú sap despertar, de la constància de la mestra, de la rebel·lia de la jove i de la seva personalitat, es pot fer d'una noia violenta, una persona que pot veure més enllà del seu futur.

N'he gaudit extraordinariament tot i la meva grip!

LA CARMEN

2010-05-29T20:25:00.000+02:00

Hola!, Bon dia. Passo? Fa estona que m’espero aquí fora. Li he dit a aquella nena...M’ha dit que m’esperés, però com que veig que no em diuen res....

Esperis, un moment, no veu que em truquen. Be haig d’atendre a tothom!
Si, si, ja m’espero. Puc seure aquí? S’hem carreguen tant les cames!
Si, dona, segui, segui; d’aquí un momentet estaré per vostè. Digui!, digui!. No, no! Ara no pot ser. Ja l’avisaré quan hagi de venir a signar; és clar, dona, que ha de signar. Com vol que li donin, si no...Apa!, apa! que tinc feina. Torni a trucar demà. A veure, i vostè que vol?.
Doncs, miri, m’han dit que si venia potser em podrien ajudar. Acabem d’arribar. Tinc quatre fills, jo, i el meu home sense feina; estem a casa la meva cunyada, estaria bé un piset que....
Però a veure, que es pensa que sóc la beneficència, jo.
No, no. Els de l’Ajuntament m’han dit que vingués. Oh!, no es cregui, m’han fet anar per varios llocs ja. Que si haig de portar els nens a escola, que si haig de fer papers, que si ens hem d’emprad, d’empa...
D’empadronar, se'n diu em-pa-dro-nar. Estem llestos!, ara resulta que aquells m’envien la clientela a mi.
Doncs, com li deia. Com ho puc arreglar jo, tot això
A veure, anem per pams. On s’estan vostès?
Ja li he dit, a casa la meva cunyada. Els quatre fills, jo i l’home; és clar que també hi ha el cosí, la cunyada i el seu home i els seus cinc nois. El pis no dóna per gaire més. De moment, amb els sacs a terra...
A ca la cunyada, a ca la cunyada. Com ho sé jo on és ca la cunyada?
A veure, em sembla que m’ho ha apuntat en un paper. On l’he ficat
De totes maneres, no es preocupi. Això no és ni una agència de col·locació ni una immobiliària
No, no, ja ho sé – diu la Carmen, buscant el paper. Vostè és l’assistenta
Treballadora, se'n diu treballadora social
Si. Això. Ara, miri, aquí està. Carrer Córdoba, 173, bloque 6, 6è, 2na.
Vaja. Doncs no, no és aquí
Què? Ja ho sé que no és aquí. Això és casa la meva cunyada, la Paqui.
No, el que li dic és que aquest carrer no ens correspon. Això és el barri del Gorg, i el carrer Córdoba pertany al barri del Sot
I què vol dir?
Doncs que ha d’anar a l’UBASP del barri del Sot. Ai, perdó, que ara se'n diu el SSAP
A on? A l’U...què, .... SSAC, què?!
A l’UBASP, a “la assistenta” de l’altre barri. I miri, perquè em fa pena...També ha d’anar a la Inspecció a demanar la matricula pels nens, i al LIC per si no entenen massa bé la nostra llengua, i si n’hi ha algun de molt petit, potser que consulti al CDIAP. I a l’escola ja la informaran dels seus serveis, perquè potser necessitaran EE o EAP,...al Sot ja li explicaran tot.

RRRRRRRRIIIIINNNNGGGGGG

Digui!, digui!, Si, si, digui, digui. Ah! Ets tu Marga!. Quin matí, noia, Digues, digues! Sí, si, i tant, i tant!

La Carmen, amb el paper a la mà, no sap massa què passa. Pensa que al poble estaven millor. Aquesta gent d’aquí no saben ni parlar. Gira cua i marxa. Portarà la canalla a fira, segur que aprenen a ser gent de bé!.

