Pobles abandonats de la Franja d'Aragó

El pont de maig acostuma a anar força bé quan vols fer sortides a llocs més aviat calorosos. Són unes dates de plena primavera, quan tot està ben gemat i florit, els prats verds, d'un verd lluent amb les pluges d'aquest any que han fet reviscolar aquest bé de Déu de colors escampats per marges i camins.

Va molt bé, també, per les nostres sortides de Pobles perduts i de Caminant amb Lletres, perquè et permet arribar una mica més enllà d'una sortida pels voltants de casa i sobretot, pots conèixer pobles als que no pots anar i tornar en un sol dia i caminar amb autors d'enllà dels Països Catalans,

Aquest pont de maig, hem anat fins a Mequinensa, ciutat natal de Jesús Moncada, per visitar els pobles de Faió. i Mequinensa i hem estat a cavall del Matarranya i la Terra Alta, ben bé a la Franja d'Aragó per poder conèixer també el poeta Desideri Lombarte i els pobles d'Algars i Pinyeres.

La sortida, un èxit de participació. Són unes terres poc conegudes, en general, que tenen molts al·licients. Turisme poc, excursionistes menys. L'allotjament a l'Alberg de Mequinensa, al costat del poble vell, davant per davant de l'Ebre. La convivència força col·lectiva.

Mequinensa va quedar anegat sota les aigües als anys setanta; no tot el poble, però. N'hi ha una part en runes que es pot visitar. Carrers enrajolats, murs que indiquen la situació de les cases, alguna porta esventrada i alguna finestra deixada allà. Cada carrer amb el seu nom i amb la fotografia del que havia sigut: carrer del Casino, carrer Magdalena, carrer La Morera, plaça d'Armes... I enmig de tot aquest pedregam, el que queda de l'església. Una part de poble que s'haguera pogut salvar de l'enderroc, però que la solidaritat dels habitants va propiciar que l'empresa elèctrica Enher ho derruís tot. Una veritable llàstima per a la memòria històrica. Dominant tot el poble, el nou i el vell, el castell propietat d'Enher..

 La situació de Mequinensa, en la confluència de tres rius, l'Ebre, el Segre i el Cinca (anomenada Aiguabarreig), han creat un paisatge relaxant i un viure tranquil. La tranquil·litat que els turistes estrangers o de la resta de l'Estat necessiten per pescar a les seves aigües.

El poble nou és diferent. La història més moderna, les construccions arrenglerades en carrers rectilinis però amb l'encert de no haver començat a construir grans edificis de pisos.  Els noms dels carrers sobten una mica; et sembla que estàs en una part de Nova York, però amb lletres: carrer P, carrer M, carrer I... La plaça i el carrer major, que de fet és la carretera, plens de bars amb gent prenent la fresca. Darrera l'església moderna. No hi ha edificis històrics, però tampoc hi ha res fora de lloc.

Així ens hem trobat Mequinensa en arribar. Recomanem que visiteu els museus de Mequinensa, el de Història conjuntament amb l'espai Moncada i el museu de la Mina. Ajuden a entendre i a conèixer aquesta terra. Però el més important és que us passegeu pel poble vell i pel passeig de l'Aubeda, que passa per sobre del que fou el camí de Sirga. 

L'antiga població avui desapareguda sota les aigües tenia una població d'uns 3.500 habitants a principi del segle XX i els seus veïns treballaven principalment en l'extracció de lignit de les mines i en el transport de carbó en barcasses per l'Ebre conegudes com a «llaüts». El 1936 n'hi havia setze de llaüts matriculats a Mequinensa que transportaven entre 18 i 30 tones de càrrega. Oficis durs. La construcció de la presa de Riba-roja va suposar la desaparició de la major part del nucli urbà i en conseqüència el tràgic final d'una vila mil·lenària. Les aigües de l'embassament van negar la major part d'hortes de ribera, més fèrtils i productives que la resta, i una important part de la població. Després de moltes protestes dins del franquisme, els veïns de Mequinensa van aconseguir una indemnització i es va derrocar el poble per complet a excepció de l'edifici del Grup Escolar Maria Quintana que avui dia acull els museus.