Mal d'escola (III)

2010-05-29T20:09:00.000+02:00

A rel del treball sobre els alumnes amb problemàtica de conducta, suggereixo algunes consideracions amb els alumnes de secundària que tenen a veure amb uns canvis necessaris dins dels centres:

Organització horària. De manera que es permeti un espai de “temps” entre una activitat i una altra, entre una matèria i una altra. Un anar-s'hi posant. Un passar d'activitat amb comprensivitat del que s'haurà de fer i poder preparar l'atenció i l'escolta

Currículum flexible i adaptat als requeriments d'avui en dia

Espais per a tallers, recuperació de crèdits variables i UAC. Recuperació de l'aprenentatge d'oficis que existia en alguns centres de Secundària ja fa uns quants anys (a Badalona hi havia 2 centres). Pel que va semblar llavors, era excloent i per això es van perdre. Jo crec que, en general, les UEC ho són més d'excloents. Tot allò que el noi o noia puguin fer al centre compartint amb els seus iguals i en grups heterogenis és més inclusiu. S'han perdut també les UAC que venia a ser una experiència semblant i ni tant sols s'ha continuat de manera sistemàtica l'organització e crèdits variables a l'ESO que permetessin altres aprenentatges, no només reforços.

Recuperació d'aportacions i experiències que han suposat en el seu moment un avanç i que cauen en l'oblit pel fet que sempre hem “d'inventar” sortides noves sense avaluar ni considerar les que han donat fruits: Autogestió educativa. Aprenentatge cooperatiu i tutoria individualitzada donant espais i temps sense presses, tutoria compartida.

Canvi d'actituds: treballar l'autoestima i l'autoconfiança de l'alumnat, però també la del professorat que per por, inseguretats o creences delega en altres professionals qualsevol actuació o intervenció amb els nois i noies i “s'enroca” en la seva matèria. Cal un bon assessorament que li crei aquesta confiança en ell mateix més que culpabilitzar sempre a l'alumne o buscar les sol·lucions màgiques fora del centre. Retornar els valors de la curiositat, el pensament obert a cultures i maneres de fer diferents i el respecte per la pròpia realitat, tenir una mirada a l'entorn, al teu voltant i intentar escoltar i comprendre. Reconèixer l'altra no vol dir renunciar a un mateix.

Transformar els centres “centrats en el saber” o “centrats en el professorat” en centres “centrats en els alumnes” . Ajudar a aprendre a conèixer facilitant mitjans, ajudar a aprendre a fer per a que l'aprenentatge sigui significatiu a cada situació en la que es pugui trobar la persona, ajudar a aprendre a ser i valorar les pròpies possibilitats aportacions i característiques dins la diversitat, ajudar a aprendre a conviure i relacionar-se amb els altres i amb l'entorn.

56 !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

2010-05-24T00:26:00.000+02:00

Bé, ja n'he fet un mes. Sense comentaris!!
En aquestes fotos en tenia 3, només n'han passat 53! De fet no són res. Són la meva mare, el meu pare i el meu germà. Ara ja hem crescut una miqueta. I això era el badiu de casa els avis al carrer de'n Prim, pràcticament davant d'on visc ara. O sigui, que no han canviat tantes coses: jo encara hi sóc!
Gràcies a tots i totes els que heu pensat en mi avui!

Poble que canta: Sabadell

2010-05-23T00:01:00.000+02:00

Avui ha tocat fer "escamot" a Sabadell per preparar la consulta del dia 30. Com que hi tinc molts records bons, a Sabadell hi he anat. S'ha fet una volta pel Mercat del Centre i el Mercat de Merinals amb el Mercadillo al voltant. Hem tingut aplaudiments i molta voluntat. Et trobes gent de tot: des dels que t'escolten, als que et pregunten i comenten fins als que no volen sentir-ne ni parlar com un senyor que anava totalment vestit de Barça i vota el PP i el conductor de l'autobús de la línea 7, ja de tornada, que ens ha dit que com que era un servei públic tothom estava molest (hi havia 3 persones) i ens ha "prohibit" cantar. Res, ha servit per recordar altres temps! S'ha cantat la Cançó de la Barca, Els Segadors, El Cant del poble i L'estaca que ni en Llach l'ha cantat tantes vegades!!

Esperem que la consulta es faci amb civisme i tothom hi pugui participar segons les seves creences, valors i desitjos de futur. Molts ànims als de Sabadell.

Mentre espero l'oportunitat de votar a Badalona, puc col·laborar d'aquesta manera. Si necessiteu una coral per animar les consultes ja ho sabeu!

Estat Sobirà ja

2010-05-21T23:33:00.000+02:00

A l'Avui d'Avui hi ha tres articles que m'han semblat molt interessants i que us convido a llegir: Manifest El dilema espanyol, signat per diferents periodistes i intel·lectuals; Lliçons d'un Manifest de Patricia Gabancho referit al Manifest sobre la Sobirania presentat, entre d'altres, per Heribert Barrera i l'entrevista feta a Jaume Sobrequés sobre el tema: Catalunya-Espanya: final de Trajecte?,

Em semblen un reflex de les opinions que pot tenir molta gent en aquests moments i un desig que sigui un desig que es pugui fer realitat en un temps proper. La utopia s'ha de cercar i s'ha de lluitar per ella i potser ja és el moment de deixar les mitges paraules, les frases i fets encoberts, de donar voltes i voltes al mateix tema i, reprenent el matreix discurs dels socialistes en la darrera campanya, més fets i menys paraules.

Jo veig possible la independència i m'adhereixo a la Conferència nacional del Sobiranisme

Gràcies a tots per la lucidesa!

A rel d'un problema de conducta a Badalona

2010-05-21T00:50:00.000+02:00

Els Trastorns de Conducta són un tema d'actualitat als centres, al carrer. Les demandes més sovintejades cap a l'assessorament de l'EAP giren al voltant del tema: no preocupen tant les dificultats d'aprenentatges, ni tant sols les discapacitats a no ser que vagin acompanyades d'una problemàtica conductual, però tot i així, en aquests casos, l'explicació és el síndrome i un cop diagnosticat el síndrome i feta la corresponent “demanda” de medicació, sembla que els professionals quedem més descansats, tot té una explicació fora del context escolar, és el nen que té una “malaltia” que “comporta” i per tal, no cal aprofundir en buscar estratègies diferents d'organització, d'adaptació de currículum, de metodologies d'aula, d'auto formació,... cal que la família faci i el nen/noi es posin en tractament: són ells els que han de solucionar el problema.

Cal fer un esforç de comprensió, d'entendre les conductes com a producte i conseqüència que “alguna cosa passa”, com una expressió d'un malestar; cada conducta té la seva funció. Cal entendre el per què de la conducta, quins beneficis persegueix per a qui la fa i quins mecanismes es posen en marxa en el pensament. Aquests alumnes tenen necessitat de ser escoltats, de posseir un marge de confiança dels adults, de que se'ls consideri com a protagonistes positius del seu propi desenvolupament a través del diàleg, de la conversa i de l'acompanyament guiat pels professionals i les seves famílies.

És evident que la formació del professorat i la incorporació de psicopedagogs en el centre facilita la identificació dels trastorns de conducta i dels alumnes pertorbadors. Per altra banda, la inclusió escolar és la clau per poder atendre en igualtat de condicions tots els alumnes, però cal una aposta decidida per a portar-ho a terme i dotar als centres de recursos humans i de formació. En la base de tot està la nostra reflexió i la implicació de tots els docents, atrevint-nos a buscar estratègies que donin resposta al nen/a i, possiblement, generant canvis a l'aula que repercutiran en benefici de tots.

Cal també continuar incidint i prioritzant la coordinació entre tots els serveis educatius que atenen els centres (ELIC, EAP, CRP), els serveis externs ja siguin municipals o d'altra índole i els serveis i professionals de la xarxa educativa, de salut i de lleure. Cal crear i potenciar una veritable xarxa que permeti el treball coordinat entre tots: des del CSMIJ a l'Hospital de Dia, des dels serveis Socials a l'EAIA, des dels centres de suport als esplais o organismes que tiren endavant activitats extraescolars, centres de tractament i monitoratge.

En un altre escalafó, també caldria pensar en la necessària, i imprescindible, coordinació entre els diferents Departaments de la Generalitat: Educació, Salut, Benestar Social, Treball, Justícia.

Però centrant-nos en el nostre propi entorn i en la nostra funció i, parlant com a assessora psicopedagògica, emmarcaria les actuacions dins el centre partint del treball en l'acció tutorial amb els alumnes a poder realitzar per tot l'equip docent. I no tant sols dirigir les actuacions a alumnes que presenten les alteracions de conducta si no a tots els alumnes del centre donant prioritat a una tasca més preventiva. Crec que el diàleg i el compartir són la base de la convivència. Les orientacions han d'anar encaminades al desenvolupament de les habilitats socials, al coneixement d'un mateix i de l'altre i a reforçar els aspectes necessaris dels aprenentatges, base de l'èxit i de l'autoestima.

En aquest sentit, caldria incloure en aquest procés al professorat, a l'alumnat, al personal del centre i a les famílies.