Però el nostre recorregut pels pobles va començar a Faió.  El nucli antic de Faió es troba submergit en el lloc on convergeixen el riu Matarranya i l’Ebre. El 1958 es va anunciar i començar la construcció de la presa de Riba-roja però fins al 1967 el poble no va quedar del tot inundat. El paisatge actual de l'antic nucli de Faió és impactant. Té com a protagonista el campanar de l'església, que emergeix de l'aigua donant testimoni de la presència de tot el poble submergit en l'encreuament d'aigües del riu Matarranya i l’Ebre. El riu baixa plàcid, amb algunes barques de pescadors; les teles protectores dels cultius es confonen amb el color platejat de l'aigua.

Hi porta un camí que surt del poble Faió nou i va descendint entre marges florits i parets rocoses en un torrent que va a parar al pantà després de passar la cova de l'Oriola i el castell que es confon amb la roca viva. La veritat és que el paisatge es ben impactant, amb una terra ben seca banyada per les aigües d'un riu ben cabalós. Des d'aquí mateix prenem un caminoi en dreta pujada que va buscant els revolts entre mates de farigola i romaní, garric i vegetació mediterrània. Un camí fàcil de seguir que es va elevant sense deixar mai de vista el pantà i a la seva riba el campanar altiu de l'antiga església que descansa sota l'aigua. Dalt, es pot descansar a l'ermita del Pilar, observant el paisatge que se'ns obre entre Aragó i Catalunya: a banda i banda de riu les dues terres que la història ha agermanat.

Ara toca baixar pel pedruscall quasi una mica més directe del que hem pujat. Un camí fressat per tot arreu i per això una mica confús. Però salvem el desnivell i tornem a arribar a l'aigua ja amb més xafogor. Tot resseguint la llera, busquem alguna ombra espessa per dinar i descansar i fer una mica de lectura i tornem a iniciar la marxa amb l'esperança que la calor no duri gaire. Però estem en hores de migdia i només podem remuntar cap al Faió nou tot caminant per carretera, que ja veiem que aquí tot està més pensat pels esports nàutics que per uns excursionistes de pega en aquesta hora.

Acalorats, però, aconseguim a arribar a Faió per compartir un refresc amb les persones del grup que no han pogut fer la caminada. Us recomanem la visita al museu de Faió dedicat a la Guerra Civil i específicament a la batalla de l'Ebre. Un museu molt ben muntat, didàctic i fàcil de seguir, on et trobes aprenent encara part de la història que mai t'han arribat a explicar.

I acabem el recorregut dels pobles que podem fer de la zona el darrer dia que ens acomiadem de Mequinensa per anar cap a la Terra Alta.

Algars era un espai habitat situat al costat del riu que porta el mateix nom. Històricament, aquest riu que desemboca al Matarranya ha fet de frontera natural entre l’Aragó i Catalunya, i a l’època medieval separava els cristians dels sarraïns. És per això que al llarg de la història l’indret ha estat escenari de molts esdeveniments històrics cruents. La petita comunitat que habitava en aquest territori ho feia en masos disseminats, alguns dels quals es troben en ús en l’actualitat. No va tenir mai un nucli urbà pròpiament dit als peus del castell tal com ha succeït en altres viles de Catalunya. De fet, Algars va costar molt de repoblar i se sap que els templers, que tenien molt interès a repoblar aquesta zona i a treure’n profit dels recursos, amenaçaven la gent del lloc de perdre les seves propietats immobles si l’abandonaven. L’església, actualment ermita de Sant Joan d’Algars, se situa en un replà que hi ha al mateix puig que corona el castell, tot i que a una alçada relativament inferior. El seu origen es remunta al segle XII. Durant uns quants segles va ser el lloc de culte dels habitants d’Algars i un element estretament unit al castell.