Mireu-s'he la Notícia de "El Punt": Lamentable, pel que fa als adults.

Estem a punt de cremar el dimoni

2010-05-08T00:07:00.000+02:00

PROGRAMA

La foto

2010-05-04T00:52:00.001+02:00

L’acabo de trobar!!! Qui m’ho havia de dir que entremig de tants papers i tanta porqueria encara es conservi tant sencera. Un pèl rebregada, si. Ara que en aquest tros erm de terra, en aquest descampat que va ser la nostra “residència” ja no hi queda res més, ara, surt la foto. Avui dic adéu a les ones que ens van acompanyar durant tants anys. Han quedat enderrocades totes les “xaboles”, qualsevol vestigi de vida ha desaparegut; només papers, plàstics i cigarretes són el mut testimoni d’un temps passat.

Ells ja no hi són, tot i que deien que no es mourien mai d’aquí, que els haurien de treure per la força; envalentonats, innocents com a homes que eren...

Mira-te’ls! Com uns gallets sempre. Els recordo tant, els meus homes! S’havien de menjar el món i han estat engolits abans de la vellesa.

Al meu costat, l’Antonio, el més petit dels meus germans; jo sempre aferrada a la seva mà. Em donava confiança, em protegia: “ No te va a pasar na, yo estoy aquí, pa too, mi loquilla, no temas Antonia, a quien se aserque, lo voy a rajá. No nos van a echar nunca, por mis muertos!” Mireu-se’l, tant valent, sempre amb aquest posat d’orgull. Moltes tardes anàvem fins a trencar de les ones i collíem petits cargolets i petxines. Ell hi feia un foradet amb un punxó, les enfilava en un cordill i m’ho posava de collaret: “ Pa ti, mi Rosi”. D’altres tardes ens arribàvem fins la via i anàvem saltant per les pedres; quan sentíem que s’acostava el tren, l’Antonio se li posava al davant amb les cames separades i els braços a la cintura, fins a l’últim moment que feia un gran salt i donava una tombarella. Quan havia passat, s’aixecava rient i em mirava de fit a fit, i jo em recuperava de l’esglai. Fins que un dia, no es va aixecar...Tenia deu anys, acabats de fer.

Mireu! El tio Paco, sempre tant seriós, trist, molt trist des de que se li va morir la seva Carmen. Em feia una mica de basarda amb la seva barba punxant...Havia vingut del poble quan era petit i aquí de seguida es va espavilar: recollia papers, fustes, andròmines, mobles vells, tota classe d’objectes; els emmagatzemava i els venia als Encants. El recordo a les nits d’estiu, quan treia la seva cadira mig coixa fora de la barraca i es posava a mirar el mar, impassible, com si veiés la seva Andalucia natal. Sempre amb el desig de tornar; no ho va poder fer: aquella tos crònica el va acabar matant.

Darrera meu, el José, el meu germà gran. Fornit, corpulent. Jo admirava la seva força. No tenia ni un mal treball. Passava dies i nits que no el veiem. De cop apareixia sempre amb alguna cosa per a mi, la seva “chiquilla”. No el vaig conèixer gaire. Vàrem saber que l’havien agafat. També vàrem saber que un matí havia aparegut penjat a la cel·la.

I el “primo Rafa”, amb el barret que no es treia mai i aquesta mirada tant sorneguera. El “ primo Rafa” era un niu de problemes. També marxava i desapareixia. Però tornava sempre a buscar refugi amb el tio Paco. Em sembla que tota la bòfia li anava al darrera. Ell deia que tenia negocis. De tant en tant portava alguns bitllets rebregats, o una ràdio, o una guitarra. Llavors es posava a cantar i a tocar i a mi em feia ballar: “ Baila, baila, pardilla! Venga ese meneo. Lo hombre te van a acorralá”. Jo no l’entenia, però ballava i reia, amb els peus nus a la sorra. Un dia va aparèixer el seu cadàver apunyalat sota el pont del tren. Ningú no em va dir mai què havia passat; el ball es va acabar.

Al seu costat està el primo Indalecio, també amb el seu barret ample. L’Indalecio tenia una moto. Quan arribava feia un soroll esparverant. Li agradava fer cabrioles amb la moto per la platja: aixecava la roda del davant, donava tot el gas que podia i feia un esvoranc a la sorra. A mi em feia por el soroll, però m’estirava al clot que deixava la roda i des d’allí mirava el cel. L’Indalecio va tenir un accident i no va tornar. Jo vaig estar molts dies estirant-me al clot i mirant el cel: em semblava que ell em saludava amb el barret.

I aquest que està darrera l’Antonio és el meu germà Francisco. Què us puc dir del Francisco? Que l’enyoro encara. Sensible, sempre amb una paraula amable. M’agafava de les mans i m’aixecava enlaire fent-me giravoltar, o se'm posava als genolls i m’acariciava: “ Que guapa, mi alocada, que guapa, vas a tene el mundo a tus pies”

No, no he tingut el món als meus peus, tant sols la sorra de la platja. I ara que haig de marxar m’enduré amb mi els riures, els crits i les desgràcies dels meus homes allà on vagi i miraré el món encara amb aquests ulls de quan era una nena, m'estiraré als clots i miraré el cel.... Jo, la loquilla, la pardilla, la chiquilla, la “ alocada”. Rosi de tots.

Avís a la població

2010-05-04T00:36:00.000+02:00

Avui és dels dies que he rigut de gust llegint l'article de'n Sebastià Alzamora. No té "desperdici". És bo començar el dia llegint la contraportada de l'AVUI: els seus articles, els de'n Desclot i el Villatoro i el David González reconforten i ajuden a mirar-se el món amb ulls més crítics, i si a sobre són divertits i irònics, dóna gust. Moltes gràcies a tots quatre!! Moltes vegades no puc llegir tot el diari, però em prenc l'esmorzar llegint aquesta contraportada, i si puc avançar segueixo per l'Iu Forn i en Salvador Cardús els dies que li toca. Espero que no vagin desapareixent com ha passat amb d'altres articulistes.

Poso les referències, si podeu, creieu-me, valen la pena!

Sebastià Alzamora, Avís a la població; Vicent Sanchis, Aqui, qui mana?; David González, Deixem-ho com està?; Vicenç Villatoro, Plebiscits

Allò que el cas Garzón amaga

2010-04-30T00:32:00.000+02:00

M'ha semblat molt interessant l'article de Joan B. Culla sobre el tema "Garzón". Cal tenir memòria "històrica" no massa llunyana i és bo recordar els orígens i els processos de tot plegat, no fa pas tants anys. Sembla que ens agrada fabricar herois d'un dia i som poc coherents amb la història, sobre tot si té a veure amb la política; encara creiem en els molins de vent. Pot ser si recordessim seriem més crítics, però sembla que té més futur la campanya mediàtica que no pas la nostra pròpia capacitat de pensament i de crítica per millorar les coses. Llegiu-lo, sobren les paraules.

Joan B. Culla: allò que el cas Garzón amaga Diari Avui, 29.04.2010

Montserrat

2010-04-28T00:40:00.000+02:00

Rosa d'abril

morena de la serra

de Montserrat estel

Muntanya d'acollida,

on pugem els caminants,

on repòs cerquem

els catalans

Olor de romaní

ermites penjades

boix i farigola

acompanyen nostres petjades.

Poble que canta

2010-04-25T20:25:00.000+02:00

La Coral "Poble que canta" ha participat a la jornada de les consultes per a la independència que s'ha organitzat a Pineda de Mar, Santa Susanna, Malgrat de Mar i Sant Vicenç de Montalt. La idea d'aquesta coral va ser del Jordi Llobet que dirigeix la coral i ja ha arrossegat a persones de diferentes corals que són convocades via mail per cantar allà on hi ha consulta. D'aquesta manera, des de la consulta primera feta a Arenys de Munt ja s'ha anat a uns quants pobles i viles que organitzen l'acte demanant la participació de la coral. Realment fa goig de veure no tant sols la il·lusió dels cantaires que en formem part si no també les ganes i l'esforç dels organitzadors de les consultes a cada poble on es va. Esperem que els ànims no defalleixin i póguem anar a molts pobles més. Gràcies a l'entusiasme del Jordi que fa possible cada trobada. Com diu ell mateix, "Poble que canta poble que avança!!!"

Us convido a participar-hi a tots els que en tingueu ganes. Cal posar-se en contacte amb el Jordi i ell us envia les partitures i les informacions, molt detallades, de cada jornada.

Coral Poble que canta, poble que avança: http://www.poblequecanta.cat
mail to: poblequecanta@gmail.com

Renovació del TC ??