 Des d'aquesta esplanada, es domina el riu Algars i les masies del voltant; masies que eren, a la vegada, espais d’habitatge dels camperols i centres de producció agrícola. És possible que el mas del Xut, el mas del Negre, el mas d’Algars, el molí d’Algars i l’habitatge annex a l’església de Sant Joan fossin les cases més antigues que formaven part del poblament. Les epidèmies i la incorporació al terme de Batea  –any 1841— van produir un progressiu abandonament a favor del poble veí que podia oferir més serveis i avantatges als seus pobladors.

Seguim la ruta per travessar el riu Algars tot buscant-ne un pas. Les lloses del riu, deformades per l'erosió de l'aigua, amb forats còncaus on hi pots deixar els peus i el seu sòl irregular fan que posem en exercici el nostre equilibri saltant d'una a l'altra, ajudats pels companys més àgils o acostumats a fer més saltirons. Arribem a l'altra riba i continuem per pista tot buscant una ombra per descansar. El sol ja és aclaparador, la calor comença a ser persistent, el dia ben clar. Les vinyes verdes s'estenen davant nostre, com a bon reclam de la Terra Alta. I al capdavall de la pista albirem un campanar que treu el nas.

Pinyeres és un nucli despoblat pertanyent a Batea i just al límit amb el municipi de Maella, ja a
l’Aragó. Situat al costat del riu Algars, el nucli consta d’una desena de cases enderrocades o en mal estat i d’una església, dedicada a la Transfiguració del Senyor, que es troba en bon estat de conservació. Al mateix lloc ja hi havia un gran poblat protohistòric, de temps anteriors a l’edat de ferro, on s’han fet diverses prospeccions arqueològiques que en demostren la importància. Durant el segle XII, en els primers temps de la conquesta cristiana, va ser un territori difícil de repoblar, en refugiar-s’hi bandes d’àrabs dissidents per la proximitat als Ports. El 1280 els templers van atorgar una nova carta de repoblament a Pinyeres a favor de repobladors arribats amb les seves famílies, que van començar a construir-hi l’església i engrandir el poble.

Demogràficament, l’esplendor de Pinyeres es va assolir entre els segles XVIII i XIX, quan va arribar a tenir prop de dos-cents habitants, gràcies a les millores sanitàries i les bones produccions agrícoles. Va ser un nucli independent fins al 1841, moment en què, juntament amb Algars, es va agregar a Batea. Per altra banda, Pinyeres va rebre un gran cop amb la Guerra Civil, quan l’església de la Transfiguració del Senyor es va cremar i devastar. Alguns dels joves del nucli van morir al front de la batalla, mentre que altres dels habitants van emigrar a Barcelona, concretament a Molins de Rei, on ja hi residien diferents famílies de Batea. El despoblament es va consolidar durant les dècades posteriors a la Guerra Civil i cap al 1970 va quedar completament abandonat.

Sota un sol que estavella reprenem la tornada. Abans un petit grup decidit puja al Tossal del Moro per acabar d'arrodonir la jornada i observar si encara hi ha restes prehistòriques.

Agraïm, però, l'arribada a Batea, on, en un dinar de germanor, culminem tres dies de descobertes noves, de caminades per terres més eixutes i de convivència agradable entre tots els que hem pogut gaudir-ne.

Agraïm a la família de l'Anna el seu interès per nosaltres i, sobretot, a la seva mare, que en una conversa telefònica, al poble vell de Mequinensa ens va explicar les seves vivències i els seus records. Una gran abraçada a tota aquesta gent que va lluitar per la seva terra.

I no hem parlat gens del Moncada i el Lombarte: doncs, en farem un punt i a part.

Itinerari Faió vell:  https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/la-faio-211589082

Itinerari Algars i Pinyeres: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/algars-i-pinyeres-211953923