2010-04-25T00:23:00.000+02:00

Avui he llegit l'article que publica el Vicent Sanchis al diari Avui i m'ha semblat molt interessant, perquè em clarifica aquest embull del Tribunal Constitucional i segueix una mica el fil del que jo exposava en el meu comentari "Hem perdut la dignitat". Continuo pensant que el fons de la qüestió no està en renovar o en si al TC hi ha més "progressistes" o més "conservadors"; no està en l'anar esperant una "sentència" per veure si serem guillotinats o penjats. El fons, per mi, és que l'Estatuet el va fer el Parlament de Catalunya i el va votar els catalans: llavors, a quí hem de demanar permís. Perquè ens conformem en demanar la renovació del TC? què ens diu que els nous professionals que s'hi incorporin el llegiran i interpretaran d'una altra manera? Els que el van fer, no estan convençuts del que van fer?. Se'm generen molts més interrogants de difícil resposta. Us convido a llegir l'article de'n Sanchis

Catalunya? República o Monarquia!, AVUI 24.04.2010

SANT JORDI

2010-04-23T01:58:00.001+02:00

La Neret s'aixeca decidida i obre la finestra de bat a bat. És el primer que té ganes de fer, abans i tot de dutxar-se i esmorzar. Ha estat tota la setmana pendent d'aquella poncella del seu roser. S'arregla i baixa al badiu. Quan la veu, queda meravellada del color i la olor que desprèn; un color salmó amb betes grogues ataronjades i una olor.... una olor que serà el perfum amb el que compartirà el dia!

Està contenta. La mare li ha explicat que primer agafaran el metro per anar fins a plaça Catalunya i baixaran Rambla avall veient les parades de llibres, les estàtues, la gent i l'animació del carrer. Després agafaran l'autobús que les pugi fins al Palau de la Música on compraran i es faran signar el llibre. Encara no sap quin triarà, s'ho haurà de pensar bé! Anirà amb la seva rosa agafada amb una agulla a la solapa de la jaqueta! L'ha mimada tant, aquella rosa!, ha procurat regar-la però ni amb massa aigua ni amb massa poca, li ha parlat mentre s'anava obrint poc a poc, li ha tret el pugó, i ha procurat que el vent que ha fet algun dia no la fes malbé. I ara està tant gemada!

Surten de casa i agafen el metro a Pep Ventura; quanta gent! És clar, la mare li ha dit que avui és millor agafar el transport públic, perquè amb cotxe no sabrien on aparcar i a més, farien moltes cues d'entrada a Barcelona i com que és tant còmode... Endemés, la gent podrà admirar la seva rosa! I si anés en cotxe, potser es pansiria.

Amb aquella gentada té por que li aixafin la rosa, però hi posa les mans a sobre a manera de cassoleta i així la protegeix. Ui!, fan una olor les mans quan les treu!

Baixen a Plaça Catalunya i tiren Rambles avall, caminant a poc a poc, fa un dia tant clar! Ella està tant emocionada que no s'adona que va perdent els pètals de la seva rosa, que van caient al terra i s'empolsinen, es trepitgen... Quan es paren a descansar en una parada de l'autobús a prop de Colom i seu una mica, veu al terra un pètal salmó ataronjat i mira cap a la rosa. Quin espant que té!, a la rosa només li queden tres pètals i les fulles estan una mica marcides.

Pugen a l'autobús i ella ja té les llàgrimes als ulls, primer se li escapen una miqueta i després més i més. La gent se la mira i ella està desconsolada, la mare no sap com parar aquell plor. “Ja en comprarem una”- li diu. "Mira, hi ha molta gent que en ven". "Si dona, no pateixis, avui n'hi ha per tot arreu!"- li comenta una senyora que se la mira amb cara de pena. Però ella somica, no en vol cap més, vol la seva rosa, la que ha mimat aquelles últimes setmanes, la que li feia il·lusió passejar ufanosa per tot arreu i tornar-la a casa per posar-la en un gerro d'aigua i continuar-li parlant cada dia en llevar-se.

“Mare, tornem a casa!”, “aquest senyor conductor de l'autobús ens hi portarà, oi senyor, vostè que és tant amable?”. “Nena, no molestis, l'autobús té el seu recorregut”. I la Neret segueix somicant i sanglotant quan de cop, a través dels vidres de l'autobús, veuen un noi que corre al seu costat, suant i panteixant. El conductor va frenant suaument i li obre les portes per deixar-lo entrar. El noi s'acosta a la Neret: “T'he anat seguint quan he vist que perdies els pètals d'aquesta rosa tant bonica i... saps!... els he anat recollint per a tu”. Obre les mans i com un tresor valuós, apareixen tots els pètals de la rosa, ben endreçats. La Neret els toca, no s'ho acaba de creure, però el noi li agafa la tija que encara té a la mà i entre tots dos els van col·locant un a un. Oh!, la rosa torna a ser, ufanosa, fresca i olorosa com si acabés de ser tallada al jardí. La Neret somriu, obre els ulls cap al noi i sent un profund agraïment, es gira cap al conductor i li dóna les gràcies. Li sembla que avui ha guanyant dos amics!! El noi li fa un petó al front: "Cuida-la bé" I la Neret el convida a visitar el seu roser.

I segueix passejant la rosa tot el dia fins a tornar a casa. Quan se'n va al llit, se la posa al davant i s'adorm plàcidament. Aquella rosa ja no l'abandonarà mai més.

Hem perdut la dignitat

2010-04-18T01:29:00.000+02:00

Després de la noticia d'aquests dies, i anys, sobre el Tribunal Constitucional i havent sentit les respostes dels nostres polítics, crec, sincerament, que hem perdut la dignitat. A què vé, per tota resposta de la més alta representació del país, demanar la renovació dels membres del Tribunal?

A veure, l'Estatut va ser redactat pel govern que ens governa, és a dir, per molts dels polítics que hi ha encara al seient del Parlament; va ser signat per ells, aprovat pel Parlament, refrendat pels catalans, fins i tot per les Corts!... i resulta que hem d'estar esperant una "sentència" com si fóssim criminals fascinerosos i engarjolats. Senyors, quina sentència pot ser més democràtica que el que van voler molts catalans? I resulta que després de 4 anys, no 4 dies, si no 4 anys, tot el que se'ns acut és demanar la renovació d'un Tribunal per a que pugui dictar "sentència".

Sincerament, no ho acabo d'entendre. I això que jo sóc de les que no el va votar, de les que crec que s'ha d'anar més enllà d'un Estatut amb permís de Madrid.

Us convido a llegir aquets articles del diari Avui que crec que han estat molt encertats:

No interferiu en Saura, de Silvia Barroso

Gràcies! de Josep Maria Terricabras

Mal d'escola (II)

2010-04-16T20:46:00.000+02:00

Seguint amb amb el llibre Mal d'Escola de Daniel Pennac, m'ha interessat molt aquesta cita: "Cada alumne toca un instrument, i tu no pots contrariar-lo. La qüestió delicada és saber bé quins músics tens i trobar-ne l'harmonia. Una bona classe no és un regiment que marxa al pas, és una orquestra que treballa la mateixa simfonia. I si t'ha tocat el triangle que només fa cling cling, o la guimbarda que només fa bloing bloing, el secret és que ho facin en el bon moment, tan bé com sigui possible, que esdevinguin un triangle excel·lent, una guimbarda irreprotxable, i que estiguin orgullosos de la qualitat que la seva contribució confereix al conjunt.(117)

El problema és que els volem fer creure en un món on només compten els primers violins(118)"

És ben veritat, que quasi tots volem ser els primers violins i si pot ser fent un arpegi complicat encara millor, enduent-se'n els aplaudiments de tothom i centrar sobre nosaltres l'atenció i els elogis al millor. Una orquestra necessita de tots els instruments, del triangle i de la viola, del contrabaix i de la trompeta; però, ai quin llast! si ens toca ser triangle!.... Cal que tothom "soni" dins les seves possibilitats, les seves habilitats i la necessitat que en tingui l'orquestra i l'obra que toquem. El professor, com el bon director d'orquestra o de coral, ha de saber qui té al davant, quin alumne, quin grup, i en quin centre s'està, per anar adequant el ritme d'aprenentatge i per donar als primers violins alçada i protagonisme, però també remarcant el paper important dels triangles. Per posar un exemple, no totes les corals són com l'Orfeó Català o la Sant Jordi, però quin bé de Déu de corals hi ha al país i quanta gent que s'hi dedica sense demanar-ne massa res.

Hem de poder aconseguir en cada alumne/a la sensació i la creença que ell és ell o ella per si sol, amb les seves maneres de fer, però d'una importància cabdal. Només així iniciarem un camí d'ajuda pels mals dits mal alumnes.